Albert Sales i Hicham Khammali

Campanya Roba Neta

Arran de les torrencials pluges dels dies 22 i 23 d’octubre, que han provocat greus inundacions a les zones industrials de Tànger, la producció tèxtil d’aquesta ciutat ha quedat paralitzada. Les canalitzacions i el sistema de clavegueram del polígon de Mghougha, a la carretera de Tetuán, van ser insuficients davant la magnitud de les precipitacions. Com a resultat, els estocs de roba preparats per a exportar han sofert importants deterioracions i milers de màquines de cosir han quedat inservibles. Això suposarà una aturada d’almenys una setmana que pot provocar grans pèrdues econòmiques a la indústria de la confecció de Tànger i un descens en els ja escassos ingressos de les obreres que esperen poder reincorporar-se al seu treball quotidià.

Des de finals dels 80, Tànger s’ha convertit en el taller de costura i confecció d’Espanya i de gran part d’Europa. Allí es fabrica roba per a tot tipus d’empreses, incloses les grans firmes amb presència internacional. La primera deslocalització del tèxtil espanyol va tenir com a destinació prioritària el Marroc per la seva proximitat a la Península i per les restriccions a la importació de peces de roba d’Àsia que imposava l’Acord Multifibras (AMF) 1. El creixement de l’ocupació industrial a Tànger va convertir aquesta ciutat en un pol d’atracció per a les migracions internes. Treballadores i treballadors de tot el país van acudir i acudeixen a la recerca d’una ocupació en les cadenes de confecció. En el sector tèxtil s’han generat molts milers de llocs de treball però les condicions de vida de les persones que realitzen aquests treballs són especialment dures. Entre 2002 i 2004, la Campanya Roba Neta, coordinada en l’Estat Espanyol per l’ONG SETEM, va realitzar dues investigacions en col•laboració amb organitzacions marroquines que evidenciaven els abusos i les violacions dels drets laborals fonamentals que es produïen en les fàbriques tèxtils de Tànger. Jornades laborals de fins a 14 hores, salaris per sota el mínim legal i del mínim de supervivència, un altíssim percentatge de treballadores sense contracte ni protecció social alguna, o condicions de treball insalubres, són algunes de les deficiències que es van denunciar sent motiu de diverses publicacions i fins i tot d’un documental que, amb el nom de “Draps bruts”, va ser emès en el programa “Línia 900” de Televisió Espanyola.

Les grans firmes de la moda espanyola han publicitat les seves mesures de Responsabilitat Social Empresarial amb la intenció de convèncer a l’opinió pública que els problemes laborals dels països en els quals es produeixen les seves peces no afecten als seus proveïdors. D’una forma o una altra, les marques de roba més importants s’han dotat de codis de conducta i de sistemes d’auditoria social que pretenen ser garantia del seu compliment. No obstant això, existeix una gran diversitat en les metodologies i, sense desmerèixer els esforços de les empreses més compromeses, el gruix de la indústria espanyola de la confecció no té control (voluntària o involuntàriament) sobre les condicions que imposen els seus proveïdors a les treballadores i als treballadors. La majoria de les auditories socials es realitzen de forma apressada, superficial i amb avís previ als propietaris de les fàbriques, i s’han mostrat clarament ineficaces per a detectar les dobles comptabilitats i els fraus, així com per a llançar una mica de llum sobre les llargues cadenes de subcontractació 2.

Tot i això, les pràctiques comercials de les marques espanyoles i europees no són gaire coherents amb els codis de conducta laborals ni amb la suposada ètica empresarial que guia la deslocalització de la producció. Les estratègies “just on time” han permès que grups com Inditex puguin congratular-se que el temps que ha transcorregut entre l’ordre de producció d’una peça de roba i la seva compra per part de la persona consumidora sigui de tot just 18 dies. Per a obtenir aquests resultats se suma a un aparell logístic impressionant, una forta pressió sobre els proveïdors per a reduir els seus terminis de lliurament i els seus costos de producció. La gran velocitat dels cicles de producció redueix els costos d’emmagatzemant i desplaça els riscos associats a les variacions del mercat de la signatura transnacional a les seves empreses proveïdores. Així, si una col•lecció no obté els resultats esperats es pot retallar la producció sense cost algun per a la primera però obligant a la segona a mantenir una gran flexibilitat en les seves cadenes de confecció. Aquesta flexibilitat acaba repercutint en la forma de treballar de les fàbriques i dels tallers de confecció. Les plantilles fixes es converteixen en una càrrega i es multiplica la temporalitat, s’obliga a les obreres a realitzar hores extra sense previ avís quan urgeix acabar un encàrrec, i la subcontractació de petits tallers està a l’ordre del dia. És habitual que els mateixos propietaris de les fàbriques de primera línia amb tracte directe amb les marques espanyoles i internacionals encarreguin part de la producció a altres tallers també de la seva propietat que presenten unes condicions molt més dures per a les treballadores.

A causa d’això i malgrat les mesures de Responsabilitat Social Empresarial, la situació de les treballadores a Tànger no ha millorat gaire en els últims cinc anys. Darrere de contades fàbriques exemplars que superen sense problemes les auditories socials, trobem grans factories que segueixen sent totalment opaques i a les quals els seus clients espanyols mai han exigit el compliment d’estàndards laborals i un trama de petits tallers amb instal•lacions insegures i insalubres on es treballa en unes condicions molt llunyanes als mínim estàndards laborals reconeguts internacionalment. En una fàbrica de primera línia que estigui produint directament per a empreses espanyoles que exigeixen auditories prèviament a l’encàrrec de producció, la jornada laboral mitja és de 9 hores diàries de dilluns a divendres i 5 hores els dissabtes, amb un salari al voltant dels 250 euros al mes. En un centre de producció que no rebi cap pressió per part dels seus clients per a superar aquest tipus d’auditories, les hores extres són obligatòries i perllonguen la jornada fins a les 11 o 12 hores diàries, sis dies a la setmana. Aquestes hores no solen remunerar-se i els salaris no superen els 200 euros mensuals. Gran part de la plantilla treballa sense contracte i sense cap tipus de protecció social. En els tallers subcontractats els salaris poden situar-se per sota els 100 euros mensuals i els contractes són inexistents.

Les autoritats s’esforcen a mantenir un discurs oficial que per molt que es repeteixi no es converteix en més verídic: Cal generar les millors condicions per a la inversió estrangera, ja que és la solució als problemes socials i l’únic camí per a generar ocupació? En aquesta carrera cap a la precarietat que imposa la divisió del treball globalitzat, generar condicions per a la inversió significa transferir els riscos del negoci a la part més feble de la cadena: les treballadores i els treballadors menys qualificats. Gràcies a la internacionalització i a aquesta transferència de riscos, les empreses espanyoles han registrat en els últims anys xifres de negoci astronòmiques. Inditex ha estat un clar exemple convertint-se en el grup empresarial més gran del món en el sector de la moda.

La confecció a Tànger s’enfronta a un futur ple d’incerteses. D’una banda, en els últims tres anys ha registrat un descens de la producció causat pel final de l’Acord Multifibres 3 i la conseqüent deslocalització a la Xina. Per l’altre, la contracció del consum a Europa, derivada de la crisi financera internacional, no trigarà a fer-se notar en les vendes de roba i en els nivells de producció per a les grans firmes internacionals. Davant d’aquest panorama, el diluvi de la setmana passada comporta riscos considerables per a les empreses marroquines i, sobre tot, per a les seves obreres i obrers. A curt termini, l’aturada es traduirà en el descens de les hores treballades i dels salaris. A mig termini, servirà perquè empreses que duien ja temps plantejant-se la possibilitat de tancar les seves portes i deslocalitzar la seva producció a països asiàtics trobaran el pretext perfecte per a materialitzar els seus tancaments esquivant els costos d’acomiadament.

Seran les obreres i els obrers qui pagaran un preu més alt per les conseqüències del declivi del tèxtil. Sense contracte, sense cotització a la seguretat social i sense una alternativa clara d’ocupació, les treballadores ja estan sentint la pressió dels empresaris per a produir més quantitat a menys preu per a competir amb Xina. La resposta que donen els patrons a les associacions de treballadores i als sindicats quan exigeixen unes condicions laborals dignes és molt clara: si hi ha protestes la producció es traslladarà a Àsia. Tots els indicis ens duen a pensar que amb protestes o sense elles les empreses de la moda seguiran buscant mà d’obra barata i que, amb el mercat de la roba liberalitzat per complet, no trigaran a abandonar Tànger per a seguir el seu camí com una plaga de llagostes. La resposta que reben les treballadores xineses, bengalís o pakistaneses quan exigeixen un mínim respecte als seus drets laborals és la mateixa: si hi ha protestes la producció es durà a un altre centre de producció o a un altre país on es treballi més per menys.

Se’n permet la reproducció citant-ne la font. Per disposar de la versió en llengua castellana o de fotos en alta resolució podeu escriure a albert.sales@gmail.com.

Més informació:

SETEM-Catalunya

Campanya Roba Neta


1Aquest acord va ser establert el 1974 per a regular el comerç internacional de tèxtils i de productes de la confecció. L’AMF permetia als EUA, la UE i Canadà establir quotes a la importació d’aquests productes i limitar l’accés al seu mercat intern de manera selectiva. Durant la vigència de l’AMF es van establir quotes a 73 països, majoritàriament asiàtics, amb la finalitat inicial de protegir les indústries tèxtils del Nord. L’efecte més important de l’AMF va ser la dispersió del sector i l’establiment de centres de producció a Amèrica Llatina i el Nord d’Àfrica.

2Per a més informació sobre les limitacions de les auditories socials veure l’informe “Looking for a quick fix” disponible a la pàgina web de la Clean Clothes Campaign (http://www.cleanclothes.org)

3Les restriccions de l’AMF finalitzen oficialment al gener de 2005.