Article publicat originalment en castellà al número 6 de la revista Soberanía Alimentaria (Juliol de 2011)
Enllaç a l’edició impresa en PDF
Enllaç a l’article original en castellà
Per Albert Sales, Professor de Sociologia de la UPF i membre de la Campanya Roba Neta
Explicar les condicions laborals que imperen en les indústries lleugeres de molts països del sud global obliga a dirigir la mirada al camp i a l’expulsió sistemàtica i constant de camperols cap als suburbis de les grans ciutats. Quan les campanyes internacionals i els sindicats exposen la nova esclavitud que viuen milions de persones que confeccionen roba o munten aparells electrònics a la Xina, Bangla Desh, Indonèsia, Turquia, Hondures o el Marroc, no falta qui argumenta que les treballadores accepten aquests treballs perquè són millors que la misèria en què viuen i que cal prioritzar mesures que permetin crear el màxim nombre de llocs de treball possibles. Una anàlisi parcial de la realitat de les bosses de pobresa urbana i de les migracions camp-ciutat pot portar a aquest tipus de debats, però per comprendre què impulsa l’abandonament del camp i la desesperació de la nova pobresa urbana es fa imprescindible completar-les amb els motors d’aquests canvis: la precarització de les formes de vida tradicionals, l’apropiació i el tancament de les terres comunals i la destrucció de la sobirania alimentària dels pobles.
En l’Anglaterra del segle XVIII, els tancaments de terres comunals van atorgar títols de propietat a l’elit feudal per convertir les terres que havien alimentat a les famílies camperoles durant segles en camps de pastura per les ovelles llaneres. Les famílies camperoles sense terres que conrear es van convertir en la imprescindible mà d’obra barata de la revolució industrial. Les polítiques neoliberals impulsades per les Institucions Financeres Internacionals en els últims trenta anys estan tenint els mateixos efectes en tot el món. La globalització imposa així el “progrés capitalista” sense donar opció a altres models de producció i reproducció humana.
En els següents paràgrafs s’exposa la relació entre les polítiques agrícoles neoliberals impulsades pel règim marroquí en les últimes dècades seguint les directrius del Fons Monetari Internacional (FMI), les migracions camp ciutat conseqüència de la misèria generada entre els grups camperols i ramaders per les polítiques, i l’explotació laboral de les persones que treballen a les zones industrials de Tànger, Rabat i Casablanca.
Migracions internes i explotació laboral
Des de finals dels 80, el Marroc s’ha convertit un important centre de costura i confecció d’Espanya i de gran part d’Europa. En les zones industrials de Rabat, Tànger i Casablanca es fabrica roba per a tot tipus d’empreses, incloses les grans firmes amb presència internacional.
La primera deslocalització del tèxtil espanyol va tenir com a destí prioritari Marroc per la seva proximitat a la Península i per les restriccions a la importació de peces d’Àsia que imposava l’Acord Multifibres (AMF) fins a 2005. El creixement de l’ocupació industrial ha convertit ciutats com Tànger, Casablanca i Rabat en àrees d’atracció de migracions internes. En el sector tèxtil i de la confecció s’han generat molts milers de llocs de treball però les condicions de vida de les persones que realitzen aquests treballs són especialment dures.
Des de 2002, successius informes i investigacions de la Campanya Roba Neta han evidenciat els abusos i les violacions dels drets laborals fonamentals que es produïen en les fàbriques de peces de vestir per a l’exportació. Jornades laborals de fins a 16 hores, salaris per sota del mínim legal i del mínim de supervivència, un altíssim percentatge de treballadores sense contracte ni protecció social alguna, o condicions de treball insalubres, constitueixen la realitat quotidiana de les treballadores marroquines. Moltes treballadores marroquines segueixen vivint situacions de pobresa al mateix temps que compleixen amb una jornada laboral extremadament llarga. En una fàbrica de primera línia, que es promocioni entre les firmes internacionals com a proveïdor habitual, la jornada laboral mitjana és de 9 hores diàries de dilluns a divendres i 5 hores els dissabtes, amb un salari al voltant dels 250 euros al mes. A la resta de centres de producció, els que ocupen la major part de les obreres, les hores extres són obligatòries i perllonguen la jornada fins a les 11 o 12 hores diàries, sis dies a la setmana. Aquestes hores no es solen remunerar i els salaris no superen els 200 euros mensuals. Gran part de la plantilla treballa sense contracte i sense cap tipus de protecció social. En els petits tallers els salaris poden situar-se per sota dels 100 euros mensuals i els contractes són inexistents.
Malgrat la duresa d’aquests llocs de treball, les àrees industrials reben contínues onades de població d’origen rural que busca feina a les fàbriques. Encara que és molt complex fer un seguiment rigorós de la mobilitat interna del camp a la ciutat, el cert és que el creixement de la població rural ha arribat a l’estancament en les últimes dècades i que les ciutats amb activitat industrial presenten barris obrers de nova construcció i són pols d’atracció per a emigrants.
Al Marroc, igual que a la resta de països de nova industrialització, les factories es nodreixen de treballadors i de treballadores que resideixen en zones urbanes i peri-urbanes que registren altes taxes de pobresa i d’atur. Aquest fet facilita l’acceptació de condicions laborals precàries i l’aparició de centres de treball informal al costat de les grans fàbriques. Les bosses de potencials obrers i obreres procedeix majoritàriament de les migracions del camp a la ciutat que, en gran mesura, s’expliquen per les dinàmiques polítiques i econòmiques que es produeixen en l’entorn rural.
La pagesia tradicional enfront de la modernització neoliberal
L’estructura de producció agrícola marroquina es va gestar durant l’administració francesa (1912-1956), període en què es va iniciar la integració del sector a l’economia global a través de la transformació d’extenses zones de secà en zones irrigades productores de verdures d’horta. Al costat d’aquest llegat francès, en aquesta època es va assentar un sistema de relacions jeràrquiques clientelars que marca encara ara l’assignació de títols de propietat sobre els camps de cultiu i la presa de decisions pel que fa a planificació de l’activitat agrícola es refereix.
Durant el regnat de Hassan II (1961 – 1991), el govern marroquí, ja independent, consolidar les reformes iniciades durant l’administració francesa utilitzant les millors terres de cultiu per a la producció d’exportacions com els cítrics. Els primers crèdits del Banc Mundial es van concedir el 1964 precisament per a l’expansió de l’agricultura de regadiu seguint plans traçats per l’administració colonial i deixant estancat el sector tradicional de secà. Conseqüència d’això va ser la manca d’adaptació de la producció de cereals a les noves necessitats derivades de l’increment de població i l’inici de les importacions cerealícies. Un país amb un sistema agrícola fins aleshores autosuficient, va patir un important dèficit en la seva balança de pagaments per culpa de la importació de matèries primeres destinades a l’alimentació.
Arran d’aquesta crisi, el Marroc va rebre el primer assessorament per part del Fons Monetari Internacional (FMI). La relació amb l’FMI es va intensificar a partir de les següents crisis derivades de contingències com els excessos de despesa pública per al finançament de la marxa sobre el Sàhara Occidental el 1975 o la caiguda dels preus dels fosfats. El 1975, el deute va ascendir al 20% del producte interior brut (PIB) generant el context ideal perquè el FMI proposés un Pla d’Ajustament Estructural al regne de Hassan II.
Així va començar, el 1983, una dècada d’ajustos i de tutela econòmica per part del FMI que s’ha concretat en nou plans i l’adhesió del Marroc al GATT el 1987 [1] .Com en la resta del món, l’objectiu dels PAE ha estat animar la inversió estrangera, promoure les exportacions i abolir els aranzels. Són molts els indicadors que l’FMI no ha tingut en consideració en el disseny dels seus plans per al Marroc: Ja el 1978, 68 famílies controlaven el 55% del capital industrial privat. 10 grups empresarials (propietat de les 10 famílies més influents) mantenien el control d’un terç del capital i la família reial gaudia d’una cinquena part de la riquesa del país [2] .
En el sector agrícola, els PAE han aprofundit en el procés de tancament i privatització de les terres de pasturatge comunals. Ja en els anys 60, la USAID recomanava al govern de Hassan II que es reconvertissin aquestes terres a l’agricultura irrigada per qüestions de degradació ambiental i en el 69, la mateixa agència i el Banc Mundial van prestar assistència tècnica al Marroc per al’elaboració del ” Code de Investissements Agricole” amb els objectius de millorar la productivitat agrícola, lluitar contra la fragmentació de les explotacions i repartir títols de propietat. Tot això per modernitzar l’agricultura del país. El procés es va accelerar i es va consolidar a partir dels PAE dels 80 que van impulsar una onada de reformes legislatives neoliberals com la “Llei de privatitzacions”, el nou codi laboral, o les regulacions sobre l’aigua i el sòl agrícola.
Nombroses investigacions independents recents demostren que la fragmentació de les explotacions no té cap impacte negatiu en la seva productivitat i que la titularització de la terra i l’agrupació de parcel és una eina de repartiment de rèdits polítics i de compensacions clientelars [3] .La majoria dels projectes de modernització han requerit una intervenció en àrees de propietat i utilització col.lectiva. Les sis zones d’acció prioritària incloses en els macroprojectes finançats pel Banc Mundial tenien aquest règim d’explotació. En compensació, el govern intenta restringir la ramaderia tradicional a quinze perímetres amb projectes de “millor al pasturatge” [4] .Les àrees d’explotació col.lectiva que queden fora dels projectes de modernització han estat requalificades a “sòl útil” sota el control de l’estat. Paral.lelament, les maneres de producció tradicionals s’han criminalitzat aplicant sancions de fins a sis anys de presó als que no segueixin les normatives. Per a milions de ciutadans i ciutadanes de les zones rurals del Marroc, aquests canvis i, sobretot, la manca d’accés a les terres d’ús col.lectiu significa la pèrdua d’una font imprescindible de menjar, medicines i productes bàsics, que aguditza la pobresa rural empenyent a les persones en edat de ser contractades en una factoria a migrar a les zones urbanes a la recerca d’una feina.
Les famílies camperoles que conserven accés a un tros de terra col.lectiva o que tenen modestos mitjans per produir i comercialitzar aliments intenten conservar la seva forma de vida enviant les seves filles a treballar a les fàbriques de les ciutats industrials per completar els ingressos familiars. Com en moltes altres parts del món, aquestes noies són obreres ideals, sense coneixement dels seus drets, sense tradició d’organització sindical, sense xarxes socials de suport a la ciutat de destinació, i amb l’obligació de sobreviure amb uns ingressos extremadament baixos enviant una part dels seus salari a la seva família.
Si els pobles nòmades ramaders han estat els més perjudicats per l’onada de reformes neoliberals, els beneficiaris directes de la reestructuració han estat la família reial i l’elit situada al seu voltant. El holding empresarial de la família reial, Òmnium Nord Africain (ONA), ha comprat la majoria de les empreses privatitzades [5] .Així mateix, és la família reial qui rep directament els beneficis de l’Office chérifien des Phosphate, el monopoli estatal del comerç de fosfats, l’empresa més rendible del país [6] .
El destí dels beneficis de les polítiques comercials d’exportació
En contrast amb la tendència global de liberalització dels aranzels, Marroc (igual que el seu veí Tunísia) ha mostrat una certa resistència a la reducció de les taxes aranzelàries. Després d’una primera liberalització entre 1993 i 1997 (del 65% al 22%), les taxes aranzelàries han augmentat des d’aleshores mantenint al voltant del 30% en els últims anys [7] .En contrast amb altres països àrabs i del Magrib, el Marroc i Tunísia no han dut a terme reformes aranzelàries de gran abast [8] .Però, tot i que el Banc Mundial poseu als països del Magrib en general i Tunísia i el Marroc en particular, entre els països amb un règim aranzelari més restrictiu del món, l’existència de zones franques d’exportació, així com una xarxa d’acords comercials preferencials han reduït les taxes reals, convertint la zona en un mercat atractiu per a la UE.
La UE va signar l’Acord d’Associació (AdA) amb el Marroc el 1995 perquè entrés en vigor al març de 2000. De l’acord neix la Zona de Lliure Comerç (ZLC) entre la UE i Marroc que arrenca el 2000, amb l’objectiu de reduir progressivament les barreres aranzelàries fins a arribar un 5,2% el 2012. Però el Marroc ja disposava de condicions especials per al comerç amb els socis comunitaris prèviament a la signatura del AdA. Des de 1976 els seus productes industrials tenen lliure accés al mercat comunitari i les quotes establertes per la UE permeten l’exportació del 20% dels seus productes agrícoles amb tractament preferencial.
Tot i que el Marroc va signar el 2004 el tractat de lliure comerç amb els EUA, el 96% de les exportacions de roba marroquins tenen com a destí el mercat europeu. Cal destacar que el vincle comercial entre la UE i el Regne alauita no és unidireccional. El 76% de les seves importacions provenen de països membres de la UE.
A tall de conclusió
La família reial marroquina i les elits del país, així com les institucions financeres internacionals s’han esforçat a presentar el seu model de modernització de la producció agrícola com a única alternativa de desenvolupament possible. Combinant l’orientació de l’economia a l’exportació i la criminalització dels models de pasturatge de secà sota l’argument de la seva poca sostenibilitat ambiental, han titularitza terres comunals consolidant el que David Harvey [9] (2003) ha anomenat “acumulació per despossessió”.
Les reformes neoliberals en el camp i l’impuls de les indústries lleugeres intensives en mà d’obra són dues cares d’una mateixa moneda. La pagesia que perd les seves formes de vida tradicionals, després de veure com les seves terres es converteixen en cultius intensius per a l’exportació, passa a engrossir la pobresa urbana ja convertir-se en proletariat a la recerca d’una feina en la indústria. La massiva oferta d’obreres i obrers no qualificats i la competència internacional a la qual estan sotmesos els mercats laborals internacionals, condemna a les persones treballadores a manufacturar productes low cost per a l’exportació sota unes condicions inhumanes.
Sense cap dubte, el model de producció industrial manufacturera desenvolupat a partir dels vuitanta i els cultius per a l’exportació, constitueixen una entrada important de recursos econòmics per al país. Però els grans perjudicats no han tingut cap oportunitat de definir la destinació de les polítiques productives i alimentàries que han contribuït a precaritzar la seva forma de vida. Paral.lelament, els individus i col.lectius que han impulsat els nous marcs regulatoris i la inversió de diners públics en la “reconversió” del camp han obtingut beneficis difícilment quantificables.
Notes
[1] Morrisson, Christian (1991), ‘Adjustment, Income and Poverty in Morocco “, World Development 19 (11), 1633-1651.
[2] Davis, DK (2006) “neoliberalisme, Environmentalism, and agricultural Restructuring in Morocco” The Geographical Journal, Vol 172, No 2, Juny de 2006, pàg.88-105
[3] Kamrava, Mehran (2004), ‘Structural impediments to economic globalization in the middle east’, Middle East Policy XI, 96-113.
[5] Coupe, J. (1997) “Courting història Majesty: USAID in King Hassan s Morocco” Middle East Policy, 5, 150-169 Dillman, B. (2001) “Facing the market in North Africa” The Middle East Journal, 55, 198-215
[7] Dennis, A. (2006) Trade liberalization, factor market flexibility, and growth.The case of Morocco and Tunisia. World Bank Policy Research Working Paper 3857, 18
[8] A Jordània, els aranzels mitjans van baixar del 22% al 13% entre 2000 i 2003.Al Líban la reducció va ser del 15% al 5% entre 2000 i 2002.
[9] Harvey, D. (2003) “The ‘new’ Imperialism: accumulation by dispossession”
The Socialist Register, 63-8
+ arguments? 