Albert Sales i Campos
Totes i cadascuna de les dades d’aquesta història són tristament reals. No hi ha lloc per l’exageració… la realitat ja és prou exagerada.
La Noura té 18 anys i treballa en una fàbrica de la zona franca del port de Tànger que es dedica a pelar i empaquetar gambes. Abans ajudava a la seva mare en la venda ambulant, però als 11 anys li va sortir aquesta nova “oportunitat” de feina i es va incorporar com a obrera de la factoria a canvi de 220 Dh cada quinzena (uns 48 euros al mes).
La seva jornada laboral comença a les 3 de la matinada i acaba a les 6 de la tarda. Aquestes 15 hores les passa pelant gambes congelades en un ambient humit i, massa sovint, amb els peus molls. La Noura i les seves companyes “gaudeixen” d’un descans d’una hora, entre les 11 i les 12, únic moment en el dia que els és permès menjar i parlar entre elles.
Per arribar a la feina, la Noura utilitza el transport de l’empresa, l’únic disponible a la matinada. Es tracta d’una furgoneta de 18 places on s’hi encabeixen al voltant de 35 treballadores. Aquest transport no és gratuït. Al final de cada setmana paga 60 Dh a l’empresa. Tampoc és gratuïta la revisió mèdica anual, que els costa 70 Dh i que difícilment servirà per diagnosticar els principis d’artrosi derivats de la humitat i el fred constant a l’interior de la fàbrica.
Tot i que el seu salari actual és el doble que als inicis (ara cobra uns 450 Dh cada quinzena), en els 7 anys que porta treballant no ha aconseguit estalviar. No té cap protecció social. En tot aquest temps, l’empresa ha descomptat del seu salari les cotitzacions a la seguretat social però no ha liquidat aquestes aportacions amb les autoritats.
La Noura aprofita el descans dels diumenges per ajudar a la seva mare amb les feines de casa. No tingut infància ni joventut i no veu en el futur més que llargues setmanes de feina pelant gambes. A la fàbrica on treballa hi ha 4.000 treballadores més que podrien explicar històries similars. Arreu del món, la globalització ha facilitat que les empreses de l’agroindústria, la confecció o l’electrònica creïn llocs de treball com el de la Noura. Aquest és el seu progrés i el seu creixement econòmic. Aquest és el seu desenvolupament capitalista.
i aquestes gambes on las comprem?
Molt trist, infinitament trist. Es treuen les ganes de menjar gambes.
[...] juny 23, 2010 Les gambes, encara que siguin congelades, acaben sortint massa cares Posted by albertsc79 under opinió | Etiquetes: congelades, drets laborals, explotació laboral, gambes, Marroc, Tànger | Leave a Comment Albert Sales i Campos [...]
Gràcies x la info!
Cal ser consequent amb tots els aliments que mengem:
- TOTA LA CARN D´EUROPA(PORC de Vic a Espanya): menja pinso transgènic que devasta Sur Amèrica, envenena la terra i provoca càncer a la població
- PEIX COM CALVO, RIANXEIRA…: Destroçen el mar i la forma de vida de moltes societats
- La COCA COLA i derivtas(fanta, trinaranjus, tonica…) roba l´AIGUA de moltes comunitats a l´India i Sur Amèrica
etc………………
Quina merda dons, ja no compro mes gambes d’aquestes
Gràcies per la info.
He decidit troquel·lar els palets de cranc en forma d’ele, i enganxar-li unes antenes per fer el pes…
Sempre ens quedarà el fuà, el caviar i el champan?
En qualsevol cas, deixarem de fotre la gamba…
Tot el relacionat amb l’explotació animal és condemnable, el veganisme és la única solució per anar pel món amb el cap ben alt, no només amb els humans (espècie q deixa bastant q desitjar) sino amb la resta d’éssers vius.
Això ens mostra que encara existeix l’explotació dels treballadors del Sud i més greu dels infants i les dures condicions de treball.Per tant, hem de pensar-ho bé a la hora de fer els compres i escollir els productes que venguessin de circuits sense explotació .
si quereis tomas gambas las conseguís en el mercado de huelva o de Cádiz, por 30eur/kg. Es decir, por el precio de lo que son y siempre han sido, un lujo. Esto es extensible al salmón de piscifactoría. PAra comprar pescado, que venga del Mediterráneo y que sea salvaje. Preguntad en la pescadería