Globalització neoliberal. Els draps bruts a la indústria tèxtil

Reportatge publicat originalment al Setmanari La Directa núm 244 dins la secció Estirant del Fil

Per Albert Sales i Campos, coordinador de la Campanya Roba Neta a Catalunya.

La producció de teixits i la confecció de roba va ser esdevenir un dels primers motors de la revolució industrial, caracteritzada també, des dels inicis, per la lluita dels obrers i obreres per unes condicions laborals dignes. Avui, però, les treballadores de la indústria de la roba, deslocalitzada a la perifèria dels països empobrits, segueixen patint a diari la imposició d’unes condicions de treball draconianes. Contra el tòpic, les esclaves de la moda no estan pas al Nord: sobreviuen sobreexplotades al Sud per les grans marques multinacionals.

Esclavatge a la indústria tèxtil: la moda de l’explotació laboral

La repressió sindical, els salaris baixos o les jornades interminables a través de sucontractacions, rere el glamour i l’èxit de grans marques com H&M o Inditex

Obrera de Tànger. Setembre 2011. Foto de Carlos Castro

Des de mitjans dels 90 nombroses plataformes i organitzacions socials vénen denunciant l’explotació laboral i fent front al silenci mediàtic que envolta el negoci de la confecció tèxtil sota la globalització. Malgrat més de 25 anys de treball de xarxes consolidades com la Campanya Roba Neta internacional i de “compromisos” públics de les grans firmes internacionals –en reacció a les denuncies realitzades–, avui ens seguim trobant les mateixes situacions que als 90. L’amenaça constant de tancament i de deslocalitzacions i la debilitat dels moviments obrers als països productors segueix contribuint al fet que la realitat amagada rere el “glamour” que ens venen esportistes d’èlit, models i dissenyadors es quedi al Marroc, a la Xina o a Bangla Desh.

Any 2011: el sector global de la confecció continua nodrint-se del treball de milions de persones que viuen en la pobresa malgrat fer llargues jornades laborals. Les pràctiques de compra de les marques, derivades del model de producció, consum i comerç internacional, es troben a l’arrel de les condicions de treball i de vida de les treballadores. Continue reading “Globalització neoliberal. Els draps bruts a la indústria tèxtil”

Anuncis

Crits i esquerdes. No hi ha una alternativa al capitalisme, hi ha milers

Disponible en castellà aquí.

Des del mateix 15 de maig, els poders polítics i financers, els mitjans de desinformació de masses que patim i tertulians i opinòlegs que viuen d’adoctrinar-nos còmodament instal·lats en els seus atris a l’altre costat de càmeres i micròfons, s’han dedicat a mostrar la seva “comprensió” davant la indignació que molts milers de persones mostren als carrers i que uns quants milions pateixen a casa seva. Però la majoria de mostres de simpatia cap a les legions de persones indignades han estat des de l’inici meres introduccions a un discurs que ha remarcat que la crítica al sistema ha d’anar acompanyada d’una proposta alternativa. Fins i tot abans de començar a criminalitzar les mobilitzacions o de tractar d’institucionalitzar, l’estratègia més habitual per desactivar l’amenaça d’una societat activa crítica i organitzada ha estat el mantra de la falta d’alternativa al sistema que ens domina. Conseqüents amb aquest argument, en tertúlies, debats i informatius, experts de tots els pals han cridat a la ciutadania a l’ordre expressant amb convicció que, malgrat tot, vivim en el millor dels sistemes possibles i que l’alternativa sempre ha fracassat de forma estrepitosa. L’acte de fe capitalista sol anar seguit d’una sèrie de comentaris irònics i de desqualificacions amb què es titlla qualsevol proposta de “antisistema”, absurda o, en el millor dels casos, d’infantil o bonista.

La crisi i, en gran mesura, la reacció dels governs europeus i nord-americà, han generat una onada de rebuig a la qual s’han sumat persones i col·lectius amb aproximacions ideològiques diferents però amb una valoració clarament crítica dels dogmes neoliberals que dominen el panorama polític internacional i que s’han imposat progressivament a tot el món a través d’això que anomenem globalització. En les places i acampades s’uneixen persones que volen lluitar pel manteniment del ja malmès estat del benestar, amb activistes antiglobalització que porten una dècada denunciant el voraç avanç del neoliberaliberalisme, amb militants anticapitalistes procedents de moviments socials diversos. És a aquesta amalgama de persones que reaccionen davant les aberracions del capitalisme salvatge en què ens trobem immersos, a la que es demana una alternativa que, alhora que “realista”, assumible i generadora de consens, ens tregui del pou de la crisi. L’estratagema desmobilizadora es resumeix doncs en les sentències “no val queixar-se sense una proposta alternativa”, “les propostes que feu són inaplicables, innocents i infantils”, “no us agrada aquest sistema però l’alternativa és molt pitjor”, i “estem en el millor dels mons possibles que, si de cas, necessita alguns ajustos “. Continue reading “Crits i esquerdes. No hi ha una alternativa al capitalisme, hi ha milers”

Zara i els casos de explotació laboral a Brasil: només una anècdota?

Albert Sales i Campos ***Coordinador de la Campanya Roba Neta a SETEM Catalunya

El govern brasiler ha anunciat que expedientarà a l’empresa gallega Inditex (propietària de Zara, Bershka, Stradivarius, Pull & Bear i altres marques de moda de gran èxit comercial) per les condicions en les que treballaven 15 persones en tallers clandestins de Sao Paulo que subministraven roba a la empresa AHA, proveïdora de la marca Zara. Segons el departament de treball brasiler, aquestes persones, entre les quals hi ha una adolescent de 14 anys, realitzaven jornades extenuants superant sistemàticament les 12 hores diàries. 14 d’elles són de nacionalitat boliviana i l’altra és peruana. Totes vivien al mateix lloc on treballaven i “devien” grans quantitats de diners als empresaris pels que treballaven en concepte de bitllets d’avió. Els salaris no superaven els 290 dòlars al mes, el que significa que estaven molt per sota del salari mínim de 340 dòlars vigent al Brasil.

Fa anys que organitzacions del Brasil i l’Argentina denuncien les condicions que viuen les treballadores i els treballadors d’origen immigrant, majoritàriament bolivians, que son reclutats als seus països per confeccionar roba als tallers de l’extraradi de Buenos Aires i Sao Paulo. Aquests tallers són subcontractats per fabriques proveïdores de firmes sud americanes i de firmes internacionals per tal de completar la seva producció. Les persones treballadores viuen en condicions que es podrien considerar d’esclavatge ja que no poden abandonar el centre de treball que serveix alhora d’habitatge per famílies senceres. A l’Argentina, la Asamblea Popular La Alameda (col·lectiu que col·labora regularment amb la Campanya Roba Neta) ha denunciat casos similars al que ens ocupa que esquitxen a marques com Puma, Fila o Adidas entre moltes altres menys conegudes.

ZARAPer desgràcia, la realitat d’aquestes treballadores no es gaire excepcional en el sector de la confecció global. La precarietat i la vulnerabilitat social de les persones treballadores és una constant en un sector ocupat majoritàriament per dones joves que realitzen jornades inacabables, per salaris de misèria i que estan molt lluny de gaudir de llibertats i de drets sindicals. La falta de planificació de la producció i la necessitat d’adequar-se als ritmes irregulars que imposen les firmes internacionals com Zara, fa que els empresaris de països com Marroc, Xina, Bangla Desh o Turquia, no assumeixin riscos i disposin de plantilles curtes a les que espremen al màxim arribat el moment de servir comandes, realitzant hores extraordinàries sense previ avís que fan que la setmana laboral arribi a ser de vora 70 hores. Els sous del sector no acostumen a superar els salaris mínims establerts per les legislacions locals i, en moltes ocasion, no hi arriben. La remuneració de les hores extraordinàries acostuma a ser irregular i arbitrària. Això es tradueix en pagaments d’uns 180 euros mensuals al Marroc, uns 300 euros al Brasil, uns 90 euros a la Xina o uns 30 euros a Bangla Desh. Salaris del tot insuficients per cobrir les necessitats bàsiques d’una família en cadascun d’aquests països.

Inditex ha manifestat que l’escàndol en que s’ha vist involucrada la firma Zara al Brasil és una transgressió puntual del seu codi de conducta per part de l’empresa proveïdora brasilera i que ja ha pres mesures perquè aquesta situació es corregeixi. És freqüent que les grans firmes disposin d’un departament de Responsabilitat Social Empresarial que reaccioni davant d’aquest tipus de situacions donant explicacions públicament. Aquests mateixos departaments impulsen programes d’auditoria i contracten empreses que verifiquen el compliment dels estàndards laborals en les fàbriques proveïdores de tot el món. Però les visites dels equips d’auditoria a aquestes fàbriques s’han mostrat força ineficaces per controlar el dia a dia de les persones treballadores. Els empresaris locals disposen de recursos molt eficaços a l’hora de burlar els controls, el més important la col·laboració de les persones treballadores que, atemorides per la possibilitat de que l’empresa tanqui i perdin la feina, no denuncien les irregularitats que es cometen sistemàticament a les seves fàbriques.

El model de negoci de les grans firmes com Inditex es un factor clau en l’origen de les situacions d’explotació. Les firmes internacionals exigeixen a les fàbriques productores una competitivitat basada en la reducció a gairebé zero dels costos laborals i fiscals i en la capacitat per servir les comandes de forma ràpida i flexible. Per estalviar costos d’emmagatzematge i per no acumular producte que potser no tingui l’èxit esperat, les firmes de moda, de roba esportiva o les cadenes de distribució imposen a més terminis de lliurament cada vegada més curts. Com a conseqüència, la comercialització de roba es converteix en un sector dominat per unes poques empreses transnacionals amb milers de fàbriques proveïdores que assumeixen les seves draconianes condicions fent pagar els costos reals d’aquesta forma de produir a les treballadores.

El Grup Inditex va registrar un benefici de 1.732 milions d’euros el 2010, any en què va obrir 437 botigues. A 2011, compta amb 5044 establiments a 77 països. Fins i tot les obreres i els obrers que treballen en fàbriques que compleixen la legalitat vigent viuen en situació de pobresa com a alternativa a la misèria que suposa no tenir un lloc de treball. El sector global de la confecció, igual que molts d’altres, s’alimenta de la misèria econòmica d’immigrants i de persones expulsades del camp enlloc de generar riquesa per als països i les comunitats on tan ràpidament s’ha deslocalitzat.

Més informació:

A la publicació Moda: indústria i drets laborals. Guia per a un consum crític. http://www.setem.org/media/pdfs/moda_industria_i_drets_laborals_baixa.pdf

A les webs i bloc de la Campanya Roba Neta:

www.robaneta.org

www.cleanclothes.org

http://robaneta.wordpress.com

El Debat de BTV: El paper dels bancs davant la crisi i l’alternativa de la banca ètica

Enllaç al vídeo del programa

Programa emès el 27 de juny de 2011 amb la presència de:

  • JOAN MAJÓ, enginyer i exministre d’Indústria
  • ALBERT SALES, campanya Finances Ètiques de Setem Catalunya
  • JOAN ANTONI MELÉ, director de Triodos Bank
  • EULÀLIA SOLÉ, sociòloga i escriptora
  • JOSEP SOLER, director general de l’Institut d’Estudis Financers
  • JOSEP MARIA URETA, periodista de ‘El Periódico de Catalunya’

Enllaç al blog del programa

Enllaç al vídeo del programa

Diumenge 26 de juny: Marxa històrica per la democratització a Tànger

Les mobilitzacions per la democratització del Marroc que van iniciar-se el 20 de febrer continuen sense ocupar espai informatiu a la premsa i les televisions catalanes i espanyoles. Els nostres veïns àrabs més propers però, segueixen avançant amb pas ferm, rebutjant la proposta de Mohamed VI de canviar la constitució per deixar-ho tot igual.

Tànger, que en les últimes dècades s’havia convertit en una ciutat dominada per l’explotació laboral vinculada als interessos empresarial estrangers i, en especial, espanyols, és avui un espai que clama per la democratització i per la transformació social. Després de les contínues i massives manifestacions han omplert els carrers de la ciutat cada diumenge des del 20 de febrer, aquest 26 de juny més de 200.000 manifestants, entre els que es comptaven famílies senceres, han travessat els barris populars de la ciutat: Jirari, Birchairi, Bendiban, Casasbaratas, Souani… fins arribar a la Plaça de les Nacions.

 

La democràcia de mercat no és democràcia real

(versión en castellano en Rebelión.org)

Albert Sales i Campos *** Professor de Sociologia de la UPF

A les mobilitzacions engegades sota el lema “democràcia real ja” els cauen crítiques des de bona part de l’espectre polític tradicional per la seva poca representativitat, per exigir canvis des de fora de les regles del joc i, sobretot, per posar en dubte la legitimitat de la democràcia liberal per fer valer la “voluntat de la majoria”. Els analistes i opinòlegs afins als partits amb possibilitat de governar, pensen que la ciutadania descontenta ja pot decidir sobre el futur dels seus representants cada quatre anys i que té el dret constitucional a crear noves formacions polítiques i entrar en la contesa electoral si les existents no els satisfan. Però la mateixa ciutadania disposa d’una llarga llista d’exemples que mostren com el seu vot es converteix en carta blanca per a que els polítics professionals responguin als interessos de les classes dominants.

il·lustració de Miguel Brieva (llicència Creative Commons)

L’orientació de les polítiques per afrontar l’actual crisi ha posat de manifest les deficiències d’un sistema en el que el concepte de democràcia va començar a fer aigües amb l’imposició ideològica del neoliberalisme a partir dels anys 70. Pas a pas, la doctrina econòmica de l’Escola de Chicago s’ha estès i s’ha acceptat com a únic sistema econòmic i social possible. Val a dir, que els primers experiments neoliberals, no es van portar a terme precisament en el marc de democràcies ni van ser acceptats passivament per part de la població que en va patir els efectes. Ni Xilens, ni Indonesis haurien assumit per voluntat pròpia, expressada a través de les urnes, la destrucció de tot tipus de protecció cap a la classe treballadora i la instal·lació de les elits dirigents en una situació de privilegi immillorable per fer negocis i per multiplicar el seu capital. Va ser la força de les armes i el finançament i recolzament nord-americà qui va aconseguir la pionera conversió a la doctrina.

A les democràcies madures, la imposició va ser molt més subtil. Sense tortures ni execucions massives, sense dictadors sanguinaris d’ulleres fosques, sense estadis esportius plens de mestres, funcionaris, obrers i estudiants, la revolució conservadora ha retornat al capital els privilegis perduts després de la Segona Guerra Mundial. Quan l’any 1992, en plena recessió, Bill Clinton inicia la carrera cap a la Casa Blanca promet una expansió de la cobertura dels serveis sanitaris i unes polítiques socials que corregeixin les desigualtats provocades per la política econòmica de l’era Reagan. Un cop a la presidència dels EUA i amb tot un mandat per davant, Clinton rep la visita de dos autoritats de les finances de la primera potència mundial: Alan Greenspan (President de la Reserva Federal) i Robert Rubin (Director de Goldman-Sachs). Els dos il·lustres visitants convencen al recentment elegit president de que el seu programa és inviable perquè un increment de la despesa pública dispararia el dèficit, incrementaria els tipus d’interès, contrauria la demanda interna i col·lapsaria l’economia nord-americana.

Quan Tony Blair es nomenat Primer Ministre del Regne Unit anuncia que el nou laborisme britànic està disposat a enviar les divisions de classe social als llibres d’història. El que podia semblar una aposta redistributiva no és res més que la consolidació de les polítiques de Tatcher i Major. Un atac frontal al sector públic a partir de la premisa neoliberal de que les persones són éssers calculadors i racionals que es guien únicament pel propi interès. En virtut d’aquesta premisa, el lliure mercat és el millor sistema per regular les relacions humanes i les privatitzacions es converteixen en l’únic camí cap a l’eficiència. Tot això, oblidant el rol del sector públic com a corrector de les fallides del mercat.

Malgrat el que pugui dir el Partit Popular espanyol en la seva eterna cursa pre-electoral, el govern de Zapatero no ha fet més que aplicar les receptes econòmiques que la dreta hauria aplicat si hagués estat governant. Si algú te dubtes al respecte, només ha d’acudir al llibre que va publicar José María Aznar l’any 2008 per trobar-hi escrites les polítiques macroeconòmiques dels pseudo-socialistes d’en ZP. A fi de comptes, el triomf ideològic del neoliberalisme ha convertit aquestes polítiques en solucions de sentit comú que no admeten cap discussió. Cal satisfer als mercats perquè l’economia funcioni i això suposa seguir les indicacions d’individus com Emilio Botín, que fa unes setmanes, afirmava amb orgull que el seu banc, el Santander, era un dels triomfadors de la crisi.

No serveix de gran cosa poder canviar els representants polítics cada quatre anys si els que prenen les decisions a l’ombra no responen a cap control per part de la ciutadania. La imposició tecnocràtica d’una “democràcia de mercat” parteix de premisses suposadament inqüestionables que són les que trontollen sota la crida de “democràcia real ja!”. Les agències de qualificació i els directius de les grans corporacions financeres, malgrat ser responsables de la crisi, estan imposant mesures que continúen prioritzant els seus beneficis al benestar de les persones. Els partits tradicionals no gosen enfrontar-s’hi per acabar amb les perversions del sistema i la pròpia democràcia representativa és altament conservadora a l’hora de permetre l’entrada de noves idees. Ni els partits de la suposada esquerra ni els sindicats s’han atrevit a dir que el sistema no funciona i que la refundació del capitalisme no és possible. La por a perdre l’electorat “moderat” pot més que l’evidència de que no hi ha polítiques d’esquerres possibles acceptant com a veritables els axiomes neoliberals.

La dictadura dels mercats es pot sostenir mentre una gran majoria de la gent tingui por a perdre el seu nivell de consum, però al capitalisme salvatge continuarà tensant la situació. Algun dia, la societat del low cost no aguantarà més imposicions i precarietat a canvi de telèfons d’útima generació i bitllets d’avió barats per escapar de la rutina. Igual que la llibertat no consisteix en poder triar el que un vol comprar, la democràcia no consisteix en posar un paper en una urna cada quatre anys.

La democracia de mercado no es democracia real

Albert Sales y Campos *** Profesor de Sociología de la UPF

A las movilizaciones iniciadas bajo el lema “democracia real ya” les caen críticas desde buena parte del espectro político tradicional por su poca representatividad, por exigir cambios desde fuera de las reglas del juego y, sobre todo, por poner en duda la legitimidad de la democracia liberal para hacer valer la “voluntad de la mayoría”. Los analistas y opinólogos afines a los partidos con posibilidad de gobernar piensan que la ciudadanía descontenta ya puede decidir sobre el futuro de sus representantes cada cuatro años y que tiene el derecho constitucional a crear nuevas formaciones políticas y entrar en la contienda electoral si las existentes no los satisfacen. Pero la misma ciudadanía dispone de una larga lista de ejemplos que muestran cómo su voto se convierte en carta blanca para que los políticos profesionales respondan a los intereses de las clases dominantes.

il·lustració de Miguel Brieva (llicència Creative Commons)

La orientación de las políticas para afrontar la actual crisis ha puesto de manifiesto las deficiencias de un sistema en el que el concepto de democracia empezó a hacer aguas con la imposición ideológica del neoliberalismo a partir de los años 70. Paso a paso, la doctrina económica de la Escuela de Chicago se ha extendido y se ha aceptado como único sistema económico y social posible. Cabe decir, que los primeros experimentos neoliberales, no se llevaron a cabo precisamente en el marco de democracias ni fueron aceptados pasivamente por parte de la población que sufrió sus efectos. Ni Chilenos, ni Indonesios habrían asumido por voluntad propia, expresada a través de las urnas, la destrucción de todo tipo de protección hacia la clase trabajadora y la instalación de las élites dirigentes en una situación de privilegio inmejorable para hacer negocios y para multiplicar su capital. Fueron la fuerza de las armas y la financiación y apoyo estadounidense quienes lograron la pionera conversión a la doctrina.

En las democracias maduras, la imposición fue mucho más sutil. Sin torturas ni ejecuciones masivas, sin dictadores sanguinarios de gafas oscuras, sin estadios deportivos llenos de maestros, funcionarios, obreros y estudiantes, la revolución conservadora ha devuelto al capital los privilegios perdidos después de la Segunda Guerra Mundial. Cuando el año 1992, en plena recesión, Bill Clinton inicia la carrera hacia la Casa Blanca promete una expansión de la cobertura de los servicios sanitarios y unas políticas sociales que corrijan las desigualdades provocadas por la política económica de la era Reagan. Una vez en la presidencia de EEUU y con todo un mandato por delante, Clinton recibe la visita de dos autoridades de las finanzas de la primera potencia mundial: Alan Greenspan (Presidente de la Reserva Federal) y Robert Rubin (Director de Goldman-Sachs) . Los dos ilustres visitantes convencen al recién elegido presidente de que su programa es inviable porque un incremento del gasto público dispararía el déficit, incrementaría los tipos de interés, contraería la demanda interna y colapsaría la economía norteamericana .

Cuando Tony Blair es nombrado Primer Ministro del Reino Unido anuncia que el nuevo laborismo británico está dispuesto a enviar las divisiones de clase social en los libros de historia. Lo que podía parecer una apuesta redistributiva no es más que la consolidación de las políticas de Tatcher y Mayor. Un ataque frontal al sector público a partir de la premisa neoliberal de que las personas son seres calculadores y racionales que se guían únicamente por el propio interés. En virtud de esta premisa, el libre mercado es el mejor sistema para regular las relaciones humanas y las privatizaciones se convierten en el único camino hacia la eficiencia. Todo ello, olvidando el rol del sector público como corrector de los fallos del mercado.

A pesar de lo que pueda decir el Partido Popular español en su eterna carrera pre-electoral, el gobierno de Zapatero no ha hecho más que aplicar las recetas económicas que la derecha hubiera aplicado si hubiera estado gobernando. Si alguien tiene dudas al respecto, sólo tiene que acudir al libro que publicó José María Aznar en el año 2008 para encontrar escritas las políticas macroeconómicas de los pseudo-socialistas de ZP. A fin de cuentas, el triunfo ideológico del neoliberalismo ha convertido estas políticas en soluciones de sentido común que no admiten ninguna discusión. Hay que satisfacer los mercados para que la economía funcione y esto supone seguir las indicaciones de individuos como Emilio Botín, que hace unas semanas, afirmaba con orgullo que su banco, el Santander, era uno de los triunfadores de la crisis.

No sirve de mucho poder cambiar los representantes políticos cada cuatro años si los que toman las decisiones a la sombra no responden a ningún control por parte de la ciudadanía. La imposición tecnocrática de una “democracia de mercado” parte de premisas supuestamente incuestionables que son las que se tambalean bajo el lema de “democracia real ya!”. Las agencias de calificación y los directivos de las grandes corporaciones financieras, a pesar de ser responsables de la crisis, están imponiendo medidas que siguen priorizando sus beneficios al bienestar de las personas. Los partidos tradicionales no se atreven a iniciar enfrentamiento alguno para acabar con las perversiones del sistema y la propia democracia representativa es altamente conservadora a la hora de permitir la entrada de nuevas ideas. Ni los partidos de la supuesta izquierda ni los sindicatos se han atrevido a decir que el sistema no funciona y que la refundación del capitalismo no es posible. El miedo a perder el electorado “moderado” puede más que la evidencia de que no hay políticas de izquierdas posibles aceptando como verdaderos los axiomas neoliberales.

La dictadura de los mercados se puede sostener mientras una gran mayoría de la gente tenga miedo a perder su nivel de consumo, pero al capitalismo salvaje continuará tensando la situación. Algún día, la sociedad del low cost no aguantará más imposiciones y precariedad a cambio de teléfonos de útima generación y billetes de avión baratos para escapar de la rutina. Al igual que la libertad no consiste en poder elegir lo que uno quiere comprar, la democracia no consiste en poner un papel en una urna cada cuatro años.

Qui s’alimenta de la millor rentabilitat?

(en castellano en rebelión.org)

per Albert Sales i Campos, Professor de Sociologia de la UPF, membre de SETEM Catalunya

“No ho dubtis, contracta’l i alimentat de la millor rentabilitat!”

Catalunya Caixa ja fa possible que formem part del festival especulatiu que afecta a les matèries primeres alimentaries directament i de manera totalment conscient. De ben segur, les entitats bancàries que operen amb els nostres estalvis ja treuen rendiments de les seves inversions en els mercats de futurs de productes bàsics per a l’alimentació. Ara, gràcies al diposit “100% natural” podem ser partícips dels beneficis amb el capital inicial garantit. Això vol dir que si el preu del blat de moro s’estanca o baixa no perdem la inversió inicial però si, com és d’esperar, segueix pujant podrem ofegar les penes de milions de persones abocades a la fam en uns rendiments de fins al 21%.

L’augment del preu del petroli, la utilització de terres per a la producció d’agrocombustibles, les males collites de la darrera temporada a l’hemisferi Sud i els incendis a que van afectar als camps de blat a Rússia, fan preveure que els preus dels cereals pugin encara més. En paraules d’un blogger expert en inversions “Catalunya Caixa posa al nostre abast un producte a través del qual l’inconvenient de la pujada dels preus del menjar es pot convertir en una font de beneficis”.

Il·lustració de Miguel Brieva, publicada al llibre Dinero (Creative Commons 3.0)

Llàstima que allò que per als clients de la respectable entitat és un “inconvenient”, sigui sinònim de subnutrició i fam per a molts milions de persones. De fet, els productes destinats a l’alimentació humana no han parat de pujar a tot el món a un ritme molt superior al dels ingressos de les famílies. A grans trets, i sempre considerant mitjanes mundials, avui la carn és un 75% més cara que a l’any 2000, els productes lactis un 130%, els cereals un 190% i el sucre un 270%. En contrast, els salaris de les capes més empobrides de la població mundial han registrat increments molt poc significatius durant tota la dècada. Les fredes xifres tenen repercussions dramàtiques sobre la vida de les famílies amb menys recursos, que són les que destinen una proporció més alta de la renda disponible a l’alimentació. Mentre a la Unió Europea es considera normal gastar entre el 12 i el 20% de la renda setmanal en menjar, hi ha sectors del proletariat industrial asiàtic que arriben a gastar el 70% dels seus ingressos en alimentar les seves famílies. L’impacte de la darrera crisi alimentària va portar a milions de famílies amb pocs recursos a desprendre’s d’actius com estalvis, terres o petites propietats, per fer front a la emergència. Sense l’oportunitat de recuperar-se de l’embat del 2007, aquestes famílies es veuran abocades a una situació crítica.

Gràcies a productes financers com el dipòsit “100% natural” de Catalunya Caixa podem beneficiar-nos d’operacions que consisteixen en comprar drets sobre blat de moro, cafè o sucre, que encara no ha estat collit. Amb sort (per als inversors) la necessitat i pròpia dinàmica especulativa faran que els preus s’elevin el suficient per donar-nos uns bons rendiments. Això sí, deixant aquests productes fora de l’abast de les famílies amb menys ingressos que esperaran pacientment la nostra caritat en forma d’ajuda humanitària d’emergència.

Més informació sobre els efectes de l’especulació alimentària a:

https://albertsales.wordpress.com/2011/02/15/fam-revoltes-i-males-perspectives-per-a-les-comunitats-mes-vulnerables/

http://esthervivas.wordpress.com/2011/03/24/la-crisi-alimentaria-colpeja-de-nou/

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: