Austeritat, sistema educatiu i reproducció social de les desigualtats

[capítol publicat al llibre Educacions, 40 veus sobre educació i societat, de El Diari de l’Educació]

Cita bibliogràfica: Sales, A (2015) “Austeritat, sistema educatiu i reproducció social de les desigualtats” pp. 277 a 281 a Diversos Autors (2015) Educacions, 40 veus sobre educació i societat. Barcelona: El Diari de l’Educació i Icaria

Des de l’inici del període de crisi que vivim moltes veus han alertat de l’escandalós impacte de la pobresa sobre els infants al nostre país. Però la desprotecció de la infància davant de la pobresa no és un fenomen que s’estreni amb la crisi. Abans del seu esclat, en la majoria de països industrialitzats ja feia més d’una dècada d’increment del risc de pobresa per les famílies amb fills i filles. L’increment de la precarietat laboral que ha acompanyat els processos de desindustrialització a les societats occidentals (Beck, 2007) ha tingut un impacte especialment intens en llars monoparentals, famílies migrants, o llars amb un nivell de formació dels pares baix (Seccombe, 2007). La combinació d’aquesta precarietat del treball i dels ingressos amb la insuficiència dels dispositius de protecció social ha comportat una extensió dels riscos de pobresa per a grups cada cop més amplis de la ciutadania. A l’informe publicat a finals de 2014 per UNICEF amb el títol Els nens de la recessió es remarca que el progressiu descens de la despesa social que es produeix als països rics des del 1995 ha incrementat el risc de pobresa en la infància i que, si bé als primers compassos de la crisi, es va produir una petita expansió de la despesa en mesures de protecció social, les polítiques d’austeritat posteriors han aprofundit en un procés d’increment de la pobresa i de la desigualtat que té un clar impacte sobre infants i adolescents (UNICEF, 2014).portada-212x300

A Catalunya, la bretxa del risc de pobresa (1) és més elevada per als menors de 18 anys que per a la resta de la població. La situació és inversa a la que és registrava estadísticament l’any 2007 i respon a que les llars que pateixen una situació de pobresa i tenen menors a càrrec estan proporcionalment més empobrides que la resta de llars en situació de pobresa (2). La major intensitat de la pobresa en les llars on hi ha criatures es deu a la falta de polítiques de garantia de rendes per a les franges de població en edat de ser pares i mares d’infants. Si tenim en compte que a Catalunya la població de 0 a 17 anys que viu en llars on ningú té feina assalariada ha passat del 3,2% a l’any 2007 al 15,1 al 2013 (3), no és difícil deduir les causes de la profunditat de les situacions de l’empobriment infantil: enmig de la fallida del mercat laboral, les polítiques públiques han consistit en deixar a les famílies a l’estacada. Continue reading “Austeritat, sistema educatiu i reproducció social de les desigualtats”

Anuncis

El sistema educatiu de la consellera Rigau és immune als efectes de la pobresa

Per la Consellera Rigau, les expectatives de les famílies en els seus fills i filles i la implicació en evitar l’absentisme, són més importants que la nòmina a l’hora de prevenir el fracàs escolar. Així ho va manifestar el 20 de febrer en una entrevista a TV3 quan se li va preguntar per l’estudi de la Fundació Bofill que assegura que els infants de famílies en situació de pobresa tenen sis vegades més probabilitats de fracàs escolar que la resta. La Consellera va defugir parlar de pobresa i sistema educatiu com si de dos temes independents es tractés. Recorrent al seu anecdotari va afirmar sense cap mena de pudor que hi ha famílies amb uns bons ingressos que “es descuiden de preguntar quin curs fan els seus fills”  i que hi ha d’altres que sense ingressos es comprometen en l’educació de les criatures i que la diferència es nota.

imagesEn l’esmentada entrevista, Rigau fa gala d’un preocupant menyspreu cap a la recerca empírica i d’un encara més preocupant desconeixement de la realitat que viuen centenars de milers de famílies del nostre país, utilitzant els seus minuts en antena per intentar rebatre l’anàlisi empíric amb una barreja de sentit comú popular i d’indicadors de gestió interpretats en base a la seva conveniència. La consellera d’educació confon dades amb coneixement, xifres amb anàlisi empíric, quan afirma que els estudis es fan amb “dades mostrals” i que ells (l’administració pública) disposen de les “dades censals”. Però és intentar enganyar a l’audiència afirmar que amb les dades de gestió de les administracions es pot aprofundir en el coneixement de la relació entre pobresa i educació. Menys encara quan l’administració guarda gelosament aquestes dades i només publica resultats agregats d’indicadors poc útils per apropar-se a la situació socioeconòmica de les llars.

La Consellera, aferrant-se al corrent negacionista en boga, treu importància a l’escandalós impacte de la pobresa sobre els infants del nostres país. Però la realitat es tossuda i fins i tot a cop d’indicadors oficials podem constatar la necessitat de mesures de xoc. A Catalunya, la bretxa del risc de pobresa (1) és més elevada per als menors de 18 anys que per a la resta de la població. La situació és inversa a la que és registrava estadísticament l’any 2007 i respon a que les llars que pateixen una situació de pobresa i tenen menors a càrrec estan proporcionalment més empobrides que la resta de llars en situació de pobresa. La major intensitat de la pobresa en les llars on hi ha criatures es deu a la falta de polítiques de garantia de rendes per a les franges de població en edat de ser pares i mares d’infants (2). Si tenim en compte que a Catalunya la població de 0 a 17 anys que viu en llars on ningú té feina assalariada ha passat del 3,2% a l’any 2007 al 15,1 al 2013 (3), no és difícil deduir les causes de la profunditat de les situacions de l’empobriment infantil: enmig de la fallida del mercat laboral, les polítiques públiques han consistit en deixar a les famílies a l’estacada.

Amb aquesta imposició de polítiques de “desprotecció social”, les declaracions com les de Rigau, que pretenen transferir la responsabilitat del baix rendiment escolar a les famílies, freguen l’obscenitat. Sense cap mena de dubte, en situacions similars, les expectatives i el compromís de pares i mares poden marcar la diferència, però no es pot ignorar que la posició socioeconòmica de les famílies manté una associació significativa amb el rendiment acadèmic dels infants i amb el risc d’abandonament escolar (4). Els infants de famílies que viuen situacions de pobresa pateixen les conseqüències de les tensions i de les penúries pròpies de l’escassetat econòmica i de la inseguretat amb que els seus pares i mares fan front al futur. Quan la relació entre adults i infants a la llar està marcada per la pressió per arribar a final de mes les tasques educatives i la transmissió espontània de valors i actituds queden profundament resentides. Existeix abundant recerca empírica prèvia a l’actual període de crisi que mostra l’estreta relació entre viure en una llar amb dificultats econòmiques importants i la probabilitat de fracàs escolar (5). La incidència de desordres de conducta, de problemes d’adaptació social i de depressió infantil, és molt més alta entre els nens i nenes en situació de pobresa que entre la resta de la població infantil (6). Els nivells d’ansietat que pateixen els pares i les mares en situacions de privació repercuteix negativament en la relació que mantenen amb les criatures i les anàlisis de dades longitudinals apunten que la durada d’aquestes situacions està correlacionada amb la incidència de desordres mentals i trastorns cognitius en els infants (7).

Les situacions de pobresa viscudes durant la infància constitueixen un factor de transmissió intergeneracional de les desigualtats socials de primer ordre. Els infants que arriben a l’escola amb motxilles tan pesades com la de l’atur, la pobresa o la malnutrició, no gaudeixen de les mateixes oportunitats que la resta i, menys encara, quan el sistema educatiu no està dotat de les eines necessàries per atendre necessitats diverses. Les polítiques d’austeritat i les conseqüents retallades en serveis tan essencials com l’educació pública han provocat un deteriorament en la capacitat de centres i professionals per atendre les necessitats diverses de l’alumnat. L’increment de la ratio de criatures per mestre, les dificultats per mantenir dinàmiques de treball en grups desdoblats derivades del mal cobriment de les baixes laborals o la saturació dels Equips d’Assessorament Psicopedagògic (EAP) són només alguns dels factors que multipliquen els riscos de fracás escolar entre els infants de llars en situació de pobresa. Perquè si el sistema públic no pot atendre les necessitats diverses dels infants, les famílies depenen dels seus ingressos per accedir a atencions especialitzades de pagament i de la seva pròpia formació acadèmica i disponibilitat de temps per suplir aquestes mancances a casa.

NOTES:

(1) La bretxa del risc de pobresa és un indicador d’intensitat de la pobres. Mostra, en termes percentuals, la distància entre la mediana dels ingressos equivalents de la població en risc de pobresa i el llindar de risc de pobresa. Aquest llindar es fixa com el 60% de la mediana nacional dels ingressos disponibles anuals equivalents (després de transferències socials).

(2) Font: Idescat. http://www.idescat.cat/economia/inec?tc=5&id=8516&dt=201300

(3) Font: Idescat. http://www.idescat.cat/economia/inec?tc=5&id=8502&dt=201300

(4) Rumberger, Russell W. 2001. “Why Students Drop out and What Can Be Done.” In Harvard University.

(5) Audas, R, and D Willms. Engagement and Dropping Out of School: A Life-Course Perspective. HRDC Publications Centre.

(6) Seccombe, K. 2000. “Families in Poverty in the 1990s: Trends, Causes, Consequences and Lessons Learned.” Journal Marriage and the Family 62(4).

(7) McLeod, JD, and MJ Shanahan. 1993. “Trajectories of Poverty and Children’s Mental Health.” Journal of Health and Social Behavior 37: 207–20.

Les retallades en educació: una hipoteca impagable

[Publicat al número 102 de la revista Jovent]

Una educació pública universal i d’una qualitat acceptable s’ha convertit en un requisit indispensable per a la cohesió social. Durant molt de temps, l’acceptació de les desigualtats socials a les societats capitalistes occidentals ha estat fonamentada en el mite de la meritocràcia. Suposadament, les mesures de protecció social dels Estats del Benestar i, en especial, el sistema educatiu, proporcionaven als individus recursos suficients com per desenvolupar el seu potencial i els seus projectes vitals amb independència de l’origen de classe social. En conseqüència, qui acabava accedint a l’èxit econòmic, professional o polític era qui havia estudiat més dur.

Malgrat l’extensa evidència empírica que demostra que la igualtat d’oportunitats a la nostra societat és un mite sense massa fonament i que les desigualtats per raó d’origen familiar, sexe, origen geogràfic o ètnic, han estat sempre presents, la relativa extensió de les anomenades classes mitges i l’espectacular increment de l’accés als estudis universitaris, han provocat que bona part de la ciutadania se sentís còmode pensant que gaudir d’una certa seguretat i d’un alt nivell de consum era fruit del seu treball i del seu merit. La contrapartida ha estat pensar que, a les societats del mèrit, qui no accedia a la terra promesa de les classes mitjanes era perquè no s’havia preparat prou degut a la seva pròpia vagància o per la seva falta de talent. Així, obviant els mecanismes de reproducció social de l’exclusió i de la pobresa tan ben descrits per milers de pàgines d’estudis sociològics, s’ha mantingut un cert consens a l’hora de justificar de les desigualtats.

Continue reading “Les retallades en educació: una hipoteca impagable”

Sessió de Sociologia curs de directorxs d’activitats de lleure

Comparteixo el guió i alguns recursos complementaris de la sessió de Sociologia del 19 d’agost.

Sociologia. Curs de directorxs d’activitats de lleure.

Llinàs del Vallès, Agost 2012.

1. Funcions socials de l’educació en el lleure

Transformació social vs. reproducció de l’statu quo

Paliar poblemes socials des del lleure?

Les funcions de l’Ed en el Ll en temps de crisi

2. Historia de l’educació en el lleure a Catalunya

Apunts de Quim Díaz, de l’Escola Empordà.

Un model basat en el voluntariat.

La professionalització i la mercantilització

3. Entorn

Diagnosi: La societat post-moderna o la modernitat líquida. Educació en el lleure: Lluitant contra l’individualisme?

Eixos de desigualtat: Gènere

(Lectura: Eva Bonet: “Cal retallar les distàncies entre el feminisme universitari i el carrer”)

Migracions (Lectura: Immigració: mà d’obra d’usar i llençar)

Increment de la pobresa (Lectura: La pobresa infantil i la reproducció de les desigualtats socials)

4. L’educació en el lleure davant la crisi: accions concretes i propostes

Reptes i problemes de l’educació en el lleure en temps de crisi

  • Augment de la insegurtat laboral en les famílies: problemes econòmics, afectius…
  • Desànim, ambient enrarit
  • Reducció de la despesa en oci familiar
  • Disminució de les subvencions i més traves burocràtiques (finançament per activitats i no a les entitats)
  • Disminució de la partipació de nens i nenes en activitats cares
  • Increment dels nens i nenes apuntats als grups
  • Necessitat de treballar dels monitors i monitores. Precarietat laboral que no permet “agafar-se” vacances quan es fan les activitats d’estiu.

Com ser més inclussius/ves (Pluja d’idees):

  • Replantejar activitats cares
  • Crear una bossa comú (número de compte) on es puguin fer aportacions anònimes per becar a les famílies en problemes
  • Activitats de finançament autogestionades (venda de roses per St Jordi)
  • Treballar el tema del consum
  • Donar-nos a conèixer a les famílies del barri amb problemes econòmics
  • Facilitar alternatives de pagament (fraccionament)
  • Reduïr les despeses de l’activitat (reutilitzar materials, coherència amb consum responsable)
  • Coordinació en l’ús dels recursos entre entitats, escoles i famílies
  • Consciència i sensibilitzar sobre la realitat social
  • Valorar allò que no és mercantil o que no implica intercanvi econòmic.
  • Patrocinadors?
  • Formar-se per acompanyar a les famílies amb problemes, per ser sensibles a la seva realitat
  • Activitats d’incidència. Per un barri més inclusiu. Participació en consells de particació…

Sessió de Sociologia curs de monitorxs d’activitats de lleure

Comparteixo el guió i alguns recursos complementaris de la sessió de Sociologia del 19 d’agost.

Sociologia. Curs de monitorxs d’activitats de lleure.

Llinàs del Vallès, Agost 2012.

1. L’entorn social

Com és la nostra societat?

Conceptes clau: Risc i canvi, precarietat, modernitat líquida, mercantilització, privatització –> individualització

Quin valor donem al treball?

Com ens definim? QUI ETS?

Quin valor donem a l’oci?

Les principals opcions d’oci.

2. L’educació en el lleure: espai de transformació social?

Valors imperants que no ens agraden –> cap on volem anar?

Eixos de transformació:

– Gènere

– Desigualtats socio-econòmiques (Lectura: La pobresa té causa, la nova pobresa també)

– Fet migratori (Lectura: Immigració: mà d’obra d’usar i llençar)

– …

3. El nostre entorn de treball: els nens i nenes d’ara…

Com són?

Quins són els seus models?

Què podem fer des del lleure?

A què donem valor?

Pobresa infantil i escola pública

(en castellano en Rebelión)

2.200.000 infants en situació de pobresa a l’Estat Espanyol segons UNICEF. Deixant de banda, si és que això és possible, les consideracions morals associades, la pobresa infantil constitueix un problema social de primera magnitud a causa de les conseqüències individuals en les persones que la pateixen i a la repercussió que té sobre la cohesió social. Les societats capitalistes legitimen les desigualtats socials a través del mèrit i de la igualtat d’oportunitats. És a dir, assumint que totes i tots gaudim d’una posició de sortida similar garantida per l’educació pública i uns serveis bàsics, gaudirà de major riquesa aquell que més talent tingui i més treballi. Ja és discutible que entre el gruix de la societat “normalitzada” es compleixi el principi d’igualtat d’oportunitats, però l’existència de la pobresa i l’exclusió social entre els infants evidencia, sense cap mena de discussió, que hi ha persones que parteixen amb uns desavantatges socials evidents ja des del naixement.

No és gaire habitual que els decisors polítics prenguin en consideració estudis empírics que procedeixin de qualsevol disciplina social que no sigui l’economia, però si algun tingués la temptació de recuperar les conclusions de la recerca sociològica dels darrers 10 anys sobre educació i exclusió social a la infància se n’adonaria de l’absurditat de considerar l’educació o els serveis socials una despesa.

L’evidència empírica assenyala que la posició socioeconòmica de les famílies, mesurada en funció del nivell d’ingressos i de les credencials educatives de pare i mare, manté una associació significativa amb el rendiment acadèmic dels infants i amb el risc d’abandonament escolar. Es fa molt complicat determinar fins a quin punt la relació es deu a la transmissió d’actituds i valors de la família als nens i nenes o de les tensions derivades de les penúries de l’escassetat econòmica. En qualsevol cas, hi ha estudis que confirmen que una alimentació deficient influeix en el desenvolupament cognitiu i en el rendiment escolar de les criatures, i d’altres que mostren que en el cas que una família tingui els seus membres en edat de treballar a l’atur, la percepció d’una prestació per part de la seguretat social té una influència estadísticament significativa en la prevenció del fracàs escolar. Els dèficits educatius tenen una relació molt estreta amb l’estructura d’oportunitats laborals de les persones i el fracàs escolar és una variable molt rellevant per a explicar la pobresa i l’exclusió a la vida adulta.

La probabilitat que els infants pateixin trastorns mentals també augmenta si viuen situacions de pobresa o privació econòmica durant els primers anys de vida. La incidència de desordres de conducta, de problemes d’adaptació social i de depressió infantil, és molt més alta entre els nens i nenes en situació de pobresa que entre la resta de la població infantil. Els nivells d’ansietat que pateixen els pares i les mares en situacions de privació repercuteix negativament en la relació que mantenen amb les criatures i les anàlisis de dades longitudinals apunten que la durada d’aquestes situacions està correlacionada amb la incidència de desordres mentals i trastorns cognitius en els infants i amb la probabilitat de fracàs escolar.

La combinació d’una escola pública de qualitat i de polítiques laborals facilitadores de la conciliació entre les tasques laborals i les tasques de cura han permès als països nòrdics mantenir els ràtios de pobresa infantil més baixos i la mobilitat social ascendent més alta de l’OCDE. L’evidència científica sosté que la proporció de criatures amb un rendiment escolar baix és menor en els països on la pobresa infantil és baixa, i que les desigualtats de classe social en el rendiment escolar també és menor en aquells països on hi ha menys pobresa.

La qualitat de l’educació i els nivells de pobresa es retroalimenten convertint així les polítiques de lluita contra l’exclusió social de la infància i les polítiques educatives de qualitat en accions complementàries.

L’escola pot esdevenir un espai on prevenir l’exclusió social futura ja des dels primers anys de vida. La recerca realitzada tant a Europa com als Estats Units posa de manifest el paper preventiu que pot exercir l’escolarització prèvia als 6 anys dels infants que viuen situacions de risc social. A l’estudi Itineraris i factors d’exclusió social (de Sebastià Sarasa i Albert Sales, publicat el 2009) es constatava que entre les persones amb una situació normalitzada durant la infància, haver començat l’escolarització abans dels 6 anys no tenia cap influència estadísticament significativa sobre el seu desenvolupament cognitiu i sobre els seu rendiment escolar, per a les persones que sí que havien viscut la precarietat a la primera infància, la preescolarització presentava un efecte preventiu estadísticament significatiu. Altres estudis indiquen que hi ha habilitats que es poden adquirir amb la família en els primers anys de vida i que no necessiten d’escolarització en cas de viure en una llar normalitzada, però que quan es tracta d’una llar en situació d’exclusió social o que passa moments d’extrema precarietat requereixen un espai de socialització fora de la família. Una escola bressol pública i una preescolarització pública i d’accés universal podria exercir un efecte preventiu d’itineraris vitals marcats per l’exclusió.

En etapes posteriors, la intervenció de mestres i d’altres professionals de l’educació pot ser clau per reconduir trajectòries d’exclusió o per facilitar itineraris escolars satisfactoris als infants que viuen situacions de precarietat a la llar. Els problemes dels adolescents amb les figures adultes d’autoritat esdevenen detonants de trajectòries d’exclusió quan l’individu no troba el suport de cap persona adulta alternativa i es refugia en el grup d’iguals. L’escola ha de tenir les eines per a detectar problemes i participar en les solucions treballant conjuntament amb uns serveis socials especialitzats.

Els recursos que una societat destina a l’educació no poden ser considerats una despesa. Són una inversió que es recupera amb escreix quan les persones arriben a la vida adulta. Si en algun moment, el discurs ideològic dominant assumeix aquesta afirmació ho fa acceptant que el sistema productiu necessita bons treballadors i treballadores que s’adaptin a les necessitats del mercat laboral. Però des d’una perspectiva més àmplia, destinar recursos a una educació pública de qualitat és una aposta per la cohesió social. Només a tall d’exemple, una intervenció dels serveis socials sol·licitada per l’equip d’orientació d’una escola tindria un cost mitjà anual d’uns 300 euros. Partint de la base que els estudis avalen una certa efectivitat d’aquestes intervencions per a evitar l’exclusió a la vida adulta, només cal comparar aquest cost amb el d’una pensió no contributiva (4.709 euros anuals), el d’un tractament residencial per toxicomania (30.000 euros anuals) o el d’un empresonament (24.119 euros anuals), per veure que la prevenció és econòmicament i humanament més rendible que l’atenció a les persones que ja es troben en situacions d’exclusió severa.

Més informació i bibliografia completa a:

La pobresa infantil i la reproducció de les desigualtats socials

Sarasa, Sebastià i Sales Campos, Albert (2009), Itineraris i factors d’exclusió social. Ajuntament de Barcelona, Síndica de Greuges i Fundació La Caixa. ISBN: 978-84-9850-158-2. Barcelona. (Disponible en línia a http://www.bcn.es/sindicadegreuges/pdf/ESTUDI_Itineraris_i_factors_d_exclusio_social.pdf)

Il·lustració de Sol Corradi (http://ladibuixa.wordpress.com/)

Mà d’obra en envasos retornables

 

 

Albert Sales i Campos (Professor de Sociologia, Universitat Pompeu Fabra)

Versión en castellano en Rebelión

En aquells temps, ja llunyans, en que l’economia anava bé i en que semblava que la societat al complet nedava en l’abundància, va haver qui es va atrevir a cantar algunes de les bondats de l’arribada d’immigrants al nostre país. Veus qualificades i serioses afirmaren que la incorporació de persones estrangeres al mercat laboral espanyol era necessària per mantenir el nostre sistema de seguretat social basat en les cotitzacions. Analistes diversos constataren que importar força de treball era una solució per sectors clau en els que mancava mà d’obra autòctona, com la construcció, l’agricultura o la cura de persones malaltes i dependents. Així doncs, no hi havia cap problema en que vinguessin persones de fora, sempre i quan arribessin de manera controlada i amb el bon propòsit de contribuir a la societat que “generosament” els acollia.

DINERO- Miguel Brieva
Extret de DINERO de Miguel Brieva (llicència Creative Commons)

Ara que a les vaques grasses els arriba una època d’estricta dieta, molts treballadors i treballadores immigrants han perdut el primer qualificatiu i han passat a ser simplement immigrants. Les persones nouvingudes han esdevingut les autèntiques víctimes de la crisi. A mitjans de l’any 2009 un 30% de les persones estrangeres residents a Catalunya no tenien feina, enfront un 13% de les persones autòctones. Amb aquest panorama, no són pocs els que, després de passar anys treballant en els sectors més durs i en condicions gens envejables, es troben perdent els seus estalvis i la seva salut intentant resituar-se en una societat que creu que ja no els necessita.

Disputes públiques com la provocada per l’Ajuntament de Vic només donen peu a la difusió d’idees estereotipades i no fan cap favor a la convivència. Sosté l’Excel·lentíssim Senyor Alcalde de Vic  que si una persona immigrant no està autoritzada a residir i a treballar en un país no té sentit que pugui formar part del padró ja que la inscripció en aquest registre li possibilita l’accés a serveis bàsics com l’atenció sanitària, els serveis socials i l’educació dels seus infants. Aquesta discussió no és només un debat tècnic sobre les incoherències no resoltes entre la Llei d’Estrangeria i la Llei de Bases de Règim Local. Vivim un procés de culpabilització de les persones estrangeres del deteriorament dels serveis públics, d’un suposat increment de la delinqüència i fins i tot de l’atur.

Cal recordar a l’alcalde i als regidors de Vic que el Padró Municipal d’Habitants és una eina que possibilita a les autoritats municipals conèixer les necessitats de la seva població i dissenyar polítiques públiques. Impedir que una part dels habitants de la ciutat s’inscriguin al Padró no és expulsar-los  sinó invisibilitzar-los i tancar als ulls davant problemàtiques que probablement s’agreujaran. Fins ara, l’enduriment en la concessió dels permisos de residència o de treball no ha expulsat ni ha impedit de treballar a milions de persones immigrants en el nostre país. L’únic que s’ha aconseguit negant els papers a totes aquestes persones treballadores ha estat posar-les en una situació de vulnerabilitat de la qual s’ha aprofitat bona part de la població autòctona. Persones “sense papers” han passat a formar part d’un exèrcit de mà d’obra barata i sense cap possibilitat d’exigir el compliment dels seus drets laborals. La seva desprotecció i explotació és un factor de precarització del mercat laboral que afecta a tothom.

La nostra societat ha optat per la universalitat de l’atenció sanitària i de l’educació. I aquesta opció constitueix la nostra millor política de lluita contra l’exclusió social. Negar els drets socials a través de la modificació de les condicions de registre al padró és excloure a una part de la població per raons xenòfobes i sense un anàlisi honest, profund i científic de la realitat social. Els fluxos migratoris no mantenen cap relació amb la generositat dels serveis socials o de l’estat del benestar. El que motiva l’aventura d’abandonar el propi país no és cercar la caritat de la societat d’acollida ni convertir-se en la mena de paràsit social que ens intenta dibuixar la dreta racista. La recessió econòmica ha frenat l’arribada de persones immigrants de manera molt més contundent que qualsevol llei d’estrangeria.

El nombre de persones estrangeres sense papers continuarà creixent. Però no perquè arribin de fora del país. L’atur sobrevingut impedeix la renovació del permís de residència. No podem esperar que aquestes persones es resignin a abandonar el seu projecte migratori i tornin al seu país amb la cua entre cames. Quina és la proposta dels fans de l’alcalde de Vic? Deixar sense atenció sanitària a les persones que es quedin sense feina? Expulsar els infants de les escoles si als seus pares se’ls caduca el permís de residència?

(Per saber més sobre els processos d’exclusió social i la seva relació amb les polítiques d’immigració pots consultar l’informe Itineraris i factors d’exclusió social, de Sebastià Sarasa i Albert Sales, aquí)

DINERO- Miguel Brieva
Extret de DINERO, de Miguel Brieva (llicència Creative Commons)

 

Albert Sales i Campos

Professor del Departament de Ciències Polítiques i Socials

Universitat Pompeu Fabra

En aquells temps, ja llunyans, en que l’economia anava bé i en que semblava que la societat al complet nedava en l’abundància, va haver qui es va atrevir a cantar algunes de les bondats de l’arribada d’immigrants al nostre país. Veus qualificades i serioses afirmaren que la incorporació de persones estrangeres al mercat laboral espanyol era necessària per mantenir el nostre sistema de seguretat social basat en les cotitzacions. Analistes diversos constataren que importar força de treball era una solució per sectors clau en els que mancava mà d’obra autòctona, com la construcció, l’agricultura o la cura de persones malaltes i dependents. Així doncs, no hi havia cap problema en que vinguessin persones de fora, sempre i quan arribessin de manera controlada i amb el bon propòsit de contribuir a la societat que “generosament” els acollia.

Ara que a les vaques grasses els arriba una època d’estricta dieta, molts treballadors i treballadores immigrants han perdut el primer qualificatiu i han passat a ser simplement immigrants. Les persones nouvingudes han esdevingut les autèntiques víctimes de la crisi. A mitjans de l’any 2009 un 30% de les persones estrangeres residents a Catalunya no tenien feina, enfront un 13% de les persones autòctones. Amb aquest panorama, no són pocs els que, després de passar anys treballant en els sectors més durs i en condicions gens envejables, es troben perdent els seus estalvis i la seva salut intentant resituar-se en una societat que creu que ja no els necessita.

Disputes públiques com la provocada per l’Ajuntament de Vic només donen peu a la difusió d’idees estereotipades i no fan cap favor a la convivència. Sosté l’Excel·lentíssim Senyor Alcalde de Vic  que si una persona immigrant no està autoritzada a residir i a treballar en un país no té sentit que pugui formar part del padró ja que la inscripció en aquest registre li possibilita l’accés a serveis bàsics com l’atenció sanitària, els serveis socials i l’educació dels seus infants. Aquesta discussió no és només un debat tècnic sobre les incoherències no resoltes entre la Llei d’Estrangeria i la Llei de Bases de Règim Local. Vivim un procés de culpabilització de les persones estrangeres del deteriorament dels serveis públics, d’un suposat increment de la delinqüència i fins i tot de l’atur.

Cal recordar a l’alcalde i als regidors de Vic que el Padró Municipal d’Habitants és una eina que possibilita a les autoritats municipals conèixer les necessitats de la seva població i dissenyar polítiques públiques. Impedir que una part dels habitants de la ciutat s’inscriguin al Padró no és expulsar-los  sinó invisibilitzar-los i tancar als ulls davant problemàtiques que probablement s’agreujaran. Fins ara, l’enduriment en la concessió dels permisos de residència o de treball no ha expulsat ni ha impedit de treballar a milions de persones immigrants en el nostre país. L’únic que s’ha aconseguit negant els papers a totes aquestes persones treballadores ha estat posar-les en una situació de vulnerabilitat de la qual s’ha aprofitat bona part de la població autòctona. Persones “sense papers” han passat a formar part d’un exèrcit de mà d’obra barata i sense cap possibilitat d’exigir el compliment dels seus drets laborals. La seva desprotecció i explotació és un factor de precarització del mercat laboral que afecta a tothom.

La nostra societat ha optat per la universalitat de l’atenció sanitària i de l’educació. I aquesta opció constitueix la nostra millor política de lluita contra l’exclusió social. Negar els drets socials a través de la modificació de les condicions de registre al padró és excloure a una part de la població per raons xenòfobes i sense un anàlisi honest, profund i científic de la realitat social. Els fluxos migratoris no mantenen cap relació amb la generositat dels serveis socials o de l’estat del benestar. El que motiva l’aventura d’abandonar el propi país no és cercar la caritat de la societat d’acollida ni convertir-se en la mena de paràsit social que ens intenta dibuixar la dreta racista. La recessió econòmica ha frenat l’arribada de persones immigrants de manera molt més contundent que qualsevol llei d’estrangeria.

El nombre de persones estrangeres sense papers continuarà creixent. Però no perquè arribin de fora del país. L’atur sobrevingut impedeix la renovació del permís de residència. No podem esperar que aquestes persones es resignin a abandonar el seu projecte migratori i tornin al seu país amb la cua entre cames. Quina és la proposta dels fans de l’alcalde de Vic? Deixar sense atenció sanitària a les persones que es quedin sense feina? Expulsar els infants de les escoles si als seus pares se’ls caduca el permís de residència?

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: