Una marató televisiva contra la pobresa en aquest país és totalment imprescindible. Dedicar 24 hores de televisió pública a donar a conèixer a la ciutadania quines són les causes de l’empobriment de la gent, a explicar com són, qui són i com viuen les persones en situació de pobresa, i quines decisions de les elits polítiques i econòmiques aboquen milers de llars a la vulnerabilitat social, pot servir per generar complicitats i solidaritats entre la ciutadania, per trencar tòpics sobre els col·lectius més vulnerables, i per situar l’opinió pública en un tema tant complex com l’extensió progressiva i inexorable dels riscos socials en la nostra societat. Aquesta tasca comunicativa i de pedagogia social és del tot necessària atenent a les autèntiques animalades que molts dels nostres dirigents polítics deixen anar davant dels micròfons cada cop que han de justificar les seves decisions en matèria de serveis socials.

Les elits d’aquest país segueixen instal·lades en el convenciment de que per sortir de la pobresa només cal treball i esforç. Una idea molt comú entre aquelles persones que no han caigut en les teranyines de la pobresa i de la precarietat social i que sempre han gaudit d’una mà amiga (o millor, d’una butxaca amiga) a la que poder recórrer per forjar-se una vida benestant. De fet, les declaracions dels consellers Mena i Cleries quan van deixar congelades les rendes mínimes d’inserció a milers de famílies l’estiu passat denotaven que aquests respectables senyors de la burgesia catalana només han vist famílies en situació de pobresa a les pel·lícules. Què dir davant d’argumentacions tan elaborades com “jo sé de dos perceptors del PIRMI que tenien canal+” o “el PIRMI és per a persones que no tenen cap altre ingrés i hi havia perceptors que feien feines en negre”. Queda clar que per als individus que governen les institucions d’aquest país, parar atenció a qualsevol ciència social que no sigui l’economia està tant allunyat dels seus plans com l’interès per la cohesió social o el benestar de la ciutadania.

Aquesta marató no tindrà valor pels diners recaptats. De ben segur seran “xavalla” si els comparem amb les retallades en educació, sanitat o serveis socials. Permetrà finançar alguns programes de les mateixes entitats socials que estan patint dificultats econòmiques serioses tant per la reducció de les subvencions i de les quanties dels convenis de col·laboració amb les administracions públiques, com per la reducció de prestacions que rebien les persones ateses per aquestes organitzacions. El repte del programa és comunicatiu. Paga la pena fer un esforç per reduir la força dels missatges simplistes, estigmatitzadors i criminalitzadors que esgrimeixen els qui volen convertir la lluita contra la pobresa en una lluita contra els pobres.

Si l’últim que es perd és l’esperança, esperem doncs que dels tres grans temes que a l’inici s’esmentaven com a necessaris en una marató dedicada a la pobresa – primer, explicar qui són i com viuen les persones en situació de pobresa, segon, donar a conèixer les causes de l’empobriment de la gent, i tercer, discutir les decisions de les elits polítiques i econòmiques que generen pobresa- almenys es tracti el primer amb el respecte i la dignitat merescuda per les víctimes dels mecanismes d’exclusió del nostre sistema social i econòmic i es presenti el segon amb el rigor científic que els càrrecs polítics de torn esquiven per aplicar mesures guiades per la miopia ideològica i per la necessitat de seguir rescatant el capital a costa del patiment de les persones. Creure que en algun moment s’encetarà el tercer tema és un abús d’optimisme.

De moment, l’espot publicitari de la marató apunta maneres. Amb cinc persones i quatre cadires convida a que la societat catalana faci que “ningú es quedi fora de joc”. No busca el morbo ni l’efectisme de mostrar les cares més crues de la pobresa. Tampoc estigmatitza col·lectius i intenta transmetre que la vulnerabilitat social s’estén entre capes àmplies de la societat. Correcte. Ara faltaria obrir el debat sobre qui ha enretirat la cadira que falta. Potser hauríem de buscar-la a les oficines d’alguna de les empreses patrocinadores de la pròpia marató…

Entrades relacionades:

“Cada vegada són més les persones que es troben en l’últim esgraó abans d’arribar al carrer”

2.791 persones sense llar a Barcelona: la punta visible d’un gran iceberg

Publicació: Diagnosi 2011. La situació de les persones sense llar a Barcelona el 8 de novembre i l’evolució dels serveis residencials

La pobresa infantil i la reproducció de les desigualtats socials