[Article publicat al Crític el 17 de juny de 2021]

Es compleix un any de la posada en marxa de l’ingrés mínim vital (IMV), la principal política del Govern espanyol per reduir la pobresa. Segons dades del Ministeri d’Inclusió –responsable de la seva implantació–, la prestació ha arribat a 260.000 llars, encara molt lluny de l’objectiu marcat pel mateix ministre José Luis Escrivá d’arribar a les 850.000. És a dir, l’ingrés mínim ha arribat a menys de 700.000 persones a tot Espanya, mentre que Oxfam adverteix que la pobresa severa s’apropa als 5 milions de persones. És clar que les xifres no encaixen: l’ingrés mínim és insuficient per al seu objectiu de reduir la pobresa severa. Amb l’obertura del debat sobre la llei de l’IMV al Congrés fa alguns dies, s’obre una finestra d’oportunitat per ampliar i millorar la prestació.

La creació de l’IMV, accelerada per la pandèmia i la pressió d’Unidas Podemos sobre el PSOE, va ser una bona notícia, ja que trencava l’excepció espanyola en matèria de polítiques de garanties de rendes –Espanya era un dels pocs països europeus sense una política estatal d’aquest tipus, tot i que ja existien diverses rendes autonòmiques, la gran majoria insuficients. Per primera vegada, Espanya comptaria amb un sistema estatal de transferència directa de renda.

[llegir l’article complet aquí https://www.elcritic.cat/opinio/defensar-ingres-minim-no-vol-dir-renunciar-a-la-renda-basica-95484]