Seguir la recepta per deixar de ser sense sostre

Albert Sales i Laura Guijarro

Imagina que vas al metge amb una infecció i et recepta antibiòtics. Comences el tractament i quan ja et trobes millor el deixes, abans de complir amb la setmana de medicació prescrita pel facultatiu, la infecció retorna i quan vas al metge li dius que només has pres l’antibiòtic quatre dies. El metge, et diu que has pres la decisió equivocada i que has perdut el dret a assistència sanitària, et fa fora de la consulta i t’adverteix que no et tornarà a atendre. Tot i que en alguns sistemes sanitaris europeus ja s’ha arribat a posar en dubte el dret al tractament públic sanitari de persones fumadores o amb hàbits poc saludables, poca gent acceptaria aquesta reacció d’un metge que, a més, estaria faltant al seu compromís professional.  

Fa uns dies vam trobar-nos a una persona que torna a dormir al carrer després d’haver estat un temps “atesa” per una organització. L’entitat en qüestió va contactar amb ell al carrer i li va prescriure com “sortir del sensellarisme”. Li van proporcionar un acompanyament focalitzat en l’obtenció d’ingressos econòmics a través de “feinetes”. Igual que la persona que va decidir deixar els antibiòtics, aquesta va decidir deixar el “tractament”, i a partir d’aquí, l’entitat li va dir que havia pres la decisió equivocada i que havia perdut el dret a l’assistència.

Comparar els serveis sanitaris amb els serveis socials té riscos, però de vegades ajuda a situar-se. Les entitats especialitzades i els serveis socials municipals ja compten que acompanyar una persona en la seva sortida del carrer és un procés llarg, ple de recaigudes, i que xoca amb la falta estructural d’habitatge assequible, d’ocupació digna i de garantia d’ingressos. Les entitats de la Xarxa d’Atenció a les Persones Sense Llar de Barcelona (XAPSLL) treballen sabent que part del procés de recuperació consisteix en prendre decisions, potser equivocades, però des de l’autonomia personal.

Els treballadors i treballadores socials, les educadores i educadors, es queixen sovint de que atenen a les mateixes persones una i altra vegada. Desitjarien “perdre-les de vista” per sempre… Tan de bo totes les persones ateses pel Programa d’Atenció a Persones Sense Llar de l’Ajuntament de Barcelona, pel Centre Assís, per Arrels Fundació, per Sant Joan de Déu, per Suara, per Sant Pere Claver… i per fins a 32 entitats agrupades a la XAPSLL, no tornessin mai més a les portes del centres residencials, centres de dia, pisos d’inclusió… o al carrer. Però quan tornen, se les aten. Una i altra vegada. Perquè de la mateixa manera que un metge té, no només la obligació laboral, sinó la responsabilitat moral d’atendre els seus pacients tants cops com faci falta, totes aquelles persones, professionals i voluntàries que treballen dia a dia atenent a persones sense llar també la tenen i l’assumeixen. Perquè saben que tracten amb persones i que aquesta condició comporta el dret a prendre decisions, a equivocar-se, a encertar, o a topar-se amb dificultats inesperades.

És interessant aprendre d’iniciatives innovadores per lluitar contra el sensellarisme. Però resulta molt perillós que persones o entitats critiquin els esforços que ja realitzen organitzacions de llarga trajectòria argumentant que no són eficaces perquè no acaben amb el problema. Perillós perquè qualsevol anàlisi seriós confirma que el problema del sensellarisme és un problema d’habitatge i que les entitats, com els serveis socials municipals, intenten gestionar-lo però no tenen les eines per proveir habitatge ni per frenar escalades especulatives. I perillós perquè transmet la idea de que qui s’hi enfronta des de fa dècades està malbarantant recursos i que no aconsegueix resultats, quan el treball de tants professionals i voluntaris serveix per fer front als drames vitals de milers persones.

El nostre conegut, el que va prendre decisions equivocades, torna a ser atès pels serveis socials, mentre l’entitat que ha deixat de donar-li suport assegura que pot acabar amb el sensellarisme amb un pressupost molt més reduït que qualsevol de les “entitats tradicionals”. Acabar amb el sensellarisme, no requeriria que les persones que no prenen les decisions correctes deixessin de dormir al carrer? Sorprèn la confiança cega en una metodologia que deixa fora a qui no segueix el tractament. I sorprèn com s’acompanya aquesta confiança cega amb la crítica a qui acumula dècades d’experiència.

 

Què és la XAPSLL? Més informació aquí

Més reflexions relacionades

Voluntad de acero para salir de la pobreza y otros mitos neoliberales

“Los pobres”: objetos de políticas o sujetos políticos 

El sinhogarismo es un problema de vivienda 

 

Anuncis

Els comentaris estan tancats.

Bloc a WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: