15 d’octubre

Anuncis

A Marroc continua l’oposició a la dictadura de Mohamed IV i el malestar per una pobresa creixent

Que els mitjans de desinformació del nostre país hagin oblidat les revolucions àrabs i l’actualitat és concentri en la guerra de Líbia, no significa que no continuí la lluita per la llibertat i les revoltes contra unes relacions econòmiques i polítiques que imposen a gran part de la població del Magreb situacions de precarietat i explotació.

Al Marroc, des del 20 de febrer es succeeixen les manifestacions i concentracions. Per part del “moviment 20 de febrer” la reforma constitucional impulsada per Mohamed IV no és més que un rentat de cara que no canvia res.

Diumenge 11 de setembre, un cop més, centenars de milers de persones es concentraven per protestar a més de 120 ciutats del país.

Tànger

Nador

Casablanca

Malestar, violència i cohesió social

(versión en castellano en Rebelión.org)

Els conflictes socials tenen aquests inconvenients. Són conflictius. Bona part dels que avui es mostren irats amb les protestes de les persones indignades, expliquen encara batalletes de maig del 68 amb manifesta nostàlgia. I, si tirem d’hemeroteca, les manifestacions i els enfrontaments amb l’autoritat democràtica de l’Estat francès al París de finals dels seixanta no van ser precissament un bany de pau, amor i substàncies psicoactives. En moments convulsos i amb mobilitzacions com les que hem estat vivint el més destacable és que un moviment assembleari hagi pogut controlar la violència de manera tan efectiva. La fe en la no violència com a única estratègia legítima i el convenciment de que qualsevol acte agressiu serà utilitzat per criminalitzar les mobilitzacions, ha fet que en totes les accions ciutadanes portades a terme des del 15 de maig, enmig de les tensions, les mans alçades i les veus cridant a la calma i a la resistència pacífica s’hagin convertit en la norma.

Quan Mas apareix davant dels mitjans “visiblement enfadat” oblida que les persones aturades, les famílies desnonades, el nou precariat, gent jove, amb estudis i capacitats però sense estabilitat ni futur, també tenen raons per estar enfadats però no disposen de micròfons i càmeres per fer visible la seva indignació. I si als polítics professionals els preocupa que accions pacífiques de desobediència civil esdevinguin violentes, més els hauria de preocupar la violència que s’està gestant als barris, dia rere dia, amb l’enduriment de la vida quotidiana de les persones i amb la violència estructural que s’exerceix sobre amplis sectors de la població.

Retallar la renda mínima d’inserció, únic ingrés de les famílies més empobrides del país, mentre desapareix l’impost de successions és violència estructural. Reduir els recursos destinats a l’educació pública és hipotecar el futur de tots i totes i destruir la política redistributiva més important de la nostra societat. Abocar la sanitat pública a la privatització és malvendre un patrimoni de tothom i convertir necessitats en luxes. Derogar un centenar de lleis d’una tacada amb la llei omnibus es atropellar la democràcia.

Les mesures que, sense cap mena de vergonya, es presenten com inevitables aprofundiran en les desigualtats socials minant la ja malmesa cohesió social. I justificar les creixents desigualtats socials en base al treball, la preparació, la bona fortuna o el merit, té un límit. A hores d’ara, qui es creu que la prosperitat econòmica està associada a l’esforç? Quan els causants de la crisi tornen a ocupar els seus llocs directius cobrant salaris i bonus, qui té la barra de justificar les creixents desigualtats socials en el merit? Per mantenir un alt nivell de tolerància enfront les desigualtats i la injustícia social s’ha de garantir que la pobresa i l’exclusió són fenòmens de minories. Però l’extensió de la precarietat i del risc de pobresa desperta el qüestionament de les bases de les desigualtats. Potser algú es pensava que la destrucció del nostre modest estat del benestar es faria sense soroll i amb l’oposició de no més de deu diputades i diputats, però el malestar només acaba de començar.

Per compensar, en els propers anys haurem de veure com s’intensifica la criminalització de les capes més desafavorides de la societat. La persecució i la estigmatització dels més vulnerables que ha començat amb les persones immigrants s’ampliarà a altres col·lectius en situacions de marginalitat a fi de marcar la frontera entre els ciutadans i les ciutadanes de bé i les persones caigudes en desgràcia per la seva “falta de previsió” o per la seva “inadaptació social i cultural”. Veurem com es centra el debat públic en com reprimir la conflictivitat social derivada de la destrucció de la cohesió i de l’extensió de la pobresa i, per descomptat no s’aportarà cap solució més enllà de la repressió, fent lectures interessades i electoralistes de la situació. Exactament el mateix que succeeix avui amb els enfrontaments i les accions violentes derivades puntualment de les protestes. Debatre la conveniència de la repressió i les seves formes no soluciona res, només serveix per evitar discutir sobre els problemes centrals que han generat el moviment.

A Felip Puig li han pres el pèl

Al Sr. Felip Puig li han aixecat la camisa. Qui li hagi explicat que les provocacions i la violència del dia 27 de maig a la Plaça Catalunya van sortir de les persones concentrades li ha pres descaradament el pèl. O això, o el Sr. Puig menteix.

La policia va buscar la confrontació. Ho vaig veure i ho vaig viure. A mi no m’ho han explicat altres persones com a ell. Hi ha fotos, hi ha vídeos, però no em fan falta.

Vaig veure com els mossos iniciaven les bastonades contra gent asseguda. Gent que mai abans habia tingut una porra o un antiavalots tan aprop (ho sé bé perquè hi havia coneguts i conegudes). Vaig veure i sentir com els mossos insultaven i deien “piojosa” a una noieta que els va deixar un clavell davant dels peus. Vaig veure com empenyien una senyora fins que ella es va girar i els va escridassar i vaig presenciar com li pegaven a les cames.

Quan es va establir el cordó al voltant de la plaça, molta gent es va asseure davant la línia policial. Sense cap provocació i sense cap raó aparent, els mossos decidien cada cert temps avançar un o dos metres, per retrocedir acte seguit. Aquests dos metres s’avançaven fent-nos aixecar i pressionant-nos a l’abdomen amb les empunyadures de les porres.

Això no és provocar?

També vaig pressenciar manifestants escridassant i insultant als agents. Inclús vaig veure qui els tirava aigua. Inclús una ampolla d’aigua vuida. Aquesta és tota la violència que es va adreçar a la policia.

Sr Puig, vostè menteix o els que li han explicat la històrieta que ha portat al Parlament també menteixen. El 27 de maig em va quedar molt clar quin tipus d’elements formen part de la policia autonòmica. Algun dia m’agradaria saber del cert si els violents eren a la plaça o als despatxos de la Generalitat.

Comunicat contra la repressió a les marxes pacífiques del Marroc del 22 de maig

més informació: La “primavera àrab”, el Marroc i la democràcia real

Comunicat en Català, Castellà, Francès i Àrab més avall

(versió pdf i llistat de signants aquí)

Diumenge 22 de maig de 2011

Comunicat emès per polítics, sindicalistes i associacions de drets humans, com a resultat de la salvatge repressió de marxes pacífiques del diumenge 22 maig de 2011 al Marroc

Les marxes pacífiques de diumenge 22 maig de 2011 convocades pel Moviment 20 de Febrer van ser brutalment reprimides en dotzenes de ciutats i pobles provocant centenars de ferits i de persones empresonades. Aquesta reacció continua una escalada repressiva del govern cap al dret a una manifestació pacífica.

En denunciar l’estil de la repressió ferotge, sistemàtica, injustificada i contrària a les normes democràtiques i els compromisos de l’Estat, els signants es manifesten en contra de qualsevol coerció per contrarestar l’expressió de la ciutadania i de la joventut a expressar de manera civilitzada les seves reclamacions. Així mateix es mostren en contra de totes les conseqüències que es puguin derivar de l’exercici del dret de manifestació.

Els signants estan convençuts que les reivindicacions de democràcia i la seva adopció per part del poble marroquí són massa grans i massa profundes per rebre aquest estil de respostes repressives. Els declarants no deixaran de donar suport incondicional a la militància del moviment 20 de febrer per aconseguir una veritable democràcia i arrencar d’arrel les bases del despotisme, la depravació i la corrupció. Afirmen també que s’adhereixen incondicionalment i donen a les activitats del Moviment del 20 de febrer per una veritable democràcia i per arrencar d’arrel les bases del despotisme, la depravació i la corrupció.

Els signants exigeixen l’alliberament immediat dels detinguts i sotmetre a judici als responsables d’aquesta repressió sistemàtica. A més, criden a les forces del país a assumir la seva responsabilitat de defensar el dret a la protesta pacífica i els drets humans.

Domingo 22 de mayo de 2011

Comunicado emitido por políticos, sindicalistas y asociaciones de derechos humanos, como resultado de la salvaje represión de marchas pacíficas del domingo 22 mayo de 2011 en Marruecos

Las marchas pacíficas de domingo 22 mayo de 2011 convocadas por el Movimiento 20 de Febrero fueron brutalmente reprimidas en docenas de ciudades y pueblos provocando cientos de heridos y de personas encarceladas. Esta reacción sigue una escalada represiva del gobierno hacia el derecho a una manifestación pacífica.

Al denunciar el estilo de la represión feroz, sistemática, injustificada y contraria a las normas democráticas y los compromisos del Estado, los firmantes se manifiestan en contra de cualquier coerción para contrarrestar la expresión de la ciudadanía y de la juventud a expresar de manera civilizada sus reclamaciones. Asimismo se muestran en contra de todas las consecuencias que puedan derivarse del ejercicio del derecho de manifestación.

Los firmantes están convencidos de que las reivindicaciones de democracia y su adopción por parte del pueblo marroquí son demasiado grandes y demasiado profundas para recibir este tipo de respuestas represivas. Los declarantes no dejarán de dar apoyo incondicional a la militancia del movimiento 20 de febrero para conseguir una verdadera democracia y arrancar de raíz las bases del despotismo, la depravación y la corrupción. Afirman también que adhieren incondicionalmente y y apoyan las actividades del Movimiento del 20 de febrero por una verdadera democracia que arranque de raíz las bases del despotismo, la depravación y la corrupción.

Los firmantes exigen la liberación inmediata de los detenidos y someter a juicio a los responsables de esta represión sistemática. Además, llaman a las fuerzas del país a asumir su responsabilidad de defender el derecho a la protesta pacífica y los derechos humanos.

Dimanche 22 mai 2011

Communiqué émis par des acteurs politiques, syndicalistes, droits-humanistes et associatifs à la suite de la répression sauvage des marches pacifiques du dimanche 22 mai 2011

Les marches pacifiques du dimanche 22 mai 2011 auxquelles le Mouvement du 20 février a appelé ont été sauvagement réprimées dans des dizaines de villes et villages entrainant des centaines de blessés et de détenus. Cette répression constitue une escalade dans le style répressif de l’État vis-à-vis du droit à la manifestation pacifique.

En dénonçant le style de la répression féroce, systématique, injustifiée et qui est contraire aux normes démocratiques et aux engagements de l’État, les signataires préviennent contre tout exercice de la contrainte pour contrecarrer la volonté indéfectible et loyale des jeunes et des citoyenNEs à s’exprimer d’une manière civilisée quant à leurs revendications d’une part et contre toutes les conséquences que cela peut entrainer.

Les signataires sont convaincus que la revendication de la démocratie et son adoption par le peuple marocain est plus grande et plus profonde qu’on puisse l’arrêter par des styles répressifs dévolus. Ils déclarent qu’ils ne cesseront d’adhérer et d’appuyer inconditionnellement l’acte militant du Mouvement du 20 février pour qu’une démocratie authentique qui déracine les bases du despotisme, de la dépravation et de corruption voie le jour.

Ils revendiquent la libération immédiate des détenus et présenter au jugement les responsables de cette répression systématique. En outre, ils appellent les forces vives du pays à assumer leur responsabilité quant à la défense du droit à la manifestation pacifique et aux droits humains.

الأحد 22 مايو 2011 

 بيان صادر عن فعاليات سياسية و نقابية و حقوقية و جمعوية

على إثر القمع الشرس الذي تعرضت له المسيرات السلمية الأحد 22 ماي 2011

 

تعرضت المسيرات السلمية التي دعت إليها حركة 20 فبراير يوم الأحد 22 ماي 2011 لقمع شرس في العشرات من المدن و القرى، نتج عنه المئات من الجرحى و المعتقلينو يشكل هذا تصعيدا في أسلوب القمع للدولة اتجاه الحق في التظاهر السلمي.

إن الموقعين، إذ يدينون أسلوب القمع القوي و الممنهج و الغير مبرر والمناقض للأعراف الديمقراطية والتزامات الدولة،  يحذرون من قهر الإرادة القوية والصادقة للشباب والمواطنين والمواطنات في التعبير الحضاري عن مطالبهم وما قد ينتج عنه من مضاعفات.

إن الموقعين أسفله، مقتنعون أن المطلب الديمقراطي وتبنيه من طرف الشعب المغربي اكبر وأعمق من أن يعرقل بأساليب قمعية بائدة، ويعلنون عن استمرار انخراطهم ودعمهم للفعل النضالي لحركة 20 فبراير بكل ما يقتضي إقرار ديمقراطية حقيقية تقضي على أسس الاستبداد والفساد.

 و يطالبون بالإفراج الفوري عن المعتقلين ومحاسبة المسؤولين عن هذا القمع الممنهج. كما يدعون القوى الحية بالبلاد أن تتحمل مسؤولياتها في الدفاع عن الحق في التظاهر السلمي و حقوق الإنسان

La “primavera àrab”, el Marroc i la democràcia real

(versión en castellano aquí)

Albert Sales i Campos *** Professor de Sociologia de la UPF i membre de SETEM Catalunya

Des de el 20 de febrer el Marroc viu una efervescència política històrica als carrers. Encara que la situació al país veí sigui menys comentada als mitjans que la d’altres països àrabs, és molt destacable que gairebé cada diumenge es realitzin marxes i concentracions a diferents ciutats marroquines, especialment multitudinàries a Tànger, Rabat i Casablanca.

Cadascuna de les jornades de mobilització ha tret als carrers a desenes de milers de persones i, fins el diumenge 22 no s’havia produït cap acte violent ni cap enfrontament amb la política. La postura del règim del rei Mohamed VI havia estat totalment permissiva, observant la situació des de la distància i a l’expectativa de com es desenvolupaven els esdeveniments a Tunísia, Egipte o el Iemen. El 22 la permissivitat va donar pas a dures càrregues policials i a la detenció i identificació de centenars d’activistes a les ciutats on el moviment és més fort. Els col·lectius i organitzacions que formen el moviment 20 de febrer ja han emès un comunicat en el que exigeixen el respecte al dret de manifestació pacífica i en que expressen el seu suport incondicional a futures expressions de descontent i de protesta. No ens haurem d’estranyar doncs si comença una escalada de tensió entre una població cada cop més farta de les seves condicions socioeconòmiques i d’un sistema polític pseudo-democràtic.

Igual que en les revoltes d’altres països o que en les acampades repartides per l’Estat Espanyol després del 15 de maig, el moviment contestatari marroquí és molt heterogeni. S’hi reuneixen partits d’esquerres, sindicats, grups d’esquerra no partidista, islamistes moderats, marxistes, persones aturades, obrers i obreres… I, alhora, s’hi acumulen reclamacions molt diverses: des d’oportunitats de treball, fins a salaris que permetin viure amb dignitat, passant per condicions laborals acceptables o millores en el funcionament del sistema de seguretat social. Però la reivindicació comú a totes i cadascuna de les persones que surten al carrer setmana rera setmana és la d’assolir una democràcia real al Marroc. Les mobilitzacions no surten del no res. A l’esperança encomanada per les revolucions d’Egipte i Tunísia es suma una acumulació de pressions sobre la població que en un moment o altre havien de fer esclatar la situació. L’alt atur estructural i taxes de pobresa absoluta que no es redueixen des dels vuitanta, conviuen amb l’encariment dels productes bàsics i amb uns salaris industrials totalment insuficients per cobrir necessitats.

Les marroquines i els marroquins exigeixen més democràcia cansats d’uns governants que prometen reformes i un increment del benestar a través de la integració en els mercats internacionals des de fa dècades. Les polítiques socials i econòmiques impulsades al país han estat impregnades de la veracitat científica neoliberal. En conseqüència, Marroc, igual que la resta de la regió, té assignat el seu rol en els mercats internacionals. Les seves principals exportacions són la roba, els productes agrícoles i pesquers i els fosfats. El tèxtil i la confecció constitueixen el primer sector industrial del regne alauita i suposen prop d’un terç de les exportacions del país. Les fàbriques i tallers del sector ocupen al 40% de les persones treballadores de la indústria i generen el 66% dels treballs femenins. Utilitzant un concepte benèvol, la pràctica totalitat de tots aquests llocs de treball es podrien qualificar de precaris. Les obreres de la confecció i de la transformació agroalimentària no ingressen més de 180 euros mensuals per treballs en que les jornades laborals setmanals superen sistemàticament les 60 hores.

L’estructura de producció agrícola marroquina es va gestar durant l’administració francesa (1912-1956), període en el qual es va iniciar la integració del sector a l’economia global a través de la transformació d’extenses zones de secà en zones irrigades productores de verdures d’horta . Al costat d’aquest llegat francès, en aquesta època es va assentar un sistema de relacions jeràrquiques clientelars que marca encara ara l’assignació de títols de propietat sobre els camps de conreu i la presa de decisions pel que fa a planificació de l’activitat agrícola es refereix. El Pla d’Ajustament Estructural imposat pel Fons Monetari Internacional en els 80 ha aprofundit en el procés de tancament o privatització de les terres de pastura comunals per a convertir-les en zones d’horta per a l’exportació. La mineria dels fosfats, d’altra banda, suposa una entrada de divises molt quantiosa que van a parar directament als comptes bancaris de la família reial i dels seus familiars, que mantenen un control total sobre el sector.

El dia que el G8 decidia destinar 40.000 milions d’euros per ajudar a la democratització de Tunísia i Egipte, Sarcozy marcava públicament les distàncies entre els processos oberts per la primavera àrab i les mobilitzacions d’indignació de l’Estat espanyol. El president francès expressava un respecte per les persones i col·lectius revoltats contra les dictadures àrabs que, al seu entendre, no mereixen les persones que es manifesten en el sí de les democràcies liberals. Les declaracions de l’estadista francès evidencien un escàs compromís amb els valors democràtics que no sorprèn a ningú. Es dona suport als processos que les potències europees consideren finalitzats amb l’enderrocament dels dictadors però s’ignora deliberadament el procés marroquí i, per descomptat, la brutal repressió que ja ha començat. Alhora, es desqualifiquen i s’infravaloren els moviments que es donen a Europa i el qüestionament d’uns sistemes polítics suposadament democràtics esclaus de la voluntat de les elits financeres internacional.

més informació sobre la repressió de les marxes:

Comunicat contra la repressió a les marxes pacífiques del Marroc del 22 de maig

Violència… gratuïta?

Algunes imatges de  l’agressió policial d’aquest matí a l’acampada de Plaça Catalunya m’han quedat gravades a la retina. No són les més fortes però no em resisteixo a compartir aquestes petites dosis de realitat.

Una noieta de no més de 20 anys deixa un clavell al terra davant d’un mosso d’esquadra. El membre de la policia autonòmica catalana li diu secament: “quita eso de ahí que debe tener pulgas y piojos”.

Una señora es queda endarrerida escapant de la càrrega, dos mossos l’empenyen i gairebé la tiren al terra. La dona es gira a cridar als agents i tres d’ells aixequen les porres amenaçadorament. Intervenen tres manifestants que s’emporten a la perillosa dona de metre i mig encessa d’ira i plorant d’impotència abans que l’atonyinin.

Creative Commons acampadabcnfoto http://www.flickr.com/photos/acampadabcnfoto/

Multituds retrocedeixen per la pressió policial. Empentes amb els escuts i, al cap d’una estona, les porres es posen en marxa i comencen les corredisses. Algunes i alguns, amb serenitat, demanen calma i intenten evitar que les pròpies manifestants es facin mal en córrer desordenadament. Els “cossos de seguretat” tenen la brillant idea de començar a disparar a l’aire. Cares de por i moments de descontrol. Gràcies.

La polícia carrega sobre gent pacífica i indefensa. Un cartell descomunal cobreix una de les façanes de la plaça. Hi diu “Som campions aquí. Ara volem més”.  La foto d’uns quants milionaris jugadors de futbol sobre fons blaugrana completa la imatge.

I tota la violència viscuda, la que he pogut veure i la que no l’hem pagada tots i totes amb els nostres impostos. No és gratuïta. Estem finançant els seus salaris i els d’uns governants al servei del capital. Seguim.

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: