versión en castellano en la web de la Campaña Ropa Limpia y en la Revista Pueblos.

English version in Global Compact Critics.

Estem salvats! Les llumeneres del món desenvolupat estan dissenyant a Davos les noves estratégies per enfrontar-se a la crisi i per aconseguir que aquest suposat joc de suma zero que afirmen que és el capitalisme segueixi beneficiant a la humanitat i, per descomptat, a les empreses transnacionals. I encapçalant aquesta avantguarda de messies, Ban Ki-Moon (Secretari General de les Nacions Unides) ens proposa iniciar una nova etapa del Global Compact que canalitzi “una nova constel·lació de cooperació internacional entre els governs, la societat civil i el sector privat, que treballin junts per a assolir un bé global col·lectiu”.

En el Fòrum de Davos de 1999, Kofi Annan va engegar el Global Compact, que responia a la voluntat de les empreses transnacionals de demostrar el seu compromís amb els valors encarnats per les Nacions Unides i convertir-se un agent de desenvolupament internacional. Des de llavors, empreses de tots els sectors i de totes mides s’han adscrit a aquest compromís acceptant els seus principis i rendint comptes dels seus progressos en responsabilitat social empresarial en els grans actes onanistes organitzats amb el patrocini dels socis més il·lustres d’aquest club.

El Global Compact s’ha convertit en una eina que institucionalitza els mecanismes de la responsabilitat social empresarial o corporativa (RSE o RSC), donant màxima rellevància a aquest concepte, nascut en les escoles de negocis i els think tanks nord-americans i europeus, per eludir els controls del sector públic i de la societat civil organitzada. No és d’estranyar que les empreses més criticades per la seva devastació ambiental, per les seves pràctiques anti- sindicals, per la seva implicació en la explotació laboral de treballadores i treballadors o per les seves actuacions oligopòliques, siguin les abanderades de la responsabilitat social. Nike, per exemple, va ser durament atacada en els 90 després de la publicació de fotos de nens i nenes del Pakistan cosint les seves pilotes de futbol a la revista Life. El boicot internacional promogut per grups d’activistes de tot el món va causar alguns danys en la imatge de la marca obligant als seus directius i experts en màrqueting a buscar fórmules creatives per sortejar la situació i prevenir nous escàndols. Les causes del problema (la deslocalització de la producció a la recerca dels mercats laborals més desregulats, llargues cadenes de subcontractació, fortes pressions als proveïdors per rebaixar els preus i els terminis de lliurament…) no van ser considerades en les noves polítiques “responsables” ja que el més rentable va ser (i és) no qüestionar el model de negoci sinó convertir-se en l’empresa d’artícles esportius “pionera” en RSE. A Nike s’han anat sumant totes les grans empreses del sector de la roba esportiva i de la moda en general i avui no hi ha cap empresa que vulgui associar al seu producte una imatge de marca que no tingui el seu pla de RSE.

No obstant això, els treballadors i les treballadores de la confecció no estan millor en el recent inaugurat 2009 que en 1999. La majoria de els 30 milions de persones ocupades en la indústria global de la confecció viuen i treballen en condicions de misèria pròpies de les novel·les de Dickens. Els salaris mitjos del sector a Bangla Desh són de menys de 28 euros mensuals, a l’Índia no superen els 40 euros al mes i a la Xina ronden els 60 (1). Les persones que lideren vagues o moviments sindicals són perseguides, en ocasions per les autoritats, com a Xina o Birmània, i en ocasions per sicaris de l’empresariat com al Marroc, Turquia o Colòmbia (2).

Les empreses de roba esportiva i de moda han construït la seva RSE sobre tres eines: les memòries de sostenibilitat, els codis de conducta i les auditories socials. Les escoles de negocis insisteixen que les empreses han de ser transparents quant al seu triple balanç financer, mediambiental i social i les memòries constitueixen la base de la transparència i són el document anual en el qual l’empresa publica la informació que li sembla rellevant per als actors socials amb els quals es relaciona. Les memòries haurien d’explicitar la forma que l’empresa es responsabilitza de les seves externalitats ambientals i socials i la forma que gestiona els conflictes. Malgrat tot, la majoria de les memòries segueixen oferint al públic el seu catàleg de bones accions en forma de filantropía empresarial, acció social i patrocinis.

Els codis de conducta són documents elaborats i aprovats per l’empresa que pretenen constituir un marc de relació amb els seus proveïdors i tots els treballadors i les treballadores que intervenen en el procés productiu. En general, els codis de conducta obliguen als proveïdors de l’empresa a complir la legislació laboral del país i, en algunes ocasions, estableixen estàndards superiors. Salten a la vista les dues limitacions més rellevants d’aquests documents: la unilateralitat i la verificació del seu compliment. ¿Quina necessitat hi hauria de redactar aquests codis de conducta laborals si existís negociació col·lectiva? L’escàs respecte internacional a la llibertat sindical està a l’arrel del problema.

Si ens referim a la verificació del compliment dels codis, entrem en el tercer pilar de la RSE. La necessitat de verificació i de credibilitat ha abonat el terreny perquè les firmes auditores que fins a fa poc es dedicaven a certificar la bona gestió financera de les empreses, ara incorporin al negoci les auditories mediambientals i les socials o laborals. Aquestes últimes consisteixen en visitar als proveïdors de l’empresa contractant i inspeccionar els llocs de treball, la documentació relativa a salaris i horaris laborals, i a entrevistar-se amb treballadores i treballadors individualment per recollir les seves opinions sobre les seves condicions laborals. Les metodologies d’auditoria laboral són molt diverses i la seva efectivitat varia en funció de si les empreses són avisades prèviament a la visita dels auditors i si la selecció dels treballadors i les treballadores a entrevistar es realitza aleatòriament o per part de la direcció de l’empresa. Sigui quin sigui el procediment, els treballadors i les treballadores de les fàbriques i els tallers que produeixen per a les grans marques són advertits reiteradament dels riscos que comporten les valoracions negatives dels auditors: les queixes es converteixen en una reducció dels encàrrecs i de la contractació i, per tant, en una reducció dels llocs de treball (3). La conseqüència és la resignació de la legió de persones que prefereixen un treball precari a no tenir treball (4).

Les limitacions en la RSE de les empreses de la confecció, de la moda i del material esportiu, són molt similars a les de la resta dels sectors productius. Existeixen campanyes, ONG i moviments socials que denuncien l’actuació d’empreses transnacionals de tot tipus. Existeixen un bon nombre de prestigiosos socis del Global Compact que tenen seu a l’Estat Espanyol i que s’enfronten a acusacions molt ben fonamentades sobre explotació laboral, violació dels drets dels pobles indígenes, desastres mediambientals de tot tipus, corrupció i corruptela política (5).

La RSE no ha estat una resposta empresarial a les crítiques dels moviments contra la explotació laboral i dels grups ecologistes, és una estratègia per a justificar les polítiques productives davant el gran públic i deixar en fora de joc als moviments socials. En brieva_trabajador_perfectoaquest sentit, pressionar a les empreses perquè siguin “més responsables” o perquè “deslocalitzin la producció de manera responsable” és seguir el joc del Pacte Global i del paternalisme postcolonial dels que encara creuen que els pobres estan esperant que els portem el desenvolupament. Els treballadors i les treballadores dels països empobrits no necessiten més responsabilitat social, sinó que es respecti la seva llibertat d’associació i el seu dret a organitzar-se i a defensar la seva dignitat. Tampoc necessiten que les empreses transnacionals els defensin enfront del “patró cruel” que els esclavitza, sinó  que les polítiques d’aquestes empreses no estiguin orientades a traslladar els riscos del negoci l’eslavó més dèbil de la cadena. I finalment, no els  fan falta reglaments voluntaris sinó un compromís internacional per fer complir les lleis i per generar un context normatiu que retorni la capacitat de negociació als poders públics, als sindicats, i a la societat civil organitzada, enfront de les grans corporacions.

No hauria de ser cap sorpresa que les empreses busquessin el màxim benefici. Al cap i a la fi el sistema capitalista premia l’acumulació del capital i exigeix ser competitiu. La immensa majoria de les empreses són organitzacions creades per a lucrar als seus propietaris. La denúncia de les empreses que s’enriqueixen a costa de l’explotació laboral ha d’anar acompanyada de la denúncia del dèficit democràtic de les institucions financeres internacionals i del poder que les empreses transnacionals tenen per a imposar la seva llei del més fort. Això sí, un “més fort” molt responsable i filantròpic davant els ulls de l’opinió pública.

Amb aquest panorama, la proposta de “iniciar una nova era” amb el “Global Compact 2.0” de Ban Ki-Moon sembla una ironia o una broma de molt mal gust… ¡Però no! ¡Va de debò! Les Nacions Unides seguiran impulsant un “desenvolupament” basat en les empreses transnacionals responsables, igual que la majoria de les Agències de Cooperació dels països rics, que recullen i expliciten en les seves planificacions estratègiques la importància de les empreses transnacionals en el “desenvolupament dels països del Sud”.

1) http://www.asiafloorwage.org/
2) http://www.cleanclothes.org/appeals.htm
3) Per a aprofundir en les deficiències de les auditories socials del sector tèxtil es recomanable el document Looking for a quick fix de la Clean Clothes Campaign disponible a http://www.cleanclothes.org/publications/quick_fix.htm
4) Gran part de les persones que treballen en la indústria de la confecció en els països de industrialització recent han estat expulsades del camp per les polítique agroexportadores impulsades per grans corporacions dels països rics i per les institucions financeres internacionals.
5) Les persones interessades en la repercussió de les activitats de les empreses transnacionals espanyoles poden trobar informació i documentació contrastada en aquestes pàgines: http://collectiurets.wordpress.com/, http://www.noetmengiselmon.org/, http://repsolmata.ourproject.org/ , http://supermercatsnogracies.wordpress.com/ , http://www.unionpenosa.org/ , http://www.turismo-responsable.org/ , http://www.finanzaseticas.org/ …

Albert Sales i Campos
Professor del Departament de Ciències Polítiques de la Universitat Pompeu Fabra
Activista de la Campanya Roba Neta (Clean Clothes Campaign)

Es permet la reproducció citant-ne la font i l’autor. La imatge és del dibuixant Miguel Brieva i està publicada sota llicència Creative Commons al llibre Dinero.