[Publicat originalment a la Revista Masala, el juny de 2019]

Per a molta gent, els serveis socials segueixen sent la darrera xarxa de protecció per fer front a situacions de pobresa i d’exclusió social. Aquesta imatge està ancorada en les funcions d’assistència a les “llars pobres” i a les persones en situacions de privació material que se’ls va atribuir a finals del segle XIX a les zones industrials i durant bona part del segle XX arreu d’Europa. Als països europeus que van gaudir d’un Estat del Benestar complet, els serveis socials tenien la missió d’atendre aquelles persones que patien les conseqüències de la pobresa malgrat la intensitat dels mecanismes de protecció social. Els serveis socials es desenvolupen en un context de fort creixement econòmic, taxes d’atur insignificants, i polítiques socials generoses i en un moment en que a Europa es veia amb optimisme la capacitat d’eradicar la pobresa a través de les polítiques públiques. Optimisme que va desapareixent a partir dels anys 80.

La crisi que s’inicia l’any 2008 accelera el desmantellament del les polítiques de benestar,  impacta durament sobre la població amb menys recursos econòmics, i tensiona uns serveis socials que ja patíen certs problemes estructurals que havien quedat aparcats gràcies a la bonança econòmica des de primers anys del segle XXI. El principal d’aquests problemes és la falta de definició de funcions. La llei de serveis socials catalana de 2007 estableix que els seus objectius són garantir les necessitats bàsiques de la ciutadania, posant atenció en el manteniment de la seva autonomia personal i promovent el desenvolupament de les seves capacitats personals. 

La llei es refereix als serveis socials com un dels sistemes de l’estat del benestar com la seguretat social, el sistema de salut, el sistema educatiu, les polítiques d’ocupació o les polítiques d’habitatges. Però mentre les polítiques públiques desenvolupades per les administracions en aquests àmbits tenen límits d’actuació més o menys determinants, plantejar que la missió dels serveis socials és garantir les necessitats bàsiques és situar-los en un pla de responsables subsidiaris de la fallida de la resta de sistemes de protecció i de benestar social. 

En aquest sentit, mentre veus expertes d’arreu d’Europa apunten que les nostres societats necessiten uns serveis socials que vetllin per les xarxes de relació i de cura, que s’ocupin de donar suport a les persones en moments crítics de la seva vida a través de l’acompanyament i de proporcionar eines per mantenir l’autonomia, l’extensió de la precarietat i de les dificultats de les llars per obtenir recursos econòmics i per conservar l’habitatge els han convertit en dispensadors d’unes ajudes d’emergència que sempre seran insuficients. Ajudes que prenen forma de petites transferències monetàries, d’aliments i productes higiènics, o d’allotjament temporal i d’emergència i que estan condicionats al compliment d’un pla de treball individual orientat a recuperar l’autonomia el més aviat possible. 

Però si les famílies no tenen ingressos suficients és per la precarietat laboral o l’atur i per un sistema de protecció social que només és eficaç per protegir a qui prèviament ha cotitzat a la seguretat social amb certa estabilitat. Si les famílies perden l’habitatge o es veuen obligades a abandonar casa seva és per la voracitat del mercat immobiliari, per un marc regulador que les deixa desprotegides i per unes polítiques públiques que no han arribat a crear un parc d’habitatge social per cobrir les necessitats de la gent. Si les famílies no poden tenir cura dels seus membres o no poden cobrir adequadament la seva alimentació és perquè destinen la major part dels seus ingresos a pagar el lloguer o la hipoteca, perquè els seus recursos econòmics són inestables i insuficients i perquè hem normalitzat l’explotació laboral i immobiliària. 

Els serveis socials poden millorar molt: poden créixer en recursos i capacitat d’atenció, incorporar estratègies de treball grupal i comunitari, reduir el temps de resposta; poden impulsar transformacions en la seva cultura organitzativa, reduir la burocràcia, redefinir la relació entre professionals i persones ateses. Moltes d’aquestes línies de treball s’estan impulsant a Barcelona. Malgrat que la recuperació dels indicadors macroeconòmics i la suposada sortida de la crisi no ha reduït la demanda sobre els serveis socials municipals (s’ha registrat un increment en les atencions d’un 10% des del 2015), el temps d’espera mig ha baixat de 30 a 20 dies en els darrers dos anys; s’ha creat una oficina de prestacions per reduir la burocràcia en l’administració de les ajudes; s’han engegat el projecte BMincome, un pilot que pretén aportar evidències de que combatre la pobresa requereix confiança en les persones, treballar amb les comunitats i els barris i transferir els recursos a qui els necessita sense convertir a les persones en sospitoses de no saber governar les seves vides.

Però no donem per bo l’encàrrec, no assumim que l’objecte d’intervenció dels serveis socials és la gestió de la pobresa. Les solucions no les tenen les iniciatives solidàries, ni les ONG, però tampoc la tenen els serveis socials i els ajuntaments. Exigim millors serveis socials, però també una renda garantida de ciutadanía a l’alçada de les necessitats de la gent, un marc normatiu que ens protegeixi davant els abusos en el mercat laboral, polítiques d’habitatge que prioritzin a les persones per davant dels inversors… No caiguem en la trampa d’exigir menjar enlloc de diners, allotjament enlloc d’habitatge, i ajudes enlloc de garantia de rendes.