Conferencia: La criminalización de la pobreza: neoliberalismo y estado penal, inflación carcelaria global, populismo punitivo y marginalidad

Conferencia en la Universidad Pública de Navarra.

30 de noviembre de 2016

unav
Anuncis

Parlem de sensellarisme al Via Lliure de RAC1

Dissabte 10 de desembre, al Via Lliure de RAC1 vam parlar de sensellarisme amb Joan Uribe (director de Sant Joan de Déu Serveis Socials) i l’Ofelia i el Lluis, dues persones que van voler compartir les seves vivències i la seva lluita contra l’exclusió residencial.

Podeu escolar el programa en aquest enllaç (a partir del minut 13).

sensellarisme

La renda garantida, la meva àvia i els entrepans de tonyina

[Publicat originalment en castellà a Debate Callejero]

L’austericidi dels últims anys ha provocat la proliferació de pegats socials que, prenent la forma d’ajudes municipals d’emergència, o d’assistència vehiculada a través d’organitzacions socials, intenten fer més suportable l’empobriment d’una proporció cada vegada més gran de la població espanyola . Mentre s’acaba d’erosionar el ja malmès sistema de protecció social, són els municipis i les entitats socials els que creen ajudes finalistes per a que a les famílies els arribin els ingressos per pagar el lloguer o la hipoteca, els subministraments energètics, el tractament de la última càries de la nena gran, les colònies d’estiu del nen petit … o per pagar el menjar al supermercat.

L’absència d’un sistema de garantia de rendes que reconegui el dret a la subsistència en societat, converteix les persones en situació de pobresa en pelegrines de les ajudes, fent-les víctimes d’un constant maltractament institucional. Davant de cada professional de serveis socials o de cada responsable d’entitat social cal explicar la mateixa història demostrant voluntat i ganes de trobar feina per desmarcar-se dels “pobres paràsits”, d’aquells que suposadament s’han professionalitzat en viure de les ajudes. A cada entrevista cal demostrar com de pobre és un o una, com de bàsiques són les seves necessitats, i com un o una s’esforça a trobar una ocupació.

Aquesta deriva de la protecció social cap a l’assistència social no és nova. En tota Europa, els mecanismes de “workfare” s’imposen sobre el “wellfare” des de finals dels 70. Vincular les ajudes econòmiques a un pla individual de treball supervisat pels serveis socials i l’estret control de les despeses familiars, ha estat una política pública en expansió durant la consolidació del projecte polític neoliberal. D’aquí, que qualsevol proposta de crear una renda garantida de ciutadania topés amb les reticències dels que creuen que no es pot donar diners a “pobres” sense exigir-los res a canvi. En conseqüència, vam acabar renunciant als drets per intentar combatre la pobresa amb una constel·lació de petites transferències condicionades, subjectes a un car control burocràtic, que acaben creant circuits basats en la desconfiança i el maltractament institucional.

L’obsessió per establir en què han de gastar-se els diners les famílies en situació de pobresa em recorda a l’actitud de la meva àvia quan es trobava a algú demanant caritat a la porta del supermercat. “Mai li donis diners, perquè segur que s’ho gasta en alcohol”. Tot seguit comprava una barra de pa i una llauna de tonyina perquè “el pobre” pogués alimentar-se. Pensar que un professional sap millor que ningú en què ha de gastar-se els diners una persona que viu una situació de pobresa és com confiar que els entrepans de tonyina van a resoldre les necessitats alimentàries d’un captaire. La major part dels recursos econòmics que obtenen les persones que demanen caritat de la seva activitat es destina a pagar el sostre sota el qual dormen – habitualment habitacions de relloguer. Aquí deixo el paral·lelisme i el torn obert de comentaris perquè cadascú trobi el cas de “pobre aprofitat i paràsit” que li serveixi per justificar unes polítiques que s’han demostrat clarament ineficaces per combatre la pobresa.

img_20161130_115150

La lluita contra el sensellarisme a la primera línia de les polítiques socials

Aquesta setmana hem presentat el Pla de Lluita contra el Sensellarisme de Barcelona. És un document que recull la feina feta fins ara i amb el que l’Ajuntament i les entitats de la Xarxa d’Atenció a les Persones Sense Llar (XAPSLL) es marquen un full de ruta per combatre les formes més extremes d’exclusió residencial a la ciutat.

La presentació d’aquesta setmana no era, en absolut, el final de res. I tampoc el principi. Una legió de persones professionals i voluntàries porten anys treballant a Barcelona per evitar que hi hagi gent dormint al carrer i per atendre i donar escalfor i humanitat a qui es troba en aquesta situació. No seria possible plantejar polítiques com les que s’apunten al Pla sense una llarga trajectòria de feina ben feta.

A principis de 2015, la Tinenta d’Alcalde Laia Ortiz va tenir la valentia política de posar el tema del sensellarisme a la primera línia de les polítiques socials de la ciutat. No és fàcil comprometre’s a combatre un fenomen que és el resultat de la violència econòmica exercida contra els més vulnerables. En diferents etapes, l’Ajuntament de Barcelona ha fet un doble joc amb les persones sense llar: s’ha negat públicament la seva existència, mentre s’impulsaven uns serveis i un sistema d’atenció que, malgrat les mancances, és el més potent de Catalunya i de l’Estat espanyol. Comprensible… atendre a les persones sense llar no significa reduir el problema, perquè sense facilitar l’accés a l’habitatge, els serveis socials es troben constantment en carrerons sense sortida.

Sabem  que la competició partidista necessita titulars com “Barcelona redueix a la meitat el nombre de persones que dormen al carrer” o “Barcelona eradica els assentaments irregulars”… I si no es poden lluir aquests “resultats” el tema deixa de ser atractiu.

Però trobar-se tanta gent compromesa amb la seva feina, acostumada a treballar a l’ombra bé mereix que tinguem el valor de dir que fem una aposta per lluitar contra els efectes de l’exclusió residencial. Per molt que els factors estructurals (mercat de l’habitatge, mercat laboral, retallades i desprotecció social, lleis d’estrangeria…) facin preveure temps molts durs, ens decidim a accelerar la transformació de la forma de treballar per les persones més empobrides de Barcelona. D’un model d’atenció a les persones sense llar a un model de lluita contra el sensellarisme amb el dret a l’habitatge al centre. Sense inventar la roda. Aprofitant el saber de les entitats socials, dels i les professionals municipals, i de les persones que estan en situacions de sense llar o que hi han passat.

Ens proposem:

  • Reduir a la mínima expressió el sensellarisme de carrer de llarga durada, millorant els recursos amb que el Servei d’Inserció Social actua al carrer, ampliant el programa Primer la Llar i trencant amb el col·lapse dels recursos residencials facilitant l’accés a l’habitatge.
  • No créixer en “albergs”. Créixer en equipament especialitzats per atendre necessitats diverses: joves, persones amb malaltia mental… I prioritzar la creació de recursos a amb allotjaments individuals amb espais compartits.
  • Millorar les condicions de vida als recursos residencials existents. Reconstruir una llar requereix espais adequats i dignes. Sabem que els albergs existents no són el lloc idoni. Si no podem prescindir de les places que avui ofereixen, almenys cal revisar metodologies i invertir en millorar espais.
  • Apostar per la prevenció. Detecció precoç als serveis socials, establir mecanismes qeu evitin les recaigudes, pressionar a altres administracions perquè ningú vagi a parar al carrer a la sortida d’hospitals o presons.
  • Garantir la perspectiva de gènere i l’atenció específica a les necessitats de les dones sense llar i sense sostre.

Fa un any que vam començar a accelerar aquests canvis, presentem el Pla que posa negre sobre blanc totes les actuacions previstes, i seguim treballant tant dur com puguem.

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: