+ arguments?

Albert Sales

La incòmoda necessitat de comptar persones

Gràcies al recompte organitzat per la Xarxa d’Atenció a les Persones Sense Llar de Barcelona la nit del 18 al 19 de maig podem actualitzar algunes xifres: 941 persones dormien als carrers de la ciutat i 1.973 als recursos residencials de la pròpia Xarxa que agrupa a 31 entitats socials i l’Ajuntament. Aquestes xifres es van obtenir processant les dades recollides per gairebé mil voluntaris i voluntàries aquella mateixa nit, així que són provisionals i requereixen una revisió i l’elaboració d’un informe en el que s’analitzi i es contextualitzi el progressiu creixement del nombre de persones sense sostre i sense llar a Barcelona.

És el quart recompte de persones sense sostre que es fa a Barcelona. La XAPSLL había portat a terme prèviament el de 2008 i el de 2011 i la Fundació Arrels el de 2015. Personalment, després d’anys de treballar amb i per les persones que sobreviuen als carrers de la ciutat, he de reconèixer que hi ha aspectes dels recomptes que m’incomoden i que m’obliguen a compartir públicament algunes reflexions.

M’incomoda el gran interès mediàtic i ciutadà per “la xifra”. Específicament per la xifra de persones al carrer. Sobreviure al carrer és duríssim i traumàtic, però és la punta de l’iceberg de l’exclusió residencial. De fet, sense sostre es consideren totes aquelles persones que dormen al carrer, però també les que dormen en equipaments col·lectius d’emergència i passen el dia al carrer. Així mateix, persones sense llar són aquelles que no disposen d’un domicili o que viuen en un habitatge que no reuneix unes mínimes condicions d’higiene i seguretat. El sensellarisme és doncs un fenomen molt més complex que comprèn un continu de situacions molt permeables entre elles. Les persones que es queden sense recursos passen d’una situació d’exclusió residencial a una altra amb molta facilitat acumulant frustracions i vulnerabilitats. La simplificació del fenomen porta sovint a la construcció d’una frontera entre “els sense sostre” i les persones amb domicili que afavoreix que es perpetuïn els tòpics: “a mi això no em passaria mai”, “quina vida haurà portat per acabar així”, “si no ets alcohòlic no acabes al carrer”… Sense comprendre els pasos previs a la situació de carrer difícilment es poden trencar aquests tòpics i generar solidaritats que vagin més enllà de la compassió.

M’incomoda que les xifres siguin l’únic pretext per parlar de les formes més dures d’exclusió. Darrera de les 941 persones comptabilitzades al carrer, de les 1.973 que dormien en equipaments i de tantes altres veïnes i veïns de Barcelona en situació d’exclusió residencial trobem històries marcades per la impossibilitat d’accedir a un habitatge, la pobresa, l’exclusió laboral, la ineficàcia de sistemes de protecció social que fan aigües… El sensellarisme s’explica sobretot per la falta d’un sistema de garantia de rendes, per uns mercats laboral i de l’habitatge salvatges i per l’exclusió administrativa sistemàtica d’una part dels habitants d’origen estranger de la ciutat. Darrera la xifra hi ha causes estructurals que requereixen explicacions que no caben en la petita finestra mediàtica que obra una operació de recompte, però que encara caben menys quan la finestra es tanca.

M’incomoda que un actuació puntual, d’una nit, tingui el ressò d’una gran revelació mentre tanta, tantíssima gent, treballa a diari per lluitar contra el sensellarisme. Les entitats de la XAPSLL donen suport social i allotjament a milers de persones al cap de l’any. Més de dues mil persones dormen cada nit en centres residencials,  pisos, habitacions i pensions, gràcies a entitats i serveis socials públics que ofereixen solucions residencials d’emergència i d’altres de més estructurals. La Xarxa agrupa a 32 entitats que mobilitzen professionals i persones voluntàries per combatre els efectes de l’exclusió residencial. Aquest treball quotidià es realitza contracorrent amb la consciència de que els serveis públics i les entitats que atenen a les persones sense sostre de Barcelona s’enfronten a diari a la fallida d’un sistema de protecció social incapaç de deslligar el destí de les persones de les exclusions generades pel mercat de l’habitatge, pel mercat laboral, per la legislació d’estrangeria… 

M’incomoda que la fugacitat del titular no permeti explicar que les persones que estan al carrer no estan necessàriament oblidades per tothom. Voluntariat de diverses entitats i professionals del Serveis d’Inserció Social de l’Ajuntament treballen per establir vincles i acompanyar a les persones respectant la seva autonomia i les seves decisions, una tasca que és invisible perquè ha de ser-ho. Perquè a Barcelona es va optar ja fa dues dècades per fugir de l’emergencialisme i treballar amb discreció, evitant els uniformes, les etiquetes i l’estigmatització de les persones més colpejades per l’empobriment.

Compartides les incomoditats i buscant l’equilibri entre l’acció i la coherència personal, crec sincerament que cal fer recomptes. Avui, és impossible saber quantes persones dormen als carrers de la majoria de ciutats catalanes. A España es repeteixen com a mantra les estimacions del INE basades en la “Encuesta a las Personas Sin Hogar” que estimava l’any 2012 que hi havia 22.939 persones sense llar a tot l’Estat. Aquesta enquesta es realitza a les persones usuàries de serveis assistencials especialitzats i comptabilitza aquelles persones que s’apropen als serveis. Com he argumentat extensament en altres llocs, es tracta d’una font que infravalora l’abast de la problemàtica i ofereix dades clarament esbiaixades.

Fora de l’enquesta de l’INE, no existeix a Catalunya cap font oficial que permeti aproximar el nombre de persones sense sostre. De ben segur Barcelona concentra bona part de la problemàtica, per la pròpia mida de la ciutat, però també per l’efecte atracció que suposa la manca de recursos d’atenció a les persones sense llar a la resta del territori i el fet que la capital permeti l’empadronament sense domicili fix com estableix la legislació mentre la immensa majoria de ciutats del país no ho fan. Cal doncs teixir complicitats, impulsar que es generin mecanismes de coneixement del que passa als carrers de pobles i ciutats i també sortir a comptar. Perquè calen actuacions a nivell de país i avui no disposem d’eines per conèixer l’evolució de la problemàtica. Les percepcions esbiaixades segueixen marcant l’agenda política i confonent i barrejant les diferents formes com la pobresa extrema es materialitza a l’espai públic. No distingim quan estem davant d’un increment del nombre de persones que viuen de l’almoina o del nombre de persones que dormen al carrer…

Que Lleida, Badalona, Girona i Sant Adrià del Besós hagin realitzat recomptes aquestes darreres setmanes és una bona notícia perquè cal comptar, però si comptar és converteix en una acció aïllada no només no serveix per res, sinó que emmascara la falta d’actuació.

 

 

logo-xarxa-bcn

 

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Mai 27, 2016 by in Exclusió social i pobresa, Sense categoria and tagged , , , .
%d bloggers like this: