+ arguments?

Albert Sales

2.791 persones sense llar a Barcelona: la punta visible d’un gran iceberg

La Isabel, una noia de 28 anys que ha passat 4 anys vivint als carrers de Barcelona en diferents etapes de la seva vida, em comentava: “S’ha d’explicar a la gent que no som persones rares. Som com ells. Volem fer una vida normal. Tothom té dret a tenir males temporades i tothom es pot trobar al carrer sense res. És més fàcil del que sembla”. L’afirmació de l’Isabel és avui més certa que mai. La desarticulació neoliberal dels mecanismes de protecció de l’estat del benestar, la precarització dels mercats laborals i el deteriorament de les xarxes de suport socials i familiars, són alguns dels principals factors que han estès els riscos socials a àmplies capes de la ciutadania de les societats occidentals. La imatge estereotipada del rodamón que viu al carrer per la seva mala vida, per les seves addiccions o per no voler treballar, té poc a veure amb la diversitat de perfils i d’itineraris vitals de les persones que avui passen les nits als carrers de les grans ciutats.

Il·lustració de Miguel Brieva (en CC)

Per arribar a trobar-se en situació de sense llar cal que les persones acumulin diferents desavantatges i tipus d’exclusió social. Quedar-se al carrer és el resultat de sumar al fet de no poder fer front al cost del propi habitatge, l’exclusió continuada del mercat laboral, el deteriorament de les xarxes socials de suport, el trencament de les solidaritats familiars i, en alguns casos, el patiment de malalties, trastorns mentals o addiccions.  L’increment de persones al carrer és un dels símptomes més visibles i greus de l’empobriment que està patint la majoria de la societat a causa de la crisi i de les mesures d’austeritat adoptades pels diferents nivells de govern d’aquest país.

Al recompte realitzat el passat mes de novembre es van observar 838 persones pernoctant als carrers de Barcelona i 1.258 allotjades als recursos de la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar. Sumant-hi les 695 que viuen en assentaments situats en solars o edificis abandonats, el nombre de persones sense llar ha passat de les 2.113 comptabilitzades al 2008 a les 2.791 del 2011, registrant un increment del 32%.

Davant de l’augment de les persones sense llar a la ciutat cal intensificar i dotar de més recursos les polítiques d’urgència per fer front al drama quotidià de les persones que es troben al carrer, per imperatiu moral i per una qüestió d’eficiència de les polítiques públiques. És molt més barata i efectiva l’atenció a una persona que no ha arribat a trobar-se mai al carrer que el suport a les persones que han viscut temporades sense sostre. Calen doncs més places residencials, més pisos d’inclusió i mecanismes de reallotjament  ràpid per a les famílies o persones que perden l’habitatge i no necessiten suport socio-educatiu.

Però els serveis socials públics i les entitats del tercer sector especialitzades en fer front a l’exclusió i el sensellarisme són l’última xarxa de seguretat. Un darrer dispositiu que es pot veure clarament desbordat per les fortes tensions socials que s’estan generant al sí de les llars a causa de la crisi i de la retirada de serveis del estat del benestar que estan ordenant les elits econòmiques i polítiques. Un últim recurs incapaç de compensar la capacitat que tenen els mecanismes generadors d’exclusió social per enviar gent al carrer.

Si de debò existeix voluntat política de frenar l’increment de la pobresa extrema a la ciutat i a la resta de Catalunya la primera mesura que cal adoptar és desbloquejar les 4.500 sol·licituds de Renda Mínima d’Inserció desateses per la Generalitat de Catalunya des del setembre (segons denuncia l’Assemblea de Treballadores i Treballadors d’Acció Social, ASSACS). Tot i que en la creació del PIRMI (Programa Interdepartamental de Renda Mínima d’Inserció) no hi havia voluntat de crear una renda mínima de subsistència, el cert és que la realitat havia consolidat aquest ajut com un element imprescindible per frenar itineraris d’exclusió abans de que les situacions de desarrelament social es convertissin en irreparables.

La realitat de l’atenció social imposa l’adopció d’una nova mesura que hauria de ser considerada d’emergència i que podríem titular com “papers per a tothom”. L’informe de la XAPSLL assenyalava que, mentre al 2008 el 52% de les persones ateses en els seus recursos residencials eren d’origen estranger no comunitari, el 2011 la proporció de persones no comunitàries havia baixat fins al 38%. Aquest canvi no respon a una disminució de persones estrangeres en situació d’exclusió residencial, ans al contrari, en els recursos de baixa exigència, al carrer i als assentaments, trobem cada cop més persones no comunitàries en una situació administrativa irregular. És la falta de documentació la estableix una trava insalvable per iniciar processos d’inclusió social i fa que la seva situació quedi estancada en un llimb jurídic en el que els agents d’exclusió són les pròpies institucions incapaces d’acompanyar itineraris de sortida de l’exclusió, el mercat laboral i el propi mercat de l’habitatge. La destrucció de llocs de treball ocupats per persones immigrants amb baixa qualificació professional està empenyent cada cop més persones a situacions d’irregularitat que els retorns voluntaris no arriben a absorvir. L’única manera de lluitar contra les pitjors formes d’exclusió, protagonitzades per aquestes persones i famílies estrangeres, és acabar amb l’absurda política migratòria de les barreres i els papers.

Una tercer mesura imprescindible per frenar el degoteig de persones que cauen en l’exclusió social extrema seria l’impuls de la dació en pagament en cas d’execució hipotecària. Si bé es cert que no existeix una connexió automàtica directa entre patir un desnonament i viure al carrer, les famílies desnonades veuen com la seva vulnerabilitat social augmenta exponencialment fins i tot tenint xarxes socials de suport o xarxes familiars d’acollida. Degut al deute que moltes d’aquestes llars segueixen mantenint amb les entitats bancàries, la seva capacitat de recuperació és extremadament dèbil. La Plataforma d’Afectats i Afectades per les Hipoteques ha aconseguit posar el debat a l’agenda mediàtica i política però els poders econòmics i els dos partits hegemònics han bloquejat qualsevol mesura encaminada a afrontar el problema de manera seriosa.

Per últim, acabar amb l’exclusió residencial passa per eradicar la capacitat de control que grans propietaris i entitats bancàries mantenen sobre el mercat de l’habitatge. Les nostres ciutats segueixen estant plenes d’habitatges buits, fruit de promocions especulatives que mai recuperaran el seu valor original i que s’estan mantenint fora del mercat per evitar una caiguda encara més pronunciada dels preus que es tradueixi en pèrdues per a la banca.  En aquest sentit, quan els poders públics no prenen la iniciativa, la ciutadania ha de trobar els camins per recuperar la sobirania segrestada pels mercats. Primeres experiències d’ocupació d’aquest tipus de propietats privades i de reconversió de les mateixes en recursos comunitaris per famílies desnonades ja s’han portat a terme de manera puntual.

És obvi que aquestes mesures posen en perill la viabilitat d’entitats bancàries que podrien requerir una intervenció pública però des de l’inici de la crisi s’han aportat infinitat de recursos a fons perdut, finançant un sector privat depredador i generador de crisi o intervenint entitats que posteriorment retornen al control de mans privades. La intervenció pública ha de deixar de convertir-se en un fuga de recursos necessaris per al benestar de les persones, transformant qualsevol intervenció en nacionalització i posant la primera pedra d’una banca pública.

Aplicar la mal anomenada austeritat a les persones i als col·lectius més vulnerables de la societat no respon a cap càlcul econòmic. És la conseqüència de decisions guiades ideològicament. Així mateix, les retallades en serveis públics, i en especial en l’educació i la sanitat contribueixen a perpetuar les desigualtats socials i a deslegitimar un sistema d’estratificació social que s’havia arribat a justificar en base a una fictícia igualtat d’oportunitats en la que cada cop menys gent creu. Hem de continuar teixint llaços entre moviments, entitats socials i plataformes veïnals per generar alternatives sense abandonar la lluita per recuperar el control sobre els recursos públics. Calen Polítiques (en majúscules) d’atenció i rescat a les famílies més durament colpejades per la crisi, i si els poders públics no se’n fan càrrec, hem de crear mecanismes de solidaritat comunitària com les xarxes de suport mutu, sense renunciar a la lluita per recuperar el control sobre els recursos públics.

Recomanacions per saber més:

Navarro, Vicenç; Torres López, Juan; Garzón Espinosa, Alberto (2011) Hay alternativas. Sequitur, ATTAC España

Sales i Campos, Albert (2012) Diagnosi 2011. Les persones sense llar a Barcelona el 8 de novembre i l’evolució dels recursos residencials. Xarxa d’Atenció a les Persones Sense Llar de Barcelona

Sarasa, Sebastià i Sales Campos, Albert (2009), Itineraris i factors d’exclusió social. Ajuntament de Barcelona, Síndica de Greuges i Fundació La Caixa. ISBN: 978-84-9850-158-2. Barcelona.

7 comments on “2.791 persones sense llar a Barcelona: la punta visible d’un gran iceberg

  1. Eva (@zideva)
    Abril 16, 2012

    He fet una ullada al PDF del diagnosi del 2011 i m’ha cridat l’atenció que en les tipologies de persones sense llar no s’hi inclou les que viuen en cases ocupades.

    Son dades que s’escapen? Difícilment quantificables? Difícil destriar les que malgrat tenir xarxa familiar decideixen per una qüestió ideològica ocupar una casa de les que n’ocupen per que no tenen altra sortida?

    Treballo amb dones en risc d’exclusió social (algunes simplement excloses) i n’hi ha que per no viure al carrer viuen en cases ocupades després d’haver viscut al carrer (o en un cotxe) i en barraques.

    Gràcies per compartir tota aquesta informació, m’ho llegiré amb més calma… després d’escoltar-te a la SER🙂

    • Albert Sales
      Abril 17, 2012

      Hola Eva,
      De fet, a l’informe no s’inclouen moltes de les formes d’exclusió residencial. Només es recullen aquelles que s’aborden des dels serveis socials i les entitats de la XAPSLL. Un dels quadres recull la classificació ETHOS de tipologies d’exclusió residencial amb la intenció d’evidenciar aquells fenòmens que no comptabilitzem. Hi ha diverses categories on el resultat és “no disponible” (per exemple: persones en procés d’execució penitenciaria, residents en institucions no especialitzades en persones sense sostre…).
      Queda molt camí per recórrer en la recerca en aquesta matèria i les fonts per quantificar cada categoria són molt diverses.
      M’interessa molt el que comentes de les cases ocupades. Ja en parlarem.
      Fins aviat!

  2. Albert (@garciagisbert)
    Abril 16, 2012

    Alguns comentaris al respecte:

    “L’increment de persones al carrer és un dels símptomes més visibles i greus de l’empobriment que està patint la majoria de la societat a causa de la crisi i de les mesures d’austeritat adoptades pels diferents nivells de govern d’aquest país.”

    La tendència a l’alça de les persones pernoctant a carrer és una tendència que és anterior a les mesures d’austeritat adoptades pels diferents nivells de govern actual, en tot cas les mesures aplicades actualment poden influir en el nombre de persones sense sostre que hi haurà d’aquí a uns anys.

    “Davant de l’augment de les persones sense llar a la ciutat calen polítiques d’urgència per fer front al drama quotidià de les persones que es troben al carrer, per imperatiu moral i per una qüestió d’eficiència de les polítiques públiques.”

    Si és per imperatiu moral, les polítiques d’urgència per fer front al drama de les persones que es troben al carrer s’han de dur a terme independentment que augmenti o minvi el nombre de persones al carrer i s’han de fer ara i s’havien d’haver fet abans.

    De la resta de temes prefereixo no parlar-ne perquè alguns no els domino prou i d’altres crec que haurien de ser objecte d’un debat que entenc que no es pot fer per aquí. Això si, trobo a faltar ni que sigui una mica, i en alguns casos, la possibilitat que l’individu pugui ser en part responsable de la seva situació.

    Pel que fa al comentari de l’Eva sobre el concepte de sense llar, jo crec que és un concepte poc operatiu, sense anar més lluny l’exemple de les cases ocupades és un exemple del desconeixement que se’n té i de les dificultats per saber quantes n’hi ha. De fet si agafem la definició de l’IEC de llar: Casa que hom habita amb els seus, encara complica més la cosa. El tema dels conceptes utilitzats és cíclic: d’indigents, a sense sostre, de sense sostre a persones en situació de sense sostre, ara sense llar, tot i que el concepte persones vulnerables (com si n’hi hagués que no ho són) està agafant força per no parlar com també esmenta l’Eva de persones en risc d’exclusió social, que si estan en risc estan com estan no vull pensar com deuen estar les excloses. Per cert que el concepte exclusió social també seria objecte d’un debat interessant.

    • Albert Sales
      Abril 17, 2012

      El que pensen els i les professionals és que el nombre de persones sense sostre a Barcelona va disparar-se a finals dels noranta per l’arribada de persones en situació administrativa irregular però va tornar a baixar de manera molt pronunciada fins a l’inici de la crisi. No obstant, no hi ha xifres consistents fins que es va fer el primer recompte exhaustiu el 2008. Paral·lelament es va posar en marxa l’equip de detecció del SIS de l’Ajuntament. Així que les series de dades són totes posteriors a l’esclat de la crisi.

      Les polítiques d’austeritat estan enviant ja persones al carrer. En especial la congelació del PIRMI i de les pensions no contributives. No crec que hàgim d’esperar gaire temps per veure conseqüències desastroses.

      La operacionalització del concepte “sense llar”, així com la d’ “exclusió social”, han estat objecte de molt debat ideològic i acadèmic. A l’informe publicat la setmana passada s’explica perfectament què s’entén per persona sense llar i es detallen les mancances en investigació sobre el fenomen i els buits en l’aplicació de les categories ETHOS. Un post divulgatiu no és el lloc per desenvolupar-les. Per saber el que entenem per exclusió pots trobar aquest article en qualsevol biblioteca universitària (per desgràcia no està en línia):

      – Sarasa, Sebastià i Sales Campos, Albert (2009), “Una propuesta de análisis de la exclusión social a lo largo del ciclo vital” a Navarro, Vicenç (2009), La situación social en España III, Fundación Largo Caballero i Ed. Biblioteca Nueva. Madrid.

      També queda bastant ben explicat a:

      – Sarasa, Sebastià i Sales Campos, Albert (2009), Itineraris i factors d’exclusió social. Ajuntament de Barcelona, Síndica de Greuges i Fundació La Caixa. ISBN: 978-84-9850-158-2. Barcelona. (Disponible en línia a http://www.bcn.es/sindicadegreuges/pdf/ESTUDI_Itineraris_i_factors_d_exclusio_social.pdf)

      Òbviament, es pot debatre molt sobre el terme exclusió.

      Per últim, sobre el tema de la necessitat de polítiques de lluita contra el sensellarisme abans d’aquest increment, crec que ningú que llegeixi el text pot pensar que jo opini que això s’hagi d’engegar ara perquè el fenomen ha augmentat.

      Gràcies pels teus comentaris

      • Albert
        Abril 17, 2012

        Diversos aspectes:

        L’Equip de Detecció del SIS es remonta a principis dels anys 90, si bé és cert que determinada sistematització de la informació és de principis de l’any 2000, en qualsevol cas en relació a les xifres caldria tenir en compte que si bé és cert que realment la gent al carrer ha augmentat també ha augmentat la capacitat de detecció, fet que crec que és important.

        I quan afirmes que les polítiques d’austeritat estan enviant ja a persones al carrer jo trobo a faltar dades en aquest sentit. Si l’augment de persones contactades pernoctant al carrer entre el recompte del 2011 i el 2008 és de 204 persones i tenint en compte que amb informació complementària s’observa que és una tendència al llarg d’aquests tres anys hem de creure que aquest augment no s’ha produit de manera directament relacionada amb les mesures d’austeritat (realitzades el darrer any irelacionades amb la PIRMI o les PNC) sinó més aviat amb la crisi.
        Una altra cosa és que possiblement si que es pot relacionar determinades mesures (PIRMI) amb l’augment de situacions d’infrahabitatge i de sense llarisme.

        I pel que fa a l’aplicació de polítiques socials tal i com està redactat tu demanes polítiques d’urgència davant l’augment de persones sense sostre, en tot cas possiblement hauria estat millor un altre redacció on davant l’augment de persones sense sostre es demanés un augment de les polítiques d’urgència, què òbviament entenc qé és el que volies dir.

        Queden alguns temes pendents però òbviament no és el lloc per fer un debat que pot ser molt interessant.

        Quan ens tornem a veure ja fixarem una data i un lloc.

      • Albert Sales
        Abril 17, 2012

        De debò que tinc moltes ganes de parlar amb calma amb vosaltres sobre el tema de les dades. Em sembla curiós (per dir-ho d’alguna manera) la manca de referències al treball de l’equip de detecció a l’informe del 2008. En la meva modesta opinió, moltes de les limitacions en el treball en xarxa entre administració i tercer sector venen de les dificultats en la circulació de la informació. Si els càrrecs polítics no comencen a vèncer les reticències sempre estarem fent la feina a mitges.

        Si aconsegueixo un mínim finançament podré aportar dades sobre la connexió entre polítiques d’austeritat. Ara em baso en les percepcions dels professionals de les entitats. En especial, de les que estan pagant habitacions de relloguer a persones beneficiàries del PIRMI.

        Tens raó en que les conseqüències més intenses de les polítiques d’austeritat les veurem al carrer d’aquí un temps.

        Per últim, tens tota la raó amb el comentari sobre el redactat. De fet, quan tingui un moment ho canvio.

        Merci. I a veure si podem xerrar un dia d’aquests.

  3. Retroenllaç: Una marató (im)prescindible « + arguments?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Abril 16, 2012 by in Exclusió social i pobresa and tagged , , .
%d bloggers like this: