(Article publicat al número de desembre de 2018 de la revista El Poblenou)

Els darrers dos anys, els anomenats MENA, acrònim de menor estranger no acompanyat, han anat tenint cada cop més presència en els mitjans de comunicació i entre les preocupacions dels veïnats de Barcelona i d’altres municipis catalans. L’arribada a Catalunya d’adolescents menors d’edat estrangers sense referents familiars no es un fenomen nou. Segons el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat, entre 2012 i 2015 van arribar a Catalunya al voltant de 350 menors d’edat no acompanyats, al 2016 se’n van comptabilitzar 684, l’any 2017 van ser 1.334, i la pròpia Generalitat estima que en acabar 2018 n’hauran arribat més de 3.000.

A l’Estat espanyol, és el sistema de protecció als menors d’edat, de competència autonòmica, qui ha d’atendre a aquests nois i noies. Un cop identificats com a menors pel Ministeri Fiscal, el protocol d’actuació assenyala a la Direcció General d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència (DGAIA) com a responsable de proporcionar-los allotjament i suport social de forma immediata. L’increment d’arribades dels darrers tres anys ha provocat un col·lapse als recursos de protecció a la infància en risc. Els centres residencials i d’acollida, infradotats d’espais i professionals, reben una forta pressió que dificulta la provisió de places als MENA però també als infants i adolescents en altres situacions de necessitat de protecció.

Arriben sense autorització, en situació administrativa irregular, però reben un tractament especial perquè són infants i perquè la nostra legislació s’ha dotat de mecanismes que ens obliguen a protegir-los. Quan arriben als 18 anys, la seva situació encara es complica més. Infants que han passat per la tutela de l’administració, sense suport familiar, sense els drets d’un ciutadà europeu, són obligats a convertir-se en adults amb un acompanyament social que s’ha mostrat clarament insuficient a la llum de l’increment dels joves sense sostre que s’ha produït a la ciutat de Barcelona en els darrers anys. A falta d’estudis sistemàtics, disposem ja de treballs d’investigació que alerten que l’alta proporció de joves extutelats que s’acaben trobant al carrer o al sistema penitenciari. El futur dels actuals menors d’edat sense referent adult atesos per la DGAIA és extremadament incert.

La ciutadanía, els mitjans, o allò que anomenem opinió pública, s’hi apropa des de la compassió o des de la por. O expressem la nostra perplexitat i indignació pel fet que criatures fugin del seu país per enfrontar-se a un futur incert en territori Europeu, o els considerem una amenaça a la convivència i a la seguretat. El sensacionalisme, l’alarma social generada per fets delictius protagonitzats per alguns d’aquests nois i la percepció de que ens trobem davant d’un problema impossible de gestionar transmesa pels mitjans de comunicació, està provocant que aquesta realitat sigui abordada cada cop més des de l’òptica de la seguretat.

Posar el focus en les conseqüències més molestes del problema no ens ajudarà a gestionar-lo millor. Des de la vessant social hi ha moltes línies de treball en les que és imprescindible avançar per fer front als reptes que ens planteja l’arribada d’aquestes criatures i el seu pas a la vida adulta. Acceptant que l’increment dels darrers tres anys ha generat una situació d’emergència, cal sortir de l’emergencialisme i planificar les actuacions a llarg termini assumint que quan acollim i atenem als nois i noies acabats d’arribar caldrà acompanyar-los més enllà dels 18 anys. No és una despesa, és una inversió. Cal plantejar els efectes de les actuals polítiques migratòries en els infants, en les persones adultes i en la cohesió social per obrir un debat valent i allunyat del sensacionalisme.

Anuncis