Una marató televisiva contra la pobresa en aquest país és totalment imprescindible. Dedicar 24 hores de televisió pública a donar a conèixer a la ciutadania quines són les causes de l’empobriment de la gent, a explicar com són, qui són i com viuen les persones en situació de pobresa, i quines decisions de les elits polítiques i econòmiques aboquen milers de llars a la vulnerabilitat social, pot servir per generar complicitats i solidaritats entre la ciutadania, per trencar tòpics sobre els col·lectius més vulnerables, i per situar l’opinió pública en un tema tant complex com l’extensió progressiva i inexorable dels riscos socials en la nostra societat. Aquesta tasca comunicativa i de pedagogia social és del tot necessària atenent a les autèntiques animalades que molts dels nostres dirigents polítics deixen anar davant dels micròfons cada cop que han de justificar les seves decisions en matèria de serveis socials.
Les elits d’aquest país segueixen instal·lades en el convenciment de que per sortir de la pobresa només cal treball i esforç. Una idea molt comú entre aquelles persones que no han caigut en les teranyines de la pobresa i de la precarietat social i que sempre han gaudit d’una mà amiga (o millor, d’una butxaca amiga) a la que poder recórrer per forjar-se una vida benestant. De fet, les declaracions dels consellers Mena i Cleries quan van deixar congelades les rendes mínimes d’inserció a milers de famílies l’estiu passat denotaven que aquests respectables senyors de la burgesia catalana només han vist famílies en situació de pobresa a les pel·lícules. Què dir davant d’argumentacions tan elaborades com “jo sé de dos perceptors del PIRMI que tenien canal+” o “el PIRMI és per a persones que no tenen cap altre ingrés i hi havia perceptors que feien feines en negre”. Queda clar que per als individus que governen les institucions d’aquest país, parar atenció a qualsevol ciència social que no sigui l’economia està tant allunyat dels seus plans com l’interès per la cohesió social o el benestar de la ciutadania.
Aquesta marató no tindrà valor pels diners recaptats. De ben segur seran “xavalla” si els comparem amb les retallades en educació, sanitat o serveis socials. Permetrà finançar alguns programes de les mateixes entitats socials que estan patint dificultats econòmiques serioses tant per la reducció de les subvencions i de les quanties dels convenis de col·laboració amb les administracions públiques, com per la reducció de prestacions que rebien les persones ateses per aquestes organitzacions. El repte del programa és comunicatiu. Paga la pena fer un esforç per reduir la força dels missatges simplistes, estigmatitzadors i criminalitzadors que esgrimeixen els qui volen convertir la lluita contra la pobresa en una lluita contra els pobres.
Si l’últim que es perd és l’esperança, esperem doncs que dels tres grans temes que a l’inici s’esmentaven com a necessaris en una marató dedicada a la pobresa – primer, explicar qui són i com viuen les persones en situació de pobresa, segon, donar a conèixer les causes de l’empobriment de la gent, i tercer, discutir les decisions de les elits polítiques i econòmiques que generen pobresa- almenys es tracti el primer amb el respecte i la dignitat merescuda per les víctimes dels mecanismes d’exclusió del nostre sistema social i econòmic i es presenti el segon amb el rigor científic que els càrrecs polítics de torn esquiven per aplicar mesures guiades per la miopia ideològica i per la necessitat de seguir rescatant el capital a costa del patiment de les persones. Creure que en algun moment s’encetarà el tercer tema és un abús d’optimisme.
De moment, l’espot publicitari de la marató apunta maneres. Amb cinc persones i quatre cadires convida a que la societat catalana faci que “ningú es quedi fora de joc”. No busca el morbo ni l’efectisme de mostrar les cares més crues de la pobresa. Tampoc estigmatitza col·lectius i intenta transmetre que la vulnerabilitat social s’estén entre capes àmplies de la societat. Correcte. Ara faltaria obrir el debat sobre qui ha enretirat la cadira que falta. Potser hauríem de buscar-la a les oficines d’alguna de les empreses patrocinadores de la pròpia marató…
Entrades relacionades:
“Cada vegada són més les persones que es troben en l’últim esgraó abans d’arribar al carrer”
2.791 persones sense llar a Barcelona: la punta visible d’un gran iceberg
La pobresa infantil i la reproducció de les desigualtats socials
+ arguments? 
La situació de les 5 persones i les 4 cadires, i la solució de juntar-se, és bona. Però i si s’haguès pogut rodar al paio que es va endur la cadira o les cadires que falten ?
L’anunci és molt bonic, però és una solució “apanyeu-vos vosaltres”. Entre els que volen seure “ajudeu-vos” i “espavileu-vos” amb el que teniu, no pas solucionem les coses com s’han de fer. Jo no tinc gaire fe en aquesta marató… Crec que serà “una il·lusió” del que hauria de ser.
El que hauria d’assolir un sistema de redistribució de la renda eficient no ho poden suplir 24h de caritat. Engegant aquesta iniciativa el govern fa a la societat moralment responsable d’aquesta situació; fa que la pobresa sigui una qüestió de mala sort, i no el resultat d’un sistema econòmic que exclou indiscriminadament per qüestions de renda i estatus social. Ens diu – a una societat amb un 50% d’atur juvenir, per cert, i a on el mileurista és el rei – que ens apiadem d’aquells a qui la sort no ha somrigut, o que no han sabut ser prou espavilats per sumar-se al tren de l’èxit, o que simplement no hi han dedicat prou esforç ni iniciativa. D’acord amb tu que la tasca informativa és fonamental; ara, una marató per la pobresa, el concepte en sí, és tremendament conservador i immobilista. Procedeix directament de la caritat catòlica, de l’almoina. Es basa en la destrucció de l’ascensor social. Legitima la desigualtat. Etiqueta al pobre i renta la consciència del ric. I que es faci en un moment com aquest, quan deliberadament s’està llimant l’estat del benestar a marxes forçades, és d’una hipocresia tant vomitiva que dubto que pugui tenir el televisor encès més de cinc minuts.
Circula això via correu electrònic, desconec si són dades 100% fiables, simplement ho comparteixo per si alguna persona n’està al cas o vol cercar més informació:
1) Les empreses que “aporten” diners a aquesta campanya, per tal de rentar-se la cara (font):
– ABERTIS, l’empresa que cobra tots els peatges a Catalunya, va augmentar el 2011 un 8% els seus beneficis fins als 720 milions d’euros, al mateix temps que redueix la seva plantilla en 400 treballadors. Tot un exemple d’ètica!
– La Caixa, com no, també hi participa, després de rebre 977 milions públics del FROB i acomiadar 3.500 treballadors en el seu procés de fusió.
– Movistar: va tancar 2010 amb un augment dels beneficis del 31% (uns 10.000 milions). Tot i això ha anunciat un ERO per a 8.500 treballadors, al mateix temps que reparteix 450 milions en primes per a directius.
– Pricewaterhouse-Coopers: empresa que es dedica a l’auditoria financera. Assessorava Lehman Brothers el 2008, quan es va enfonsar. El seu president a Espanya era llavors Luis de Guindos, actual Ministre d’Economia. Actualment assessora a la Generalitat de Catalunya en com fer les retallades en Sanitat
– El Corte Inglés: empresa que va aplicar primer la reforma laboral, fent centenars d’acomiadaments per absències justificades al treball
2) El procés d’atorgament de les ajudes es farà mitjançant un grup assessor format, entre altres, per:
– Jaume Lanaspa Gatnau, President de la Fundació La Caixa (entitat que té un pressupost de 168.929.000 euros anuals) ,
– Josep Santacreu de DKV (empresa d’assegurances mèdiques privades que l’any passat va obtenir uns beneficis de 37,69 milions d’euros)
– Salvador Cardús Ros (col·laborador de La Vanguardia, Grup Godó)
– Anna Mercadé Ferrando, Cambra de Comerç de Barcelona (Patronal dels empresaris comerciants de Barcelona)
No és pas una Marató el que necessitem, com si fossim uns malalts crònics, sino un debat en profunditat sobre les causes, les conseqüències i les solucions possibles. Hagués preferit “una setmana de la pobresa” amb reportatges i debats de polítics i experts, perquè en aquest país li cal debatre en profunditat i en públic. Prou titulars xulescos! Jo no participaré de la Marató per la pobresa, perquè l’almoina no és la solució, farà sentir bé aquells que creuen que la pobresa és una desgràcia agena, que no va amb ells, però que fa lleig. A més a més és un acte cínic dipositar elsmdiners en aquelles entitats que els roben i empobreixen la gent. Prenguem consciència i actuem segons aquesta. Actua!