+ arguments?

Albert Sales

La sospitosa aparença dels sospitosos habituals

Passem les barreres de sortida i enfilem el passadís cap a les escales per sortir del metro. Al costat de les màquines expenedores de bitllets, hi ha un home d’entre 50 i 60 anys, amb cabells llargs, grisos i no gaire nets. Porta una motxilla gran i una bicicleta antiga i atrotinada, d’aquelles per a preadolescents, amb el manillar i el seient molt aixecats per poder-la fer servir. Està aturat sintonitzant un transistor a piles i el soroll ens molesta força al passar pel costat.

Sortim a la Ronda Sant Pere i ens aturem a esperar la persona amb qui havíem quedat d’esquenes a la sortida del metro. Uns segons després surt un senyor tot esbarat cridant “¡será posible, me quería robar el desgraciao! ¡Y la gente mirando! Así nos va…”. L’home, d’uns 60 anys porta pantalons de pinces i una camisa blava. A la mà esquerra una bossa de plàstic amb una ampolla trencada que xorreja cervesa. A la dreta porta una bossa de mà de cuir negre amb la nansa trencada. Té un rascada al colze i quatre o cinc persones s’aturen per veure que li ha passat. Ell els explica que el rodamón que hi ha al passadís del metro li ha volgut robar la bossa i que s’ha defensat. Una dona crida: “està allà!”.

Amb la “víctima” atesa trec el cap a la boca del metro i veig a l’home de la bicicleta recolzat a una paret amb el cap sagnant. Apareix un guarda de seguretat d’una botiga dels voltants que ha sentit el xivarri i reté al pressumpte lladre mentre avisa als Mossos d’Esquadra. En menys de 5 minuts arriben dos cotxes patrulla i en menys de 10 una ambulància. Els i les agents no analitzen gaire la situació. Mentre una agent parla amb el senyor de la camisa blava i el porta a l’ambulància perquè li curin les rascades del colze, 3 agents posen al senyor de la bicicleta contra la paret. Arriba un cotxe més i dos nous agents s’afegeixen a l’escorcoll a que es sotmet al temible agressor. Tot davant l’atenta mirada d’un grup cada cop  més nombrós de persones curioses que observen com la policia compleix eficaçment amb la seva funció de salvaguarda de la nostra seguretat i de la nostra propietat privada.

Una dona, que sembla tenir més de dos dits de front, comenta en veu alta dirigint-se a l’ambulància on la mossa parla amb el senyor de la camisa blava “¿Pero pa’ que va a pegarle un tirón ese tío? ¿Pa’ salir corriendo por las escaleras con la bicicleta y todos esos bultos?”. Un noi que porta allà tan de temps com nosaltres comenta: “Això he pensat jo. No se li haurà enganxat la bossa amb la bici?”. Els comentaris es queden flotant a l’aire però ningú sembla haver-los sentit. La senyora insisteix i diu: “Pero han visto lo que le ha hecho al tío de la bici, ¡si le ha abierto la cabeza!”. Un cop més, les seves paraules són ignorades.

Poc amic de les indirectes, em dirigeixo als agents que ara tenen al senyor de la bici assegut a les escales i els comento amb el to més natural i conciliador que el meu creixent cabreig em permet: “Heu pensat que aquest home no té cap ruta de fuga? No dic que l’home de la camisa blava menteixi però cap la possibilitat de que se li hagi enganxat la bossa amb el manillar de la bici i s’hagi pensat que li estaven estirant, no?”. La resposta del sergent al càrrec de “l’operació” és: “vostè ha vist el que ha passat?”. Quan li contesto que no, que estàvem a dalt de les escales i d’esquenes, es gira, segueix amb el seu posat de sherif i acaba amb el monòleg amb pretensions de diàleg.

Davant les mirades d’hostilitat dels components del dispositiu policial, que ja compta amb 8 mossos, decidim anar fent via amb el mal cos de veure com els agents atribueixen rols per les aparences sense cap tipus de remordiments. De ben segur si l’home amb el trau al cap hagués portat els cabells ben nets, una maleta enlloc d’una motxilla i un iPod enlloc d’un transistor, se l’hauria atès a l’ambulància abans de qualsevol altra consideració i s’hauria detingut a l’energumen de la camisa blava per agressió. És comprensible la indignació de l’home que en tot moment està convençut de que ha estat víctima d’un intent de robatori. L’actuació policial, però, no té cap excusa. No tinc cap dubte de que els nostres comentaris i els d’altres ciutadans i ciutadanes van fer prendre en consideració altres versions dels fets a alguns dels agents però la prepotència i l’orgull va poder amb ells i van seguir sense prestar l’atenció mèdica a qui realment la necessitava, i fent passar a l’individu de la bici per la humiliació de l’escorcoll i d’un tracte més que qüestionable mentre qui li havia trencat una ampolla de vidre al cap era tractat amb la correcció que tots els ciutadans i ciutadanes ens mereixem.

M’encantaria acabar dient que és un relat de ficció però és una vivència real d’una tarda de la tercera setmana de juny de 2013. Una classe de sociologia i criminologia crítica al mig del carrer.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Juliol 4, 2013 by in Exclusió social i pobresa and tagged , , , , .
%d bloggers like this: