+ arguments?

Albert Sales

El problema són les màfies?

[Publicat originalment en castellà al bloc “Vagos, maleantes, putas e inmigrantes“]

“Ja se sap. Ells no tenen la culpa. El problema fill les màfies”. I així amb les persones que demanen almoina, els manters, els llauners, les prostitutes … i tants i tantes que lluiten per sobreviure als carrers de les ciutats. Màfies invisibles i gairebé diabòliques que manipulen, exploten i es lucren de la desesperació aliena. Màfies que reforcen la idea de que darrera de les estratègies de supervivència dels “pobres” sempre acabem trobant delictes i maldats.

Aquest matí llegia en un cartell penjat en una concorreguda cantonada del meu barri “no doneu diners als pidolaires, són màfies”. La veritat és que a la zona del cartell s’han anat instal·lant en els últims tres anys persones que demanen caritat de forma més o menys estable. Desconec qui ha arribat a la conclusió que pertanyen a organitzacions mafioses o que la seva recaptació alimenta maquinàries delictives però m’atreviria a afirmar que es tracta d’una afirmació feta, si més no, a la lleugera. En un radi de 500 metres des del cartellet trobem demanant unes monedes a sis persones. Algunes s’asseuen cada dia al mateix lloc, unes altres apareixen a temporades. Les seves històries personals – que no passaré a detallar perquè són fàcils d’identificar per als veïns del barri i atemptaria contra la seva privacitat -, estan marcades per projectes migratoris duríssims, per llocs de treball en què han estat víctimes de l’explotació més salvatge i, en quatre dels casos, per malalties que els han impedit seguir treballant a canvi d’uns centenars d’euros. La major part de la seva recaptació diària serveix per pagar el sostre que els aixopluga: habitacions rellogades en infrahabitatges no molt llunyanes al barri. Mengen gràcies a la petita xarxa de suport que s’han llaurat entre veïns i veïnes. La seva perspectiva de futur: la supervivència diària.

cartelletPotser qui ha penjat el cartell que pretén deixar sense suport a les persones més colpejades per la pobresa hagi tingut experiències personals desagradables amb el crim organitzat. Circulen no poques històries sobre “màfies romaneses”, que es lucren de la mendicitat repartint en furgonetes membres de les seves famílies disfressats amb parracs per tota la ciutat. Les versions més “bonistes” d’aquestes històries afirmen que els pidolaires són obligats a fer aquesta humiliant activitat i que, si no aconsegueixen la recaptació estipulada pels seus caps reben dures pallisses. Altres versions inclouen a les que demanen en la trama delictiva i el gaudi dels beneficis. Segur que la persona que s’ha molestat a imprimir i penjar el cartell té constància de l’existència d’aquestes màfies en primera persona i per això creu que és el seu deure informar els bons però estúpids veïns i veïnes que amb la seva moneda i, sovint amb el seu somriure, ajuden a que la vida d’aquestes sis persones sigui un pelet menys insuportable.

Potser el lloable objectiu d’acabar amb les “màfies romaneses” s’ho mereix, però atenent a la realitat de la ciutat de Barcelona, ​​em sembla una mesura una mica desproporcionada. Com desproporcionat em sembla utilitzar la paraula màfia per denominar a les formes organitzatives d’un nombre molt reduït de persones d’origen romanès que demanen almoina als carrers de la ciutat. És cert, hi ha un parell de famílies extenses que es reparteixen pel territori per demanar. Obtenen ingressos de la mendicitat i de la ferralla mentre dormen al carrer o en edificis abandonats. La major part dels diners que aconsegueixen l’envien al seu país per garantir la subsistència de gent gran i nens i per alimentar algun tipus de dispositiu d’estalvi com la construcció d’una casa. Eviten pagar un lloguer per rendibilitzar al màxim la seva estada i viuen en pèssimes condicions de salubritat. Lluny de la imatge que evoca la paraula màfia, aquests grups familiars no utilitzen als seus membres més febles perquè uns quants visquin a cos de rei. Qui esperi veure a dones i nens esparracats sortint de limusines haurà de buscar una altra pel·lícula.

Qui decideix quan una activitat es pot considerar mafiosa? La mercantilització dels mitjans d’informació i la necessitat constant de cridar l’atenció adultera les paraules i les converteix en zombis buits de contingut que devoren qualsevol reflexió. Assenyalen Bauman i Donskis a Ceguera moral que en els titulars de premsa, com a els murs de facebook o en les piulades, la lluita contra la sensació d’insignificança front a l’allau d’informació que ens envolta, ha provocat la proliferació de apartheids, holocaustos, genocidis … Una utilització gratuïta de conceptes que antany estaven carregats de significat moral, per cridar l’atenció d’un món social insensibilitzat davant de tanta frase lapidària i tanta veritat absoluta concentrada en 140 caràcters. Em temo que la paraula màfia pot sumar-se a la llista de vocables atractius per formar part de titulars cridaners.

El resultat: tot opinòleg amb certa sensibilitat humana acceptarà que la lluita per la supervivència no és crim organitzat, però després d’aquesta concessió apel·larà a les forces de l’ordre per acabar amb les “màfies que hi ha darrere”. I amb la referència a aquestes terribles màfies es descarregarà de responsabilitat moral justificant la negació del dret a la subsistència als invisibles de les nostres ciutats.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Setembre 14, 2015 by in Exclusió social i pobresa and tagged , , , , .
%d bloggers like this: