La Isabel, una noia de 28 anys que ha passat 4 anys vivint als carrers de Barcelona en diferents etapes de la seva vida, em comentava: “S’ha d’explicar a la gent que no som persones rares. Som com ells. Volem fer una vida normal. Tothom té dret a tenir males temporades i tothom es pot trobar al carrer sense res. És més fàcil del que sembla”. L’afirmació de l’Isabel és avui més certa que mai. La desarticulació neoliberal dels mecanismes de protecció de l’estat del benestar, la precarització dels mercats laborals i el deteriorament de les xarxes de suport socials i familiars, són alguns dels principals factors que han estès els riscos socials a àmplies capes de la ciutadania de les societats occidentals. La imatge estereotipada del rodamón que viu al carrer per la seva mala vida, per les seves addiccions o per no voler treballar, té poc a veure amb la diversitat de perfils i d’itineraris vitals de les persones que avui passen les nits als carrers de les grans ciutats.

Il·lustració de Miguel Brieva (en CC)

Per arribar a trobar-se en situació de sense llar cal que les persones acumulin diferents desavantatges i tipus d’exclusió social. Quedar-se al carrer és el resultat de sumar al fet de no poder fer front al cost del propi habitatge, l’exclusió continuada del mercat laboral, el deteriorament de les xarxes socials de suport, el trencament de les solidaritats familiars i, en alguns casos, el patiment de malalties, trastorns mentals o addiccions.  L’increment de persones al carrer és un dels símptomes més visibles i greus de l’empobriment que està patint la majoria de la societat a causa de la crisi i de les mesures d’austeritat adoptades pels diferents nivells de govern d’aquest país.

Al recompte realitzat el passat mes de novembre es van observar 838 persones pernoctant als carrers de Barcelona i 1.258 allotjades als recursos de la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar. Sumant-hi les 695 que viuen en assentaments situats en solars o edificis abandonats, el nombre de persones sense llar ha passat de les 2.113 comptabilitzades al 2008 a les 2.791 del 2011, registrant un increment del 32%.

Davant de l’augment de les persones sense llar a la ciutat cal intensificar i dotar de més recursos les polítiques d’urgència per fer front al drama quotidià de les persones que es troben al carrer, per imperatiu moral i per una qüestió d’eficiència de les polítiques públiques. És molt més barata i efectiva l’atenció a una persona que no ha arribat a trobar-se mai al carrer que el suport a les persones que han viscut temporades sense sostre. Calen doncs més places residencials, més pisos d’inclusió i mecanismes de reallotjament  ràpid per a les famílies o persones que perden l’habitatge i no necessiten suport socio-educatiu.

Però els serveis socials públics i les entitats del tercer sector especialitzades en fer front a l’exclusió i el sensellarisme són l’última xarxa de seguretat. Un darrer dispositiu que es pot veure clarament desbordat per les fortes tensions socials que s’estan generant al sí de les llars a causa de la crisi i de la retirada de serveis del estat del benestar que estan ordenant les elits econòmiques i polítiques. Un últim recurs incapaç de compensar la capacitat que tenen els mecanismes generadors d’exclusió social per enviar gent al carrer.

Si de debò existeix voluntat política de frenar l’increment de la pobresa extrema a la ciutat i a la resta de Catalunya la primera mesura que cal adoptar és desbloquejar les 4.500 sol·licituds de Renda Mínima d’Inserció desateses per la Generalitat de Catalunya des del setembre (segons denuncia l’Assemblea de Treballadores i Treballadors d’Acció Social, ASSACS). Tot i que en la creació del PIRMI (Programa Interdepartamental de Renda Mínima d’Inserció) no hi havia voluntat de crear una renda mínima de subsistència, el cert és que la realitat havia consolidat aquest ajut com un element imprescindible per frenar itineraris d’exclusió abans de que les situacions de desarrelament social es convertissin en irreparables.

La realitat de l’atenció social imposa l’adopció d’una nova mesura que hauria de ser considerada d’emergència i que podríem titular com “papers per a tothom”. L’informe de la XAPSLL assenyalava que, mentre al 2008 el 52% de les persones ateses en els seus recursos residencials eren d’origen estranger no comunitari, el 2011 la proporció de persones no comunitàries havia baixat fins al 38%. Aquest canvi no respon a una disminució de persones estrangeres en situació d’exclusió residencial, ans al contrari, en els recursos de baixa exigència, al carrer i als assentaments, trobem cada cop més persones no comunitàries en una situació administrativa irregular. És la falta de documentació la estableix una trava insalvable per iniciar processos d’inclusió social i fa que la seva situació quedi estancada en un llimb jurídic en el que els agents d’exclusió són les pròpies institucions incapaces d’acompanyar itineraris de sortida de l’exclusió, el mercat laboral i el propi mercat de l’habitatge. La destrucció de llocs de treball ocupats per persones immigrants amb baixa qualificació professional està empenyent cada cop més persones a situacions d’irregularitat que els retorns voluntaris no arriben a absorvir. L’única manera de lluitar contra les pitjors formes d’exclusió, protagonitzades per aquestes persones i famílies estrangeres, és acabar amb l’absurda política migratòria de les barreres i els papers.

Una tercer mesura imprescindible per frenar el degoteig de persones que cauen en l’exclusió social extrema seria l’impuls de la dació en pagament en cas d’execució hipotecària. Si bé es cert que no existeix una connexió automàtica directa entre patir un desnonament i viure al carrer, les famílies desnonades veuen com la seva vulnerabilitat social augmenta exponencialment fins i tot tenint xarxes socials de suport o xarxes familiars d’acollida. Degut al deute que moltes d’aquestes llars segueixen mantenint amb les entitats bancàries, la seva capacitat de recuperació és extremadament dèbil. La Plataforma d’Afectats i Afectades per les Hipoteques ha aconseguit posar el debat a l’agenda mediàtica i política però els poders econòmics i els dos partits hegemònics han bloquejat qualsevol mesura encaminada a afrontar el problema de manera seriosa.

Per últim, acabar amb l’exclusió residencial passa per eradicar la capacitat de control que grans propietaris i entitats bancàries mantenen sobre el mercat de l’habitatge. Les nostres ciutats segueixen estant plenes d’habitatges buits, fruit de promocions especulatives que mai recuperaran el seu valor original i que s’estan mantenint fora del mercat per evitar una caiguda encara més pronunciada dels preus que es tradueixi en pèrdues per a la banca.  En aquest sentit, quan els poders públics no prenen la iniciativa, la ciutadania ha de trobar els camins per recuperar la sobirania segrestada pels mercats. Primeres experiències d’ocupació d’aquest tipus de propietats privades i de reconversió de les mateixes en recursos comunitaris per famílies desnonades ja s’han portat a terme de manera puntual.

És obvi que aquestes mesures posen en perill la viabilitat d’entitats bancàries que podrien requerir una intervenció pública però des de l’inici de la crisi s’han aportat infinitat de recursos a fons perdut, finançant un sector privat depredador i generador de crisi o intervenint entitats que posteriorment retornen al control de mans privades. La intervenció pública ha de deixar de convertir-se en un fuga de recursos necessaris per al benestar de les persones, transformant qualsevol intervenció en nacionalització i posant la primera pedra d’una banca pública.

Aplicar la mal anomenada austeritat a les persones i als col·lectius més vulnerables de la societat no respon a cap càlcul econòmic. És la conseqüència de decisions guiades ideològicament. Així mateix, les retallades en serveis públics, i en especial en l’educació i la sanitat contribueixen a perpetuar les desigualtats socials i a deslegitimar un sistema d’estratificació social que s’havia arribat a justificar en base a una fictícia igualtat d’oportunitats en la que cada cop menys gent creu. Hem de continuar teixint llaços entre moviments, entitats socials i plataformes veïnals per generar alternatives sense abandonar la lluita per recuperar el control sobre els recursos públics. Calen Polítiques (en majúscules) d’atenció i rescat a les famílies més durament colpejades per la crisi, i si els poders públics no se’n fan càrrec, hem de crear mecanismes de solidaritat comunitària com les xarxes de suport mutu, sense renunciar a la lluita per recuperar el control sobre els recursos públics.

Recomanacions per saber més:

Navarro, Vicenç; Torres López, Juan; Garzón Espinosa, Alberto (2011) Hay alternativas. Sequitur, ATTAC España

Sales i Campos, Albert (2012) Diagnosi 2011. Les persones sense llar a Barcelona el 8 de novembre i l’evolució dels recursos residencials. Xarxa d’Atenció a les Persones Sense Llar de Barcelona

Sarasa, Sebastià i Sales Campos, Albert (2009), Itineraris i factors d’exclusió social. Ajuntament de Barcelona, Síndica de Greuges i Fundació La Caixa. ISBN: 978-84-9850-158-2. Barcelona.