“Hem deixat a les persones i famílies més empobrides a l’estacada”

Compareixença a la Comissió de Benestar, Família i Immigració del Parlament de Catalunya amb relació a la Proposició de Llei de Renda Garantida de Ciutadania. 8 d’abril de 2015. AlbertSales_Parlament Algunes idees clau: “Una Renda Garantida és imprescindible si es vol lluitar contra la pobresa i l’exclusió social severes” “Les noves formes de pobresa no són fruit de la crisi, comencen molt abans” “Protegir a les persones de l’exclusió social no ha de dependre el treball assalariat i de les cotitzacions a la seguretat social”. “Els programes de workfare son un brindis al sol amb el mercat laboral que tenim. Només aconsegueixen estigmatitzar i culpabilitzar” “La bretxa de pobresa de Catalunya és més alta que l’Espanyola i que la d’Hongria, i que la de Bulgaria…” “Amb la revisió del PIRMI i altres retallades, hem deixat a les persones i a famílies més empobrides a l’estacada” “La rendes garantides no condicionades a la inserció laboral tenen un efecte redistributiu i de protecció de les dones que no es pot aconseguir amb cap altre tipus de programa” http://www.parlament.cat/web/actualitat/canal-parlament/compartir-diferit?p_cp1=7431077&p_cp2=7432431

Anuncis

El full de ruta cap a la misèria d’Artur Mas

Albert Sales // Col·lectiu RETS

La probabilitat de que el govern d’Artur Mas culpi a Espanya de les seves decisions és directament proporcional a la impopularitat de les mateixes. Cada cop que es retallen els serveis públics o es prenen mesures que afecten directament a la vida quotidiana dels catalans i les catalanes, la coartada pren forma de balança fiscal, espoli o incompliment de compromisos per part del Govern de l’Estat. Fins i tot, l’equip de comunicació de l’Alcalde Trias va atribuir a la falta d’inversió des de Madrid les pujades de les tarifes dels Transports Metropolitans de Barcelona des del seu compte de twitter.

foreign_investors_catalonia_II No tinc cap intenció de discutir el grau de culpa que té Madrid sobre els mals de Catalunya. És evident que l’Estat de les Autonomies és caduc i disfuncional. Però les polítiques realitzades per CiU, i recolzades per ERC, formen part d’un programa de reformes neoliberals en el que la renuncia a les polítiques socials no està forçada per l’Estat espanyol sinó que és adoptada per opció ideològica. La manera en que la Generalitat de Catalunya es presenta als inversors estrangers no deixa cap mena de dubte. Mentre els Consellers lamenten públicament les retallades atribuint-les al dèficit físcal, als inversors se’ls explica que Catalunya és un lloc perfecte per invertir perquè “sempre hem estat un país seriós” i perquè “la reforma laboral ha provocat una forta devaluació dels salaris”.

En la seva acció exterior, la Generalitat també s’esforça en explicar que les reformes per fer el país encara més atractiu no poden ser més profundes perquè la legislació espanyola limita les possibilitats d’acabar amb la Sanitat i l’Educació Públiques, lamentant-se que el Govern Central imposa uns nivells massa elevats de benestar social.

foreign_investors_cataloniaMentre a la ciutadanía se li expliquen contes de fades sobre una Catalunya competitiva a nivell internacional gràcies a sectors punters com la biomedicina o les comunicacions, a l’exterior s’intenta atraure als inversors explicant la realitat: l’extensió de la pobresa, l’atur i la precarietat, fa als catalans i les catalanes més explotables i les privatitzacions ofereixen oportunitats de negoci en serveis de primera necessitat. I quan es planteja que Espanya pot representar un frè a la competitivitat pàtria és per les traves que imposa a un programa de reformes encara més agressiu.

De quina independència s’omple la boca l’esquerrovergència?

Presentació sobre Catalunya per als inversors estrangers a la pàgina de la Generalitat

Catalunya nou estat de l’Europa del capital

Està clar que sense el suport dels capitals internacionals Catalunya no serà independent. Per tant, tinc un possible full de ruta per a les persones, partits i col·lectius que van sortir ahir al carrer però no es mobilitzen per res més.

Heu d’explicitar que la Catalunya independent tindrà un sistema sanitària totalment privat. Veureu que contents es posen els d’Adeslas (mútua propietat de La Caixa). Una sanitat privada és un desastre per la majoria de la població, però és igual!!! Ja serem independents.

Catalunya en mans dels capitals? No gràcies!

També podríeu prometre al BBVA i al Banc Santander que els hi dipositarem els fons de pensions de tot el país. Veureu que ràpid que se li oblida el fervor espanyolista a l’Emilio Botín. I això que només som set milions i mig.

Anuncieu que anul·larem el salari mínim. Si, paral·lelament, desmunteu els pocs sistemes de protecció social que ens queden tindrem un “mercat laboral” molt comptetiu i una allau d’inversors que crearan llocs de treball de misèria.

Finalment, poseu-los la mel als llavis anunciant la creació d’un gran parc temàtic que permeti uns anys de revifada de l’especulació urbanística i la creació d’uns quants milers de llocs de treball en condicions d’explotació… calla! calla! aquesta idea no és meva!

Si aquesta Catalunya “independent” us va bé sou per a mi tan adversaris polítics com el sector més ranci del PP. I si éreu a la manifestació d’ahir però no us heu sentit interpel·lats i interpel·lades per les mobilitzacions contra unes polítiques que converteixen els nostres drets socials en potestats administratives condicionades als designis dels mercats internacionals, és molt probable que no estiguem lluitant per la mateixa Catalunya.

El camí és llarg i les lluites complementàries. A la propera sortim al carrer per una Catalunya sobirana de debò: sobirana enfront d’Espanya i sobirana enfront dels capitals internacionals i autòctons a qui no importen les fronteres sempre que hi hagi sucosos negocis a la vista.

Intervenció al programa “La Tribu” de Catalunya Ràdio

Quan acabi la controvertida Marató serà el moment de fer balanç. Per ara he decidit aprofitar la finestra  mediàtica per explicar que la pobresa té causes. La crisi no és una mala jugada del destí o una catàstrofe natural i de pobresa ja n’hi havia (i molta) a la nostra societat abans de 2008.

Molta sort a la Fina i a la Susana!

http://www.catradio.cat/audio/639370/La-Marato-per-la-Pobresa-de-Catalunya-Radio-i-TV3

Recomanació per Sant Jordi

Després de més de 30 anys fugint de l’aparell judicial italià, el Rolando comparteix en aquest llibre les seves vivències d’una manera molt personal. Amb humor, ironia, optimisme però també mostrant els drames de la repressió política i social excercida sobre aquells i aquelles que resisteixen l’embat del pensament únic o que, per causes alienes a la seva voluntat, es creixen als límits del sistema.

Molt recomanable per recórrer les lluites polítiques de les darreres dècades a Itàlia i a Catalunya, i per veure Barcelona a través dels ulls de qui ve de fora i en fa la seva llar.

Sinopsi

Que la vida és un camí tortuós ple de revolts, caigudes i represes, no n’hi ha cap dubte, i aquest llibre n’és l’exemple més fefaent. Escrit amb voluntat autobiogràfica, Si te’n vas no tornis ens narra el trajecte vital i polític d’un jove militant d’esquerres italià que, acusat injustament d’haver comès un crim comú, es veu obligat a dur la vida d’un nòmada desarrelat i sense papers durant més de 30 anys, recorrent mig Europa a la recerca d’una nova identitat i un futur, tot evitant caure de nou a les mans de l’aparell judicial italià.
Al mateix temps, el llibre és un repàs a través de les experiències viscudes en primera persona d’alguns dels episodis més convulsos de la història recent europea narrats des de la participació de l’autor en alguns dels més actius moviments d’esquerra revolucionària que, d’ençà de la dècada dels 70, sacsejaren la vida política italiana, la francesa i també la catalana, a la recerca d’un món sense explotats ni explotadors.

Rolando d’Alessandro neix a la ufanosa i aristocràtica Toscana, on rep la canònica educació catolicocomunista. Fill d’una nissaga de ferroviaris i mestres, viu al pis de dalt d’una estació fins als 19 anys. Va al Liceo Classico, estudia música, fa atletisme i juga –malament– a futbol. Es matricula a ciències polítiques a Florència, però no avança gaire perquè un fiscal té la pensada d’encolomar-li un crim. Un delicte comú –tant que li hauria agradat a ell ser un pres polític–. Acaba a la presó i en surt, força temps després, serrant barrots i saltant murs. Amb una ordre de cerca i captura a les espatlles, es dedica a fugir i amagar-se: Roma, Trieste, Zuric, París, el Rosselló, Mallorca i, finalment, Barcelona on es planta i viu. Activista de diversos moviments, treballador en tota mena de feines, “sense papers crònic”, aguanta fins a l’extinció de la pena que un jutjat té la bondat de concedir-li… 30 anys després.

http://www.eljonc.com

Bloc a WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: