Innovación social, “apps” y personas sin hogar

(Publicado el 27 de febrero de 2019 en Agenda Pública)

Por Albert Sales y Laura Guijarro

No falla: para cada problema, alguien inventa la app ideal para solucionarlo. ¿Eres un desastre llevando tus cuentas? ¿Necesitas ayuda para organizar las tareas del hogar con tu familia? ¿Tienes problemas para decidir qué cocinar cada día? ¿Quieres aprender un nuevo idioma y no tienes tiempo? Siempre hay una aplicación diseñada para hacerte la vida más sencilla

Para los llamados problemas sociales también ha surgido un amplio catálogo de soluciones tecnológicas: existen aplicaciones que ayudan a las personas mayores a saber cuándo tienen que tomarse la medicación; otras que permiten a personas con principio de Alzheimer activar una alarma con geo-localización en caso de sentirse desorientados. Algunas te mantienen en contacto con los cuidadores de un familiar dependiente para darle instrucciones concretas y otras facilitan el seguimiento médico a personas con enfermedades crónicas. 

Siguiendo la tendencia, hay aplicaciones que pretenden dar solución a los problemas de las personas que duermen en las callesStartupseuropeas y estadounidenses han diseñado apps para donar las sobras de comida a las personas sin hogar, para hacer donativos a entidades o a personas sin techo concretas, para localizarlos y mandar la ubicación a servicios sociales o para encontrar albergues, alojamientos, duchas o servicios sanitarios.

Lee el texto completo en Agenda Pública: http://agendapublica.elpais.com/innovacion-social-apps-y-personas-sin-hogar/

Anuncis

[Publicació] “Polítiques d’inclusió social: lluita contra la pobresa o gestió neoliberal de la misèria?”

Des del 7 de febrer está disponible a les llibreries Canvi d’època i de polítiques públiques a Catalunya, coordinat per Ricard Gomà y Joan Subirats i en el que han contribuït 40 autors y autores.

La meva aportació és el capítol “Polítiques d’inclusió social: lluita contra la pobresa o gestió neoliberal de la misèria?”

Lluitar contra el sensellarisme, lluitar pel dret a l’habitatge

(Article inclòs al dossier Si l’habitatge és un dret, per què hi ha persones sense llar?  dins el projecte Socialitzant, col·loquis de l’acció social a Catalunya)

La relatora especial de Nacions Unides per un Habitatge Adequat, Leilani Farha ve alertant des del 2014, any en que va iniciar el seu mandat, de que la principal causa de la crisi de sensellarisme a la que s’enfronten les ciutats europees i nord-americanes és la financiarització del mercat de l’habitatge. Els informes anuals que publica FEANTSA (la federació europea d’entitats que atenen a les persones sense llar per les seves sigles en francès) revelen que les grans ciutats europees s’enfronten a forts increments en el nombre de persones sense llar i sense sostre i que el creixement de l’activitat econòmica no esta reduint el sensellarisme sinó que més aviat l’esta intensificant.

L’any 2017, a Berlín es van comptar 30.000 persones dormint en albergs i centres d’acollida, 10.000 més que l’any anterior. A París, en el recompte de persones sense sostre realitzat el passat febrer es van detectar 3.624 persones dormint al ras que cal sumar a les gairebé 1.500 que passaven la nit en refugis nocturns de l’operació fred. A Brusel·les, centre neuràlgic i simbòlic de la Unió Europea, el nombre de persones dormint al carrer es va duplicar entre 2014 i 2016. En la majoría de països Europeus, el creixement del nombre de persones sense llar i sense sostre que s’ha produït des del 2014 ha estat alarmant.

Barcelona no és aliena a aquest increment de l’exclusió residencial severa. Els darrers deu anys, la xifra de persones dormint al carrer s’ha incrementat de les 658 detectades al recompte ciutadà de l’any 2008 a les 954 que es van localitzar en el recompte de maig de 2018. Els registres dels equips d’intervenció social a l’espai públic de l’Ajuntament de Barcelona confirmen aquest creixement paral·lel a l’augment de les places d’allotjament i residencials: des del 2008, l’Ajuntament i les entitats socials, agrupats en la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar, han incrementat la seva capacitat d’atenció de 1.200 places d’allotjament a les més de 2.000 actuals.

Des del 2015, l’Ajuntament de Barcelona ha ampliat el Programa Municipal d’Atenció a Persones Sense Llar passant de 1.043 a 1.346 places residencials i d’allotjament i doblant els recursos per a l’intervenció social a l’espai públic. La conseqüència d’aquest creixement de les polítiques d’atenció ha permès estabilitzar el nombre de persones que dormen al carrer però la xifra no s’ha reduït i difícilment disminuirà si posem el focus únicament en l’atenció social.

Les persones que dormen al carrer són la cara més visible de l’exclusió social i residencial. Però l’exclusió de l’habitatge afecta cada cop a més gent i cada cop més intensament. Dormir en un centre residencial o en un alberg, refugiar-se al sofà d’un amic o familiar, viure en una habitació de relloguer o una pensió sense cap seguretat jurídica… són situacions de sensellarisme molt permeables entre elles. La imatge estereotipada del rodamón sense sostre víctima de les seves males decisions i de les addiccions no encaixa amb la realitat que es viu als carrers, als infrahabitatges i a les habitacions de pensions i albergs de les ciutats globals. Les persones que pateixen el sensellarisme no tenen perfil, son homes i dones, d’edats i nacionalitats molt diverses, amb trajectòries vitals molt diferents, que tenen en comú la pobresa i la impossibilitat d’accedir a un habitatge.

La funció dels serveis socials i de les entitats és atendre a qui ho ha perdut tot perquè pugui refer la seva vida. I per això cal oferir suport social i espais on recuperar-se, però sobretot una sortida de futur que passa per uns ingressos estables i un lloc on viure. L’encariment dels preus de pensions, habitacions de lloguer, i pisos petits, ha tancat l’accés a les solucions habitacionals a les que accedien les persones que passaven per albergs, centres residencials i pisos d’inclusió. Les estades s’allarguen i tenir una feina o uns ingresos estables procedents d’una pensió no garanteixen poder llogar una habitació. L’any 2013, un 5% de les persones allotjades en centres públics i privats de Barcelona tenia una ocupació al mercat laboral; l’any 2017 ja era un 14% la proporció de persones sense llar ocupades.

Les mesures desplegades a Barcelona pels serveis socials poden ajudar a que més gent reconstrueixi la seva vida després d’haver passat pel carrer però no acabaran amb el flux de persones que es queden sense res a Barcelona ni fora de la ciutat. En part perquè la situació d’empobriment de les persones més colpejades per la crisi no s’acaba amb la millora dels indicadors macroeconòmics. En part perquè Barcelona dona servei a gent que ve de tot arreu en busca d’oportunitats per sortir del carrer. El 47% de les persones ateses als centres de primera acollida durant el mes d’octubre de 2018 portaven menys de 3 mesos a la ciutat quan van entrar-hi. Per acabar amb el sensellarisme no n’hi ha prou amb el creixement dels serveis socials, cal consens polític per construir acords de país o, com a mínim, metropolitans. Cal enfrontar-se a la falta d’habitatge, a la precarietat laboral i a la desprotecció social des de la responsabilitat de totes les administracions i no esperar a reaccionar quan les persones ja estan vivint al carrer i es veuen obligades a buscar refugi a la gran ciutat.

“MENA”: d’infants en risc a joves de risc

(Article publicat al número de desembre de 2018 de la revista El Poblenou)

Els darrers dos anys, els anomenats MENA, acrònim de menor estranger no acompanyat, han anat tenint cada cop més presència en els mitjans de comunicació i entre les preocupacions dels veïnats de Barcelona i d’altres municipis catalans. L’arribada a Catalunya d’adolescents menors d’edat estrangers sense referents familiars no es un fenomen nou. Segons el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat, entre 2012 i 2015 van arribar a Catalunya al voltant de 350 menors d’edat no acompanyats, al 2016 se’n van comptabilitzar 684, l’any 2017 van ser 1.334, i la pròpia Generalitat estima que en acabar 2018 n’hauran arribat més de 3.000.

A l’Estat espanyol, és el sistema de protecció als menors d’edat, de competència autonòmica, qui ha d’atendre a aquests nois i noies. Un cop identificats com a menors pel Ministeri Fiscal, el protocol d’actuació assenyala a la Direcció General d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència (DGAIA) com a responsable de proporcionar-los allotjament i suport social de forma immediata. L’increment d’arribades dels darrers tres anys ha provocat un col·lapse als recursos de protecció a la infància en risc. Els centres residencials i d’acollida, infradotats d’espais i professionals, reben una forta pressió que dificulta la provisió de places als MENA però també als infants i adolescents en altres situacions de necessitat de protecció.

Arriben sense autorització, en situació administrativa irregular, però reben un tractament especial perquè són infants i perquè la nostra legislació s’ha dotat de mecanismes que ens obliguen a protegir-los. Quan arriben als 18 anys, la seva situació encara es complica més. Infants que han passat per la tutela de l’administració, sense suport familiar, sense els drets d’un ciutadà europeu, són obligats a convertir-se en adults amb un acompanyament social que s’ha mostrat clarament insuficient a la llum de l’increment dels joves sense sostre que s’ha produït a la ciutat de Barcelona en els darrers anys. A falta d’estudis sistemàtics, disposem ja de treballs d’investigació que alerten que l’alta proporció de joves extutelats que s’acaben trobant al carrer o al sistema penitenciari. El futur dels actuals menors d’edat sense referent adult atesos per la DGAIA és extremadament incert.

La ciutadanía, els mitjans, o allò que anomenem opinió pública, s’hi apropa des de la compassió o des de la por. O expressem la nostra perplexitat i indignació pel fet que criatures fugin del seu país per enfrontar-se a un futur incert en territori Europeu, o els considerem una amenaça a la convivència i a la seguretat. El sensacionalisme, l’alarma social generada per fets delictius protagonitzats per alguns d’aquests nois i la percepció de que ens trobem davant d’un problema impossible de gestionar transmesa pels mitjans de comunicació, està provocant que aquesta realitat sigui abordada cada cop més des de l’òptica de la seguretat.

Posar el focus en les conseqüències més molestes del problema no ens ajudarà a gestionar-lo millor. Des de la vessant social hi ha moltes línies de treball en les que és imprescindible avançar per fer front als reptes que ens planteja l’arribada d’aquestes criatures i el seu pas a la vida adulta. Acceptant que l’increment dels darrers tres anys ha generat una situació d’emergència, cal sortir de l’emergencialisme i planificar les actuacions a llarg termini assumint que quan acollim i atenem als nois i noies acabats d’arribar caldrà acompanyar-los més enllà dels 18 anys. No és una despesa, és una inversió. Cal plantejar els efectes de les actuals polítiques migratòries en els infants, en les persones adultes i en la cohesió social per obrir un debat valent i allunyat del sensacionalisme.

Espai Públic a la revista #BarcelonaSocietat

[Editorial del número 22 de la revista Barcelona Societat]

El Peter es va passar la tarda assegut a la seva cadira de rodes, d’esquena a la porta del supermercat, amb un cartró de vi a la falda. A la vorera intensament transitada de poc més de quatre metres d’un conegut carrer comercial de la ciutat de Barcelona, la imatge resultava incòmoda per als vianants que entraven i sortien de l’establiment carregats amb bosses de plàstic o portant els seus carretons d’anar a comprar. A l’aspecte deixat i brut que ja mostrava en arribar, cap a les dues, es va afegir la mala olor provocada pels orins a partir de mitja tarda. Més enllà de l’impacte visual i l’olor, l’home grandot i barbut, allà assegut, no interactuava en absolut amb els transeünts.

Davant la presència nova i estranya del Peter, els veïns i veïnes que tornaven de la feina o sortien a comprar exterioritzaven amb comentaris en veu alta dos tipus de reaccions: hi havia els qui es mostraven clarament preocupats per l’estat d’aquell senyor amb cadira de rodes, i els qui expressaven la seva molèstia pel que consideraven un acte d’incivisme i un ús inadequat de l’espai públic. Sens dubte, entre uns i altres, una majoria seguia caminant tractant d’assimilar en silenci una combinació de tots dos sentiments.

Durant la tarda, una patrulla de la Guàrdia Urbana es va acostar a parlar amb ell tres vegades. Els agents es van limitar a conversar uns minuts amb l’home i van marxar les tres vegades. A l’hora del tancament de la majoria de comerços del carrer, els agents havien notificat el cas als equips especialitzats de Serveis Socials i seguien l’evolució de la situació des de la distància passant amb el cotxe patrulla de tant en tant. Passades les deu de la nit, l’home va anar a terra des de la seva cadira, inconscient per l’alcohol que havia ingerit. Alguns veïns van trucar al Servei d’Emergències Mèdiques (SEM), però quan l’ambulància va arribar, el Peter havia recuperat el coneixement i, amb una mica d’ajuda, tornava a estar assegut a la seva cadira cantussejant en el seu idioma natal. Els tècnics del SEM, després de preguntar si necessitava ajuda i constatar que rebutjava
qualsevol oferta de reconeixement mèdic, van marxar.

