+ arguments?

Albert Sales

No n’hi ha prou amb “ser pobre”, cal aparentar-ho

Novembre de 2010, Tànger, Marroc. Una persona responsable d’un programa de cooperació d’una gran ONG espanyola em porta en el seu cotxe cap a un dels veïnats més empobrits de la ciutat. Els terrats i les finestres d’un edifici proper a la carretera estaven plens de parabòliques. La imatge del bloc atestat d’antenes provocar que la meva xofer circumstancial comentés: “ja veus que tampoc hi ha tanta pobresa com sembla en aquesta ciutat”. A partir d’aquell moment es va desenvolupar una conversa curiosa en la qual la meva acompanyant, professional de la cooperació a la qual havia conegut unes hores abans, defensava que la pobresa de veritat era la que ella havia “vist” al Sudan i a Somàlia.

Fa uns dies recordava aquesta experiència després de conversar amb uns veïns convençuts que les dues persones que demanen habitualment caritat a la porta d’un dels supermercats del meu barri viuen “a cos de rei” gràcies a les almoines del veïnat. Segons ells, aquestes persones no han de ser tan pobres quan les han vist utilitzant telèfons mòbils.

Les dues situacions tenen en comú que les persones que s’aproximen a la pobresa des de la seva posició d’observadores assumeixen que “ser pobre” consisteix en no tenir recursos per cobrir les necessitats fisiològiques. Sens dubte, no poder alimentar-se, no accedir a l’aigua potable, o l’atenció sanitària, o no disposar d’una llar, són expressions molt dures de la pobresa, però si la reduïm a les seves versions més extremes oblidem tot el patiment que generen situacions en les que el problema no és tenir aliments que posar-se a la boca, sinó disposar de recursos materials, emocionals i afectius per construir un projecte de vida digne.

Als barris més deprimits de Tànger, la parabòlica no és un luxe. Els diners que les famílies destinen a comprar-la no serviria per menjar durant mesos, ni es podria utilitzar per canviar d’habitatge o per reformar el bany … per contra, suposa una millora subjectiva substancial per les seves llars i una finestra al món. De la mateixa manera, el cost d’un telèfon mòbil i d’una targeta de recàrrega no marca la diferència entre haver de demanar almoina o no. Prescindir del telèfon no permetrà a les persones que demanen almoina trobar una font d’ingressos alternativa. No obstant això, una línia telefònica suposa la diferència entre mantenir la connexió amb una mínima xarxa de contactes o viure aïllat.

Les imatges extremes i estereotipades de la pobresa porta a relativitzar el patiment dels altres i a jutjar les decisions de consum de persones i famílies en base a prejudicis. I el més perillós, a jutjar programes i polítiques públiques segons aquests prejudicis i a convertir qualsevol ajuda en un pretext per exercir el control institucional sobre la vida quotidiana.marroc-2016_31226367543_o

Advertisements

2 comments on “No n’hi ha prou amb “ser pobre”, cal aparentar-ho

  1. Virginia Tovar Martinez
    febrer 8, 2017

    Totalmente de acuerdo! Conoces el artículo “ser pobre es una mierda”? Va en esta misma línea de tu artículo

    • Albert Sales
      febrer 8, 2017

      Sí, lo conozco. De hecho, el autor estudió conmigo hace ya unos cuantos años. Gracias!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on febrer 8, 2017 by in Exclusió social i pobresa and tagged , .
%d bloggers like this: