Atrapats a Barcelona. La bombolla dels lloguers i les persones ‘sense sostre’

[Versión en castellano aquí]

La nova bombolla immobiliària està condemnant a les persones més afectades per la pobresa a una situació d’exclusió residencial crònica

Per Albert Sales i Laura Guijarro. Publicat originalment en castellà a CTXT el 24 d’abril de 2017

A qui se li acudiria relacionar la pujada dels preus dels lloguers amb la presència de persones sense sostre als carrers? Tothom sap que ningú es queda al carrer perquè li pugin el lloguer. De fet és així: un llançament per impagament del lloguer no sol portar a ningú a dormir en un caixer o al banc d’un parc. Si així fos, a Barcelona no hi hauria 900 persones dormint al carrer sinó moltíssimes més.

No obstant això, no podem obviar que el continu increment dels preus dels lloguers incideix de manera directa i indirecta en l’extensió i persistència del sensellarisme en totes les seves formes. Nombrosos estudis realitzats durant les dues últimes dècades evidencien que les dificultats per accedir a un habitatge estable augmenten el risc de pobresa i d’exclusió social. Els preus desorbitats dels lloguers generen una important extensió de la vulnerabilitat social i més enllà del dèficit estructural d’habitatge assequible, la nova bombolla immobiliària està condemnant a les persones més afectades per la pobresa a una situació d’exclusió residencial crònica.

images-cms-image-000009710Ricardo, d’uns 50 anys d’edat, va passar un any i mig dormint al carrer. Va sortir quan un equip d’educadors socials el va convèncer per accedir a un alberg municipal. Després de vuit mesos va entrar en un centre residencial en què va rebre suport durant un any i mig per buscar feina i refer la seva vida. Va trobar treball de vigilant nocturn i va començar a cobrar un salari de 450 euros mensuals. Després de reunir uns estalvis va començar a buscar un allotjament que pogués considerar una llar. Han passat set mesos i continua buscant. Ricardo és una de les moltes persones ateses en centres per a persones sense llar amb una ocupació que no li permet assolir una vida autònoma i prendre distància del suport que li presten els serveis socials i les entitats no lucratives.

Després de dos anys sense ingressos, Maria, de 47 anys, es va quedar al carrer. Dues setmanes després va deixar el seu municipi per a “buscar-se la vida” a Barcelona. Relata que l’anonimat de la gran ciutat li feia menys amarg el tràngol d’haver d’acudir a serveis socials, ONG o parròquies a la recerca d’ajuda. Va entrar en un alberg al que li van ajudar a tramitar una renda mínima d’inserció (una mica menys de 500 euros mensuals). No ha aconseguit trobar una altra font d’ingressos però la seva estada al centre no pot prolongar-se per més temps. Amb el que ha aconseguit estalviar està intentant trobar un allotjament estable. Mentrestant viu en un “youth hostel” pagant 15 euros la nit. Afirma que és el llit més barat que ha trobat a la ciutat. Segueix anant a menjadors socials diàriament per “arribar a final de mes”.

Als seus 64 anys, Francisco compta els dies per començar a cobrar una pensió no contributiva. No ha arribat a dormir al carrer. Quan va perdre el seu habitatge, els serveis socials li van trobar una plaça en un centre per a persones sense llar. La seva sortida depèn d’arribar a la jubilació i cobrar una pensió de 480 euros mensuals. Abans de començar a buscar habitació era conscient que la quantia no li permetria cap luxe, però el seu desànim ha anat en augment des que ha pres consciència dels preus desorbitats que ofereixen els portals especialitzats d’internet. Si vol seguir a la ciutat sap que tots els seus ingressos es destinaran a no dormir al carrer.

Assolir l’autonomia personal és un dels objectius del treball social. Aquestes tres persones són perfectament capaces de gestionar la seva vida quotidiana sense necessitat de suport professional. Gaudeixen de bona salut, han reconstruït una xarxa de relacions socials i han aconseguit certa estabilitat emocional. Però encara que la seva font d’ingressos és estable, resulta absolutament insuficient per sobreviure a Barcelona, ​​on un habitatge digne té un preu mínim de 800 euros mensuals, una habitació es paga a 350 euros, i una llitera en un alberg per a turistes costa 15 euros al dia.

La inexistència d’habitatges i allotjaments assequibles condemnen a Ricardo, Maria i Francisco a seguir depenent dels serveis socials. Per menjar cada dia han d’anar a un menjador social, per completar els seus ingressos han de seguir vinculats a serveis i entitats sol·licitant petites ajudes econòmiques i serveis als quals no poden accedir al mercat: perruqueria, odontologia, canviar les ulleres, transport, oci…

En aquestes circumstàncies i davant de la inestabilitat de les seves situacions residencials, el més apropiat semblaria prolongar la seva estada en centres residencials o proveir un habitatge definitiva per evitar possibles recaigudes. Però els recursos són limitats i el constant degoteig de persones a situacions d’exclusió residencial severa col·lapsa uns serveis pensats per donar suport temporal i proporcionar a les persones ateses certa estabilitat per recuperar l’autonomia. És habitual que els centres dissenyats per a una estada temporal acabin convertint-se en centres de llarga estada, albergant a residents per períodes superiors a un any i mig. La vulnerabilitat social d’algunes persones ateses i la impossibilitat d’accedir a l’habitatge fan que els albergs destinats a persones sense llar es vegin obligats a prolongar l’estada dels seus residents, impedint d’aquesta manera l’entrada de noves persones.

Podria semblar que la racionalitat econòmica hauria de portar a aquestes persones a fugir de Barcelona. Però abandonar la ciutat suposa ruptures que moltes persones no poden permetre. Ruptures tan dures com quedar-se sense habitatge. Allunyar-se de la gran ciutat pot facilitar l’accés a habitatges més barates, però el diferencial de preus no ha de compensar les despeses afegides que pot suposar residir lluny de les oportunitats de subocupació que proporciona el sector serveis i l’hostaleria de Barcelona a les persones amb baixa formació. Quant gastaria en transport Francisco per acudir al seu lloc de treball com a vigilant nocturn si es desplacés a un municipi amb preus més assequibles? A quina distància del seu centre de treball ha de començar a buscar per trobar un habitatge que pugui pagar amb el seu salari de 450 euros al mes?

Per a les persones que viuen de pensions no contributives o de rendes mínimes, per estar en la ciutat permet beneficiar-se dels serveis que s’ofereixen exclusivament allà. Menjadors socials, centres de dia, biblioteques i centres cívics… i uns serveis socials que poden frenar una possible recaiguda provocada per problemes sobrevinguts. La Maria ja sap el que és dirigir-se als serveis socials del seu poble i rebre com a resposta als seus problemes que el municipi no té recursos per a ella i que el millor és buscar suport en els serveis socials barcelonins o en una de les moltes entitats i ONG que treballen a la capital.

Atenent únicament a la racionalitat econòmica i l’equilibri entre ingressos i preu de l’habitatge no està tan clar com podria semblar que fugir de Barcelona pugui ser viable per a les persones més empobrides de la ciutat. Però a més, hi ha poderoses raons que escapen al càlcul monetari que vinculen les persones a la seva ciutat i al seu barri. Les situacions de sense sostre extrem es caracteritzen per la solitud. Si la fràgil xarxa de suport de què disposen les persones sense llar es localitza en els carrers d’una ciutat, les persones que estan refent les seves vides i reconstruint les seves relacions socials difícilment estaran disposades a abandonar el seu entorn cap a un de nou i desconegut.

Les pujades de preus dels lloguers facilitades per una legislació que desprotegeix absolutament a l’inquilí generen diversos tipus d’expulsions. Una part cada vegada més àmplia de la població es veu obligada a deixar la seva ciutat accelerant processos de gentrificació i de substitució de població. Però hi ha persones amb ocupacions molt precàries vinculats als serveis i al turisme que no poden permetre un habitatge digne però tampoc instal·lar-se fora de la ciutat pel cost, en temps i diners, del trajecte diari al seu lloc de treball. Aquest segon grup engrosseix les xifres de població en situacions d’infrahabitatge. En les seves versions més extremes, l’infrahabitatge es converteix en la vida al carrer, l’entrada en el circuit d’atenció a les persones sense llar i el trànsit d’alberg en alberg sense perspectives d’accés a una llar. Una part dels nostres veïns i veïnes, amb problemàtiques derivades d’una llarga trajectòria en situacions d’exclusió social, es troba als llimbs generat per l’efecte atracció de les engrunes del dinamisme econòmic de Barcelona i l’efecte expulsió del seu mercat de l’habitatge.

Segons les dades de la Xarxa d’Atenció a les Persones Sense Llar de Barcelona i de l’Ajuntament, s’estima que cada nit dormen als carrers de la ciutat més de 900 persones, en els allotjaments i habitatges de l’administració municipal i de les organitzacions socials de la xarxa unes 2.000, i en assentaments instal·lats en solars i naus industrials abandonades al voltant de 400. Encara que resulti extremadament complicat de quantificar, a través de diferents fonts municipals s’estima que unes 12.000 persones viuen en condicions de mal allotjament o infrahabitatge en pisos sobreocupats , insalubres o sense subministraments, sota l’amenaça imminent de desnonament o llançament, ocupant il·legalment…

Sense habitatge assequible, sense fer efectiu el dret a un habitatge digne, el sistema d’atenció a les persones sense llar es converteix en un carreró sense sortida i la gent atesa no deixa de créixer transitant entre el carrer i els albergs sense poder arribar a una vida digna i autònoma.

Anuncis

Desenvolupament, pobresa i globalització neoliberal

[Publicado originalmente en castellano en Debate Callejero – enlace]

En aquests dies de “post-crisi” en què opinadors gens sospitosos de ser radicals antisistema es comencen a qüestionar que l’ocupació sigui una garantia contra la pobresa val la pena recordar que ocupació assalariada i pobresa han estat perfectament compatibles durant bona part de la història del capitalisme i que és qüestionable que fora dels sistemes de benestar i de les antigues potències colonials la mercantilització del treball pugui portar a una reducció de la misèria.

Per il·lustrar aquest segon punt i posar en dubte la capacitat del treball mercantilitzat per eliminar la pobresa proposo una mirada a Bangla Desh, país en el qual l’optimisme de les institucions contrasta amb la situació extrema de la classe treballadora i en el qual l’assalarització de la població més que reduir la misèria ha provocat una mutació de la mateixa.

Des de principis dels 90, Bangla Desh ha experimentat un espectacular creixement econòmic fonamentat en el desenvolupament de la indústria de la confecció. En pocs anys, totes les grans firmes internacionals comercialitzen roba procedent d’aquest país asiàtic. La major part de les persones que compren els milions de peces de roba que obrers i obreres de Dhaka, de Chittagong o de Dinajpur, desconeixen les causes però el “made in Bangla Desh” és cada vegada més freqüent en els centres comercials de tot el món.

Orientar el sistema productiu de tot un país cap al tall i la confecció de roba per a les firmes de moda globals ha tingut impactes molt ben valorat per les institucions financeres internacionals. La taxa de pobresa extrema (el percentatge de població que viu amb menys d’1,90 dòlars diaris en paritat de preu de compra) ha passat del 44% el 1991 al 19% el 2010.

Aquesta reducció és considerada un gran èxit social de l’economia de mercat, però ignora que els marcroindicadors solen deixar a l’ombra les vides de les persones. A Bangla Desh – com la Xina, Índia, Marroc, Hondures o Turquia – la indústria de la confecció imposa condicions d’explotació extremes a milions d’obreres i d’obrers. Un model de “desenvolupament” que sotmet a les persones a les necessitats dels mercats s’ha normalitzat jornades laborals de 14 hores diàries durant 6 dies a la setmana, salaris que compleixen amb la legislació però que no permeten cobrir les necessitats bàsiques, absència de mecanismes de protecció social, violència i repressió contra les persones que s’organitzen en sindicats, situacions d’infrahabitatge en edificis insalubres annexes a les fàbriques…

Contextualitzar l’èxit en la reducció de la taxa de pobresa extrema ens ha de portar a revisar el concepte de “pobresa” assumit per les institucions internacionals. Que es consideri un èxit que milers de noies adolescents passin de la “pobresa” d’una economia rural castigada per l’acaparament de terres a ingressar un salari que amb prou feines li permet menjar i pagar una habitació compartida en ciutats com Dacca, demostra la voluntat d’institucions com el Fons Monetari Internacional o el Banc Mundial de construir un discurs oficial que justifiqui l’enriquiment dels industrials locals i de les firmes globals a costa de l’explotació de persones que dediquen la seva joventut a estar davant d’una màquina de cosir fins a ser acomiadades al voltant de els 30 anys d’edat, quan comença a fallar la vista o el mal d’esquena fa insuportable una jornada laboral de més de 14 hores.

SKC04

Pla de lluita contra el sensellarisme 2017-2020 (CAT, CAST, ENG)

Textos complets del Pla de Lluita contra el sensellarisme 2017-2020:

portada pla sensellarisme

Bloc a WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: