+ arguments?

Albert Sales

L’incendi a les vies: una reflexió sobre el rigor informatiu, la immediatesa i l’estigmatització de la pobresa

Els bombers van trigar hores en localitzar el focus de l’incendi que va tenir paralitzada una part de la xarxa ferroviària de rodalies durant el matí d’ahir. Van fer falta algunes hores més per sufocar-lo totalment i identificar-ne les causes. Però, el fum i l’aturada del servei obligaven a informar, i la informació, sense dades concretes, molt sovint esdevé especulació. Primer, les xarxes socials i els mitjans de comunicació van carregar contra ADIF i el manteniment de les infraestructures i, posteriorment, va sorgir la versió del “campament d’indigents” instal·lats a parada fantasma de Marina.

Quan l’única informació contrastada era que s’havien trobat matalassos a l’origen del foc, va haver mitjans que van especular amb la presència de famílies amb criatures al suposat assentament. La competició per atraure lectors a les pàgines digitals dels diaris i sumar seguidors a les xarxes socials porta els mitjans a una competició ferotge per ser els protagonistes de la informació en temps real i esperar a que el fum es desaparegui i a que els equips de seguretat inspecionin la zona no és assumible. Per ser competitius calen articles i twits que es formulen amb cautela però que, al capdavall, es formulen. Cobrint-se les esquenes alguns mitjans van informar de que “cabía la possibilitat” que famílies amb menors estiguessin instal·lades en el lloc del focus de l’incendi.

A hores d’ara, la versió està descartada. Ja a mig matí del mateix dia de l’incendi es parlava de “campament d’indigents”. Posteriorment, coincidint amb valoracions de professionals dels serveis d’emergències, sembla que es tractava d’un lloc de pernocta puntual i de refugi. L’evolució dels missatges llançats a les xarxes és un símptoma més de com la competició per la immediatesa ens porta a substituir la informació per la confirmació de prejudicis. Els mitjans que van “informar” de la “possible presència de famílies sense llar” han esborrat el rastre de la seva falta de rigor però caldria una reflexió sobre els estereotips que porten a donar-li veracitat a una especulació de la que no coneixem l’origen.

Segurament cap dels periodistes que es van apropar al lloc dels fets (ni cap lector o lectora) permetrien que les seves criatures corressin travessant vies de tren per entrar a una estació fantasma totalment a les fosques i ficar-se per uns passadissos on ningú sap que es pot trobar. Per molta necessitat que patissin tampoc s’instal·larien amb nens i nenes en un lloc allunyat de punts de subministrament d’aigua i sense sanejament. En canvi, no resulta difícil creure que persones etiquetades com a “pobres” i “immigrants” sí ho farien. Encara que sigui posant-hi el marc de la necessitat extrema, el punt de partida és atribuir a qui viu situacions de pobresa severa característiques diferents a les pròpies.

Certament, a la ciutat de Barcelona hi ha al voltant de 400 persones vivint en assentaments en solars, naus industrials o edificacions abandonades.  A l’informe de la Xarxa d’Atenció a les Persones Sense Llar i, segons fonts del Servei d’Inserció Social de l’Ajuntament de Barcelona, al març eren 434 les persones que vivien en aquest tipus d’infrahabitatges, de les quals un 21,66% eren menors d’edat. És evident que aquests infants no viuen en un bon ambient i que estan creixent en una situació de vulnerabilitat social molt extrema, però estem parlant de famílies que també lluiten per les seves criatures i que no les exposen a riscos gratuïtament pel fet de viure la pobresa.

A més, aquestes famílies tenen contacte regular amb els serveis social municipals i amb diverses entitats, els infants estan escolaritzats, hi ha un seguiment de la seva situació i un treball de prevenció de riscos socials i de recerca d’alternatives. La situació és complexa i fruit d’una crisi habitacional nefasta, d’una llei d’estrangeria generadora d’exclusions, i d’uns fenòmens migratoris imparables relacionats la misèria i la expulsió de la gent del seu habitat d’origen. Però per denunciar aquestes injustícies no cal reforçar els estereotips de deixadesa que alimenten la construcció d’un altre incapaç d’unes relacions familiars “normals”.

Malgrat tot, podria haver passat. Es podria haver constatat la presència de criatures perquè, malauradament, hi ha persones que fan coses terribles als seus fills i filles. Però el maltractament en sentit ampli és interclassista i potser l’hauríem d’entomar comunicativament evitant l’estigmatització de les víctimes de l’exclusió social. Podem esperar a que desaparegui el fum? O estem obligats a ser els primers a twittejar?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Febrer 10, 2016 by in Exclusió social i pobresa and tagged , , , .
%d bloggers like this: