L’atenció a les persones sense llar i les polítiques d’habitatge (Revista #BarcelonaSocietat)

[Editorial del número 20 de la Revista Barcelona Societat]

La revista Barcelona Societat reprèn la seva activitat després d’una aturada de cinc anys. Torna amb un nou format, amb una aposta per la difusió digital dels continguts, però mantenint el compromís de sempre amb el rigor tècnic i acadèmic, i amb el servei a la ciutat i a les persones. És en el marc d’aquest compromís que iniciem l’etapa dedicant el número 20 al sensellarisme i l’exclusió residencial, reunint diferents visions, recerques i experiències a fi d’orientar un dels reptes als qual s’enfronten totes les grans ciutats europees i davant del qual el teixit associatiu, la ciutadania i l’administració municipal de Barcelona sempre s’han mostrat sensibles.

L’any 2008, la Xarxa d’Atenció a les Persones Sense Llar de Barcelona, formada per 31 entitats socials i l’Ajuntament, va posar en marxa un esforç de sistematització de dades i de coneixement de la situació del sensellarisme a la ciutat, que s’ha concretat en una sèrie d’informes periòdics i amb l’impuls de diverses metodologies de recerca i d’explotació dels registres dels serveis públics i privats que atenen les persones amb problemes d’exclusió residencial severa. Entre el 2008 i el 2016, el nombre de persones que dormien en recursos residencials especialitzats d’entitats i de l’administració ha crescut un 60%, de les 1.190 allotjades l’11 de març del 2008 a les 1.907 del 18 de maig del 2016. Aquest creixement ha contribuït a contenir els efectes de l’exclusió residencial però no ha comportat una reducció del nombre de persones que dormen al carrer. Mentre que en el primer recompte, realitzat l’11 de març del 2008, es van comptabilitzar 658 persones pernoctant a l’espai públic, el 18 de maig del 2016, 800 voluntaris i voluntàries localitzaven 941 persones dormint al ras. Un increment del 37% en 8 anys. Les dades d’aquests recomptes ciutadans confirmen la percepció de les entitats i dels serveis municipals i coincideixen amb les tendències que assenyalen els informes dels equips de carrer del Servei d’Inserció Social de l’Ajuntament.

Durant les dècades d’expansió dels estats del benestar i, posteriorment, fins als anys 90, s’ha tendit a reduir el problema del sensellarisme en la seva expressió al carrer tot considerant que la clau de volta del sistema d’atenció era tractar les persones en situació de carrer com si patissin una patologia social i estiguessin necessitades d’un estret acompanyament social. En conseqüència, s’ha considerat que l’acollida d’emergència en albergs és un bon moment perquè els serveis socials restableixin vincles amb la persona atesa a través de la cobertura de les necessitats bàsiques. Des de fa tres dècades, però, el creixement de la proporció de població que no pot accedir a un habitatge i que es troba en situacions de forta vulnerabilitat social és un fenomen comú a la majoria de grans ciutats occidentals.

Les polítiques orientades per imatges estereotipades i adreçades a la provisió d’allotjaments d’emergència impliquen aproximar-se a les víctimes de l’exclusió com si fossin persones afectades per una patologia social per a la qual cal prescriure tractament. Les proves empíriques revelen que la diversitat d’itineraris que porten cap a l’exclusió residencial i la complexa interacció entre factors estructurals i personals que impacten sobre les trajectòries vitals de les persones afectades pel sensellarisme i per la pobresa extrema, ens obliguen a trencar amb els tòpics i a assumir que les persones sense llar comparteixen, precisament, la impossibilitat de fer valdre el dret a l’habitatge. Els autors i les autores que participen en aquest número ens ajuden a comprendre el sensellarisme com la conseqüència del fracàs de la nostra societat per garantir drets, a identificar aquest fenomen com un continu de situacions que tenen com a punta visible de l’iceberg la vida als carrers de la ciutat, i a trencar amb els paradigmes d’intervenció que han fixat les metodologies emprades pels serveis socials per acompanyar les persones ateses.

Les pàgines que segueixen fan un repàs a la perspectiva dels drets a l’hora d’aproximar-nos al problema del sensellarisme, expliquen l’evolució de les polítiques d’atenció a les persones sense llar a la ciutat de Barcelona, obren el focus cap a formes de sensellarisme vinculades a la mobilitat internacional i a l’exclusió administrativa que pateixen cada cop més persones migrants, i analitzen la revolució que suposa posar l’accés a l’habitatge al centre del sistema d’atenció a persones sense llar reflexionant sobre el potencial d’una metodologia com Housing First per generar canvis en el disseny de polítiques socials i en la praxi quotidiana dels serveis.

La maquinària que empeny la gent al carrer està greixada per un mercat de l’habitatge altament excloent, per un mercat laboral inaccessible per a moltes persones, per un sistema de garantia de rendes precari i per una gestió dels fluxos migratoris que condemna a la irregularitat administrativa molts veïns i veïnes. Però malgrat que moltes de les causes estructurals del sensellarisme sobrepassen l’àmbit d’actuació de les polítiques locals, un millor disseny de la intervenció dels actors que treballen a diari amb qui pateix les conseqüències del sensellarisme té la capacitat d’evitar molt patiment, de transformar la percepció social de la problemàtica i de generar espais de cohesió social imprescindibles per construir el dret a la ciutat.

 

portada-bcnsocietat

Anuncis

La moda espanyola a Tànger. 5 anys després

El 2011 vaig treballar en una investigació sobre les condicions laborals en la confecció de roba per a grans firmes espanyoles a la ciutat marroquina de Tànger. Gràcies a la implicació d’obreres de l’associació Attawassoul, vam sistematitzar més d’un centenar d’entrevistes a treballadores de fàbriques proveïdores directes de firmes com Inditex, Mango, El Corte Inglés o Cortefiel. Fàbriques que, segons els informes de responsabilitat social empresarial d’aquestes firmes globals amb seu a l’Estat espanyol, passen periòdicament auditories socials i ambientals que certifiquen el compliment de la legislació vigent i dels codis de conducta que llueixen a les pàgines web de les reputades empreses que gestionen la distribució de moda.

En l’informe publicat a principis de 2012, denunciàvem que el 68% de les obreres entrevistades ocupades a la cadena de subministrament d’Inditex afirmaven passar davant de la màquina de cosir entre 45 i 54 hores setmanals, i que un 30% realitzava més de 55 hores a la setmana de forma regular. El 25% de les obreres entrevistades no arribaven a cobrar el salari mínim marroquí i el 40% declaraven que els seus ingressos no eren suficients per cobrir les seves necessitats i les de la seva família.

La investigació va tenir cert impacte als mitjans de comunicació. Tot i l’efímer de la notícia, i dels intents d’Inditex per convèncer-nos de no publicar els resultats quan els vam donar a conèixer l’esborrany, la veritat és que les empreses que apareixen en el text van manifestar la seva “preocupació” per “possibles irregularitats” en la gestió de recursos humans dels seus proveïdors. La investigació i la pressió als gegants de la moda espanyols va ser possible per dos factors: d’una banda, organitzacions no governamentals (en aquest cas la federació SETEM) disposaven de recursos d’agències públiques per a un tipus de cooperació internacional difícil de finançar a través de donatius de particulars. Per l’altre, moviments socials crítics amb els sindicats tradicionals estaven en plena efervescència al Marroc. Cansades d’un model de “desenvolupament” que, després de dues dècades de promeses, lluny de reduir la pobresa transformava les formes de misèria i d’explotació, alguns grups d’obreres s’organitzaven en els seus barris per fer sentir la seva veu.

Des de llavors, les petites partides que les agències de cooperació internacional (estatal i autonòmiques) destinaven a aquest tipus de projectes s’han esfumat. Les ONG de cooperació que situaven el focus en la denúncia de les bases econòmiques, socials i polítiques de les desigualtats, amb prou feines aconsegueixen sobreviure. I tot i la suposada facilitat de comunicació que ens brinden les xarxes socials, no han sorgit en el seu lloc moviments socials transnacionals capaços de mantenir els llaços de solidaritat més enllà de retwits i polzes en alt al facebook.

Al Marroc, tot i els bons indicadors macroeconòmics, la situació de les fàbriques no ha canviat. No hi ha estudis. No puc oferir dades sistemàtiques. Però les poques obreres que segueixen organitzades estan pitjor i més soles. Les obreres de la confecció van ser el cor del moviment 20 de febrer, la “primavera àrab” marroquina de la qual poques notícies vam llegir en els mitjans espanyols. I també van ser les víctimes de la repressió selectiva. Wafae Charaf
ha passat els últims dos anys de la seva vida a la presó per denunciar els abusos als quals va ser sotmesa tornant a casa després d’una manifestació. Altres víctimes no van denunciar però van difondre la por. El moviment es va desinflar per la seva pròpia dinàmica, però també per l’assetjament sistemàtic a les dones que l’impulsaven.

La debilitat de xarxes internacionals nascudes a la calor dels moviments antiglobalització (com la Campanya Roba Neta) i la impunitat amb la qual es reprimeixen els moviments socials al nord i al sud, permeten que les polítiques neoliberals gaudeixin de esplèndida salut tot i que la seva hegemonia ideològica es qüestiona amb més força que fa cinc anys.InformeTangerPortada

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: