(Versión en castellano aquí)

Benvolguts i benvolgudes,

Poca gent millor que vostès coneix com s’ha transformat la realitat quotidiana de la ciutat de Brussel·les en les darreres dècades. A banda de l’increment de càrrecs polítics i de funcionaris de les institucions europees, ha proliferat una nova casta professional dedicada en cos i ànima a explicar a les persones amb poder de decisió quines són les polítiques que s’han de dur a terme per garantir el bon funcionament de la vida econòmica i social d’Europa. A finals de l’any passat, algunes fonts censaven en 15.000 el nombre “lobistes” professionals que, amb refinada educació i cortesia, desenvolupaven la noble tasca de mantenir-los informats i informades per a que no cometin cap descuit que suposi fer enfadar a les grans corporacions que els hi paguen el sou.

No falten experts, acadèmics, ONG i d’altres organitzacions de la societat civil, que es queixin de l’opacitat dels processos de decisió de la UE. Malgrat que tampoc falten veus optimistes que manifestin el contrari, el cert és que els ciutadans i ciutadanes d’Europa demostren sentir-se força lluny d’un Parlament de 785 diputats i diputades que forma part del poder legislatiu de laUE però que, a la pràctica, està supeditat a les voluntat dels estats membres. Com que no m’agradaria perdre’m divagant sobre la idoneïtat democràtica de l’arquitectura institucional europea, prefereixo exposar directament la meva preocupació pel fet que la fredor que els potencials votants mostren cap al Parlament i la Comissió és directament proporcional a la proximitat existent entre les grans empresestransnacionals i les esmentades institucions.

Per descomptat gran part de la culpa la tenim els propis votants: a nosaltres només se’ns demana que un cop cada cinc anys dipositem el nostre vot en una urna i no tenim esma per fer-ho, però les empreses, en canvi, estan disposades a pagar quantitats gensdespreciables per tenir una colla d’individus treballant per vetllar pel “bon funcionament” de la UE . El més probable és que aquesta asimetria sigui resultat d’un senzill càlcul: els potencials beneficis de la participació individual a les eleccions europees és irrisori al costat dels rendiments que poden obtenir els grups empresarials d’unes polítiques públiques orientades a afavorir les seves butxaques.

No és d’estranyar, per posar un exemple, que la European Alliance for Acces to Safe Medicines (EAASM) es prengués la molèstia d’organitzar una recepció al Parlament Europeu per presentar un estudi sobre “l’amenaça de les farmàcieson-line”. No voldria dubtar del compromís de l’EAASAM amb la salut de la ciutadania pero si alguna cosa posen en risc les farmàcies on-line són els beneficis de la poderosa industria farmacèutica oferint productes genèrics a través de la Xarxa. El que l’EAASAM va intentar amagar és que el seu finançament prové, majoritàriament, de Bayer-Schering, Boehringer Ingelheim, Eli Lilly, Johnson & Johnson, Pfizer i Wyeth.

També té la seva lògica econòmica que la International Air Transport Association (IATA) s’hagi esforçat a divulgar que el transit aeri només és responsable del 2% de les emissions de CO2 a l’atmosfera obviant que la xifra és de 1992, que els avions emeten altres gasos d’efecte hivernacle, que hi ha efectes indirectes provocats per les emissions a gran alçada i que informes independents asseguren que l’aviació és responsable d’entre el 3 i el 7% de l’escalfament global (2005). LaIATA, que agrupa entre d’altres a Lufthansa, British Airways i Air France, ha mantingut una agressiva campanya de pressió i ha aconseguit que la UE “imposi” un ridícul retall de l’emissió de gasos hivernacle del 3 al 5% a partir del 2012 i que s’eximeixi a les línies aèries de pagar un 85% dels drets d’emissió deCO2.

D’entre tots els grups de pressió, mereix un especial esment la International Association of Bussiness and Parliament, una organització que, a canvi d’una quota de 15.000 euros anuals, ofereix als seus membres grans oportunitats per mantenir trobades i per intercanviar impressions amb els parlamentaris. Entre aquestes oportunitats destaca el programa d’estades en empreses a través del qual els diputats i diputades poden passar una setmana coneixent a fons una corporació. LaIABP afirma que les seves activitats estan regides per la transparència i l’honestedat i que no pretén exercir com a grup de pressió. Em pregunto llavors amb quina finalitatl’IABP va convidar als participants en la cimera UE-Amèrica Llatina (celebrada el maig de 2008 a Perú) a visitar les oficines locals de Telefónica, BBVA, BP i SUEZ. Les cuatre empreses tenen en comú dues coses: totes quatre són membres de l’IABP i les quatre porten alguns anys rebent fortes crítiques pels abusos que estan cometent a Amèrica Llatina.

Ara que estem tan a prop de les eleccions, em preocupa força la capacitat d’aquests lobbys d’impulsar polítiques que optimitzin els beneficis a les grans empreses transnacionals. Si tenim en compte que en la majoria de les ocasions la política i l’economia no són jocs de suma cero, cada cop que aquestes corporacions s’apunten una victòria tremolo pensant quines seran les repercussions per a la ciutadania europea y per als pobles dels països patidors de les polítiques industrials i comercials europees. Em sumo a la crida per la participació que vostès fan des de la majoria de les forces polítiques. Desentendre’s de la política europea suposa deixar encara més poder a les grans empreses i a la sevalobbycràcia . Però demano als ciutadans i ciutadanes que no perdin cap ocasió per preguntar, abans d’encaminar-se cap al col·legi electoral, què pensen fer vostès, un cop instal·lats aBrusel·les, per democratitzar amb urgència extrema les institucions i introduir transparència en les actuacions dels lobbys.

Espero amb impaciència les seves respostes seguint atentament la campanya electoral,

Albert Sales i Campos
Professor del Departament de Ciències Polítiques de la Universitat Pompeu Fabra
Coordinador de la Campanya Roba Neta a SETEM-Catalunya