Hi ha economistes, tertulians i econo-tertulians, que encara es sorprenen del que ells anomenen la “falta de cultura financera de la gent”. No només es creuen amb dret de criticar la gestió financera de les famílies i culpabilitzar-les de la seva mala fortuna, també es creuen legitimats per mostrar a través dels seus privilegiats púlpits mediàtics com funcionen les finances, per dir-nos que, si no ens agraden, és perquè no les entenem, i per deixar-nos ven clar que no hi ha alternativa possible.

Il·lustració de Miguel Brieva

Personalment, no em sembla gens estrany que un perruquer, una mestra, un fruiter, un sociòleg, o una bioquímica, es preguntin quins estranys mecanismes fan que paísos, fins fa ben poc considerats pròspers, entrin en fallida. Tampoc m’estranya gens que aquestes persones se sentin desconcertades quan descobreixen que les agències de qualificació, empreses de les que no havien sentit a parlar fins fa uns mesos, tinguin el poder d’enfonsar economies nacionals d’un dia per l’altre a través dels seus veredictes.

Entenc perfectament el desconcert, la indignació i el cabreig creixent amb les agències de qualificació que, com divinitats de l’Olimp, decideixen el nostre futur, i amb els tertulians que, a mode de sacerdots, ens expliquen els perquès dels capricis divins. I si ho entenc és perquè comparteixo desconcert, indignació i cabreig.

Les divinitats i els seus sacerdots i sacerdotesses sempre m’han posat molt nerviós. No menys que les persones que, convençudes de la veracitat absoluta dels seus arguments, acaben les discussions segures de que qui no comparteix el seu punt de vista és perquè no es capaç de comprendre’l. Així que he intentat saber una mica més de les agències de qualificació, el seu funcionament – gens diví -, i els seus interessos – molt materials -. A grans trets i de manera molt resumida aquí van algunes conclusions de les lectures que han amenitzat els meus vespres i que espero que aviat puguin nodrir explicacions més extenses.

Hi ha tres empreses que es dediquen a la qualificació de deute: Standard & Poors, Moody’s i Fitch. Qualsevol entitat bancària, organisme públic o empresa que es vulgui finançar emetent deute als mercats financers necessita que una d’aquestes empreses emeti una qualificació sobre la seva capacitat de retornar el deute. De fet, per obtenir una major credibilitat, es recorre a la qualificació de dues de les agències. La qualificació té un cost que depèn del volum del client (empresa, entitat bancària o administració pública) i del volum del deute. Per tenir referències: la Generalitat de Catalunya s’hi deixa uns 100.000 euros annuals, Catalunya Caixa o Banc de Sabadell paguen al voltant de 300.000 euros.

En principi, la qualificació de les agències hauria d’estar guiada per anàlisis objectius realitzats amb eines matemàtiques. Però, a hores d’ara totes i tots sabem que la capacitat de predicció de les ciències econòmiques deixa bastant que desitjar. Més encara quan el propi veredicte d’aquestes empreses influeix en quelcom més important que les xifres: la confiança. Les decisions en els mercats financers estan marcades per percepcions de confiança que sovint poc tenen a veure amb l’elecció racional.

A sobre, les variacions en la qualificació del deute tenen conseqüències en el preu del mateix, de manera que una rebaixa en la qualificació fa pujar els rendiments que el deutor ha de satisfer als inversors. Faríem bé en preguntar-nos què guanyen les agències, suposadament neutrals i finançades per quotes fixes dels deutors, incrementant el preu del deute grec, italià o espanyol.  Pot ser que Moody’s – per posar un exemple dels tres disponibles – no s’embutxaqui res, però caldria analitzar les inversions i els negocis del conglomerat empresarial al que pertany, Berkshire Hathaway, liderada pel multimilionari Warren Buffet i que compta en el seu consell d’administració amb altres multimilionaris amb inversions i negocis repartits per tot el món com Walter Scott Jr., Ronald Olson o Bill Gates.

Els veredictes d’aquestes tres empreses guien, impulsen i pinten d’inevitables les decisions polítiques de retallada de despesa pública que no només s’expliquen en clau de retorn del deute: la destrucció de les polítiques de protecció social erosiona la ja malmesa capacitat de negociació de les persones treballadores enfront les empreses; el qüestionament dels sistemes públics de seguretat social obren enormes possibilitats de negoci a les asseguradores privades i als grans inversors; una rebaixa en la qualificació del deute d’un país, augmenta els rendiments a llarg termini dels inversors… i així podem continuar detallant pàgines i més pàgines de repercussions negatives per la ciutadania però amb sucoses perspectives de futur per al capital.

De ben segur, que a molts i a moltes, aquest escrit us semblarà ple d’obvietats i imprecisions. Altres potser penseu que tot continua resultant extremadament confús. Mentrestant, els més vulnerables continuarem pagant els plats trencats del casino. Això sí, quan estigueu suficientment enfonsats i enfonsades en la misèria, potser teniu la sort que us rescati la Moody’s Foundation.