+ arguments?

Albert Sales

La pobresa infantil i la reproducció de les desigualtats socials

Per Albert Sales i Campos
Professor de sociologia de la Universitat Pompeu Fabra. Coordinador del grup de treball sobre pobresa del Consell Municipal de Benestar Social de Barcelona.

Article publicat a la revista Perspectiva Escolar núm 360 de desembre de 2011

Introducció

Les situacions de pobresa i d’exclusió social viscudes durant la infància tenen conseqüències que acompanyen a les persones que les han patit durant la resta de les seves vides. En els següents paràgrafs es revisen els efectes que la pobresa infantil té sobre l’estructura d’oportunitats de les persones que la pateixen i sobre la transmissió de les desigualtats socials de generació en generació.

Un sistema socioeconòmic que no garanteix que els infants no visquin l’exclusió social1 no pot assegurar cap mena d’igualtat d’oportunitats. Davant una realitat que ens evidencia que la societat meritocràtica és una ficció, es presenten alguns arguments provinents de diferents ciències socials  que orienten quin podria ser el rol de les institucions educatives per a reduir les desigualtats socials.

Il·lustració de Sol Corradi

De la pobresa integrada a la pobresa marginal

La pobresa és la situació en la qual un individu no aconsegueix cobrir les seves necessitats bàsiques de manera satisfactòria. En totes les societats, els dèficits alimentaris, la no disponibilitat d’un espai on resguardar-se de les inclemències atmosfèriques, o la incapacitat d’obtenir roba amb què vestir-se adequadament segons els criteris culturals i socials establerts, han estat senyals inequívocs de pobresa. Durant la primera industrialització, les societats europees assumien la precarietat de la classe obrera com quelcom natural, al mateix temps que s’acceptava com una realitat inevitable que aquelles persones no aptes per a treballar visquessin en la misèria. Els col·lectius exclosos de l’activitat laboral, persones malaltes o amb discapacitats, gent gran, infants orfes, eren els que rebien l’assistència, en forma de caritat, de l’església o d’organitzacions filantròpiques. Per Zygmunt Bauman (2003), el vincle desocupació-pobresa es consolidà amb la divulgació i l’adopció per part de les societats modernes de l’ètica del treball, que consagra aquesta activitat humana com una finalitat en si mateixa i empeny als obrers, abans camperols o artesans, a acceptar l’organització industrial de la producció.

La recerca sociològica i econòmica sobre la pobresa té les arrels en l’entorn acadèmic anglosaxó del segle xix i està fortament associada a una visió liberal, que assumeix com a pròpia l’ètica del treball i que entén la societat com una massa d’individus que competeixen per un lloc en el mercat laboral. Per als representants d’aquesta visió i per als seus successors i successores, la funció de les polítiques socials hauria de ser assegurar uns recursos mínims als individus per a sobreviure. L’accent d’aquesta línia d’anàlisi recau en la distribució de la riquesa i la disponibilitat de recursos materials, tot i que alguns exponents més contemporanis d’aquesta tradició, com Townsend (1979), opinen que aquests mínims han de permetre a les persones o als components d’una llar la “participació” social. Les persones objecte d’aquestes polítiques són, doncs, les que no poden accedir a un salari: persones malaltes, amb discapacitats, gent gran sense recursos…

La precarietat en què vivien els obrers i les obreres industrials va ser l’origen de les tradicions revolucionaries del segles xix i xx, però fora del moviment obrer aquesta pobresa era inherent al sistema productiu i no es considerava un problema social. El fort creixement econòmic assolit durant la reconstrucció posterior a la Segona Guerra Mundial i la configuració dels Estats del Benestar occidentals van reduir considerablement la precarietat material de la classe obrera i va reduir les àmplies bosses de pobresa formades per famílies camperoles que havien emigrat a les zones industrials. Els debats sobre l’escassetat de recursos del proletariat van quedar aparcats perquè s’assumia que les polítiques redistributives de caire socialdemòcrata2 eren, per elles mateixes, el millor programa de lluita possible contra la pobresa. Les socialdemocràcies, aplicant el principi de “desmercantilització” oferien a les persones treballadores un marc de relacions socials estable enfront de les contingències que podien apartar als individus de la vida laboral. L’objectiu d’aquesta seguretat era fer dels ciutadans i les ciutadanes quelcom més que una mercaderia intercanviable (Paugam, 2007:141) i trencar amb la reproducció social de les desigualtats oferint oportunitats equiparables als diferents estrats de la població.

Però malgrat els Estats del Benestar i l’imposant creixement econòmic, totes les societats occidentals, en major o menor mesura, veuen com hi ha bosses de pobresa que persisteixen. És en aquest marc on es comença a problematitzar la pobresa i a cercar en “les persones pobres” factors individuals que expliquin la seva situació. El 1958, al seu assaig sobre La societat opulenta¸ Galbraith ja desvincula la pobresa de circumstàncies estructurals i l’atribueix a factors com la deficiència mental, la mala salut, la falta de disciplina, una fertilitat excessiva, el consum d’alcohol, una educació insuficient o un combinació de diversos d’aquests factors. Galbraith només assumeix l’existència d’algunes illes de pobresa estructurals vinculades a modes de producció agrícola en zones rurals. Aquesta visió és criticada anys després per Michael Harrington a The Other America, que afirma que durant una etapa de prosperitat en la qual les grans masses accedeixen al benestar, els grups minoritaris que queden al marge arriben a fer nosa a la societat majoritària.

És en l’entorn acadèmic i activista francès en què es comença a utilitzar l’expressió “exclusió social”. El Moviment ATD Quart Món, compromès amb la defensa dels col·lectius subproletaris feia servir aquest terme per referir-se a la situació de marginació dels beneficis del creixement econòmic en que es trobaven els grups “tradicionalment pobres” o els “pobres de sempre”. En aquells temps, la noció d’exclusió es referia molt més al procés actiu de marginació d’aquests grups que a la situació individual de trencament amb el mercat laboral i amb les xarxes de suport social.

En el marc d’uns Estats del Benestar que suposadament garantien una xarxa de protecció a les persones sense ocupació o amb problemes d’inserció social, quins factors, individuals o estructurals, feien que hi hagués persones que no poguessin dur una vida “normalitzada”? I encara més important, què feia que les situacions d’exclusió social es transmetessin de pares a fills? Davant la retòrica de la igualtat d’oportunitats, la realitat s’entestava a demostrar que els fills de les famílies més pobres, seguien en situacions d’exclusió arribada la vida adulta.

El debat avui s’ha vist modificat pels profunds canvis que han viscut les societats de primera industrialització. La visió de la pobresa com a fenomen marginal comença a esquerdar-se amb l’expansió del que Ulrich Beck (1984) va anomenar la societat del risc. La globalització neoliberal i la crisi dels Estats del Benestar, provoquen una “democratització” dels riscos socials entre extensos grups de les àmplies classes mitjanes dels països rics. Les deslocalitzacions, la desindustrialització i la terciarització3 de l’economia, la individualització dels hàbits socials i el deteriorament de les xarxes de relació i de suport mutu, la contenció dels salaris reals, i les reformes laborals que redueixen la protecció dels llocs de treball, són alguns dels factors que fan que el risc de caure en situacions d’exclusió social s’estengui més enllà dels col·lectius tradicionalment marginats.

Des de la sociologia crítica ja no només es posa en dubte la igualtat d’oportunitats, sinó que, a més, es parla d’una precarització de les classes mitjanes i de la consolidació de barreres insalvables que mantenen a les persones amb un origen social humil en un risc d’exclusió social constant. La reproducció d’aquestes desigualtats té molt a veure amb l’estructura d’oportunitats que envolta les persones des de la infància. Com veurem en els propers paràgrafs, la pobresa viscuda durant la infància erosiona aquesta estructura d’oportunitats genera uns desavantatges a les persones que la pateixen que cristal·litzen la vulnerabilitat social i fan que passi de generació en generació.

Alguns dels factors que han incrementat la vulnerabilitat de la població infantil

Deixant de banda, si és que això és possible, les consideracions morals associades, la pobresa infantil constitueix un problema social de primera magnitud a causa de les conseqüències individuals en les persones que la pateixen i a la repercussió que té sobre la cohesió social. Les societats capitalistes legitimen les desigualtats socials a través del mèrit i de la igualtat d’oportunitats. És a dir, assumint que totes i tots gaudim d’una posició de sortida similar garantida per l’educació pública i uns serveis bàsics, gaudirà de major riquesa aquell que més talent tingui i més treballi. Ja és discutible que entre el gruix de la societat “normalitzada” es compleixi el principi d’igualtat d’oportunitats, però l’existència de la pobresa i l’exclusió social entre els infants evidencia, sense cap mena de discussió, que hi ha persones que parteixen amb uns desavantatges socials evidents ja des del naixement.

L’extensió dels riscos socials (Beck, 2006) associada a la postmodernitat ha generat una sèrie de factors que han incrementat la vulnerabilitat d’una població infantil que, dins els Estats del Benestar de postguerra, gaudia d’una protecció molt més intensa que l’actual.

Sistemes de protecció social androcèntrics i diversificació dels models familiars

El contrast entre unes institucions del benestar pensades per satisfer les necessitats d’un model de família nuclear tradicional amb l’actual pluralitat de realitats familiars ha provocat que els riscos socials afectin amb més intensitat a dones que a homes, donant lloc a una creixent feminització de la pobresa. L’acumulació de desigualtats en els diferents àmbits de la vida quotidiana i els desavantatges en l’entorn laboral es sumen a uns sistemes de protecció social que tenen com a beneficiari principal el “breadwinner” d’una llar, generalment home, amb un lloc de treball a temps complet, i amb una vida laboral “sense interrupcions” (Nuño, 2010).

A les societats postindustrials, la feminització de la pobresa ha colpejat sobretot a les dones grans que viuen soles i a les llars monomarentals (Sarasa i Sales, 2004). És en aquest últim tipus de famílies on es produeix una major concentració d’infants en situacions de risc de pobresa. A l’explotació de les dades dels expedients del Programa Interdepartamental de Renda Mínima d’Inserció (PIRMI) realitzat el 2005 (Sales, 2005), es calculava que prop d’un 12% de les llars monomarentals de la ciutat formaven part d’aquest programa (per un 0,13% de les llars amb més d’una persona adulta).

Increment de la dedicació al treball mercantilitzat i la nova pobresa ocupada

L’augment del nombre d’hores que dediquen les persones adultes d’una llar al treball mercantilitzat ha comportat una disminució del temps disponible a les tasques de cura de la família i dels infants. A banda de la sobrecàrrega més que documentada de les dones, que assumeixen una doble jornada de treball massa sovint no reconeguda, això té una repercussió directa en la qualitat del temps dedicat a les criatures i les activitats educatives.

L’estancament dels salaris reals i la precarització dels mercats laborals ha fet sorgir noves formes de pobresa que no tenen perquè estar vinculades a una situació d’atur o d’exclusió del mercat laboral. Cada cop són més les persones que, malgrat tenir una ocupació, no poden sortir de la situació de pobresa en què queden a causa dels seus baixos ingressos. Els pares i mares que es troben en aquesta situació, no disposen del temps necessari per a les tasques de cura o per a implicar-se en l’educació de fills i filles, però tampoc poden contractar aquests serveis al mercat. Requereixen, doncs, el suport de xarxes comunitàries o familiars de vegades inexistents o molt febles.

Pobresa infantil i perpetuació de les desigualtats

La posició socioeconòmica de les famílies, mesurada en funció del nivell d’ingressos i de les credencials educatives de pare i mare, manté una associació significativa amb el rendiment acadèmic dels infants i amb el risc d’abandonament escolar (Rumberger, 2001). Es fa molt complicat determinar fins a quin punt la relació es deu a la transmissió d’actituds i valors de la família als nens i nenes o de les tensions derivades de les penúries de l’escassetat econòmica. En qualsevol cas, hi ha estudis empírics que confirmen que una alimentació deficient influeix en el desenvolupament cognitiu i en el rendiment escolar de les criatures, i d’altres que mostren que en el cas que una família tingui els seus membres en edat de treballar a l’atur, la percepció d’una prestació per part de la seguretat social té una influència estadísticament significativa en la prevenció del fracàs escolar (Audas i Willms, 2001). Els dèficits educatius tenen una relació molt estreta amb l’estructura d’oportunitats laborals de les persones i el fracàs escolar és una variable molt rellevant per a explicar la pobresa i l’exclusió a la vida adulta.

La probabilitat que els infants pateixin trastorns mentals també augmenta si viuen situacions de pobresa o privació econòmica durant els primers anys de vida. La incidència de desordres de conducta, de problemes d’adaptació social i de depressió infantil, és molt més alta entre els nens i nenes en situació de pobresa que entre la resta de la població infantil (Seccombe, 2000). Els nivells d’ansietat que pateixen els pares i les mares en situacions de privació repercuteix negativament en la relació que mantenen amb les criatures i les anàlisis de dades longitudinals apunten que la durada d’aquestes situacions està correlacionada amb la incidència de desordres mentals i trastorns cognitius en els infants i amb la probabilitat de fracàs escolar (McLeod i Shanahan, 1993).

La influència de la família i de l’escola tenen un abast limitat. Les xarxes que els nois i noies estableixen en l’adolescència depenen, en gran part, de la seva elecció entre els iguals amb qui es relacionen en l’entorn més proper. Els estudis empírics indiquen que els adolescents que abandonen l’escola prematurament han incrementat prèviament les connexions amb xarxes socials on abunden altres adolescents amb fracàs escolar i que han experimentat un rebuig creixent per part dels seus iguals a l’escola (Audas i Willms, 2001).

Però més enllà del que col·loquialment anomenaríem “les males companyies”, les xarxes socials també determinen el que podríem anomenar capital social. Coleman (1988) va constatar que el capital econòmic i educatiu dels pares i mares no era suficient per a explicar el desenvolupament cognitiu i social dels infants i va definir el capital social com el cúmul de recursos de què disposa una persona en funció de les relacions socials de la seva família, de les relacions veïnals i de les xarxes de participació en la vida social a les quals té accés. En aquest sentit, créixer en un barri amb el teixit social debilitat, on les relacions interpersonals són escasses o conflictives i on no existeixen recursos comunitaris, esdevé un factor d’exclusió en la mesura en què la família no troba el suport de l’entorn i l’infant i posteriorment l’adolescent no sent cap tipus de control social per part de la comunitat. Això és especialment greu quan els nuclis familiars es troben allunyats de la família extensa pel fet de ser immigrants.

Per a la realització de l’informe Itineraris i factors d’exclusió social (Sarasa i Sales, 2009) vam realitzar una anàlisi del cicle vital d’una mostra de 300 persones en situació d’exclusió social de la ciutat de Barcelona. Vam constatar una sèrie de factors comuns a la infància de les persones enquestades que constituïen predictors estadísticament significatius de situacions de vulnerabilitat social a la vida adulta. Van resultar variables estadísticament significatives per la majoria de situacions d’exclusió haver arribat a passar fam durant la infància, haver format part d’una família en situació de precarietat econòmica severa o haver viscut en famílies on ningú treballés durant un llarg període de temps.

L’escola contra la perpetuació de les desigualtats

La combinació d’una escola pública de qualitat i de polítiques laborals facilitadores de la conciliació entre les tasques laborals i les tasques de cura han permès als països nòrdics mantenir els ràtios de pobresa infantil més baixos i la mobilitat social ascendent més alta de l’OCDE (Esping-Andersen, 1999, 2005). L’evidència empírica sosté que la proporció de criatures amb un rendiment escolar baix és menor en els països on la pobresa infantil és baixa, i que les desigualtats de classe social en el rendiment escolar també és menor en aquells països on hi ha menys pobresa (Hertzman, 2000). Així, doncs, retornant a l’inici, la qualitat de l’educació i els nivells de pobresa es retroalimenten convertint així les polítiques de lluita contra l’exclusió social de la infància i les polítiques educatives de qualitat en accions complementàries.

L’escola pot esdevenir un espai on prevenir l’exclusió social futura ja des dels primers anys de vida.    Una de les conclusions més clares de l’estudi Itineraris i factors d’exclusió social (Sarasa i Sales, 2010)  va ser la constatació estadística del paper preventiu que pot exercir l’escolarització prèvia als 6 anys dels infants que viuen situacions de risc social. Mentre que entre les persones amb una situació normalitzada durant la infància, haver començat l’escolarització abans dels 6 anys no tenia cap influència estadísticament significativa sobre el seu desenvolupament cognitiu i sobre els seu rendiment escolar, per a les persones que sí que havien viscut la precarietat a la primera infància, la preescolarització presentava un efecte preventiu estadísticament significatiu. Altres estudis empírics indiquen que hi ha habilitats que es poden adquirir amb la família en els primers anys de vida i que no necessiten d’escolarització en cas de viure en una llar normalitzada, però que quan es tracta d’una llar en situació d’exclusió social o que passa moments d’extrema precarietat requereixen un espai de socialització fora de la família (Figlio i Roth, 2008). Una escola bressol pública i una preescolarització pública i d’accés universal podria exercir un efecte preventiu d’itineraris vitals marcats per l’exclusió.

En etapes posteriors, la intervenció de mestres i d’altres professionals de l’educació pot ser clau per reconduir trajectòries d’exclusió o per facilitar itineraris escolars satisfactoris als infants que viuen situacions de precarietat a la llar. Al mateix estudi, vam constatar que els problemes dels adolescents amb les figures adultes d’autoritat esdevenen detonants de trajectòries d’exclusió quan l’individu no troba el suport de cap persona adulta alternativa i es refugia en el grup d’iguals. Segons la nostra anàlisi, trobar suport d’un adult o adulta al centre escolar quan la situació a casa és molt tensa pot marcar la diferència entre l’adopció o la no adopció de pautes de comportament antisocials. L’escola ha de tenir les eines per a detectar problemes i participar en les solucions treballant conjuntament amb uns serveis socials especialitzats.

La prevenció de l’exclusió social a la infància: una inversió de futur

Els recursos que una societat destina a l’educació no poden ser considerats una despesa. Són una inversió que es recupera amb escreix quan les persones arriben a la vida adulta. Si en algun moment, el discurs ideològic dominant assumeix aquesta afirmació ho fa acceptant que el sistema productiu necessita bons treballadors i treballadores que s’adaptin a les necessitats del mercat laboral. Però des d’una perspectiva més àmplia, destinar recursos a una educació pública de qualitat és una aposta per la cohesió social. Només a tall d’exemple, una intervenció dels serveis socials sol·licitada per l’equip d’orientació d’una escola tindria un cost mitjà anual d’uns 300 euros. Partint de la base que els estudis avalen una certa efectivitat d’aquestes intervencions per a evitar l’exclusió a la vida adulta, només cal comparar aquest cost amb el d’una pensió no contributiva (4.709 euros anuals), el d’un tractament residencial per toxicomania (30.000 euros anuals) o el d’un empresonament (24.119 euros anuals), per veure que la prevenció és econòmicament i humanament més rendible que l’atenció a les persones que ja es troben en situacions d’exclusió severa.

Referències bibliogràfiques

Audas, R. i Willms, D. (2001). Engagement and Dropping Out of School: A Life-Course Perspective. HRDC Publications Centre, p. 953-7260. [Facsímil (819)]

Bauman, Zygmunt (2003). Modernidad líquida, Editorial Fondo de Cultura Económica, México DF.

Beck, Ulrich (2006). La sociedad del riesgo. Hacia una nueva modernidad. Paidós. Barcelona.

Coleman, J. (1988). “Social capital in the creation of human capital”, a American Journal of Sociology, núm. 94, p. 95-120.

Esping-Andersen, G. (1999). Fundamentos sociales de las economías post-industriales, Barcelona, Ariel.

Figlio, D. i Roth, J.(2008) ”The Behavioral Consequences of Pre-kindergarten Participation for Disadvantaged
Youth”. Ponència preparada per al volum del NBER sobre The Economics of Disadvantaged Youth, versió revisada:
febrer de 2008.

Galbraith, John K. (1998) The Affluent Society. Fortieth Anniversary Edition. Houghton Mifflin Company: New York

Hertzman, C. (2000). The Case for an Early Childhood Development Strategy. Centre for Health Services and Policy
Research, University of British Columbia.

Harrington, Michael. (1997) The other America : poverty in the United States. New York: Simon & Schuster.

McLeod, J. D. i Shanahan, M. J. (1993). “Trajectories of poverty and children’s mental health”, a Journal of Health and Social Behavior, vol. 37 (9), p. 207-220.

Nuño Gómez, Laura (2010). El mito del varón sustentador. Orígenes y consecuencias de la división sexual del trabajo, Icaria, Barcelona.

Paugam, Serge (2007). Las formas elementales de la pobreza, Alianza Editorial. Madrid

Rumberger, Russell W. (2001). “Why Students Drop out and What Can Be Done. Paper prepared for the Conference, Dropouts in America: How Severe is the Problem”. Harvard University. http://www.civilrightsproject.harvard.edu/research/dropouts/rumberger.pdf

Sales, Albert (2005), El perfil de la població beneficiària del Programa Interdepartamental de la Renda Mínima d’Inserció (PIRMI). Barcelona Societat, nº 13. Ajuntament de Barcelona, Sector de Serveis Personals.

Sarasa, Sebastià i Sales, Albert (2004). Informe sobre la pobresa i l’exclusió a la ciutat de Barcelona, Barcelona, Ajuntament de Barcelona, Sector de serveis personals.

Sarasa, Sebastià i Sales, Albert (2010), Itineraris i factors d’exclusió social, Síndica de Greuges de Barcelona, Fundació la Caixa, Barcelona.

Seccombe, K. (2000). “Families in Poverty in the 1990s: Trends, Causes, Consequences and Lessons Learned”, a Journal Marriage and the Family [National Council on Family Relations], vol. 62, núm. 4.

9 comments on “La pobresa infantil i la reproducció de les desigualtats socials

  1. Retroenllaç: Para artículo « ladibuixa

  2. Retroenllaç: Les persones sense sostre: la punta visible d’un gran iceberg « + arguments?

  3. Retroenllaç: Una marató (im)prescindible « + arguments?

  4. Retroenllaç: Pobresa infantil i escola pública « + arguments?

  5. Retroenllaç: Sessió de Sociologia curs de directorxs d’activitats de lleure « + arguments?

  6. Retroenllaç: Les retallades en educació: una hipoteca impagable « + arguments?

  7. Retroenllaç: II Jornada sobre Exclusió Social a Vilanova i la Geltrú « + arguments?

  8. Retroenllaç: La pobreza infantil y la reproducción de las desigualdades sociales « + arguments?

  9. Retroenllaç: Les polítiques inclusives davant la crisi dels drets socials | + arguments?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on gener 11, 2012 by in Exclusió social i pobresa and tagged , , , , , .
%d bloggers like this: