+ arguments?

Albert Sales

La renda garantida, la meva àvia i els entrepans de tonyina

[Publicat originalment en castellà a Debate Callejero]

L’austericidi dels últims anys ha provocat la proliferació de pegats socials que, prenent la forma d’ajudes municipals d’emergència, o d’assistència vehiculada a través d’organitzacions socials, intenten fer més suportable l’empobriment d’una proporció cada vegada més gran de la població espanyola . Mentre s’acaba d’erosionar el ja malmès sistema de protecció social, són els municipis i les entitats socials els que creen ajudes finalistes per a que a les famílies els arribin els ingressos per pagar el lloguer o la hipoteca, els subministraments energètics, el tractament de la última càries de la nena gran, les colònies d’estiu del nen petit … o per pagar el menjar al supermercat.

L’absència d’un sistema de garantia de rendes que reconegui el dret a la subsistència en societat, converteix les persones en situació de pobresa en pelegrines de les ajudes, fent-les víctimes d’un constant maltractament institucional. Davant de cada professional de serveis socials o de cada responsable d’entitat social cal explicar la mateixa història demostrant voluntat i ganes de trobar feina per desmarcar-se dels “pobres paràsits”, d’aquells que suposadament s’han professionalitzat en viure de les ajudes. A cada entrevista cal demostrar com de pobre és un o una, com de bàsiques són les seves necessitats, i com un o una s’esforça a trobar una ocupació.

Aquesta deriva de la protecció social cap a l’assistència social no és nova. En tota Europa, els mecanismes de “workfare” s’imposen sobre el “wellfare” des de finals dels 70. Vincular les ajudes econòmiques a un pla individual de treball supervisat pels serveis socials i l’estret control de les despeses familiars, ha estat una política pública en expansió durant la consolidació del projecte polític neoliberal. D’aquí, que qualsevol proposta de crear una renda garantida de ciutadania topés amb les reticències dels que creuen que no es pot donar diners a “pobres” sense exigir-los res a canvi. En conseqüència, vam acabar renunciant als drets per intentar combatre la pobresa amb una constel·lació de petites transferències condicionades, subjectes a un car control burocràtic, que acaben creant circuits basats en la desconfiança i el maltractament institucional.

L’obsessió per establir en què han de gastar-se els diners les famílies en situació de pobresa em recorda a l’actitud de la meva àvia quan es trobava a algú demanant caritat a la porta del supermercat. “Mai li donis diners, perquè segur que s’ho gasta en alcohol”. Tot seguit comprava una barra de pa i una llauna de tonyina perquè “el pobre” pogués alimentar-se. Pensar que un professional sap millor que ningú en què ha de gastar-se els diners una persona que viu una situació de pobresa és com confiar que els entrepans de tonyina van a resoldre les necessitats alimentàries d’un captaire. La major part dels recursos econòmics que obtenen les persones que demanen caritat de la seva activitat es destina a pagar el sostre sota el qual dormen – habitualment habitacions de relloguer. Aquí deixo el paral·lelisme i el torn obert de comentaris perquè cadascú trobi el cas de “pobre aprofitat i paràsit” que li serveixi per justificar unes polítiques que s’han demostrat clarament ineficaces per combatre la pobresa.

img_20161130_115150

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on desembre 12, 2016 by in Exclusió social i pobresa and tagged , , , .
%d bloggers like this: