Entre els nostres

(Versión en castellano en Debate Callejero)

El diumenge 17 de setembre, TV3 va emetre un documental sobre els atemptats islamistes de agosta a Barcelona. Ho va fer en el prestigiós espai “30 minuts”, tan sols un mes després de la tragèdia i tractant d’oferir respostes a l’estupefacció amb què la societat catalana va constatar que nois perfectament integrats es convertien en monstres. No obstant això, el títol i part dels missatges de fons del documental abandonen el rigor al qual el guardonat espai ens té acostumats per crear un producte audiovisual que reprodueix els tòpics sobre uns “altres” perillosos i acechantes, per molt que s’obstini a fer-ho amb un to amigable.

“Entre els nostres” és un títol que reflecteix una manera d’entendre el món. Hi ha els nostres, els que tenen un comportament predictible en el marc d’unes normes socials compartides, i els altres, els que segueixen les seves pròpies regles tan allunyades de la nostra racionalitat que poden cometre qualsevol atrocitat. Diferenciar els nostres i els altres és essencial per sentir-nos segurs, així que hi ha poques coses més aterridores de sentir que “ells” es confonen entre “nosaltres”, es camuflen i no ofereixen cap pista per a ser identificats.

El programa mostra un entorn desolat per la transformació sobtada d’uns xavals en terroristes. Projecta el dolor de les famílies i de la pròpia comunitat musulmana tractant de generar empatia i comprensió per part de l’espectador. No obstant això, reforça la idea que l’amenaça, quan no es camufla, té un aspecte molt concret. En 30 minuts s’encadena testimonis que recorden que els nois eren “bons nois”, dels treballadors, dels quals s’estaven forjant un futur i, sobretot, dels que no semblaven tenir idees religioses radicals. Que l’imam de Ripoll no portava barba ni cap altre signe religiós. Que els terroristes es comportaven d’acord amb els estàndards occidentals. En definitiva, eren dolents disfressats. No eren com “els altres” que, per la seva religió, les seves barbes, els seus signes religiosos, els seus costums … han de ser considerats una amenaça.

Per reforçar la idea que el mal (islamista) pot sorgir inesperadament, el programa posa davant de la càmera experts en terrorisme que recorden que en altres ocasions també van ser nois normals, amb vides normals, els que es van llançar a assassinar en nom de l’islam . Entre els talls d’aquests experts, tots europeus blancs, apareixen membres de la comunitat musulmana de Catalunya en una posició de permanent disculpa, expressant el seu dolor i sorpresa i tractant de defensar que professar una fe no et converteix automàticament en un monstre.

La bona voluntat hi és. S’intenta generar empatia però es manté la diferenciació entre la racionalitat científica europea, l’anàlisi positiu dels fets, i la irracionalitat dels eterns “altres”. Aquells que portessin tota una vida vivint aquí, o que hauran nascut “entre nosaltres” però sempre seran de “els altres”. Perquè ni l’ètica del treball els eximeix del fet de ser diferents. Perquè els fets així narrats demostren que, fins sent bons nois, poden convertir-se en monstres.

Anuncis

Els comentaris estan tancats.

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: