+ arguments?

Albert Sales

Els “Manters”, el petit comerç i la guerra per l’espai públic

[versión en castellano en vagosymaleantes.com]

El “petit comerç” de capital familiar ja fa dècades que pateix seriosos problemes per subsistir. Amb la globalització, la venda al detall dels productes de consum ha patit transformacions tan profundes com la pròpia producció. La distribució alimentària s’ha anat concentrant en un petit nombre de cadenes de supermercats, la roba es compra majoritàriament als establiments de grans marques internacionals, l’electrònica l’anem a buscar a superfícies especialitzades situades en centres comercials, els mobles… els articles esportius… Prescindir del petit comerç és cada cop més fàcil. De fet, en alguns sectors, el que resulta complicat és esquivar els establiments de grans corporacions. Existeix abundant evidència empírica de l’impacte de les grans superfícies comercials en el comerç de capital local. En algunes zones dels EUA es parla de l’efecte Walmart consistent la destrucció del petit comerç per la competència d’aquesta gran cadena combinada amb la progressiva desaparició dels negocis i professionals com ara fusters, vidriers o assessors fiscals, que treballaven per als negocis familiars i que ara no tenen clientela. Al 2009, Friends of the Earth calculava que cada supermercat que s’obria al Regne Unit provocava el tancament directe d’onze petits negocis. Assumida la dura realitat del comerç familiar, escoles de negocis i responsables polítics de promoció econòmica parlen de “reconversions” del sector, de la necessitat d’especialització, de buscar proximitat amb la clientela a través de les xarxes socials virtuals, de convertir la compra en una experiència d’oci…

manterAquest consens no impedeix que els problemes del petit comerç s’utilitzin com a arma mediàtica per carregar contra els venedors de carrer i justificar la persecució policial a la que es sotmet als que popularment es coneix com “manteros”. En municipis petits o en zones en que l’activitat comercial tradicional manté una presència significativa, aquesta modalitat de venda ambulant pot tenir un cert impacte sobre les economies familiars que viuen de les botigues (malgrat no ser comparable amb el de l’obertura d’un centre comercial). En el centre d’una ciutat com Barcelona, en canvi, contraposar els interessos d’aquells que lluiten per la supervivència amb els d’un petit comerç en crisi permanent és un miratge que amaga una guerra despietada per l’espai públic. L’apropiació d’aquest espai per part dels interessos privats ha convertit les zones més atractives de les grans ciutats en centres comercials a l’aire lliure en els que sobren els individus sense capacitat de consum.

Els discursos de la por al desordre i a la delinqüència fonamenten polítiques higienistes que tenen com a objectiu mantenir l’espai públic lliure del que es consideren “usuaris inapropiats”. Els “manteros”, com les persones sense sostre o les prostitutes que exerceixen al carrer, formen part d’aquesta categoria d’ocupants molestos, i esdevenen un problema quan s’introdueixen en l’espai públic més disputat o quan les zones en les que es mouen adquireixen algun interès especial per als inversors. Igual que succeeix amb la prostitució, quan la venda ambulant clandestina es porta a terme en espais marginals allunyats del disputat espai urbà primari, la problemàtica queda relegada al terreny de la propietat industrial. El debat sobre les condicions de precarietat en les cadenes de producció d’aquests articles (siguin falsificacions o originals) i sobre l’impacte econòmic de la distribució clandestina no es menor, però sense cap mena de dubte, suscita molt menys interès. I si el tema deixa d’ocupar titulars no és només perquè perdi visibilitat davant la ciutadanía. En la batalla pels usos i pel control de l’espai públic hi ha molts més interessos en joc que en els moviments clandestins de productes de consum.

Si passar tot el dia fugint de la Guàrdia Urbana, escrutant a cada possible client amb la por de que es tracti d’un policia de paisà, arriscant tota la mercaderia i la recaptació del dia a cada moment, estigués ben remunerat i oferís oportunitats, de ben segur que les ciutats estarien plenes de blancs carretejant farcells. La venda ambulant clandestina és el fruit de la marginalitat a la que es veuen sotmeses les persones que es passen la vida lluitant contra les fronteres. Les que han hagut de superar per arribar aquí i aquelles amb les que xoquen constantment per accedir al mercat laboral, per gaudir d’atenció sanitària, per moure’s amb llibertat per l’espai públic sense por a identificacions racistes o a acabar en un CIE… Quan el sistema de relacions socials i econòmiques formal, acceptat i legal, està selectivament blindat, les persones que queden excloses sempre troben alternatives. Convertir un problema social de primer ordre, amb totes les seves arestes, en la contraposició d’interessos econòmics entre autòctons i nouvinguts és una perillosa demagògia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Agost 15, 2015 by in Exclusió social i pobresa and tagged , , , .
%d bloggers like this: