Fa uns dies es va posar en marxa una nova edició de la campanya “cap nen sense bigoti”. Una campanya de recollida de donatius econòmics que tenen com a objectiu que la Fundació Banc dels Aliments pugui adquirir llet que ha d’arribar als nens i nenes que no accedeixen a una alimentació adequada a causa de la manca de recursos econòmics de les seves famílies. Per participar en la campanya promoguda per l’Obra Social La Caixa es poden realitzar donatius on-line a partir d’una quantitat mínima de 6 euros.

El web de la campanya dedica espai per explicar la importància de la bona nutrició per al desenvolupament de la infància i per posar en relleu que la llet és un aliment bàsic. També recorda que la missió de la iniciativa és fer arribar aquest producte a 350.000 nens i nenes de famílies que no poden pagar-ho. El que no aclareix és per què les famílies beneficiàries han de preferir rebre llet que els diners per comprar-la. Posats a recollir donatius per a les llars empobrits que tenen dificultats per oferir una alimentació adequada als seus fills i filles, ¿per què en no transferir aquestes donacions en efectiu? Potser aquests pares i mares estarien agraïts de seguir acudint a les botigues a comprar la llet, la pasta, els llegums o allò que prioritzin en base als seus gustos, les seves preferències culturals o les seves prioritats.

Em sorprèn que a la pàgina web no s’expliciti sota quina evidència empírica es considera que les entitats socials saben millor que les famílies com administrar els recursos econòmics. De la mateixa manera que s’enllaça un estudi sobre la importància de la llet per a la salut, s’hauria de justificar d’alguna manera per què el donatiu ha de passar per entitats que comprin llet per després portar-la a les llars. Suposo que s’assumeix que a les cases en situació de pobresa els diners té altres usos i ningú se’n recorda de l’alimentació dels petits. O que les “famílies pobres” tenen problemes d’adaptació social que els impedeixen anar a un botiga. Fins pot ser que algun saberut estudi hagi arribat a la conclusió que les mares prefereixen un telèfon mòbil nou que posar llet en els esmorzars dels seus fills…

Si no és així, si no hi ha evidència empírica que doni suport a la creació d’un dispositiu de provisió de llet, em costa entendre la lògica de la campanya.

La pobresa que impedeix a milers de llars alimentar correctament als seus nens i nenes és indignant. És el fruit d’unes polítiques de protecció social febles i que pivoten entorn a les cotitzacions a la seguretat social deixant els problemes d’una part creixent de la població en mans d’uns serveis socials desbordats. Però també és el fruit de deixar les nostres vides a la mercè dels mercats laborals i de l’habitatge. La major part de les famílies ateses per serveis socials municipals i organitzacions destinen els seus pocs recursos econòmics a pagar el lloguer d’un infrahabitatge o d’una habitació. Si no hi ha per a llet, és perquè els diners es destinen a no acabar al carrer.

Les llars més empobrides no poden esperar que es produeixin els canvis estructurals necessaris per acabar amb la pobresa. Cal posar l’esmorzar, el dinar i el sopar a taula cada dia. Però segur podem fer-ho sense donar per bona la hipòtesi de la incapacitat de les famílies de gestionar la seva quotidianitat.

NOTA: El Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (PIDESC) reconeix mitjançant l’article 11 “el dret de tota persona a un nivell de vida adequat per a si mateix i la seva família, inclosa alimentació, vestit i habitatge adequades, i una millora contínua de les condicions d’existència (…) “. El reconeixement del dret a una alimentació adequada no només comprèn l’accés a recursos nutricionals suficients per a les llars per la seva qualitat i quantitat. També inclou l’adaptació d’aquests recursos a les pautes socials i culturals de les persones i de les famílies.