Presentació de l’Informe de dret a l’alimentació a Catalunya

definitiuEn el marc del Dia del Drets Humans – Aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, Entrepobles, Educació per l’Acció Crítica -GIDHS i l’Observatori DESC us volem convidar a la presentació de l’ “Informe sobre el dret a l’alimentació a Catalunya. Impactes de la pobresa alimentària a Ciutat Vella i Nou Barris”

La presentació de les conclusions i recomanacions del informe es realitzarà per:
Àlex Guillamón, Entrepobles.
Arturo Landeros, Educació per l’Acció Crítica.
Laia Fargas Fursa, Observatori DESC

Projecció de vídeo amb entrevistes realitzades en el procés d’elaboració de la publicació, realitzada per Contrast.

Debat amb la participació de:
Jaume Saura, Professor de Dret Internacional de la Universitat de Barcelona.
Albert Sales, Investigador de la Universitat Pompeu Fabra.
Jordi Foix, Cooperativa Userda9.
Montse Benito, Equip de recerca de Nou Barris.
Eduard Sala, Obra Social Santa Lluïsa de Marillach.

Dia: Dimecres 10 de desembre
Lloc: Centre Cívic Pati LlimonaSala de Conferències
C/Regomir 3
Hora: 18.30hs

Us hi esperem. Preguem confirmació en aquest mail: educacio@entrepobles.org

més info: http://informealimentari.wordpress.com/

Anuncis

Un sistema de distribución, un sistema de producción.

(Publicado originalmente en la revista Soberanía alimentaria, biodiversidad y culturas, número 8)

Los obstáculos que imponen los supermercados a la agricultura familiar

Aunque los libros de primaria dibujen sonrientes carniceras o pescaderos para ilustrar los temas referentes al comercio y a la alimentación, lo cierto es que si preguntamos a los niños y niñas dónde se compran la carne o el pescado, serán muy pocos los que se refieran a la carnicería o la pescadería en primer término. Cada vez son más las familias que acuden a supermercados o hipermercados para llenar el frigorífico hasta los topes pasando por un sólo establecimiento. Pero lo que hoy parece el estado natural de las cosas es, en realidad, un fenómeno muy nuevo. El primer hipermercado del Estado español se abrió en 1973; en 1980 se contaban tan sólo 5; y hoy la mayor parte de los habitantes del país encontrará alguno de los casi 7.000 establecimientos de autoservicio a su disposición al lado de la puerta de su casa.

Estos miles de establecimientos de distribución comercial son propiedad de un número muy limitado de empresas. Carrefour, Mercadona y Eroski concentran el 47% de las ventas de productos alimentarios en formato autoservicio. La mayoría de las corporaciones dedicadas a la distribución alimentaria también actúan en otros sectores. A nivel internacional, empresas como Wal Mart, Lidl, Aldi o Carrefour, se están convirtiendo en el espacio habitual donde los consumidores y las consumidoras adquieren ropa, material electrónico, menaje del hogar, viajes, servicios de telefonía, y hasta pólizas de seguro. La importancia de la distribución comercial ha alzado a una empresa de comercialización minorista, la norteamericana Wal-Mart, entre las tres compañías con mayor facturación del planeta.

Para los productores agrícolas, vender a una cadena de supermercados se está convirtiendo en la única forma de llegar a los consumidores y consumidoras finales. Convertirse en proveedor de una de estas corporaciones puede parecer un buen negocio gracias a los volúmenes que supone, pero estas cadenas exigen un flujo de suministro constante, una homogeneidad en la apariencia de los productos y la asunción de unos costes que solo están al alcance de agricultores campesinos o de explotaciones familiares tras asumir grandes riesgos e hipotecar su futuro.

Cantidades y flujos de suministro

El sistema de aprovisionamiento en general y la gestión de los proveedores en particular, constituyen el pilar fundamental del negocio de las grandes cadenas de distribución. Las cadenas suelen tener su propia central de compras a nivel estatal y ésta es la que negocia los precios y el resto de condiciones con los proveedores.

Entre un 80 y un 90% de los y las proveedores que sirven a los supermercados se agrupan en “plataformas de distribución”: grandes almacenes en los que se acumulan las cantidades necesarias para servir los pedidos de las centrales de compras. Sólo escapan a este canal las y los proveedores que sirven directamente a cada súper o hipermercado, cosa que son capaces de hacer las grandes empresas que disponen de canales propios (Coca-Cola, por ejemplo) o, por el contrario, las y los productores pequeños y próximos a la tienda que, por alguna razón anecdótica, mantienen con ese establecimiento en particular una relación directa.

No hay congreso, encuentro o jornada sobre desarrollo rural, producción agrícola o distribución alimentaria en el que las instituciones públicas, las grandes empresas y los expertos y expertas de las universidades lleguen a otro diagnóstico: el problema del campesinado y de la agricultura familiar es la gran atomización de las explotaciones frente a la concentración y el gran tamaño de la empresas de distribución y de venta al público. La solución a este problema no pasa –según ellos- en ningún caso por cuestionar el exceso de poder del que gozan las grandes cadenas de distribución. Tampoco se plantea la necesidad de fortalecer las iniciativas que acercan a consumidores y consumidoras a la producción eliminando intermediarios. En los foros colmados de pensamiento económico las propuestas pasan por impulsar la integración de productores y productoras en la agricultura global.

Una finca agrícola o ganadera de tamaño medio que quiera tener acceso al mercado de las grandes cadenas de distribución tiene dos opciones: La primera posibilidad es vender su producción a un intermediario que disponga de las posibilidades logísticas para ejercer de plataforma de distribución y que, mediante tratos con multitud de productores, pueda garantizar a sus clientes un flujo constante y suficientemente grande de producto. La segunda es agruparse con otros productores/as en una cooperativa con medios suficientes para negociar con las cadenas de distribución y cumplir con sus exigencias. Continue reading “Un sistema de distribución, un sistema de producción.”

Crits i esquerdes. No hi ha una alternativa al capitalisme, hi ha milers

Disponible en castellà aquí.

Des del mateix 15 de maig, els poders polítics i financers, els mitjans de desinformació de masses que patim i tertulians i opinòlegs que viuen d’adoctrinar-nos còmodament instal·lats en els seus atris a l’altre costat de càmeres i micròfons, s’han dedicat a mostrar la seva “comprensió” davant la indignació que molts milers de persones mostren als carrers i que uns quants milions pateixen a casa seva. Però la majoria de mostres de simpatia cap a les legions de persones indignades han estat des de l’inici meres introduccions a un discurs que ha remarcat que la crítica al sistema ha d’anar acompanyada d’una proposta alternativa. Fins i tot abans de començar a criminalitzar les mobilitzacions o de tractar d’institucionalitzar, l’estratègia més habitual per desactivar l’amenaça d’una societat activa crítica i organitzada ha estat el mantra de la falta d’alternativa al sistema que ens domina. Conseqüents amb aquest argument, en tertúlies, debats i informatius, experts de tots els pals han cridat a la ciutadania a l’ordre expressant amb convicció que, malgrat tot, vivim en el millor dels sistemes possibles i que l’alternativa sempre ha fracassat de forma estrepitosa. L’acte de fe capitalista sol anar seguit d’una sèrie de comentaris irònics i de desqualificacions amb què es titlla qualsevol proposta de “antisistema”, absurda o, en el millor dels casos, d’infantil o bonista.

La crisi i, en gran mesura, la reacció dels governs europeus i nord-americà, han generat una onada de rebuig a la qual s’han sumat persones i col·lectius amb aproximacions ideològiques diferents però amb una valoració clarament crítica dels dogmes neoliberals que dominen el panorama polític internacional i que s’han imposat progressivament a tot el món a través d’això que anomenem globalització. En les places i acampades s’uneixen persones que volen lluitar pel manteniment del ja malmès estat del benestar, amb activistes antiglobalització que porten una dècada denunciant el voraç avanç del neoliberaliberalisme, amb militants anticapitalistes procedents de moviments socials diversos. És a aquesta amalgama de persones que reaccionen davant les aberracions del capitalisme salvatge en què ens trobem immersos, a la que es demana una alternativa que, alhora que “realista”, assumible i generadora de consens, ens tregui del pou de la crisi. L’estratagema desmobilizadora es resumeix doncs en les sentències “no val queixar-se sense una proposta alternativa”, “les propostes que feu són inaplicables, innocents i infantils”, “no us agrada aquest sistema però l’alternativa és molt pitjor”, i “estem en el millor dels mons possibles que, si de cas, necessita alguns ajustos “. Continue reading “Crits i esquerdes. No hi ha una alternativa al capitalisme, hi ha milers”

Les obreres marroquines. Destrucció de les agricultures familiars i explotació fabril.

Article publicat originalment en castellà al número 6 de la revista Soberanía Alimentaria (Juliol de 2011)

Enllaç a l’edició impresa en PDF

Enllaç a l’article original en castellà

Per Albert Sales, Professor de Sociologia de la UPF i membre de la Campanya Roba Neta

Explicar les condicions laborals que imperen en les indústries lleugeres de molts països del sud global obliga a dirigir la mirada al camp i a l’expulsió sistemàtica i constant de camperols cap als suburbis de les grans ciutats. Quan les campanyes internacionals i els sindicats exposen la nova esclavitud que viuen milions de persones que confeccionen roba o munten aparells electrònics a la Xina, Bangla Desh, Indonèsia, Turquia, Hondures o el Marroc, no falta qui argumenta que les treballadores accepten aquests treballs perquè són millors que la misèria en què viuen i que cal prioritzar mesures que permetin crear el màxim nombre de llocs de treball possibles. Una anàlisi parcial de la realitat de les bosses de pobresa urbana i de les migracions camp-ciutat pot portar a aquest tipus de debats, però per comprendre què impulsa l’abandonament del camp i la desesperació de la nova pobresa urbana es fa imprescindible completar-les amb els motors d’aquests canvis: la precarització de les formes de vida tradicionals, l’apropiació i el tancament de les terres comunals i la destrucció de la sobirania alimentària dels pobles.

En l’Anglaterra del segle XVIII, els tancaments de terres comunals van atorgar títols de propietat a l’elit feudal per convertir les terres que havien alimentat a les famílies camperoles durant segles en camps de pastura per les ovelles llaneres. Les famílies camperoles sense terres que conrear es van convertir en la imprescindible mà d’obra barata de la revolució industrial. Les polítiques neoliberals impulsades per les Institucions Financeres Internacionals en els últims trenta anys estan tenint els mateixos efectes en tot el món. La globalització imposa així el “progrés capitalista” sense donar opció a altres models de producció i reproducció humana.

En els següents paràgrafs s’exposa la relació entre les polítiques agrícoles neoliberals impulsades pel règim marroquí en les últimes dècades seguint les directrius del Fons Monetari Internacional (FMI), les migracions camp ciutat conseqüència de la misèria generada entre els grups camperols i ramaders per les polítiques, i l’explotació laboral de les persones que treballen a les zones industrials de Tànger, Rabat i Casablanca. Continue reading “Les obreres marroquines. Destrucció de les agricultures familiars i explotació fabril.”

Qui s’alimenta de la millor rentabilitat?

(en castellano en rebelión.org)

per Albert Sales i Campos, Professor de Sociologia de la UPF, membre de SETEM Catalunya

“No ho dubtis, contracta’l i alimentat de la millor rentabilitat!”

Catalunya Caixa ja fa possible que formem part del festival especulatiu que afecta a les matèries primeres alimentaries directament i de manera totalment conscient. De ben segur, les entitats bancàries que operen amb els nostres estalvis ja treuen rendiments de les seves inversions en els mercats de futurs de productes bàsics per a l’alimentació. Ara, gràcies al diposit “100% natural” podem ser partícips dels beneficis amb el capital inicial garantit. Això vol dir que si el preu del blat de moro s’estanca o baixa no perdem la inversió inicial però si, com és d’esperar, segueix pujant podrem ofegar les penes de milions de persones abocades a la fam en uns rendiments de fins al 21%.

L’augment del preu del petroli, la utilització de terres per a la producció d’agrocombustibles, les males collites de la darrera temporada a l’hemisferi Sud i els incendis a que van afectar als camps de blat a Rússia, fan preveure que els preus dels cereals pugin encara més. En paraules d’un blogger expert en inversions “Catalunya Caixa posa al nostre abast un producte a través del qual l’inconvenient de la pujada dels preus del menjar es pot convertir en una font de beneficis”.

Il·lustració de Miguel Brieva, publicada al llibre Dinero (Creative Commons 3.0)

Llàstima que allò que per als clients de la respectable entitat és un “inconvenient”, sigui sinònim de subnutrició i fam per a molts milions de persones. De fet, els productes destinats a l’alimentació humana no han parat de pujar a tot el món a un ritme molt superior al dels ingressos de les famílies. A grans trets, i sempre considerant mitjanes mundials, avui la carn és un 75% més cara que a l’any 2000, els productes lactis un 130%, els cereals un 190% i el sucre un 270%. En contrast, els salaris de les capes més empobrides de la població mundial han registrat increments molt poc significatius durant tota la dècada. Les fredes xifres tenen repercussions dramàtiques sobre la vida de les famílies amb menys recursos, que són les que destinen una proporció més alta de la renda disponible a l’alimentació. Mentre a la Unió Europea es considera normal gastar entre el 12 i el 20% de la renda setmanal en menjar, hi ha sectors del proletariat industrial asiàtic que arriben a gastar el 70% dels seus ingressos en alimentar les seves famílies. L’impacte de la darrera crisi alimentària va portar a milions de famílies amb pocs recursos a desprendre’s d’actius com estalvis, terres o petites propietats, per fer front a la emergència. Sense l’oportunitat de recuperar-se de l’embat del 2007, aquestes famílies es veuran abocades a una situació crítica.

Gràcies a productes financers com el dipòsit “100% natural” de Catalunya Caixa podem beneficiar-nos d’operacions que consisteixen en comprar drets sobre blat de moro, cafè o sucre, que encara no ha estat collit. Amb sort (per als inversors) la necessitat i pròpia dinàmica especulativa faran que els preus s’elevin el suficient per donar-nos uns bons rendiments. Això sí, deixant aquests productes fora de l’abast de les famílies amb menys ingressos que esperaran pacientment la nostra caritat en forma d’ajuda humanitària d’emergència.

Més informació sobre els efectes de l’especulació alimentària a:

https://albertsales.wordpress.com/2011/02/15/fam-revoltes-i-males-perspectives-per-a-les-comunitats-mes-vulnerables/

http://esthervivas.wordpress.com/2011/03/24/la-crisi-alimentaria-colpeja-de-nou/

Ni peixos ni canyes

per Albert Sales i Campos *** Professor de Sociologia a la UPF.  Membre de SETEM Catalunya

(versión en castellano aquí)

Ens preguntem per a què es fan servir els 60 o 80 euros de la nostra quota anual a l’ONG de torn, en canvi ens quedem ben tranquils deixant uns quants milers d’euros al BBVA per a que els inverteixi en industria armamentística o a Catalunya Caixa per especular en cereals a través del dipòsit “100% natural”

Cada cop que apareix un llibre crític amb la cooperació internacional per al desenvolupament que obté un cert ressò mediàtic els debats giren entorn dos grans temes. Per una banda, ens plantegem si els diners que la gent de bona fe dóna a les ONG arriben realment a les persones necessitades o són malgastats per buròcrates i cooperants. Per l’altra, debatem sobre la sostenibilitat en el temps dels projectes, tot referint-nos a hospitals pagats per agències de cooperació europees on no ha arribat a exercir mai cap metge o a maquinària per extreure aigua del subsol espatllada i aparcada durant anys per falta de recanvis.

del llibre Dinero de Miguel Brieva (creative commons)

Com a societat, ens preocupa molt que algú s’aprofiti dels diners que les ànimes caritatives confien a les ONG i que no repercuteixin directament en aquell infant famolenc de l’anunci del metro. En conseqüència quan algú denuncia l’entramat institucional que hi ha darrera de la cooperació no ens parem a escoltar les raons de fons per les quals ens hauríem de replantejar el propi concepte “ajuda per al desenvolupament”. Només donem escassos minuts als autors per a que ens diguin per a què serveixen els nostres donatius i si algun desaprensiu pot estar utilitzant els nostres diners per viure a cos de rei enmig de la misèria. Bona mostra podrien ser les entrevistes realitzades durant la darrera setmana a l’antropòleg català resident a Guinea Gustau Nerín en motiu de la publicació del seu darrer llibre Blanc bo busca negre pobre. Aquestes converses periodístiques recorden força a les que vam poder veure i escoltar quan Jordi Raich va publicar El espejismo humanitario fa ja alguns anys.

El paper de moltes ONG i de moltes persones cooperants als països empobrits i devastats per l’espoli colonial és detestable però no ho és menys que el d’altres institucions europees. Ens preguntem per a què es fan servir els 60 o 80 euros de la nostra quota anual a l’organització no lucrativa de torn, en canvi ens quedem ben tranquils deixant uns quants milers d’euros al BBVA per a que els inverteixi en industria armamentística o a Catalunya Caixa per veure si podem aprofitar l’onada i treure algun benefici de la pujada dels preus de les matèries primeres alimentàries a través del dipòsit “100% natural”. Què hi hagi “cooperants” d’agències governamentals i multilaterals cobrant salaris de 4.000 euros passejant en 4×4 entre la misèria és, sense cap mena de dubte, obscè. Però que les inversions especulatives impulsin el preu dels aliments a l’alça i facin batre els rècords de persones afamades al món (passem de llarg dels mil milions de persones passant fam) ens hauria de fer qüestionar la realitat política i econòmica molt més enllà de les sigles de les ONG.

Quan els autèntics analistes presenten les seves obres, és curiós veure com celebres periodistes es fan els “progres” fent servir el gastat tòpic de que als països empobrits no fan falta ONG que els portin peixos, sinó que els calen canyes i que els ensenyin a pescar. Aprofitant el morbo que suscita la caiguda dels suposats herois postmoderns que representen els i les cooperants, savis opinòlegs tallen als autors dels llibres en el moment més interessant del seu discurs per aprofundir en la part escabrosa de la mala praxi de la cooperació, sense deixar que els entrevistats puguin acabar el seu discurs i denunciïn la utilització de l’ajuda oficial per al desenvolupament amb finalitats comercials i geoestratègiques o les verdaderes causes de la misèria. Per seguir amb la metàfora pescadora, convidaria als nostres opinadors de capçalera a investigar el destí dels fons de reconstrucció després del tsunami que va afectar el sud-est asiàtic el 2004. No sé si trobaran cooperants gaudint de llargues vacances a Indonèsia. De ben segur encara hi trobaran alts funcionaris d’agències multilaterals “especialitzats en reconstrucció post-catástrofe”. I també hi podrien documentar, amb alguns recursos, temps i ganes, les penalitats de les comunitats pescadores expulsades de les zones “reconstruïdes” i convertides en centres turístics de primer nivell. Comunitats que sabien pescar i que tenien les eines per fer-ho.

També tenien mitjans de sobres per pescar els pobles de la costa de Somàlia que, avui per avui, estan sota sospita de ser el bressol de pirates i contrabandistes. Pobles que viuen situacions de pobresa i desestructuració social sense precedents i que estan “sent atesos” per la cooperació internacional. I és que a zones costaneres de la Banya d’Àfrica cada cop s’hi fan menys captures perquè a les aigües internacionals properes els vaixells factoria europeus (molts d’ells espanyols) arrasen de manera indiscriminada amb la biodiversitat local. Quina canya podem enviar a les societats pescadores somalís.

Per lluitar contra la fam, les comunitats econòmicament empobrides no necessiten que els enviem peixos com tampoc necessiten que els encolomem les nostres canyes de tall neoliberal. El que és realment necessari per millorar les condicions de la ciutadania del Sud Global és que es respecti la seva sobirania alimentària i, per tant, que no els privatitzem les aigües, que no imposem mesures econòmiques orientades a l’exportació, que no hi deslocalitzem les nostres indústries contaminants, que no recolzem governs formats per les elits econòmiques, que no hi construïm resorts per anar-hi a desestressar-nos en vols low cost… El millor que pot fer la societat civil dels països rics que estigui realment preocupada pel que passa a Hondures, Marroc, Etiòpia, Filipines o Bangla Desh, és replantejar-se el seu propi estil de vida i organitzar-se políticament per lluitar contra el sistema que genera l’explotació i la fam que pateixen molts milions de persones. Amb una mínima capacitat d’anàlisi veurem que les arrels de la pobresa i de la precarietat són les mateixes allà que al Nord i que la seva sobirania alimentària està íntimament lligada a al nostra. Les ONG tenen sentit si la seva activitat va encaminada al qüestionament de les estructures. Però és difícil sintetitzar això en un fulletó de captació de fons o en un espot de dos minuts.

Fam, revoltes i males perspectives per a les comunitats més vulnerables

Albert Sales i Campos *** Professor de Sociologia de la UPF. Membre de SETEM Catalunya

versión en castellano publicada en Rebelión

Haití, Egipte, Indonèsia, la Índia, Vietnam o Bolívia van viure onades de disturbis durant el 2008 causats pel ràpid augment dels preus d’aliments bàsics. L’increment dels preus dels cereals que estem vivint des de fa uns mesos també està relacionat amb les revoltes del setembre a Moçambic o els recents alçaments populars contra les dictadures d’Algèria, Tunísia i Egipte. La falta d’accés als aliments bàsics pot donar ales al poble més oprimit per revoltar-se contra les elits que permeten aquestes situacions i que se’n lucren. No es d’estranyar doncs que les tensions socials creixin veient l’evolució de l’Índex del Preu Mundial dels Aliments de la FAO en els darrers mesos. Aquest indicador, creat el 1990 va registrar el gener de 2011 el valor més alt de la seva història, tant a nivell real com nominal. Globalment, a mitjans d’octubre de 2010 ja s’havien superat els preus de l’anterior crisi alimentària.

A grans trets, i sempre considerant mitjanes mundials, avui la carn és un 75% més cara que a l’any 2000, els productes lactis un 130%, els cereals un 190% i el sucre un 270%. En contrast, els salaris de les capes més empobrides de la població mundial han registrat increments molt poc significatius durant tota la dècada. Les fredes xifres tenen repercussions dramàtiques sobre la vida de les famílies amb menys recursos, que són les que destinen una proporció més alta de la renda disponible a l’alimentació. Mentre a la Unió Europea es considera normal gastar entre el 12 i el 20% de la renda setmanal en menjar, hi ha sectors del proletariat industrial asiàtic que arriben a gastar el 70% dels seus ingressos en alimentar les seves famílies.

L’augment del preu del petroli, que no sembla haver de remetre a curt o a mig termini, fa preveure una onada inflacionària en productes de primera necessitat resultat de l’augment del cost dels transports. Alhora, un petroli més car fa més atractives les inversions en el cultiu de vegetals destinats a l’elaboració d’agrocombustibles. Això succeeix en un context de baixes reserves de cereals. El fenomen climàtic conegut com “La Niña” va colpejar durament les plantacions de l’hemisferi sud minvant les collites del Con Sud americà, d’Austràlia o d’Indonèsia, mentre a l’hemisferi nord, els incendis de Rússia reduïen la producció del major exportador de blat del planeta. Tot plegat redueix la producció i les reserves que es destinaran a l’alimentació humana durant el 2011 fent preveure un increment dels preus. I si algú és coneixedor de les dinàmiques dels mercats globals són els especuladors financers que, davant d’aquestes perspectives, no dubten en invertir en els mercats de futurs, adquirint drets sobre el que encara no s’ha cultivat i generant una bombolla especulativa sobre productes totalment imprescindibles per la supervivència. En aquest sentit, l’especulació exagera els increments de preus condemnant a la fam a més de mil milions de persones.

Les dades del mes de gener reflecteixen, sobretot, l’encariment del blat i del blat de moro, bàsics en la dieta de gran part del planeta. El fet que l’arròs asiàtic estigui en ple procés de recol·lecció ha contingut el preu d’aquest cereal, però al sud-est asiàtic i a l’Índia s’observen les tendències mundials amb preocupació, preveient que l’arròs no escapi a les tendències alcistes gaire temps més. L’impacte de la darrera crisi alimentària en alguns grans països de la zona va portar a milions de famílies amb pocs recursos a desprendre’s d’actius com estalvis, terres o petites propietats, per fer front a la emergència. Sense l’oportunitat de recuperar-se de l’embat del 2007, aquestes famílies es veuran abocades a una situació crítica.

Mentre la fam sigui tractada com un problema de seguretat alimentària continuarà subjecte a les fluctuacions dels mercats. No s’aborda la gran paradoxa de que la immensa majoria dels mil milions de persones que passen fam extrema al món viuen o provenen de l’entorn rural i de l’activitat agrícola. Fruit de tres dècades d’imposició de models productius i comercials orientats a l’exportació i al benefici de les grans empreses, milions de famílies de tot el món han perdut l’accés al seu mode de vida tradicional. Les polítiques de modernització agrícola que s’han implementat de manera clònica arreu han privatitzat les terres comunals que permetien el sustent a milions de camperols i camperoles, i han permès pràctiques d’expulsió de població rural cap a els nuclis urbans en busca de treballs assalariats a la indústria i als serveis. Les tres dècades d’imposició del lliure mercat han consolidat un règim d’explotació internacional en el que les persones treballadores viuen pendents de les fluctuacions dels preus dels productes bàsics i intenten satisfer les seves necessitats vitals a través de salaris de misèria.

L’única sortida a l’empobriment extrem i a la fam intolerable que afecta a més de mil milions d’éssers humans passa per la recuperació de la sobirania alimentària que, en poques paraules i assumint el risc de simplificar en excés, consisteix en garantir que els pobles puguin decidir sobre les seves polítiques de producció agrícoles i ramaderes, la recuperació de la dimensió local dels mercats i la exclusió dels aliments dels mecanismes d’especulació internacional. La idea de sobirania alimentària no és cap construcció acadèmica o teòrica i no es materialitza en un model econòmic de pissarra de facultat. Sorgeix de les vivències de les mateixes comunitats de camperoles i camperols organitzats en el moviment social més nombrós del planeta. La Vía Campesina, que articula la cooperació de grups de productors agrícoles des de l’Argentina fins a Sri Lanka i que representa a més de 300 milions de llars, parteix de l’evidència que les polítiques comercials i alimentaries mundials estan en mans de les empreses transnacionals i responen als seus interessos, i reclamen per les comunitats la recuperació de l’opció democràtica de mantenir-se al marge dels designis del capital.

Comercio Justo en el Súper, ¡no gracias!

A mediados de los 50 se abre el primer supermercado en España y en 1973 abre sus puertas el primer hipermercado. Desde entonces el comercio minorista ha experimentado una transformación radical. El incremento del número de establecimientos de formato super o hipermercado y de grandes centros comerciales ha propiciado cambios profundos en las costumbres y hábitos de consumo de los hogares. Mientras que a principios de los 80 las compras de alimentación se realizaban en mercados y tiendas cercanas al hogar, el proceso de implantación de los formatos de distribución moderna ha convertido estos nuevos establecimientos en un polo de atracción para el consumo familiar. En 1995, el 35,5% de las compras de alimentación se realizaban en supermercados, la proporción en 2006 era del 45,4%. Por su parte, la cuota de venta de las tiendas tradicionales ha pasado del 35,6% al 28,8% en el mismo período1. El proceso de sustitución es un hecho.

Desde algunos sectores del movimiento de Comercio Justo (CJ) se ha asumido que ante esta realidad, los productos de CJ deben encontrar un espacio en los lineales de los supermercados a fin de llegar a un mayor número de personas consumidoras y de incrementar las ventas. Si bien es cierto que experiencias como la de las bananas en Holanda o Alemania demuestran que puede ser una vía para incrementar las ventas y con ello los ingresos de los productores de CJ de los países del Sur global, con esta estrategia no se tiene en cuenta que las claves del éxito de este tipo de empresas radican, precisamente, en las prácticas políticas y comerciales contra las que el CJ pretende luchar. Esta perspectiva pone énfasis en la vertiente comercializadora del CJ dejando a parte la vertiente sensibilizadora y de denuncia y olvidando que uno de los objetivos del CJ es demostrar que es posible organizar el mercado de otra forma.

El poder de las empresas de distribución alimentaria moderna reside en la concentración del sector comercial. Mientras el número de locales comerciales destinados a la comercialización al detalle de alimentos y bebidas se ha incrementado en un 7,84% entre 2001 y 2005 en el conjunto del Estado Español, el número de empresas dedicadas a esta actividad ha descendido un 5,71%. La reducción del número de empresas se ha producido entre aquellas más pequeñas: las que ocupaban 4 trabajadores o menos se han reducido en un 8,42% mientras las empresas de más de 4 trabajadores han aumentado en un 53,17%2. El resultado más claro de esta tendencia es que el 38% de los alimentos consumidos en España durante 2006 se compraron en un comercio propiedad de Carrefour, Mercadona o Eroski3 y que la cuota de mercado de los 5 primeros operadores es del 55%. Esta concentración de poder permite a las empresas de distribución imponer su modelo comercial a los productores exigiendo unos precios bajos y producciones intensivas y nada sostenibles. La capacidad de las empresas de distribución alimentaria para imponer sus condiciones se percibe claramente en la política de precios. La presión ejercida por las grandes cadenas para rebajar los precios en origen está afectando la viabilidad económica de muchas explotaciones agrarias. En algunos productos, el precio de venta al público es 11 veces superior al monto que recibe el agricultor y la diferencia media se sitúan en el 390%. Durante el año 2006 el precio en origen de los plátanos producidos en España cayó un 55% y el de los limones un 28% mientras el precio de venta al público apenas registro cambios4. Esta tendencia se ha agravado en 2008 y, según la COAG (Coordinadora de Organizaciones de Agricultores y Ganaderos) , los precios de los productos agrícolas y ganaderos en agosto de 2008 están sufriendo unos incrementos medios del 441% entre origen y destino. La situación de los agricultores familiares es cada vez más crítica, y el contexto sólo permite la supervivencia de grandes explotaciones. Mientras los agricultores y ganaderos familiares pasan penurias económicas, los consumidores de todo el mundo asisten a un incremento de los precios de los alimentos que dificulta el acceso a la cesta básica de millones de personas5.

Aún suponiendo que las condiciones impuestas por las empresas de gran distribución a los productores de CJ sean mejores, continuarán propiciando el monocultivo6, la dependencia de los productores respecto de la exportación y la concentración de explotaciones agrarias y tierras de cultivo en pocas manos. Este tipo de CJ no ayuda en absoluta a la resistencia de los mercados locales ni a la diversificación de cultivos imprescindible para garantizar la soberanía alimentaria7. La definición de este sistema de distribución y su configuración oligopólica tan sólo permiten la existencia de los productos de CJ de forma anecdótica. El grueso del beneficio de las grandes cadenas viene de la capacidad que han tenido de erigirse como única puerta de entrada de las personas consumidoras al mercado agroalimentario8. En la medida en que los supuestos productos alternativos también se puedan encontrar en el supermercado la capacidad de supervivencia de otras formas de comercialización se irá reduciendo. Se ha argumentado que el supermercado es una vía para acercar los productos de comercio justo a la gran masa de personas consumidoras. Este argumento tiene otra lectura muy preocupante: “si hasta el comercio justo se puede encontrar en el supermercado, ¿para qué ir a otro tipo de tienda?”.

Aunque llegáramos a justificar la presencia de los productos de comercio justo en los supermercados a través de la mejora de las condiciones de vida de algunos grupos productores de países del Sur global, no podríamos olvidar que estos productos conviven con un sistema depredador e insostenible que está arruinando al resto de productores del Sur y del Norte y al comercio tradicional limitando las vías que los consumidores tienen para acceso al mercado.

Ante esta situación, sólo podemos concluir que el movimiento de comercio justo debe implicarse en la creación de espacios de comercialización alternativos basados en una cadena transparente, con el menor número de intermediarios posible y que facilite la diversidad de modos de producción y de modos de consumo, y reiterar que el CJ debe ser una herramienta de comercialización pero también de denuncia y sensibilización. Estos dos últimos elementos difícilmente los encontraremos en los lineales de un hipermercado.

Albert Sales i Campos

Campanya   Grans Cadenes de Distribució, No gracies!

1Información Comercial Española (2007), Boletín económico del ICE. El empleo en el sector de la distribución comercial, Información Comercial Española, Secretaría de Estado de Turismo y Comecio, Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales, capt 6 pág 140

2Encuesta anual de comercio 2005. Instituto Nacional de Estadística. www.ine.es.

3Información Comercial Española (2007), Boletín económico del ICE. Estructura del sector de la distribución comercial, Información Comercial Española, Secretaría de Estado de Turismo y Comercio, Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales, capítulo 2, pp. 59-73.

4COAG (2007), El poder de las grandes superficies en la cadena agroalimentaria. Disponible en http://supermercatsnogracies.files.wordpress.com/2008/02/070312_informe_coag_grandes_superficies.pdf a 6 de agosto de 2008.

5Albert Sales (2008), ¿Quién es responsable de la crisis alimentaria?. Disponible a www.sinpermiso.info a 30 de juliol de 2008.

6No es el tema que nos ocupa exponer aquí los daños que causa el monocultivo a la soberanía alimentaria y a las estructuras sociales y económicas locales en todo el mundo pero sugerimos a las personas interesadas la lectura de Raj Patel (2008), Obesos y Famélicos.

7En la mayoria de los casos, la implantación de los monocultivos responde a las exigencias de materias primas de las potencias coloniales.

8 Las grandes superficies están incrementando cada vez más rápidamente su cuota de mercado en otros sectores como el textil o la electrónica.

Bloc a WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: