BZc6lhgCUAEkPRt

Anuncis

Robatori, expropiació, apropiació, redistribució… El SAT i Mercadona

El Sindicato Andaluz de Trabajadores (SAT) s’ha apropiat d’aliments d’un establiment de la cadena Mercadona a Écija y d’un supermercat Carrefour de Arcos de la Frontera, per redistribuïr-los entre la població necessitada. La tria d’aquests establiments per part del SAT no és casual doncs l’acció no és un simple assalt fruit de la desesperació sinó una acció política que preten qüestionar les arrels del sistema d’estratificació social i de distribució de la riquesa de la nostra societat. Els i les sindicalistes no han entrat a la fruiteria de la María Isabel a emportar-se verdures, ni al “ultramarinos” del José Luís per emportar-se llaunes de tonyina. Han escollit Mercadona y Carrefour les dues empreses amb major quota de mercat alimentari de l’Estat espanyol.

I es que encara que els llibres de Primària dibuixin somrients carnisseres o verdulers per il·lustrar els temes referents al comerç i a l’alimentació, la veritat és que si preguntem als nens i nenes on es compren la carn o el peix, seran molt pocs els que es refereixin a la carnisseria o la peixateria en primer terme. Cada vegada són més les famílies que acudeixen a supermercats o hipermercats per omplir la nevera de gom a gom passant per un sol establiment. Però el que avui sembla l’estat natural de les coses és, en realitat, un fenomen molt nou. El primer hipermercat de l’Estat espanyol s’obrí el 1973, el 1980 hi havia només 5 i avui són diversos centenars els que esquitxen la geografia. El format supermercat va néixer a finals dels 50 impulsat per la Comissaria General de Proveïments i Transports. Avui, la major part dels habitants del país trobarà algun dels gairebé 7.000 establiments d’autoservei a la seva disposició al costat de la porta de casa.

Aquests milers d’establiments de distribució comercial són propietat d’un nombre molt limitat d’empreses. Carrefour, Mercadona i Eroski concentren el 47% de les vendes de productes alimentaris en format autoservei. La majoria de les corporacions dedicades a la distribució alimentària també actuen en altres sectors. A nivell internacional, empreses com Walmart, Lidl, Aldi o Carrefour, s’estan convertint en l’espai habitual on els consumidors i les consumidores adquireixen roba, material electrònic, parament de la llar, viatges, serveis de telefonia, i fins pòlisses d’assegurança. La importància de la distribució comercial ha alçat a una empresa de comercialització minorista, la nord-americana Wal-Mart, entre les tres companyies amb major facturació del planeta.

Malgrat que les grans empreses minoristes posen molts esforços en publicitar de quina forma ens faciliten la vida, no falten crítiques al seu model de negoci i als seus abusos de poder. La relació entre el poder de les grans superfícies comercials i la depreciació dels productes agrícoles és àmpliament coneguda gràcies, sobretot, a les mobilitzacions que els agricultors duen a terme tant en tant. La Unió d’Agricultors i Ramaders de Navarra denunciava l’estiu passat que mentre el consumidor estava pagant uns 4 euros per un quilo de préssecs, el productor estava rebent no més de 80 cèntims, per posar només un dels molts exemples de marges desorbitats i injustificables que imposen les empreses de distribució.

En el terreny de les relacions laborals, sindicats i moviments de defensa dels drets laborals han denunciat pràctiques antisindicals tant en centres de treball dedicats a la producció per a aquestes empreses com als centres de comercialització. El 2007, per exemple, sindicats alemanys, francesos, romanesos, txecs i polonesos coodinaron seves mobilitzacions per protestar per la política de recursos humans de Lidl. Des de 2008, la Campanya Roba Neta internacional ha posat en marxa la iniciativa Better Bargain per exigir a Lidl, Aldi, Carrefour, Tesco i Walmart, canvis en les seves polítiques de subministrament després de constatar les condicions d’explotació en la factories que produeixen roba per aquests súper i hipermercats que es detallen en l’informe “Passeu per caixa“.

També són cada vegada més les organitzacions ecologistes crítiques amb la insostenibilitat de les pràctiques dels gegants de la distribució per les distàncies recorregudes pels productes, la mobilitat a la qual s’obliga a les persones consumidores, l’excessiva utilització d’envasos o el deteriorament de els sistemes de producció tradicionals. Un estudi de Amics de la Terra de 2008 assenyalava que un supermercat produeix tres vegades més emissions de diòxid de carboni per metre quadrat de superfície de venda que una botiga tradicional. Un altre treball realitzat presentat a Catalunya al maig de 2010 assegurava que comprar a un supermercat comporta una despesa d’energia a 6 vegades superior que fer-ho en un mercat tradicional.

El teixit urbà i les seves relacions socials depenen en gran mesura de com s’articula la activitat comercial. Una xarxa densa d’establiments comercials de proximitat genera un ús dels carrers i l’espai públic que va més enllà del mer trànsit entre l’habitatge i el lloc de treball. Els espais d’intercanvi i de coneixement mutu entre veïns que es donen en els eixos comercials dels barris i les ciutats es deterioren substancialment quan el nombre de negocis es redueix per l’efecte concentració que exerceixen els supermercats i hipermercats. En algunes zones rurals dels EUA es parla ja de l’efecte Walmart consistent en l’efecte combinat de la destrucció del petit comerç per la competència d’aquesta gran cadena, i la progressiva desaparició dels negocis i professionals com ara fusters, vidriers o assessors fiscals, que treballaven per als negocis familiars i que ara no tenen clientela.

Creixen les iniciatives crítiques amb el model de negoci que representen les grans cadenes de distribució globals fins al punt que el dia 17 de novembre s’ha assenyalat com a dia internacional de lluita contra el supermercadisme. Però es redueixen les opcions de què disposem els consumidors i consumidores per accedir als productes bàsics i es minimitzen els canals de distribució a través dels quals els productors poden arribar a comercialitzar el seu producte. 110 cadenes de distribució i centrals de compres monopolitzen la relació entre les persones consumidores europees i els agricultors i les empreses d’alimentació. Aquestes 110 empreses imposen les seves condicions a ambdós extrems de la cadena i exigeixen un producte al servei de les seves necessitats logístiques, deixant fora del mercat a explotacions agrícoles familiars, i a moltes petites empreses de transformació.

La irrupció dels sindicalistes del SAT a Mercadona i Eroski em recorda a les accions de denuncia que alguns activistes londinencs van portar a terme durant els noranta. Entraven a un supermercat, omplien el carro i quan passaven per caixa s’oferien a pagar amb el seu treball, ja que de diners no en tenien. Lògicament, els activistes es trobaven amb el dilema de deixar el carro o marxar sense pagar, ja que el seu treball no era acceptat com a moneda de canvi. Podem parlar de robatori?

Més informació:

Campanya Supermercats, no gràcies!

Un sistema de distribución, un sistema de producción

Fòrum Ambiental 2012: “Anàlisi del Cicle de Vida dels Productes de Consum”

Skamot Verd (grup ecologista de la facultat de biologia de la UB) organitza el seu IX Fòrum Ambiental amb el títol “Quan costa viure així?”. Els dies 20 i 21 de Març, a l’aula Magna de la facultat de Biologia de la UB

El dia 20 a les 13 m’han convidat a oferir la ponència: “Models de distribució d’aliments”.

Podeu veure el programa complet aquí.

Un sistema de distribución, un sistema de producción.

(Publicado originalmente en la revista Soberanía alimentaria, biodiversidad y culturas, número 8)

Los obstáculos que imponen los supermercados a la agricultura familiar

Aunque los libros de primaria dibujen sonrientes carniceras o pescaderos para ilustrar los temas referentes al comercio y a la alimentación, lo cierto es que si preguntamos a los niños y niñas dónde se compran la carne o el pescado, serán muy pocos los que se refieran a la carnicería o la pescadería en primer término. Cada vez son más las familias que acuden a supermercados o hipermercados para llenar el frigorífico hasta los topes pasando por un sólo establecimiento. Pero lo que hoy parece el estado natural de las cosas es, en realidad, un fenómeno muy nuevo. El primer hipermercado del Estado español se abrió en 1973; en 1980 se contaban tan sólo 5; y hoy la mayor parte de los habitantes del país encontrará alguno de los casi 7.000 establecimientos de autoservicio a su disposición al lado de la puerta de su casa.

Estos miles de establecimientos de distribución comercial son propiedad de un número muy limitado de empresas. Carrefour, Mercadona y Eroski concentran el 47% de las ventas de productos alimentarios en formato autoservicio. La mayoría de las corporaciones dedicadas a la distribución alimentaria también actúan en otros sectores. A nivel internacional, empresas como Wal Mart, Lidl, Aldi o Carrefour, se están convirtiendo en el espacio habitual donde los consumidores y las consumidoras adquieren ropa, material electrónico, menaje del hogar, viajes, servicios de telefonía, y hasta pólizas de seguro. La importancia de la distribución comercial ha alzado a una empresa de comercialización minorista, la norteamericana Wal-Mart, entre las tres compañías con mayor facturación del planeta.

Para los productores agrícolas, vender a una cadena de supermercados se está convirtiendo en la única forma de llegar a los consumidores y consumidoras finales. Convertirse en proveedor de una de estas corporaciones puede parecer un buen negocio gracias a los volúmenes que supone, pero estas cadenas exigen un flujo de suministro constante, una homogeneidad en la apariencia de los productos y la asunción de unos costes que solo están al alcance de agricultores campesinos o de explotaciones familiares tras asumir grandes riesgos e hipotecar su futuro.

Cantidades y flujos de suministro

El sistema de aprovisionamiento en general y la gestión de los proveedores en particular, constituyen el pilar fundamental del negocio de las grandes cadenas de distribución. Las cadenas suelen tener su propia central de compras a nivel estatal y ésta es la que negocia los precios y el resto de condiciones con los proveedores.

Entre un 80 y un 90% de los y las proveedores que sirven a los supermercados se agrupan en “plataformas de distribución”: grandes almacenes en los que se acumulan las cantidades necesarias para servir los pedidos de las centrales de compras. Sólo escapan a este canal las y los proveedores que sirven directamente a cada súper o hipermercado, cosa que son capaces de hacer las grandes empresas que disponen de canales propios (Coca-Cola, por ejemplo) o, por el contrario, las y los productores pequeños y próximos a la tienda que, por alguna razón anecdótica, mantienen con ese establecimiento en particular una relación directa.

No hay congreso, encuentro o jornada sobre desarrollo rural, producción agrícola o distribución alimentaria en el que las instituciones públicas, las grandes empresas y los expertos y expertas de las universidades lleguen a otro diagnóstico: el problema del campesinado y de la agricultura familiar es la gran atomización de las explotaciones frente a la concentración y el gran tamaño de la empresas de distribución y de venta al público. La solución a este problema no pasa –según ellos- en ningún caso por cuestionar el exceso de poder del que gozan las grandes cadenas de distribución. Tampoco se plantea la necesidad de fortalecer las iniciativas que acercan a consumidores y consumidoras a la producción eliminando intermediarios. En los foros colmados de pensamiento económico las propuestas pasan por impulsar la integración de productores y productoras en la agricultura global.

Una finca agrícola o ganadera de tamaño medio que quiera tener acceso al mercado de las grandes cadenas de distribución tiene dos opciones: La primera posibilidad es vender su producción a un intermediario que disponga de las posibilidades logísticas para ejercer de plataforma de distribución y que, mediante tratos con multitud de productores, pueda garantizar a sus clientes un flujo constante y suficientemente grande de producto. La segunda es agruparse con otros productores/as en una cooperativa con medios suficientes para negociar con las cadenas de distribución y cumplir con sus exigencias. Continue reading “Un sistema de distribución, un sistema de producción.”

Depredadores comerciales ¿Por qué existe un día de lucha contra los supermercados?

Albert Sales i Campos

Profesor de Sociología de la Universidad Pompeu Fabra; Miembro de la campaña “Supermercados, No Gracias!”

Aunque los libros de primaria dibujen sonrientes carniceras o verduleros para ilustrar los temas referentes al comercio y a la alimentación, lo cierto es que si preguntamos a los niños y niñas dónde se compran la carne o el pescado, serán muy pocos los que se refieran a la carnicería o la pescadería en primer término. Cada vez son más las familias que acuden a supermercados o hipermercados para llenar el frigorífico hasta los topes pasando por un sólo establecimiento. Pero lo que hoy parece el estado natural de las cosas es, en realidad, un fenómeno muy nuevo. El primer hipermercado del Estado español se abrió en 1973, en 1980 se contaban tan sólo 5 y hoy son varios centenares los que salpican la geografía. El formato supermercado nació a finales de los 50 impulsado por la Comisaría General de Abastecimientos y Transportes. Hoy, la mayor parte de los habitantes del país encontrará alguno de los casi 7.000 establecimientos de autoservicio a su disposición al lado de la puerta de su casa.

Estos miles de establecimientos de distribución comercial son propiedad de un número muy limitado de empresas. Carrefour, Mercadona y Eroski concentran el 47% de las ventas de productos alimentarios en formato autoservicio. La mayoría de las corporaciones dedicadas a la distribución alimentaria también actúan en otros sectores. A nivel internacional, empresas como Walmart, Lidl, Aldi o Carrefour, se están convirtiendo en el espacio habitual donde los consumidores y las consumidoras adquieren ropa, material electrónico, menaje del hogar, viajes, servicios de telefonía, y hasta pólizas de seguro. La importancia de la distribución comercial ha alzado a una empresa de comercialización minorista, la norteamericana Wal-Mart, entre las tres compañías con mayor facturación del planeta.

Pese a que las grandes empresas minoristas ponen muchos esfuerzos en publicitar de qué forma nos facilitan la vida, no faltan críticas a su modelo de negocio y a sus abusos de poder. La relación entre el poder de las grandes superficies comerciales y la depreciación de los productos agrícolas es sobradamente conocida gracias, sobretodo, a las mobilizaciones que los agricultores llevan a cabo cada cierto tiempo. La Unión de Agricultores y Ganaderos de Navarra denunciaba este agosto que mientras el consumidor estaba pagando unos 4 euros por un kilo de melocotones, el productor estaba recibiendo no más de 80 céntimos, por poner sólo uno de los muchos ejemplos de márgenes desorbitados e injustificables que imponen las empresas de distribución.

En el terreno de las relaciones laborales, sindicatos y movimientos de defensa de los derechos laborales han denunciado prácticas antisindicales tanto en centros de trabajo dedicados a la producción para estas empresas como en los centros de comercialización. En 2007, por ejemplo, sindicatos alemanes, franceses, rumanos, checos y polacos coodinaron sus mobilizaciones para protestar por la política de recursos humanos de Lidl. Des de 2008, la Campaña Ropa Limpia internacional ha puesto en marcha la iniciativa Better Bargain para exigir a Lidl, Aldi, Carrefour, Tesco y Walmart, cambios en sus políticas de suministro después de constatar las condiciones de explotación en la factorías que producen ropa para estos súper e hipermercados que se detallan en el informe “Pasen por caja”.

También son cada vez más las organizaciones ecologistas críticas con la insostenibilidad de las prácticas de los gigantes de la distribución por las distancias recorridas por los productos, la mobilidad a la que se obliga a las personas consumidoras, la excesiva utilización de envases o el deterioro de los sistemas de producción tradicionales. Un estudio de Friends of the Earth de 2008 señalaba que un supermercado produce tres veces más emisiones de dióxido de carbono por metro cuadrado de superficie de venta que una tienda tradicional. Otro trabajo realizado presentado en Cataluña en mayo de 2010 aseguraba que comprar en un supermercado conlleva un gasto de energía 6 veces superior que hacerlo en un mercado tradicional.

El tejido urbano y sus relaciones sociales dependen en gran medida de cómo se articula la actividad comercial. Una red densa de establecimientos comerciales de proximidad genera un uso de las calles y del espacio público que va más allá del mero tránsito entre la vivienda y el puesto de trabajo. Los espacios de intercambio y de conocimiento mutuo entre vecinos que se dan en los ejes comerciales de los barrios y las ciudades se deterioran sustancialmente cuando el número de negocios se reduce por el efecto concentración que ejercen los supermercados e hipermercados. En algunas zonas rurales de los EEUU se habla ya del efecto Walmart consistente en el efecto combinado de la destrucción del pequeño comercio por la competencia de esta gran cadena, y la progresiva desaparición de los negocios y profesionales tales como carpinteros, cristaleros o asesores fiscales, que trabajaban para los negocios familiares y que ahora carecen de clientela.

Crecen las iniciativas críticas con el modelo de negocio que representan las grandes cadenas de distribución globales hasta el punto que el día 17 de noviembre se ha señalado como día internacional de lucha contra el supermercadismo. Pero se reducen las opciones de que disponemos los consumidores y consumidoras para acceder a los productos básicos y se minimizan los canales de distribución a través de los cuáles los productores pueden llegar a comercializar su producto. 110 cadenas de distribución y centrales de compras monopolizan la relación entre las personas consumidoras europeas y los agricultores y las empresas de alimentación. Estas 110 empresas imponen sus condiciones a ambos extremos de la cadena y exigen un producto al servicio de sus necesidades logísticas, dejando fuera del mercado a explotaciones agrícolas familiares, y a muchas pequeñas empresas de transformación.

http://supermercatsnogracies.wordpress.com

´El petit comerç té els dies comptats a Manresa per culpa de les grans superfícies´

Entrevista al diari Regió 7

Entrevista

Albert Sales és el responsable de l’Informe “Passeu per caixa”

Des de fa 20 anys, SETEM treballa en la campanya internacional Roba Neta, amb l’objectiu d’informar la ciutadania sobre la necessitat d’un consum responsable. El coordinador del programa a Catalunya, Albert Sales, ha visitat la delegació de l’ONG a la Catalunya central per presentar un informe que denuncia les condicions laborals de la indústria tèxtil que proveeix les grans superfícies

GEMMA ALEMÁN- MANRESA

Albert Sales és coordinador a Catalunya de la campanya Roba Neta, quea escala estatal dirigeix l’ONG SETEM i que és en una dotzena de països europeus. Activista i investigador, recentment ha visitat Manresa per presentar un dels darrers treballs d’investigació del projecte: l’informe Passeu per caixa, del qual és el responsable. Com la campanya, la iniciativa té l’objectiu de millorar les condicions laborals dels treballadors del tèxtil en els països en vies de desenvolupament, proveïdores de les grans superfícies transnacionals.

La situació econòmica actual fa que a la població li costi més sensibilitzar-se amb les dificultats en què viuen els països en vies de desenvolupament?
Sí, la gent va atabalada amb els seus problemes i no els agrada que els parlis de consum responsable. Molts pensen que és sinònim de prohibició, però en realitat nosaltres no els diem què és el que no poden comprar. Només intentem que s’assabentin de què hi ha al darrere del que estan comprant, d’on ve i el que ha costat confeccionar-ho.
Aleshores, com hem d’entendre el consum responsable?
És aprendre a prioritzar el que comprem, perquè hi ha coses que són innecessàries. És construir un altre model, una altra forma de veure el consum. Comprar hauria de ser una manera de cobrir necessitats, no una manera de passar el temps.
La dependència del súper no deu ser la mateixa en una ciutat mitjana que en una de gran, oi?
No, a les mitjanes el problema s’agreuja. Per exemple, a Barcelona, en ser tan gran, és més difícil desplaçar-se al gran supermercat. Aquí a Manresa, en canvi, agafar al cotxe i acostar-se a l’hipermercat és extremadament fàcil. Aquest fenomen fomenta la destrucció del petit comerç local, que, si continuem amb els mateixos hàbits, té els dies comptats. El súper va pel camí de convertir-se en la nostra única porta d’entrada al consum. Així, és important que les ciutats com Manresa apostin per fomentar el comerç petit.
Quines són les funcions de la campanya Roba Neta?
Sensibilitzar la ciutadania i denunciar públicament la situació en què viuen els treballadors dels països en vies de desenvolupament és només una part. També donem suport als treballadors i actuem quan hi ha persecució.
Què vol dir?
Per exemple, quan hi ha un grup de treballadors que són acomiadats injustament, ens posem en contacte amb les empreses que compren en aquella fàbrica. Exigim a les empreses que obliguin els seus proveïdors que tornin a contractar els treballadors. També treballem amb els sindicats locals perquè les petites organitzacions de treballadors mantinguin les capacitats per reclamar una feina en condicions.
Què aporta l’informe Passeu per caixa?
Són els resultats d’una investigació que es va fer el 2008 en 30 fàbriques proveïdores de Lidl, Aldi, Tesco, Wal-Mart i Carrefour ubicades a Tailàndia, Sri Lanka, Bangladesh i l’Índia. Són grans cadenes que venen de tot, en grans quantitats, i a un preu molt baix.
Quines conclusions en treuen?
Posem a prova els seus codis de conducta laboral, uns compromisos que han pres públicament: han afirmat que prendran mesures per evitar l’explotació. Aquest informe reflecteix molts casos de treballadors que fan la roba per a aquestes empreses i que treballen en condicions lamentables, amb jornades interminables i salaris molt baixos.
Un exemple?
Una fàbrica de Bangladesh, on el sou mensual és de 26 euros i 34 amb hores extres. Una família de quatre persones necessita un mínim de 78 euros per sobreviure. És obvi que es necessita el sou de més de dues persones. Aquí es troba la resposta de per què han de treballar els fills: per tirar endavant. A més a més, hi ha una nul·la representació sindical. La gent viu per treballar i estan hipotecant el futur del seus fills.
Aquestes publicacions no deuen agradar a les grans superfícies.
El nostre tracte és de negociació. Quan fem una publicació, ells hi reaccionen. De vegades el diàleg pot arribar a ser hostil i que fins i tot ens acusin de mentiders. Per sobre de tot, però, intentem transmetre la idea de la lluita pels drets laborals.

La roba bruta de la gran distribució

Albert Sales i Campos
(Coordinador de la Campanya Roba Neta a SETEM-Catalunya)
Article publicat al número 363 de la revista La Terra del sindicat Unió de Pagesos.
 

Durant les darreres tres dècades, les empreses de distribució comercial s’han erigit en actors determinants en la manera d’organitzar la producció i l’accés de les persones als bens de consum. Les visites als establiments d’aquestes corporacions – supermercats, hipermercats o grans magatzems – s’han convertit en una manera del tot habitual de comprar menjar, roba, electrodomèstics, aparells electrònics i una llarguíssima llista de productes que inclou, fins i tot, pòlisses d’assegurances o viatges.

Dues de les tres empreses líders en la comercialització d’aliments a l’Estat espanyol (Carrefour i Eroski) són també distribuidores de roba i el grup El Corte Inglés, quart operador del mercat alimentari, està al nivell de les firmes de moda més prestigioses en distribució de roba i calçat. La rellevància que han adquirit les grans cadenes de distribució generalistes en el mercat global de la confecció les ha convertit en actors importants en la definició del sistema de relacions laborals d’un dels sectors més precaris del planeta. La Campanya Roba Neta, que des dels 90 denuncia les condicions laboral de les treballadores de la indústria global de la moda, publicava a principis d’aquest juny un informe sobre la situació de les treballadores i els treballadors de les cadenes de subministrament de roba de Carrefour, Lidl, Aldi, Tesco i Walmart.

Les fàbriques i tallers en que es confecciona la roba que distribueixen aquests monstres empresarials estan repartits per tot el món, i tenen especial presència als països asiàtics que ofereixen uns costos laborals més reduïts, com Bangladesh, Sri Lanka, l’Índia o Tailàndia. Malgrat que les grans empreses de distribució han adoptat codis de conducta laborals, en els que es comprometen a que en la seva cadena de subministrament es respectin els drets laborals bàsics, el cert és que l’informe de la Campanya Roba Neta revela que les persones que fabriquen la roba que arriba als nostres hípers i súpers, estan molt lluny de gaudir de les més bàsiques garanties com a treballadors i treballadores.

A les fàbriques investigades a Bangladesh, les treballadores havien d’allargar la seva jornada oficial per arribar a cobrar uns 34 euros mensuals (el salari base no superava els 24 euros al mes). La jornada real que realitzaven per assolir aquest salari començava a les 8 del matí i acabava vora les 10 de la nit, durant els set dies de la setmana. Als centres de treball de l’Índia, els salaris oscil·laven entre els 45 i els 53 euros mensuals, quan l’alimentació de supervivència d’una família de 4 persones durant un més costa ja 45 euros. A Sri Lanka, els salaris anaven dels 33 euros als 60 euros mensuals mentre, segons els càlculs dels sindicats locals, una família de 4 persones necessita al voltant de 78 euros al mes per viure. Malgrat que els països on s’ha portat a terme la investigació es reconeix el dret a formar part d’un sindicat, només en 1 de les 31 fàbriques analitzades hi havia representant sindical.

Les economies d’escala que permeten que els gegants de la distribució es presentin davant els seus clients amb preus extremadament baixos mentre aconsegueixen beneficis desorbitats, estan subsidiades per milions de persones que treballen en condicions d’explotació per salaris miserables. Aquestes condicions es poden imposar gràcies a la situació de necessitat que viuen els treballadors i les treballadores i les seves famílies. En temps de crisi, en què la majoria de les famílies del món retallen les seves despeses, seria raonable preocupar-se per l’increment de preus que podria suposar pagar un salari digne a les treballadores i als treballadors asiàtics. No obstant això, el cost laboral representa tan sols un 3% (com a màxim) del preu de les peces de roba que es venen a Europa. La competitivitat a la que estan sotmesos els fabricants dels països empobrits acaba convertint-se en la misèria de les persones treballadores.

Responsabilitat social empresarial i rentats de cara: a Lid li surt malament la jugada

Albert Sales i Campos
Coordinador de la Campanya Roba Neta a SETEM-Catalunya

Publicado originalmente en castellano en Rebelión

“Impulsem el comerç amb justícia! Cada producte té una història. Per nosaltres les persones que hi ha darrera d’aquestes històries són importants. Lidl aposta per unes bones condicions laborals a nivell global. Per això, a Lidl, només contractem proveïdors seleccionats que poden demostrar la seva responsabilitat social. Ens oposem categòricament a qualsevol forma de treball infantil, i a la violació dels drets humans i dels drets laborals en la fabricació dels nostres productes. Garantim efectivament el compliment d’aquests estàndards”. Fullet publicitari de Lidl, finals de 2009.

A finals de l’any passat, l’empresa de distribució Lidl publicava un tríptic informatiu dirigit a les persones clientes dels seus establiments amb la declaració del paràgraf precedent. La distribució d’aquest paper s’emmarca en l’estratègia de Responsabilitat Social Empresarial que porta a càrrec l’empresa alemanya que disposa des de fa uns anys d’un codi de conducta laboral aplicable a totes les seves fàbriques productores arreu del món i que forma part de la iniciativa empresarial Business Social Compliance International (BSCI), associació d’empreses transnacionals que diu treballar pel compliment dels estàndards laborals internacionals.

La realitat a les fàbriques que produeixen per Lidl indica que aquestes declaracions i les polítiques de Responsabilitat de la firma es queden en el terreny de les bones intencions. Diverses investigacions realitzades per la Campanya Roba Neta internacional i l’informe Passeu per Caixa, la versió catalana del qual es presentarà a Barcelona el proper 1 de juny, mostren que les fàbriques proveïdores de Lidl mantenen als seus treballadors i treballadores en unes condicions totalment inacceptables que no respecten ni els estàndards laborals més bàsics ni el propi codi de conducta de l’empresa. L’informe presenta els resultats d’una investigació realitzada en fàbriques asiàtiques que treballen per cinc grans empreses de distribució comercial: Lidl, Aldi, Carrefour, Tesco i Walmart. En cap de les 31 factories analitzades, situades a Bangladesh, Sri Lanka, L’Índia i Tailàndia, es pagava el salari mínim legal per una jornada laboral normal. L’única manera d’accedir a aquest salari mínim era realitzar un nombre indeterminat d’hores extra. Malgrat tot, amb hores extra inclosa, els salaris a Bangladesh no superaven els 34 euros mensuals, a l’Índia no arribaven als 54 euros, i a Sri Lanka anaven dels 33 als 60 euros al mes. Cap d’aquests salaris s’equipara al cost de la cistella bàsica de productes de consum en aquests països i en tots els casos són el producte de jornades extenuants. Sobre la base d’aquestes situacions de pobresa i explotació, l’informe també posa de manifest la persecució a la que estan sotmeses les iniciatives sindicals en aquestes fàbriques.

broken_lidlUna investigació centrada específicament en fàbriques proveïdores de Lidl a Bangladesh ha servit a l’Agència de Consum d’Hamburg, a la Campanya Roba Neta alemanya i al Centre Europeu pels Drets Constitucionals i Humans (ECCHR en les seves sigles en anglès) per prendre accions legals contra Lidl per publicitat enganyosa. La investigació va demostrar que les persones treballadores de Bangla Desh produïen roba per Lidl en condicions descrites per elles mateixes com “inhumanes”. Segons Khorshed Alam, un dels principals artífex de la investigació: “Amb aquesta recerca no només s’exposa el rentat de cara social Lidl, també es demostra la ineficàcia d’iniciatives empresarials com el BSCI. Les grans empreses però, continuen utilitzant la pertinença a una iniciativa empresarial com una alternativa a l’adopció de mesures concretes per lluitar contra l’explotació laboral”.

El 14 d’abril, Lidl, que anteriorment s’havia negat a retirar la publicitat, va proposar un acord extrajudicial. En l’acord es van comprometre a suprimir les afirmacions referents a condicions justes de treball en els seus anuncis. Com a conseqüència de l’acord, l’empresa alemanya no podrà fer referència a la seva pertinença la Business Social Compliance Initiative (BSCI) en els fullets de la seva publicitat.

L’enfocament de la demanda és innovador en la mesura en que es centra en denunciar la manipulació de la informació que Lidl ofereix als consumidors i a les consumidores enlloc de posar l’èmfasi en la denúncia de les condicions laborals de les treballadores i posa de manifest la lamentable asimetria jurídica que permet que milions de persones visquin sota situacions d’explotació extrema i no hi hagi cap mecanisme per denunciar i processar les empreses, locals i transnacionals, que s’enriqueixen de la seva suor.

Bloc a WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: