(Versión en castellano aquí)

Si no haguessin mort prop de 400 persones, el senyor David Mayor seria considerat un valent emprenedor disposat a generar llocs de treball a un lloc tan exòtic com Bangla Desh. De no ser per la catàstrofe del dijous passat, el dia a dia de les obreres que passen entre 10 i 12 hores diàries, 6 dies a la setmana, tancades davant d’una màquina de cosir no seria notícia. Sembla que cada país, cada realitat, té un llindar de morts a partir dels quals pot ser notícia als nostres mitjans de comunicació.

Les empreses internacionals que s’han vist involucrades amb l’esfondrament de l’edifici “Rana Plaza”, ja sigui perquè s’han trobat etiquetes seves entre les runes, com és el cas de El Corte Inglés, Benetton o Mango, ja sigui perquè figuraven com a clients  a la pàgina web d’alguna de les fàbriques sinistrades, com Wal-Mart, Carrefour o C&A, s’afanyaran a posar en marxa els seus mecanismes de Responsabilitat Social. Primer per convèncer-nos que no eren els clients principals i que la seva relación amb les fàbriques ensorrades era anecdòtica, després per transmetre als consumidors i a les consumidores que es tracta d’un desgraciat accident i que ells fan tot el possible perquè la seva cadena de subministrament a Bangla Desh, Xina, Índia, Indonèsia o Paquistàn, sigui segura i estigui neta d’explotació laboral. Finalment, no es cansaràn de repetir que, malgrat no ser clients importants de la fàbrica on es va produir la desgràcia accedeixen voluntàriament a participar del fons de compensació a les víctimes.

Una premonició? No. Vuit anys rebent les mateixes explicacions cada cop que denunciem negligències, que publiquem informes o que lamentem morts per incendis o esfondraments. És igual que sigui a Bangla Desh que a Marroc. Les denúncies i les crítiques s’estavellen sempre amb una “Responsabilitat Social” reactiva que intenta minimitzar el risc de danys a la imatge corporativa.

La catàstrofe del “Rana Plaza”  ve precedida d’un constant degoteig de morts en incendis i esfondraments. L’abril de 2005, la fàbrica Spectrum de Dhaka es va enfonsar matant a 64 persones i deixant-ne greument ferides a 70. El propietari havia decidit uns anys abans construir un pis adicional a l’edifici de 4 plantes, el dia de la desgràcia les treballadores van alertar de les esquerdes però ningú les va escoltar. La construcció es va enfonsar a una hora en la que oficialment tothom havia acabat la seva jornada però les cadenes globals de producció no entenen d’horaris. A Spectrum es produïa roba per Inditex, Carrefour, Invest, KardstadtQuelle, New Yorker, Cotton Group, Scapino, entre d’altres. Al 2006, a Chittagong un incendi va matar 50 persones treballadores i en va ferir 100 més. També al 2006 van morir 19 persones a l’esfondrament del Phoenix Building a Dhaka.

Al febrer de 2010, una fàbrica proveïdora d’H&M, Garib & Garib va ser la trampa mortal de 21 persones. També es van trobar evidències de producció per El Corte Inglés, però l’empresa espanyola va assegurar que es tractava d’una comanda de mostra. Al desembre de 2010, van morir 29 persones a l’accident de That’s It Sportwear, una fábrica que treballava per firmes nordamericanes com The Gap, VF Corporation, JC Penney, Philips Van Heusen (propietaria de Tommy Hilfiger), Abercrombie & Fitch. El setembre de 2012 s’incendiava Ali Enterprises al Paquistàn i van morir prop de 300 persones cremades. Al novembre de 2012, a l’incendi de la fàbrica Tazreen, també a Paquistàn, van morir 112 persones que cosien roba per C&A, KIK i Walmart entre d’altres firmes.

No són accidents. Són conseqüències d’un sistema de producció fonamentat en l’explotació de la misèria. Els salaris d’una obrera de Bangla Desh no superen els 30 euros mensuals i fa uns horaris interminables de 10 a 12 hores diàries durant sis dies a la setmana. Es tracta majoritàriament de noies joves i les seves “carreres” laborals són molt curtes degut a que el mercat expulsa a les que es fan grans perquè són massa lentes o perquè comencen a tenir problemes de visió o de coordinació óculo- manual. Les protestes són molt difícils d’articular perquè les llibertats sindicals no estan garantides. La repressió gobernamental es constant i les organitzacions que lluiten pels drets laborals estan perseguides. Els membres del Bangladeshi Center for Worker Solidarty (BCWS), que forma part de la xarxa de la Campanya Roba Neta internacional, han sigut objecte de detencions il·legals i tortures en repetides ocasions, i l’abril de 2012, Aminul Islam va aparèixer assassinat amb signes evidents de tortura.

En aquest context, no es difícil comprendre perquè les obreres del Rana Plaza van entrar a l’edifici malgrat haver-hi vist escletxes i haver-ne alertat als seus superiors jeràrquics. No hi ha elecció i el salari, tot i que pobre, és imprescindible per sobreviure. La crisi del camp fa que les noies joves emigrin a les ciutats a buscar feina a les fàbriques per complementar els ingressos de les seves famílies. Sovint per poder oferir estudis al primer fill home tot i que molts cops només aconsegueixen ingressos per la seva pròpia subsistència.

Les firmes internacionals es posicionaran davant dels fets com si d’un malaurat accident es tractés. Fins i tot emprendran, sempre voluntàriament, mesures per evitar que es treballi en edificacions tan perilloses. De fet, sense tragèdies d’aquesta magnitud, els informes sobre explotació laboral tornaran a quedar en un armari (o en un servidor) fins a la propera, amagats darrera la seva Responsabilitat Social Empresarial, les col·leccions “conscients” com la que fa poc va llençar H&M per rentar-se la cara, o els grans pactes grandiloqüents com el que Inditex va signar amb la Confederació Sindical Internacional. Les deslocalitzacions, la indústria del treball precari i gairebé esclau, l’orientació de les economies a l’exportació per aconseguir divises i per retornar deutes, no són vies cap a al “desenvolupament”. Les promeses que fan els governants que potencien la inversió estrangera mai no es fan realitat. La industrialització pot comportar creixement econòmic però no democratització ni una distribució justa dels guanys.

De la mateixa manera que als països europeus en crisi es força als treballadors i a les treballadores a acceptar radicals reformes laborals i retallades brutals dels drets socials, a Bangla Desh es criminalitzen els moviments de protesta davant de l’opinió pública perquè “espanten als inversors internacionals”, al Marroc es diu obertament que els sindicats i les organitzacions defensores dels drets laborals són culpables del tancament de fàbriques i a Cambodja es reprimeixen durament les mobilitzacions d’obrers i obreres en pro d’una pau social imprescindible per al “progrés” econòmic. L’organització i la lluita col·lectiva de les treballadores és imprescindible, ja prengui forma de sindicat, d’assemblea, de grup clandestí o d’associació, i no podem acceptar la Responsabilitat Social Empresarial com a resposta. Els drets laborals i els drets humans no han d’estar condicionats a mesures voluntàries adoptades per les empreses transnacionals que es beneficien de la repressió i la misèria i els sindicats “majoritaris” disposats a jugar a aquest joc, o no han entès les normes o miren per interessos particulars de les seves gerontocràcies.

El 1r de maig els obrers i obreres de Bangla Desh sortiran al carrer per denunciar el total despreci amb que empresaris locals i firmes internacionals tracten a la classe treballadora. Per què sortiran els sindicats majoritaris de les “democràcies occidentals”? Què mobilitza als sindicats de la Responsabilitat Social?