A partir d’aquell moment es va manifestar l’enuig d’alguns veïns i comerciants que havien estat seguint l’evolució de la situació durant la tarda. Alguns van expressar la seva indignació perquè la Guàrdia Urbana “no havia fet res”. “Han estat tres vegades aquí i no l’hi han portat”, comentava una senyora buscant la complicitat de dues persones que observaven l’home estirat a terra. Altres focalitzaven el seu malestar en el mateix vagabund, el qual consideraven un exemple d’incivisme i de la degradació del barri. “Si es permet a la gent estar aquí plantada, sense fer res… què passarà? […] Cada vegada hi ha més gent així al carrer”.

Passades les onze de la nit, sense la pressió del veïnat i després d’una llarga conversa, dos educadors dels serveis socials municipals van convèncer el Peter perquè acceptés ser traslladat a passar la nit al Centre d’Urgències i Emergències Socials, i així minimitzar els riscos de passar la nit a la intempèrie després d’una important ingesta d’alcohol i davant l’evident incapacitat de procurar-se una mínima protecció contra el fred. L’objectiu de la intervenció no va ser la retirada de l’home de la via pública, sinó una reducció de riscos puntual certament difícil d’explicar a veïns i veïnes impactats per l’evident situació de deteriorament d’una persona adulta que s’instal·la a la vorera d’un carrer comercial concorregut.

A Barcelona, cada nit dormen entre 900 i 1.000 persones al carrer. A uns 150 metres del Peter, en un carreró estret poc transitat, dorm, des de fa mesos, un altre home en un matalàs instal·lat en un racó. No falten els veïns i veïnes que s’acosten per solidaritzar-s’hi i li proporcionen mantes o menjar, i segur que tampoc falten les queixes a l’Ajuntament per la seva presència, però mai ha motivat la mateixa activitat veïnal, ni el mateix nombre de trucades a la Guàrdia Urbana, als serveis d’emergències mèdiques o als serveis socials. La sola presència del Peter en una via pública pensada i imaginada al servei de l’activitat econòmica es converteix en un acte d’“incivisme”. Romandre al carrer sense comprar res, sense desplaçar-se, sense dura terme una activitat productiva, constitueix una font de conflicte més intensa com més gran sigui el valor comercial de l’espai en disputa. Les línies de normalitat es tracen a partir de la utilitat econòmica de l’ús de l’espai urbà. Als veïns que inscriuen la seva activitat quotidiana dins aquests límits de normalitat els sorprèn que els cossos de seguretat no actuïn davant una anormalitat evident.

Quan no és la molèstia o la censura sinó la compassió la que genera les reaccions de veïnes i veïns, la responsabilitat es desplaça als serveis mèdics i als serveis socials. Un cop més s’identifica el “sense sostre” o el “vagabund” com un “altre” mancat de drets. Se
l’infantilitza fins al punt que es considera desitjable que aquests serveis assumeixin la seva tutela i el traslladin fora de la vista de la ciutadania. Per al seu propi bé, es
considera que l’Administració és responsable d’actuar amb independència de la voluntat de la persona.

Probablement el Peter segueix al carrer. L’acollida d’emergència pot ser un moment per establir un vincle més durador amb els serveis socials i trobar suport, però quan s’acumulen els fracassos i les frustracions, la probabilitat que es faci efectiu aquest vincle i s’iniciïn processos de recuperació es fa més i més petita. Si es queda en un racó fora de les artèries comercials de la ciutat, en un espai poc cotitzat, és probable que deixi de ser interpel·lat pel veïnat i que les visites de la Guàrdia Urbana passin a ser una anècdota. Si es manté en un espai marginal, al Peter només el visitaran els educadors i educadores de carrer dels serveis socials o d’alguna entitat.

La situació del Peter posa en evidència els límits de l’actuació de l’Administració. Davant la presència visible del Peter, els veïns i veïnes demanen a l’Ajuntament més places en albergs i més professionals que actuïn al carrer (educadors o policies), que garanteixin que algú traurà habitants inapropiats de les zones més visibles de l’entramat urbà. Sigui per compassió o per la incomoditat que suposa que la pobresa s’evidenciï al carrer, és fàcil aconseguir un cert consens veïnal respecte al fet que “cal fer alguna cosa”, però la gestió quotidiana de la convivència i el conflicte requereix anar més enllà de l’emergència i preguntar-se quin és l’objectiu de la intervenció social a l’espai públic.

photo5780868763594370772

¿Vuelven las “barracas” a Barcelona?

Una chabola de dos pisos llevó de nuevo a las páginas de la Vanguardia el problema de los asentamientos irregulares en el Poble Nou de Barcelona el pasado 6 de octubre. Ese mismo día, a raíz de esta imagen, en algunas tertulias radiofónicas se debatía sobre el retorno del “barraquisme” a la ciudad. Pero aunque estos asentamientos de chabolas hayan crecido en los últimos años, remitir a la audiencia al chabolismo del siglo XX genera una alarma social y percepción de invasión migrante susceptible de alimentar discursos higienistas.

La construcción de barracas empieza en Barcelona en los años 20 del siglo pasado para dar cobijo a las familias que llegaban a la ciudad en busca de oportunidades laborales en la industria. El fenómeno se convirtió en masivo entre los años 40 y los años 60 dando lugar a los poblados de Somorrostro, la Perona, el Camp de la Bota, Tres Pins, Miramar o Santa Engracia entre muchos otros eclaves que pasaron a formar parte del entramado urbano. El Somorrostro, el barrio de chabolas más emblemático, desapareció en 1966 con el derribo de las últimas viviendas precarias y el realojo de sus habitantes a bloques de pisos de La Pau y de Sant Roc, en Badalona. El desalojo y reubicación de las familias que vivían en el Carmelo, última zona chabolista de la ciudad que albergaba a más de 40.000 personas, se inició en el año 1977.

La lucha de los habitantes de las barracas fue clave para transformar Barcelona. Para hacer llegar los servicios públicos a barrios nacidos de la autoconstrucción informal y de la necesidad de miles de personas que vivían sin agua corriente, sin escuelas, sin líneas de autobús… Las organizaciones vecinales lucharon y negociaron condiciones de acceso a la vivienda de las familias de las barracas que fueron realojadas en barrios de nueva construcción en la ciudad de Barcelona o en otros municipios metropolitanos como Badalona, Sant Adrià del Besòs, Sant Boi o El Prat del Llobregat.

Igual que entonces, los asentamientos irregulares de 2018 son consecuencia de la combinación de falta de acceso a la vivienda y de los problemas en la acogida de personas migrantes. Pero el contexto es tan distinto que cualquier comparación peca de sensacionalismo. Hoy viven en construcciones irregulares en Barcelona menos de 600 personas. La mayor parte de ellas viven de la recuperación de chatarra y otros residuos que clasifican y almacenan en los solares cerca de sus viviendas. Se trata de personas sin nacionalidad española y, en muchos casos, pertenecientes a minorías perseguidas y estigmatizadas en toda Europa y, en especial, en sus países de origen.

Hoy, los problemas de acceso a la vivienda no se expresan en forma de poblados de chabolas, sino en precariedad habitacional escondida en los inmuebles ya construidos. Hay entre 12.000 y 15.000 personas viviendo situaciones de exclusión residencial severa: en condiciones de hacinamiento, en pisos sin suministros, en situaciones de ocupación ilegal, de insalubridad… en centros residenciales para personas sin hogar, o en la misma calle. El impacto que causa ver chabolas e infraviviendas en solares adyacentes a espacios de coworking y empresas tecnológicas, con rascacielos emblemáticos de fondo, podría ser el gancho mediático para plantear las preguntas de fondo sobre las ciudades del siglo XXI.

En el siglo XX, las infraviviendas en forma de chabolas se erradicaron por el crecimiento, a menudo descontrolado, de las ciudades. Un crecimiento que dio lugar a barrios de viviendas de escasa calidad que sufrieron también el estigma de marginales. En 2018, las ciudades como Barcelona se enfrentan a una paradoja de difícil solución: ofrecen oportunidades para obtener ingresos en la economía formal però también en la informal, mientras niegan la posibilidad de acceder a una vivienda a una parte cada vez más grande de la población.

La exclusión administrativa, social, y económica alimentará los asentamientos mientras haya solares disponibles y chatarra que recuperar. Y si no hay solares, las mismas personas ocuparán otros espacios en infrautilizados. Desde los servicios sociales, las entidades o los movimientos vecinales, se puede ofrecer apoyo para que algunos de los habitantes de los asentamientos encuentren alternativas de empleo y habitacionales, para garantizar la cobertura sanitaria, para orientarse en el laberinto de la obtención de permisos de trabajo y de residencia… Pero las “barracas de dos pisos” deberían provocar reflexiones sobre las políticas migratorias, la dejadez de décadas en políticas de vivienda para los sectores más vulnerables de la sociedad, y la dimensión supramunicipal de los problemas que se expresan en las calles de las grandes ciudades.

Trapped in Barcelona: The links between rising rent and homelessness

By Albert Sales and Laura Guijarro

[article originally published in Spanish on CTXT.es: enlace a la versión en castellano]

In most peoples’ minds, homelessness is rarely linked to rising rental prices. It is well-established in the social sciences that evictions rarely lead someone directly to sleeping on a park bench or in an ATM building. If this were the case, in a city like Barcelona where evictions have grown dramatically in recent years, there would not be 950 people sleeping in the streets, but many, many more.  

But this does not mean that increasing rental prices have no direct or indirect effect on the scale and persistence of homelessness in all its forms. In the last two decades, several studies have shown that difficulties in accessing stable housing increase the risk of poverty and social exclusion.  In this sense, high rent substantially increases social vulnerability. As a result, the new housing bubble affecting Spain, and Barcelona in particular, is condemning the city’s most impoverished people to a situation of chronic residential exclusion.

Ricardo is in his fifties. After a year and a half sleeping in the street, a team of social workers convinced him to enter a municipal homeless shelter. Eight months later, he entered a residential center, where he received support for another year and a half. This gave him time to look for a job and begin a new life as a night watchman, earning roughly 450 euros per month. After gathering up some savings, he began to look for a place he could call home. It’s been seven months and he is still looking. Ricardo is one of the many formerly homeless people receiving social assistance for whom employment is not enough to allow for an autonomous life and distance from the support provided by social services and non-profit organizations.

Maria, 47, ended up living in the street after spending two years with no income at all. After two weeks in her hometown, she left to try her luck in Barcelona. The anonymity of the big city made it easier for her to approach social services, NGOs and churches for help. She entered a shelter where they helped her apply for welfare, and she now receives just under 500 euros a month. Though she has been unable to find another source of income, administrative barriers prevent Maria from extending her stay in the shelter. With what she has managed to save, she is trying to find stable accommodation. Meanwhile, she is living in the cheapest bed she has found in the city, a youth hostel that costs 15 euros a night. She relies on soup kitchens every day to reach the end of the month.

At age 64, Francisco is counting the days until he can receive a minimum non-contributory pension of 480 euros per month. Thankfully, he has never had to sleep in the street. When he lost his home, social services found him a homeless shelter to stay in until he reaches the retirement age. He spends his time trying to find a room for when he has to leave the shelter, but even though he never expected any luxury, he has grown increasingly discouraged as he has seen rental prices rise on the most common rental sites. If he stays in the city, he knows that all of his income will be spent on avoiding life on the streets.

One of the objectives of social work is to help people achieve personal autonomy. The three people described above are perfectly capable of managing their daily lives without the need for professional support. They are in good health, they have rebuilt a network of social relationships and they have achieved some emotional stability. But despite having relatively stable sources of income, the amount they receive is absolutely insufficient to survive in Barcelona, ​​where decent housing has a minimum price of 800 euros a month, a room costs 350 euros and a bed in a hostel costs at least 20 euros a day.  

The absence of affordable housing forces Ricardo, María and Francisco to depend on social services. To eat every day, they must go to soup kitchens. To stretch their income, they continue to rely on non-profits and NGOs providing economic aid and services that they cannot access through the market. This includes everything from personal care to transportation and leisure.

Given their residential instability, the most appropriate institutional response to these situations would seem to be to either prolong their stays in residential centers or provide a permanent home. But resources are limited. A constant inflow of people into situations of severe residential exclusion is overwhelming services that were designed to provide temporary support and the stability necessary to regain autonomy. Centers that were designed for temporary stays are becoming centers for long-term stays, with many residents living in them for over a year and a half. As homeless people prolong their stays, entry into the residential centers becomes increasingly difficult.

One might think that economic rationality would lead people facing residential exclusion to leave Barcelona. But leaving the city involves a number of costs that many simply cannot afford. Leaving the big city may make it easier to access cheaper housing, but this doesn’t necessarily compensate for the added costs involved in living far away from the meager employment opportunities the city provides with its more diverse economy. How much of his 450 euro a month salary would Francisco have to spend to commute to his job as a night watchman if he moves to a municipality with more affordable rent? How far would he have to travel?

For those living on non-contributory pensions or minimum incomes, staying in the city also allows them to benefit from the services offered there exclusively, such as soup kitchens, day centers, libraries, civic centers and social services that can prevent a possible relapse. When María went to the social services in her hometown, she was told that the municipality had no resources for her and that it was best to look for support through Barcelona’s social services or one of the many NGOs and non-profits based in the city.

So even in terms of economic rationality, leaving Barcelona is not as viable as one might expect for the city’s most impoverished people. Beyond these monetary calculations, there are other powerful reasons for why a homeless person would not want to leave their city or neighborhood. For instance, homelessness is often characterized by extreme loneliness. If the city’s streets are precisely where people in this situation build their fragile support networks, leaving that environment for a new and unknown set of streets can also be risky.

Rising rent prices and legislation that puts tenants at a severe disadvantage produce of several kinds of evictions. A growing part of Barcelona’s population is being forced to leave the city as a result of accelerating gentrification and population substitution. A growing number of people with very precarious jobs in the services and tourism sectors can neither afford a decent home nor live outside the city as a result of the costs associated with the commute. This increases the number of people in substandard housing situations. In the most extreme cases, these situations turn into homelessness, thus feeding the circuit of social services oriented towards homeless people and the vicious cycle of long-term stays in residential centers and shelters. As a result of prolonged social exclusion, many of our neighbors find themselves in a sort of limbo between expulsion from the housing market and the scraps from Barcelona’s economic dynamism.

According to data from the City of Barcelona and the Network of Attention to Homeless People, an estimated 900 people sleep in the streets every night. Around 2,000 stay at either municipal shelters or residential centers provided by NGOs and non-profits, and roughly 400 live in abandoned warehouses or plots. While it is difficult to quantify in precise terms, municipal sources estimate that some 12,000 people live in substandard or unhealthy conditions, overcrowded flats, housing under imminent threat of eviction or squats.

When the right to decent housing is not protected and access to affordable housing is not guaranteed, the system of services providing care for the homeless becomes a dead end. The people served never stops growing, as people transit endlessly from the street to the shelters and back, unable to live with autonomy and dignity.

“Les persones sense llar no som bonsais que els professionals han de modelar”

Reunió del grup de treball sobre sensellarisme del CMBS amb l’alcaldessa de Barcelona

La setmana passada, l’alcaldessa Ada Colau es va reunir amb el grup de treball sobre sensellarisme del Consell Municipal de Benestar Social. Un grup format per persones que en algun moment o altre han viscut al carrer, i que coneixen bé centres residencials i els serveis municipals de suport a les persones sense llar i les entitats especialitzades en el tema.

El Consell Municipal de Benestar Social (CMBS) està format per persones adscrites al teixit associatiu de la ciutat. Els grups de treball estan coordinats per persones expertes en les temàtiques que es tracten, sovint provinents del món universitari. El CMBS formula propostes anualment a l’administració municipal a partir de les sessions de treball d’aquests grups des de 1988. Moltes d’aquestes propostes s’han anat incorporant a les polítiques públiques municipals, d’altres han generat debats clau entre el teixit associatiu de la ciutats, els moviments veïnals i els partits polítics.

El grup de treball sobre sensellarisme és un grup molt peculiar. No reuneix a professionals d’entitats socials ni a estudiosos universitaris, sinó que recull l’expertesa de l’experiència personal. Es va constituir per fer aportacions al Pla de Lluita contra el Sensellarisme 2016-2020 i per fer seguiment posterior dels compromisos adoptats per les entitats de la Xarxa d’Atenció a les Persones Sense Llar i per l’Ajuntament. Durant aquests més de dos anys de funcionament el grup s’ha reunit amb responsables municipals de diferents àrees per debatre l’efecte de decisions tècniques i polítiques en la vida de les persones sense sostre i sense llar i per qüestionar metodologies de treball i de relació entre professionals i persones ateses.

Té molt mèrit mantenir l’entusiasme i la implicació en el consell mentre vius a una habitació de relloguer i encadenes feines precàries, mentre busques la manera de recuperar la teva vida en un centre residencial, mentre lluites contra les traves infinites per aconseguir permís de residència i de treball… Reunir-se amb l’alcaldessa ha estat una fita important tant per l’oportunitat de debatre les prioritats en les polítiques d’habitatge i de serveis socials de l’Ajuntament, com per fer un pas més en la dura tasca de trencar els estigmes que recauen sobre les persones que han viscut les formes més dures d’exclusió social i residencial. 

Li deia una de les components del consell a l’alcaldessa: “Vaig arribar a Barcelona perquè aquí hi ha polítiques socials. Els serveis socials del meu poble no m’oferien res. Tot i alguns conflictes, els serveis socials d’aquesta ciutat m’han salvat la vida. Però 6 anys després encara no he aconseguit tornar a treballar i normalitzar la meva vida. (…) Quan et quedes al carrer no has fet res mal fet… només t’has quedat sense res. Però has d’anar demostrant a tothom que ets bona persona. Necessites més de tres mesos per què el teu “referent” als serveis socials confiï en tu com a persona autònoma i capaç de gestionar la pròpia vida. (…) Les persones sense llar no som bonsais ni figures de fang a les que els professionals han de modelar. Necessitem confiança i accedir a un habitatge”.

Com deia abans, reunir-se amb l’alcaldessa és important però és una fita més en un camí en el que els membres del grup han traslladat la seva visió del sensellarisme i les seves vivència a responsables tècnics i polítics municipals, a entitats, a la resta de membres del Consell Municipal de Benestar Social… incidint sobre les polítiques però també trencant prejudicis i canviant els estereotips sobre les persones que s’han trobat, en un moment de les seves vides, dormint al carrer. 

 

photo5897813262706257494

El negocio global de la vivienda para “pobres”

A principios de septiembre, varios medios de comunicación se hicieron eco del proyecto de una empresa que pretendía comercializar habitáculos de 1,2 metros de alto y ancho por 2,2 de largo, a 250 euros al mes, para “dar la posibilidad de acceder a una vivienda a las personas con recursos económicos restringidos”. Se presenta así un negocio que aprovecha la ecasez de vivienda asequible como solución innovadora a los problemas de “los pobres”. ¿Quién desearía vivir en una habitación en la que la mayor parte de personas adultas no pueden ni ponerse de pie? ¿Quién estaría dispuesto a pagar 250 euros al mes por un agujero de colmena en el que dormir? Alguien que necesite permanecer en la ciudad para subsistir y que no pueda permitirse pagar los desorbitados precios de un piso convencional o de una habitación.

La ciudad atrae y atrapa. En los últimos años hemos visto como la mejora de los indicadores macroeconómicos ha generado una reactivación del sector inmobiliario que está excluyendo del acceso a la vivienda cada vez más gente en las ciudades europeas. En Berlín se registraron el año pasado 30.000 personas durmiendo en residencias temporales y de acogida, 10.000 más que en 2016. En el último recuento de personas sin hogar realizado en París en febrero del 2018, se anotaron 3.624 personas sin techo en una sola noche. Si añadimos a las alojadas en los albergues de la ciudad abiertos en invierno, la cifra asciende a más de 5.000 personas. En Bruselas, el número de personas durmiendo en la calle se duplicó entre 2014 y 2016, llegando a 707 personas. Desde el 2010, el número de personas que duermen en la calle en el Reino Unido ha crecido un 135%.

La actividad económica hace que en las grandes ciudades haya más posibilidades de ganarse la vida pero, al mismo tiempo, es en las metrópolis donde es más complicado acceder a una vivienda. Esta paradoja del proceso de modernización abre grandes oportunidades de inversión. En las últimas décadas, la adquisición de viviendas y de suelo urbano ha sido un imán para inversores grandes y pequeños en todas la grandes urbes del mundo. En su libro Planeta de Ciudades Miseria, Mike Davis aporta infinidad de datos sobre el negocio de la infravivienda en conurbaciones como Ankara, El Cairo, Accra, Dacca, Sao Paulo, Quito o Nairobi. Los expulsados del campo por las transformaciones de la producción agraria y por la acumulación de tierras en manos de grandes terratenientes emigran a las ciudades donde sólo pueden permitirse pagar el alquiler de infraviviendas o de pequeños terrenos para edificar sus chabolas.

Sobrevivir de las migajas de las ciudades globales requiere encontrar un lugar donde vivir. Los salarios de explotación o los ingresos inestables de actividades económicas marginales no permiten acceder a una vivienda propia ni en las ciudades miseria del Sur, ni en las ciudades marca globales del norte. En estas últimas, la oferta de alojamientos insalubres ha crecido en paralelo al incremento de personas sin techo y de la exclusión residencial en todas sus formas. En Barcelona o en Madrid, bajo el nombre de “estudio” se ofrecen agujeros en los que disponer de una mesa para comer es un auténtico lujo.

Proporcionar nichos para dormir, viviendas insalubres o habitaciones sobreocupadas a precios desorbitados, no es ninguna solución a la exclusión residencial. Por mucho que se vista de innovación social de diseño, cobrar 250 euros por un agujero hexagonal donde dormir es someter a los inquilinos a una doble explotación: la de unos empleadores que pagan salarios que no permiten escapar de la pobreza y la de unos propietarios que aprovechan la necesidad para aumentar la rentabilidad de cada metro cuadrado de ciudad.

 

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: