Viure sense llar. Causa i conseqüència de l’exclusió social

per Albert Sales i Campos. Professor de Sociologia i de Criminologia a la UPF i la UdG. Publicat originalment al Setmanari La Directa, número 324

Rodamón, transeünt o vagabund, son paraules que tradicionalment s’utilitzaven, i encara s’utilitzen, per fer referència a les persones que no tenen un lloc de residència i que passen gran part del seu temps al carrer. Aquesta terminologia, sovint utilitzada de manera despectiva, traça una línia divisòria entre la gent amb una vida “normalitzada” i les persones que van d’un recurs social a un altre sense accedir a cap de les dues vies essencials per a construir un estil de vida acceptat i coherent amb la societat majoritària: una ocupació i, sobretot, un habitatge. La línia que separa la gent sense llar del conjunt de la ciutadania és una frontera imaginària feta de prejudicis i fonamentada en la idea que quedar-se al carrer és impossible per una “persona normal”, i que el que hi va a parar té problemes amb l’alcohol, les drogues o ha portat una mala vida.

Més enllà de les etiquetes

Cal apropar-se a la realitat quotidiana de qui pateix el carrer amb ganes de veure més enllà de les idees preconcebudes per descobrir la diversitat que s’amaga darrera de les etiquetes. Els camins que han seguit les persones sense llar per arribar a la situació en que es troben són molt diversos. I viure al carrer és alhora una conseqüència de l’exclusió social però també n’és causa. No es tracta només de no tenir un lloc per dormir. Viure sense llar significa no disposar d’un espai on guardar les pròpies pertinences, on desenvolupar les relacions personals i íntimes, on descansar amb certa sensació de seguretat. És viure amb una sensació constant de provisionalitat, sense generar relacions socials estables, sense rutines, sense adreça i amb molt poques possibilitats de reconstruir una xarxa de suport i de solidaritat.

Una realitat agreujada per la crisi

La barrera imaginària entre la població “normalitzada” i les persones sense llar ha facilitat que tradicionalment es desvinculés el sensellarisme dels problemes d’accés a l’habitatge. A la societat de l’abundància i del crèdit era difícil transmetre que s’estava produint una extensió dels riscos davant de les situacions de pobresa i, per descomptat, era gairebé impossible que la “ciutadania de bé” acceptés la idea de que el risc de quedar-se sense llar s’estava estenent a capes cada cop més àmplies de la població. L’explosió de la crisi de les hipoteques i la successió d’execucions hipotecàries i desnonaments ha trencat amb la sensació d’invulnerabilitat davant l’exclusió residencial de bona part de l’opinió pública. La situació encarnada per les persones que pernocten a l’espai públic requereix la fallida de molts més elements de protecció social que el propi accés a l’habitatge i és cert que una família que pateix un desnonament no té perquè esdevenir sense llar de manera immediata, però l’empobriment generalitzat de la població i les tensions socials que s’acumulen a les llars i les xarxes familiars i de suport, estan contribuint a un increment constant de les persones que necessiten ajuda per no trobar-se dormint en un portal o en un caixer automàtic.

L’exclusió de l’habitatge no és un fenomen nou ni té el seu origen en l’anomenada “crisi de les hipoteques”. A Catalunya, l’accés a l’habitatge va esdevenir un privilegi fora de l’abast d’una part important de la població molt abans de l’esclat de la crisi. L’any 2006, el relator especial de les Nacions Unides sobre el Dret a un Habitatge Adequat, Miloon Kothari, va visitar l’Espanyol i va emetre un informe en el que arribava a la conclusió que el dreta a l’habitatge havia estat vulnerat sistemàticament amb la col·laboració i connivència de les Administracions Públiques. Com expliquen Ada Colau i Adrià Alemany a Vides Hipotecades, l’informe del relator denunciava de forma explícita la mercantilització extrema a la que s’havia sotmès el parc d’habitatge estatal.

Sense habitatge digne

Un accés al crèdit hipotecari extremadament fàcil i unes polítiques públiques (com l’aplicació de la “Ley de Arrendamientos Urbanos”) que potenciaven el mercat d’habitatges de compra i convertien el lloguer en una opció insegura i poc rentable generava rellevants problemes d’accés. Les capes de població amb menys ingressos no podien plantejar-se fer front a les exigències d’una hipoteca per moltes facilitats que oferissin les entitats bancàries. Entre aquests grups socials estaven molts i moltes joves que ja patien en la seva pròpia trajectòria personal el deteriorament de les condicions laborals i persones adultes amb itineraris laborals inestables o en situacions de desocupació recurrents. Entre aquests segons, les dificultats per estabilitzar la seva situació residencial s’afegia a altres factors d’exclusió social i incrementava el risc de trobar-se sense llar. Si al 1997, les llars que contreien un deute hipotecari dedicaven un 37,6% dels seus ingressos a satisfer les quotes de la hipoteca, el 2007 la proporció s’havia incrementat al 51,2%

L’any 2008, l’informe “Itineraris i factors d’exclusio social”, impulsat per la Síndica de Greuges de Barcelona analitzar les trajectòries personals cap a l’exclusió social de més de 300 persones de ciutat. La investigació evidenciava que les persones que patien formes severes d’exclusió social s’havien trobat constants barreres per a l’accés a un habitatge digne durant la seva vida degut a la seva escasa capacitat financera i a no disposar de suport o de patrimoni familiar per accedir a una propietat immobiliària. Si la pobresa pot portar a una persona a no accedir a un habitatge, no poder tenir una llar en condicions pot condemnar-la a l’exclusió més severa.

Un 50% de persones sense sostre

Segons l’informe publicat a finals de juny per la Xarxa d’Atenció a les Persones Sense Llar de Barcelona, la nit de l’11 al 12 de març de 2013 s’estima que dormien als carrers de la ciutat unes 870 persones, un 47% més que l’any 2008. En assentaments i estructures precàries, el que en altres temps havíem anomenat barraques, l’estimació era de 595 persones, bona part de les quals sobreviuen en naus industrials abandonades del Poblenou, recuperant i venent ferralla. En els recursos de les entitats socials i de l’Ajuntament dormiren aquella nit 1.468 persones, un 23% més que el 12 de març de 2008. Per fer front a aquest increment, les entitats socials i l’Ajuntament han incrementat les places disponibles en recursos residencials. A nivell municipal, a més, existeix una xarxa d’atenció que aposta per la qualitat i per la diversitat de modalitats d’atenció a les persones sense llar. Però l’exclusió residencial és un problema que requereix intervencions que superen l’àmbit municipal. Si bé el nostre sistema de serveis socials deixa en mans de l’administració municipal gairebé totes les competències en matèria de serveis a les persones, les polítiques d’atenció a les persones sense llar sobrepassen molts cops l’àmbit administratiu i geogràfic municipal. Factors clau per comprendre les situacions d’exclusió que viuen les persones sense llar es troben en les polítiques migratòries, el disseny de les prestacions no contributives de la seguretat social, els serveis sanitaris, o la regulació del mercat de l’habitatge.

Una realitat amb cares noves

Les anomenades “polítiques d’austeritat” i la conseqüent retirada o reducció d’ajudes i subsidis a la població més vulnerable, la rèmora d’unes nefastes polítiques d’habitatge i una recessió a la que encara queda molt recorregut per davant, fan preveure un constant fluxe de noves persones que s’hauran d’enfrontar al sensellarisme. Al mateix temps, les perspectives de sortida del sensellarime es compliquen sense accés a rendes del treball i sense ajudes ni rendes mínimes.

En la trajectòria cap a la situació de sense llar cada cop prenen més importància els problemes econòmics i la incapacitat de fer front al pagament de l’habitatge. Aquest fet i les experiències europees recomanen repensar el plantejament dels processos d’inclusió social. La realitat diversa de les persones sense llar requereix diversitat en les aproximacions socials i educatives. Quan la necessitat més important d’una persona és l’habitatge, s’han de cercar mecanismes que posin per davant d’altres intervencions facilitar-li un lloc per viure i per reconstruir la seva vida social amb uns mínims de privacitat i autonomia.

“Tothom pot trobar-se al carrer sense res. És més fàcil del que sembla”

Isabel. 28 anys. 4 anys vivint als carrers de Barcelona.

Quan vas dormir per primer cop al carrer?

Tenia 21 anys i acabava de trencar amb la parella amb la que havia estat convivint des dels 18. No tenia on anar i vaig passar la nit a l’estació de Sants.

No podies anar a casa d’algun familiar o amic?

El que era el meu company i jo havíem arribat de A Coruña tres anys abans. Els primers mesos vam estar sobrevivint fent feinetes a l’hosteleria per pagar una habitació rellogada. Després ell va trobar una feina més o menys estable. Jo vaig seguir fent petites coses… però la nostra vida social era molt reduïda… especialment la meva…

La família que em queda estava a Galícia. De fet, el meu pare encara hi viu. Però mai li he demanat ajuda.

Quan ja no vaig poder aguantar la situació de parella, el que em va semblar més natural va ser sortir al carrer i buscar-me la vida.

Vas trigar molt a trobar un lloc per viure?

Vaig estar algunes nits al carrer. Tres o quatre. Després vaig anar un alberg de l’Ajuntament. Necessitava dutxar-me i pensar què fer amb la meva vida. Vaig estar alternant l’alberg i el carrer unes setmanes… poc a poc, la ruptura i les tensions acumulades durant tres anys de malviure van sortir. Vaig caure en una depressió molt forta i vaig acabar passant vàries setmanes al carrer.

Com vas remuntar aquesta situació?

Amb ajuda. M’havia tancat en mi mateixa però necessitava contacte amb persones “normals”. Vaig començar a anar al centre obert d’una entitat del Raval per utilitzar les dutxes. Dues voluntàries em van convèncer per deixar-me acompanyar al metge.

Has tingut problemes amb les drogues o l’alcohol?

No prenc drogues… Alcohol sempre n’he begut però no crec que tingués un problema. El temps que vaig passar al carrer sí que vaig beure molt. Quan vaig començar a medicar-me per la depressió també em van ajudar a no beure excessivament.

En aquella ocasió no crec que l’alcohol em portés al carrer. La segona vegada sí que vaig veure molt. Estava vivint en un pis d’una entitat, tenia una feina als matins a primera hora. Netejava unes oficines em treia un petit sou. Vaig començar a beure massa. El dia era molt llarg… Vaig acabar un altre cop al carrer.

I ara, on estàs vivint?

Un altre cop en un pis d’una entitat. Fa un any i mig que comparteixo el pis amb dues dones més. He tingut dues feines i ara estic aturada, però estic molt animada i amb ganes d’enfrontar-me a la vida.