El MEDE: La consolidación del golpe de estado financiero en la UE

Por Albert Sales e Inés Marco (RETS y ODG)

Hoy empieza a funcionar el MEDE (Mecanismo Europeo De Estabilidad), una nueva institución financiera intergubernamental que tiene como objetivo garantizar la solvencia de los estados miembro facilitándoles crédito y asumiendo las funciones hasta ahora desempeñadas por el Fondo Europeo de Estabilidad Financiera y el Mecanismo Europeo de Estabilidad Financiera. La creación del MEDE ha sido posible gracias a la modificación del artículo 136 del Tratado de Funcionamiento de la Unión Europea que se llevo a cabo en 2011 para “salvaguardar la estabilidad de la zona euro” e introducir “condiciones estrictas” para los beneficiarios de la ayuda financiera.

El MEDE debe convertirse en una especie de Fondo Monetario Internacional para los estados miembros de la UE. La capacidad de crédito inicial prevista es de 700.000 millones de euros, de los cuales 80.000 procederan de la aportaciones directas de los estados y el resto se alcanzaran mediante capital “movilizable” y garantías, es decir, comprometiendo futuras cuotas de los países antes de haberlas ingresado. Las explicaciones técnicas sobre la capacidad de crédito del MEDE son, como es habitual en estos casos, auténticos jeroglíficos para la ciudadanía. Ni la información resulta de fácil acceso, ni es comprensible para la gran mayoría de personas que acabaran sufriendo las consecuencias del funcionamiento de esta institución, ni el tema tiene la relevancia mediática que merece, atendiendo al atentado contra el funcionamiento de las instituciones democráticas que supone el articulado del tratado fundacional del MEDE.

El único debate sobre el MEDE que ha tenido cierta repercusión ha sido el rechazo de Alemania a la propuesta inicial de que esta institución pudiera requerir capital ilimitado de los estados miembros para ampliar su capacidad de crédito. A pesar de que organizaciones ciudadanas presentaron multitud de recursos de inconstitucionalidad por considerar que el MEDE agrede la soberanía de las instituciones democráticas, el Tribunal Constitucional Alemán abrió las puertas a la firma del tratado exigiendo tan sólo una modificación: que se fijará un límite a la aportación alemana de 190.000 millones de euros (efectivo más avales). Más allá de esta cifra, la contribución deberá ser votada en el Parlamento. El resto de recursos han sido rechazados considerando que el MEDE es creado el 11 de julio de 2011 por los ministros de Finanzas de la zona euro actuando como representantes de la soberanía de sus respectivos estados.

Pero el texto del tratado por el que se constituye el MEDE contiene otros muchos aspectos preocupantes des de el punto de vista político y de calidad democrática que escapan al debate de las cifras. Según el articulado inicial, que todos los diputados y diputadas el Europarlemento han tenido en sus manos, el MEDE, sus propiedades y sus activos, van a gozar de una inmunidad total frente a los estados miembro. No podrán ser objeto de ninguna forma de acción legal en su contra ni podrán ser “intervenidos, confiscados o embargados” ya sea por vía ejecutiva, judicial, administrativa o legislativa. Lo cual coloca a esta institución, creada a la sombra de la opinión pública europea (si es que existe tal cosa), fuera del control de las instituciones de las ya debilitadas democracias liberales estatales. En el terreno de las responsabilidades personales, el tratado establece que directores, subdirectores, director ejecutivo y demás empleados del MEDE serán inmunes a cualquier tipo de proceso legal por actividades ejercidas en el desempeño de sus funciones, y gozarán de inviolabilidad de sus archivos y documentos oficiales. Lo que significa que los tribunales de los países europeos no podrán, bajo ningún concepto, investigar las actividades profesionales de los altos cargos del MEDE.

Esta institución, que tendrá su sede en Luxemburgo, cristaliza la subordinación de toda forma de ejercicio de la soberanía popular en Europa a las necesidades financieras que, ante la deriva de los acontecimientos, son las necesidades de los grandes bancos. Las condiciones ligadas a los créditos y la conversión de deuda privada en deuda pública, consolida el golpe de estado financiero que vive la Unión Europea como consecuencia del profundo déficit democrático que arrastra desde su fundación.

Tratado constitutivo MEDE

Anuncis

Testosterocràcia: hormones i crisi

Versión en castellano en Rebelión.org

El que no havien aconseguit ni protestes ni mobilitzacions ni jutjats, ho han aconseguit “els mercats”. Berlusconi ha marxat per la porta del darrera advertint que continuarà ocupant el seu escó en el Parlament italià. Tant preocupant com que les urnes hagin permès el llarg regnat de Il Cavalliere és el fet de que algú l’hagi fet plegar sense necessitat de passar per les urnes. Però, al capdavall, la retirada del bo d’en Silvio ha estat una mesura d’allò més encertada. Només cal veure els titulars dels principals diaris celebrant la reacció en positiu dels “mercats” i com una recuperada confiança en la capacitat d’Itàlia de fer front al seu deute públic permetía un descens de la prima de risc.

El successor de Berlusconi, Mario Monti, segur que sabrà treure a Itàlia de la crisi. Si algú pot saber a quins estímuls obeeixen els designis dels mercats és un antic assessor del banc d’inversions nord-americà Goldman Sachs. I és que avui, els grans estadistes no han de preocupar-se pels problemes de la ciutadania, sinó per saber fer contentes aquestes maquinàries virtuals que, segons els grans experts, assignen els recursos de la manera més eficient possible. Si per generar confiança cal reformar una constitució en quinze dies, és responsabilitat dels sabis polítics amb visió d’Estat posar-se d’acord. Què cal renunciar a fer un referèndum? Els governants sensats han de saber fer marxa enrera i retirar-se a temps.

Quan penso en tota aquesta gent poderosa, governant per respondre les exigències dels mercats no puc evitar recordar dos estudis dels que parla Susan George al seu darrer llibre i que es van publicar a The New Sciencist (Jason Palmer, 2008; Linda Geddes, 2009). Les investigacions concloïen que en les situacions de tensió que viuen les persones dedicades a prendre decisions d’inversió, uns alts nivells de testosterona (hormona masculina associada a la agressivitat) ajudaven a guanyar més diners. La racionalitat dels mercats està doncs  dipositada en una colla de mascles amb els nivells hormonals d’un adolescent en un vestuari femení, que han de prendre decisions en segons seguint els seus instints més primaris. La situació no convida a l’optimisme, almenys per als que no guanyem res amb els milions de transaccions financeres diàries que enriqueixen als que ja són rics.

Malestar, violència i cohesió social

(versión en castellano en Rebelión.org)

Els conflictes socials tenen aquests inconvenients. Són conflictius. Bona part dels que avui es mostren irats amb les protestes de les persones indignades, expliquen encara batalletes de maig del 68 amb manifesta nostàlgia. I, si tirem d’hemeroteca, les manifestacions i els enfrontaments amb l’autoritat democràtica de l’Estat francès al París de finals dels seixanta no van ser precissament un bany de pau, amor i substàncies psicoactives. En moments convulsos i amb mobilitzacions com les que hem estat vivint el més destacable és que un moviment assembleari hagi pogut controlar la violència de manera tan efectiva. La fe en la no violència com a única estratègia legítima i el convenciment de que qualsevol acte agressiu serà utilitzat per criminalitzar les mobilitzacions, ha fet que en totes les accions ciutadanes portades a terme des del 15 de maig, enmig de les tensions, les mans alçades i les veus cridant a la calma i a la resistència pacífica s’hagin convertit en la norma.

Quan Mas apareix davant dels mitjans “visiblement enfadat” oblida que les persones aturades, les famílies desnonades, el nou precariat, gent jove, amb estudis i capacitats però sense estabilitat ni futur, també tenen raons per estar enfadats però no disposen de micròfons i càmeres per fer visible la seva indignació. I si als polítics professionals els preocupa que accions pacífiques de desobediència civil esdevinguin violentes, més els hauria de preocupar la violència que s’està gestant als barris, dia rere dia, amb l’enduriment de la vida quotidiana de les persones i amb la violència estructural que s’exerceix sobre amplis sectors de la població.

Retallar la renda mínima d’inserció, únic ingrés de les famílies més empobrides del país, mentre desapareix l’impost de successions és violència estructural. Reduir els recursos destinats a l’educació pública és hipotecar el futur de tots i totes i destruir la política redistributiva més important de la nostra societat. Abocar la sanitat pública a la privatització és malvendre un patrimoni de tothom i convertir necessitats en luxes. Derogar un centenar de lleis d’una tacada amb la llei omnibus es atropellar la democràcia.

Les mesures que, sense cap mena de vergonya, es presenten com inevitables aprofundiran en les desigualtats socials minant la ja malmesa cohesió social. I justificar les creixents desigualtats socials en base al treball, la preparació, la bona fortuna o el merit, té un límit. A hores d’ara, qui es creu que la prosperitat econòmica està associada a l’esforç? Quan els causants de la crisi tornen a ocupar els seus llocs directius cobrant salaris i bonus, qui té la barra de justificar les creixents desigualtats socials en el merit? Per mantenir un alt nivell de tolerància enfront les desigualtats i la injustícia social s’ha de garantir que la pobresa i l’exclusió són fenòmens de minories. Però l’extensió de la precarietat i del risc de pobresa desperta el qüestionament de les bases de les desigualtats. Potser algú es pensava que la destrucció del nostre modest estat del benestar es faria sense soroll i amb l’oposició de no més de deu diputades i diputats, però el malestar només acaba de començar.

Per compensar, en els propers anys haurem de veure com s’intensifica la criminalització de les capes més desafavorides de la societat. La persecució i la estigmatització dels més vulnerables que ha començat amb les persones immigrants s’ampliarà a altres col·lectius en situacions de marginalitat a fi de marcar la frontera entre els ciutadans i les ciutadanes de bé i les persones caigudes en desgràcia per la seva “falta de previsió” o per la seva “inadaptació social i cultural”. Veurem com es centra el debat públic en com reprimir la conflictivitat social derivada de la destrucció de la cohesió i de l’extensió de la pobresa i, per descomptat no s’aportarà cap solució més enllà de la repressió, fent lectures interessades i electoralistes de la situació. Exactament el mateix que succeeix avui amb els enfrontaments i les accions violentes derivades puntualment de les protestes. Debatre la conveniència de la repressió i les seves formes no soluciona res, només serveix per evitar discutir sobre els problemes centrals que han generat el moviment.

La “primavera àrab”, el Marroc i la democràcia real

(versión en castellano aquí)

Albert Sales i Campos *** Professor de Sociologia de la UPF i membre de SETEM Catalunya

Des de el 20 de febrer el Marroc viu una efervescència política històrica als carrers. Encara que la situació al país veí sigui menys comentada als mitjans que la d’altres països àrabs, és molt destacable que gairebé cada diumenge es realitzin marxes i concentracions a diferents ciutats marroquines, especialment multitudinàries a Tànger, Rabat i Casablanca.

Cadascuna de les jornades de mobilització ha tret als carrers a desenes de milers de persones i, fins el diumenge 22 no s’havia produït cap acte violent ni cap enfrontament amb la política. La postura del règim del rei Mohamed VI havia estat totalment permissiva, observant la situació des de la distància i a l’expectativa de com es desenvolupaven els esdeveniments a Tunísia, Egipte o el Iemen. El 22 la permissivitat va donar pas a dures càrregues policials i a la detenció i identificació de centenars d’activistes a les ciutats on el moviment és més fort. Els col·lectius i organitzacions que formen el moviment 20 de febrer ja han emès un comunicat en el que exigeixen el respecte al dret de manifestació pacífica i en que expressen el seu suport incondicional a futures expressions de descontent i de protesta. No ens haurem d’estranyar doncs si comença una escalada de tensió entre una població cada cop més farta de les seves condicions socioeconòmiques i d’un sistema polític pseudo-democràtic.

Igual que en les revoltes d’altres països o que en les acampades repartides per l’Estat Espanyol després del 15 de maig, el moviment contestatari marroquí és molt heterogeni. S’hi reuneixen partits d’esquerres, sindicats, grups d’esquerra no partidista, islamistes moderats, marxistes, persones aturades, obrers i obreres… I, alhora, s’hi acumulen reclamacions molt diverses: des d’oportunitats de treball, fins a salaris que permetin viure amb dignitat, passant per condicions laborals acceptables o millores en el funcionament del sistema de seguretat social. Però la reivindicació comú a totes i cadascuna de les persones que surten al carrer setmana rera setmana és la d’assolir una democràcia real al Marroc. Les mobilitzacions no surten del no res. A l’esperança encomanada per les revolucions d’Egipte i Tunísia es suma una acumulació de pressions sobre la població que en un moment o altre havien de fer esclatar la situació. L’alt atur estructural i taxes de pobresa absoluta que no es redueixen des dels vuitanta, conviuen amb l’encariment dels productes bàsics i amb uns salaris industrials totalment insuficients per cobrir necessitats.

Les marroquines i els marroquins exigeixen més democràcia cansats d’uns governants que prometen reformes i un increment del benestar a través de la integració en els mercats internacionals des de fa dècades. Les polítiques socials i econòmiques impulsades al país han estat impregnades de la veracitat científica neoliberal. En conseqüència, Marroc, igual que la resta de la regió, té assignat el seu rol en els mercats internacionals. Les seves principals exportacions són la roba, els productes agrícoles i pesquers i els fosfats. El tèxtil i la confecció constitueixen el primer sector industrial del regne alauita i suposen prop d’un terç de les exportacions del país. Les fàbriques i tallers del sector ocupen al 40% de les persones treballadores de la indústria i generen el 66% dels treballs femenins. Utilitzant un concepte benèvol, la pràctica totalitat de tots aquests llocs de treball es podrien qualificar de precaris. Les obreres de la confecció i de la transformació agroalimentària no ingressen més de 180 euros mensuals per treballs en que les jornades laborals setmanals superen sistemàticament les 60 hores.

L’estructura de producció agrícola marroquina es va gestar durant l’administració francesa (1912-1956), període en el qual es va iniciar la integració del sector a l’economia global a través de la transformació d’extenses zones de secà en zones irrigades productores de verdures d’horta . Al costat d’aquest llegat francès, en aquesta època es va assentar un sistema de relacions jeràrquiques clientelars que marca encara ara l’assignació de títols de propietat sobre els camps de conreu i la presa de decisions pel que fa a planificació de l’activitat agrícola es refereix. El Pla d’Ajustament Estructural imposat pel Fons Monetari Internacional en els 80 ha aprofundit en el procés de tancament o privatització de les terres de pastura comunals per a convertir-les en zones d’horta per a l’exportació. La mineria dels fosfats, d’altra banda, suposa una entrada de divises molt quantiosa que van a parar directament als comptes bancaris de la família reial i dels seus familiars, que mantenen un control total sobre el sector.

El dia que el G8 decidia destinar 40.000 milions d’euros per ajudar a la democratització de Tunísia i Egipte, Sarcozy marcava públicament les distàncies entre els processos oberts per la primavera àrab i les mobilitzacions d’indignació de l’Estat espanyol. El president francès expressava un respecte per les persones i col·lectius revoltats contra les dictadures àrabs que, al seu entendre, no mereixen les persones que es manifesten en el sí de les democràcies liberals. Les declaracions de l’estadista francès evidencien un escàs compromís amb els valors democràtics que no sorprèn a ningú. Es dona suport als processos que les potències europees consideren finalitzats amb l’enderrocament dels dictadors però s’ignora deliberadament el procés marroquí i, per descomptat, la brutal repressió que ja ha començat. Alhora, es desqualifiquen i s’infravaloren els moviments que es donen a Europa i el qüestionament d’uns sistemes polítics suposadament democràtics esclaus de la voluntat de les elits financeres internacional.

més informació sobre la repressió de les marxes:

Comunicat contra la repressió a les marxes pacífiques del Marroc del 22 de maig

La democràcia de mercat no és democràcia real

(versión en castellano en Rebelión.org)

Albert Sales i Campos *** Professor de Sociologia de la UPF

A les mobilitzacions engegades sota el lema “democràcia real ja” els cauen crítiques des de bona part de l’espectre polític tradicional per la seva poca representativitat, per exigir canvis des de fora de les regles del joc i, sobretot, per posar en dubte la legitimitat de la democràcia liberal per fer valer la “voluntat de la majoria”. Els analistes i opinòlegs afins als partits amb possibilitat de governar, pensen que la ciutadania descontenta ja pot decidir sobre el futur dels seus representants cada quatre anys i que té el dret constitucional a crear noves formacions polítiques i entrar en la contesa electoral si les existents no els satisfan. Però la mateixa ciutadania disposa d’una llarga llista d’exemples que mostren com el seu vot es converteix en carta blanca per a que els polítics professionals responguin als interessos de les classes dominants.

il·lustració de Miguel Brieva (llicència Creative Commons)

L’orientació de les polítiques per afrontar l’actual crisi ha posat de manifest les deficiències d’un sistema en el que el concepte de democràcia va començar a fer aigües amb l’imposició ideològica del neoliberalisme a partir dels anys 70. Pas a pas, la doctrina econòmica de l’Escola de Chicago s’ha estès i s’ha acceptat com a únic sistema econòmic i social possible. Val a dir, que els primers experiments neoliberals, no es van portar a terme precisament en el marc de democràcies ni van ser acceptats passivament per part de la població que en va patir els efectes. Ni Xilens, ni Indonesis haurien assumit per voluntat pròpia, expressada a través de les urnes, la destrucció de tot tipus de protecció cap a la classe treballadora i la instal·lació de les elits dirigents en una situació de privilegi immillorable per fer negocis i per multiplicar el seu capital. Va ser la força de les armes i el finançament i recolzament nord-americà qui va aconseguir la pionera conversió a la doctrina.

A les democràcies madures, la imposició va ser molt més subtil. Sense tortures ni execucions massives, sense dictadors sanguinaris d’ulleres fosques, sense estadis esportius plens de mestres, funcionaris, obrers i estudiants, la revolució conservadora ha retornat al capital els privilegis perduts després de la Segona Guerra Mundial. Quan l’any 1992, en plena recessió, Bill Clinton inicia la carrera cap a la Casa Blanca promet una expansió de la cobertura dels serveis sanitaris i unes polítiques socials que corregeixin les desigualtats provocades per la política econòmica de l’era Reagan. Un cop a la presidència dels EUA i amb tot un mandat per davant, Clinton rep la visita de dos autoritats de les finances de la primera potència mundial: Alan Greenspan (President de la Reserva Federal) i Robert Rubin (Director de Goldman-Sachs). Els dos il·lustres visitants convencen al recentment elegit president de que el seu programa és inviable perquè un increment de la despesa pública dispararia el dèficit, incrementaria els tipus d’interès, contrauria la demanda interna i col·lapsaria l’economia nord-americana.

Quan Tony Blair es nomenat Primer Ministre del Regne Unit anuncia que el nou laborisme britànic està disposat a enviar les divisions de classe social als llibres d’història. El que podia semblar una aposta redistributiva no és res més que la consolidació de les polítiques de Tatcher i Major. Un atac frontal al sector públic a partir de la premisa neoliberal de que les persones són éssers calculadors i racionals que es guien únicament pel propi interès. En virtut d’aquesta premisa, el lliure mercat és el millor sistema per regular les relacions humanes i les privatitzacions es converteixen en l’únic camí cap a l’eficiència. Tot això, oblidant el rol del sector públic com a corrector de les fallides del mercat.

Malgrat el que pugui dir el Partit Popular espanyol en la seva eterna cursa pre-electoral, el govern de Zapatero no ha fet més que aplicar les receptes econòmiques que la dreta hauria aplicat si hagués estat governant. Si algú te dubtes al respecte, només ha d’acudir al llibre que va publicar José María Aznar l’any 2008 per trobar-hi escrites les polítiques macroeconòmiques dels pseudo-socialistes d’en ZP. A fi de comptes, el triomf ideològic del neoliberalisme ha convertit aquestes polítiques en solucions de sentit comú que no admeten cap discussió. Cal satisfer als mercats perquè l’economia funcioni i això suposa seguir les indicacions d’individus com Emilio Botín, que fa unes setmanes, afirmava amb orgull que el seu banc, el Santander, era un dels triomfadors de la crisi.

No serveix de gran cosa poder canviar els representants polítics cada quatre anys si els que prenen les decisions a l’ombra no responen a cap control per part de la ciutadania. La imposició tecnocràtica d’una “democràcia de mercat” parteix de premisses suposadament inqüestionables que són les que trontollen sota la crida de “democràcia real ja!”. Les agències de qualificació i els directius de les grans corporacions financeres, malgrat ser responsables de la crisi, estan imposant mesures que continúen prioritzant els seus beneficis al benestar de les persones. Els partits tradicionals no gosen enfrontar-s’hi per acabar amb les perversions del sistema i la pròpia democràcia representativa és altament conservadora a l’hora de permetre l’entrada de noves idees. Ni els partits de la suposada esquerra ni els sindicats s’han atrevit a dir que el sistema no funciona i que la refundació del capitalisme no és possible. La por a perdre l’electorat “moderat” pot més que l’evidència de que no hi ha polítiques d’esquerres possibles acceptant com a veritables els axiomes neoliberals.

La dictadura dels mercats es pot sostenir mentre una gran majoria de la gent tingui por a perdre el seu nivell de consum, però al capitalisme salvatge continuarà tensant la situació. Algun dia, la societat del low cost no aguantarà més imposicions i precarietat a canvi de telèfons d’útima generació i bitllets d’avió barats per escapar de la rutina. Igual que la llibertat no consisteix en poder triar el que un vol comprar, la democràcia no consisteix en posar un paper en una urna cada quatre anys.

La democracia de mercado no es democracia real

Albert Sales y Campos *** Profesor de Sociología de la UPF

A las movilizaciones iniciadas bajo el lema “democracia real ya” les caen críticas desde buena parte del espectro político tradicional por su poca representatividad, por exigir cambios desde fuera de las reglas del juego y, sobre todo, por poner en duda la legitimidad de la democracia liberal para hacer valer la “voluntad de la mayoría”. Los analistas y opinólogos afines a los partidos con posibilidad de gobernar piensan que la ciudadanía descontenta ya puede decidir sobre el futuro de sus representantes cada cuatro años y que tiene el derecho constitucional a crear nuevas formaciones políticas y entrar en la contienda electoral si las existentes no los satisfacen. Pero la misma ciudadanía dispone de una larga lista de ejemplos que muestran cómo su voto se convierte en carta blanca para que los políticos profesionales respondan a los intereses de las clases dominantes.

il·lustració de Miguel Brieva (llicència Creative Commons)

La orientación de las políticas para afrontar la actual crisis ha puesto de manifiesto las deficiencias de un sistema en el que el concepto de democracia empezó a hacer aguas con la imposición ideológica del neoliberalismo a partir de los años 70. Paso a paso, la doctrina económica de la Escuela de Chicago se ha extendido y se ha aceptado como único sistema económico y social posible. Cabe decir, que los primeros experimentos neoliberales, no se llevaron a cabo precisamente en el marco de democracias ni fueron aceptados pasivamente por parte de la población que sufrió sus efectos. Ni Chilenos, ni Indonesios habrían asumido por voluntad propia, expresada a través de las urnas, la destrucción de todo tipo de protección hacia la clase trabajadora y la instalación de las élites dirigentes en una situación de privilegio inmejorable para hacer negocios y para multiplicar su capital. Fueron la fuerza de las armas y la financiación y apoyo estadounidense quienes lograron la pionera conversión a la doctrina.

En las democracias maduras, la imposición fue mucho más sutil. Sin torturas ni ejecuciones masivas, sin dictadores sanguinarios de gafas oscuras, sin estadios deportivos llenos de maestros, funcionarios, obreros y estudiantes, la revolución conservadora ha devuelto al capital los privilegios perdidos después de la Segunda Guerra Mundial. Cuando el año 1992, en plena recesión, Bill Clinton inicia la carrera hacia la Casa Blanca promete una expansión de la cobertura de los servicios sanitarios y unas políticas sociales que corrijan las desigualdades provocadas por la política económica de la era Reagan. Una vez en la presidencia de EEUU y con todo un mandato por delante, Clinton recibe la visita de dos autoridades de las finanzas de la primera potencia mundial: Alan Greenspan (Presidente de la Reserva Federal) y Robert Rubin (Director de Goldman-Sachs) . Los dos ilustres visitantes convencen al recién elegido presidente de que su programa es inviable porque un incremento del gasto público dispararía el déficit, incrementaría los tipos de interés, contraería la demanda interna y colapsaría la economía norteamericana .

Cuando Tony Blair es nombrado Primer Ministro del Reino Unido anuncia que el nuevo laborismo británico está dispuesto a enviar las divisiones de clase social en los libros de historia. Lo que podía parecer una apuesta redistributiva no es más que la consolidación de las políticas de Tatcher y Mayor. Un ataque frontal al sector público a partir de la premisa neoliberal de que las personas son seres calculadores y racionales que se guían únicamente por el propio interés. En virtud de esta premisa, el libre mercado es el mejor sistema para regular las relaciones humanas y las privatizaciones se convierten en el único camino hacia la eficiencia. Todo ello, olvidando el rol del sector público como corrector de los fallos del mercado.

A pesar de lo que pueda decir el Partido Popular español en su eterna carrera pre-electoral, el gobierno de Zapatero no ha hecho más que aplicar las recetas económicas que la derecha hubiera aplicado si hubiera estado gobernando. Si alguien tiene dudas al respecto, sólo tiene que acudir al libro que publicó José María Aznar en el año 2008 para encontrar escritas las políticas macroeconómicas de los pseudo-socialistas de ZP. A fin de cuentas, el triunfo ideológico del neoliberalismo ha convertido estas políticas en soluciones de sentido común que no admiten ninguna discusión. Hay que satisfacer los mercados para que la economía funcione y esto supone seguir las indicaciones de individuos como Emilio Botín, que hace unas semanas, afirmaba con orgullo que su banco, el Santander, era uno de los triunfadores de la crisis.

No sirve de mucho poder cambiar los representantes políticos cada cuatro años si los que toman las decisiones a la sombra no responden a ningún control por parte de la ciudadanía. La imposición tecnocrática de una “democracia de mercado” parte de premisas supuestamente incuestionables que son las que se tambalean bajo el lema de “democracia real ya!”. Las agencias de calificación y los directivos de las grandes corporaciones financieras, a pesar de ser responsables de la crisis, están imponiendo medidas que siguen priorizando sus beneficios al bienestar de las personas. Los partidos tradicionales no se atreven a iniciar enfrentamiento alguno para acabar con las perversiones del sistema y la propia democracia representativa es altamente conservadora a la hora de permitir la entrada de nuevas ideas. Ni los partidos de la supuesta izquierda ni los sindicatos se han atrevido a decir que el sistema no funciona y que la refundación del capitalismo no es posible. El miedo a perder el electorado “moderado” puede más que la evidencia de que no hay políticas de izquierdas posibles aceptando como verdaderos los axiomas neoliberales.

La dictadura de los mercados se puede sostener mientras una gran mayoría de la gente tenga miedo a perder su nivel de consumo, pero al capitalismo salvaje continuará tensando la situación. Algún día, la sociedad del low cost no aguantará más imposiciones y precariedad a cambio de teléfonos de útima generación y billetes de avión baratos para escapar de la rutina. Al igual que la libertad no consiste en poder elegir lo que uno quiere comprar, la democracia no consiste en poner un papel en una urna cada cuatro años.

L’adéu a Mubarak des del Marroc

Albert Sales i Campos
Professor de sociologia de la UPF.
Membre de SETEM Catalunya

versión en castellano publicada en Rebelión

Fins l’11 de febrer era difícil imaginar que en els cafès del Marroc s’iniciessin sengles tertúlies sobre política i economia internacional. O que la televisió pogués congregar multituds sense oferir cap pilota rodant per un tros de gespa. Però l’11 de febrer de 2011, els cafès de Tànger bullien d’expectació davant la més que evident possibilitat que Hosni Mubarak abandonara el poder a Egipte. Si la caiguda de Ben Ali a Tunísia, ja havia suposat un canvi en l’imaginari i en la cultura política dels països àrabs, la deriva dels esdeveniments a Egipte està escrivint una nova pàgina plena d’incerteses i, alhora, d’esperances .

L’esquerra militant marroquina porta molts anys instal·lada a la desesperació causada per la impossibilitat de construir alternatives polítiques realment democràtiques a l’interior del país i per l’aparent estabilitat dels règims dictatorials veïns. La suposada democratització impulsada per Mohamed VI ha obert la possibilitat de desenvolupar les seves activitats a algunes organitzacions i moviments socials, però sempre sota un cert control que garanteixi que no posen en perill els pilars fonamentals de la monarquia alauita. Les concessions d’aquestes limitades llibertats i l’acceptació majoritària del discurs oficial que vincula l’obertura econòmica i la integració en els mercats internacionals amb el progrés i la democràcia rebaixen sistemàticament les tensions socials.

Sens dubte, les caigudes de Ben Ali i, sobretot, de Mubarak poden ser un revulsiu a jutjar per l’acollida de notícia al Marroc. Els processos duts a terme en aquests països constitueixen un gran èxit tant pel fet en si, com per la forma en què els pobles s’han organitzat per enfrontar-se a dictadors que portaven dècades en el poder. Tot i que els mitjans de comunicació occidentals s’entestin a presentar les mobilitzacions com revoltes provocades directament pel descontentament dels treballadors desocupats, reputades veus del món àrab asseguren que ha estat clau la implicació de moviments socials crítics amb la globalització neoliberal i amb el rol que la distribució internacional del treball ha assignat als seus països. En aquest sentit Egipte constitueix un referent a la zona, tant el nombre d’habitants com pel seu poder econòmic.

Tant Mubarak com el seu antecessor, Sadat, van dedicar grans esforços a la deconstrucció del règim desenvolupista de Nasser, acabant amb les polítiques de reforç de la indústria orientada al mercat intern i recuperant les prioritats del règim de domini colonial francès: establir un sistema de producció basat en les exportacions (sobretot de cotó). Igual que molts altres dictadors, Mubarak ha estat un executor de polítiques econòmiques neoliberals, generant les condicions òptimes per a l’enriquiment de les elits locals que tenen el poder econòmic i integrant a Egipte en el sistema financer i comercial internacionals. Per a les elits del país i per occident, la caiguda de Mubarak és un mal menor que ha d’evitar inconvenients majors. D’aquí els esforços que es realitzaran en les pròximes setmanes per convertir el president sortint en boc expiatori i evitar que els moviments socials egipcis qüestionin el neoliberalisme i les estructures de poder fàctic.

port de Tànger

Marroc, igual que la resta de la regió, té assignat el seu rol en els mercats internacionals. Les seves principals exportacions són la roba, els productes agrícoles i els fosfats. El tèxtil i la confecció constitueixen el primer sector industrial del regne alauita i suposen prop d’un terç de les exportacions del país. Les fàbriques i tallers del sector ocupen al 40% de les persones treballadores de la indústria i generen el 66% dels treballs femenins. Utilitzant un concepte benèvol, la pràctica totalitat de tots aquests llocs de treball se podrien qualificar de precaris. L’estructura de producció agrícola marroquina es va gestar durant l’administració francesa (1912-1956), període en el qual es va iniciar la integració del sector a l’economia global a través de la transformació d’extenses zones de secà en zones irrigades productores de verdures d’horta . Al costat d’aquest llegat francès, en aquesta època es va assentar un sistema de relacions jeràrquiques clientelars que marca encara ara l’assignació de títols de propietat sobre els camps de conreu i la presa de decisions pel que fa a planificació de l’activitat agrícola es refereix. El Pla d’Ajustament Estructural imposat pel Fons Monetari Internacional en els 80 ha aprofundit en el procés de tancament o privatització de les terres de pastura comunals per a convertir-les en zones d’horta per a l’exportació. La mineria dels fosfats, d’altra banda, suposa una entrada de divisisas molt quantiosa que van a parar directament als comptes bancaris de la família reial i dels seus familiars, que mantenen un control total sobre el sector.

Les propostes i la pressió per un canvi polític estan profundament lligades a una lluita per la dignitat de les persones treballadores que s’oposa frontalment a un model industrial i agrícola orientat a l’exportació ia satisfer les necessitats d’empreses estrangeres. Encara que la caiguda de règims dictatorials veïns suposa una injecció d’il·lusió, els moviments obrers identifiquen en els mercats internacionals i les relacions comercials injustes fonts d’explotació més enllà de l’acció política de la monarquia i del seu govern. Els moviments socials dels països àrabs són molt més que grups que es mobilitzen davant les altes taxes d’atur i un futur sense oportunitats. En les recents mobilitzacions i les que estan per arribar s’ha donat cita una esquerra plural que lluita per molt més que una democràcia liberal subjecta als dictats dels mercats internacionals i les elits econòmiques.

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: