Les persones sense sostre, les que demanen caritat a la porta dels supermercats, els habitants d’assentaments d’infrahabitatges i barraques i altres realitats relacionades amb la pobresa urbana no van ser un tema rellevant en la campanya de les eleccions generals. Tampoc són temes atractius per a les eleccions autonòmiques ni per a les europees. En el millor dels casos, la preocupació per les marginalitat urbana, per les cares més crues de la pobresa, ocupa l’agenda local.

Dels “pobres” més visibles als carrers de la ciutat només es parla com si es tractés d’una alteració en l’espai públic. Un problema circumscrit a un lloc que pot ser solucionat si desplegant la política pública adequada. El sensellarisme i altres expressions de pobresa es debaten en els plens municipals de Barcelona o de Madrid i en les campanyes electorals com problemes de gestió. I, certament, els municipis tenen atribuïdes competències en serveis socials i han atendre les persones sense sostre procedeixin d’on procedeixin i estiguin o no empadronades al poble o ciutat on intenten sobreviure.

Però pretendre que un ajuntament, per gran que sigui, pot acabar amb la pobresa és com aspirar a frenar el canvi climàtic a força d’ordenances municipals. Coincidint amb la recuperació dels indicadors macroeconòmics, els estats membre de la Unió Europea han vist créixer de forma alarmant la pobresa urbana extrema. A Alemanya s’ha registrat un increment del 150% en el nombre de persones sense llar i el 33% en el nombre de persones dormint al carrer en només 3 anys. A Irlanda, entre 2014 i 2017 es va registrar un increment del 145% en el nombre de persones sense llar ateses en centres residencials i albergs. Al Regne Unit, el nombre de persones dormint al carrer ha augmentat un 170% entre 2010 i 2017. A Espanya, encara no tenint dades sobre persones dormint a la via pública, entre 2014 i 2016 augment en un 20% la gent atesa en centres residencials per a persones sense llar. Barcelona, ​​la ciutat que disposa de sèries de dades més completes, ha vist com el nombre de persones dormint al carrer passava de les 658 comptabilitzades en un recompte nocturn realitzat el 2008 a les 956 del recompte de 2018. En paral·lel, el nombre de persones ateses en centres residencials i d’acollida han crescut de les 1.129 persones de 2008 a les més de 2.000 de 2018.

Davant la gravetat de la situació, els serveis socials de les grans urbs europees han crescut progressivament, generant cada vegada més places d’allotjament i multitud de metodologies d’intervenció social. Algunes d’aquestes metodologies estan demostrant la seva eficàcia per “treure a la gent del carrer” en moltes ciutats, però en cap cas per evitar que noves persones recalin a la via pública després de llargues trajectòries de precarietat laboral i habitacional. Perquè atendre més i millor pot ser un imperatiu moral però no és la solució.

Els veïns i veïnes que veuen créixer la pobresa davant dels seus ulls exigeixen solucions immediates a través de les xarxes socials, els mitjans de comunicació, i a través del seu vot. Ja sigui per compassió o per considerar a les persones que sobreviuen a la via pública culpables dels seus propis problemes, la sensibilitat per la marginalitat urbana creix i les pressions es dipositen en les administracions municipals. No obstant això, per frenar l’auge de l’exclusió residencial calen polítiques molt allunyades de l’àmbit d’actuació dels ajuntaments. Més albergs, centres residencials o fins i tot habitatges per a les persones sense sostre no acabaran amb el problema si no hi ha polítiques de protecció social que garanteixin uns ingressos mínims a les persones amb trajectòries laborals fragmentades i inestables, sense parcs d’habitatge per a usos socials amplis, sense una regulació dels preus dels lloguers i les solucions residencials que permeten a la gent reconstruir la seva vida (com el lloguer d’habitacions)… Mesures que requereixen la implicació de nivells de govern que viuen aliens a la realitat dels carrers de les ciutats.

Mentre seguim posant el focus en els serveis socials (municipals) i l’ajuda d’emergència, les administracions supramunicipals no se sentiran interpel·lades i no es reduirà el flux de persones que acaben al carrer. La millor manera d’invisibilitzar les causes de la pobresa és referir-s’hi com un problema de “gestió”. Quan els candidats a les eleccions municipals prometen solucions al fenomen del sensellarisme, o del assentaments, o de la mendicitat, sense exigir polítiques d’abast estatal o europeu estan llançant brindis al sol i la impotència que es deriva de no trobar solucions pot portar-nos a escenaris que només perjudiquen als més vulnerables. De prometre solucions per a les persones sense sostre a prometre treure a vagos y maleantes dels carrers va només un gir retòric i els casos de ciutats alemanyes com Hamburg o de països com Hongria no conviden a l’optimisme.

Més: