+ arguments?

Albert Sales

Sobre com “els pobres” malgasten els diners

[Publicat originalment en castellà al blog Vagos, maleantes, putas e inmigrantes el 2/7/2015]

La forma en què familiars, veïns i veïnes gasten els diners és un tema habitual de xafarderia. Més encara si la persona objecte d’observació i comentaris viu situacions d’escassetat o es queixa d’arribar apurada a final de mes. Si obrim el focus, les persones en situació de pobresa són sospitoses habituals d’estar gastant els diners inadequadament. Ja sigui perquè reben diners públics a través de subsidis o prestacions, ja sigui perquè pensem que en el seu lloc ens administrarien millor, ens veiem capaços de jutjar a persones i famílies que han caigut en aquest “fracàs” social que anomenem pobresa. Se’ns ocorre que viurien millor si no gastessin tants diners en menjar escombraries i compressin productes menys elaborats i els cuinessin … total, tenen tot el temps del món, no deuen tenir una feina… Pensem que no prioritzen correctament les necessitats bàsiques… ¿què hi ha més important que menjar i tenir un sostre? Creiem que potser és la seva forma absurda de malgastar els diners el que els ha portat a la situació en què es troben. Però no ens plantegem que, en la nostra societat d’hiperconsum, la forma de gastar els diners sol ser resultat de la situació.

banksy-beggar-m-700x7001La família de la lhram, la Fàtima i la Jouda, encara deu a l’escola la quota anual de la germana gran. Es tracta d’una escola pública en què es paguen seixanta euros anuals amb els què es cobreixen materials i sortides. Als pares de la lhram, la Fàtima i la Jouda, se’ls han donat totes les facilitats perquè paguin poc a poc i, el més probable, és que acabin de saldar el deute abans de marxar de vacances. Les mestres tenen informació fragmentada de la situació que es viu a casa d’aquestes nenes. Saben que acudeixen a Creu Roja a recollir un lot setmanal de menjar del Banc d’Aliments perquè la petita ha explicat que hi ha unes senyores que els donen galetes i llet; observen que, amb freqüència, les nenes s’adormen o es mostren molt cansades; han detectat que no solen portar esmorzar a l’escola i que en les sortides i excursions porten una barra de pa amb “poca cosa” dins… Sens dubte, la seva situació econòmica és crítica; però les nenes van a classe amb normalitat i puntualitat i sempre netes i polides. Ha estat després del dotzè aniversari de la Ihram que la família ha estat tema de conversa a la sala de professorat: “Com li han regalat un mòbil a la nena si no tenen ni per menjar?”, “A més, hauran de pagar les mensualitats perquè tindrà internet per poder parlar per whatsapp “,” Encara deuen seixanta euros al col·legi i se’ls gasten en un telèfon? ”

Al Manel el vaig conèixer en un menjador social. Porta cinc anys rebent suport al Centre de Serveis Socials del seu barri. Va intentar, sense èxit, trobar feina després del tancament de l’empresa on portava 24 anys de comptable. Després d’esgotar la prestació per desocupació va començar a encadenar diferents ajudes econòmiques, a quina d’elles més miserable. Quan es va veure sense estalvis i ingressant poc més de quatre-cents euros mensuals va acudir als serveis socials. Sense cap rancor comenta que la seva referent – el Manel no l’anomena “assistenta” com tantes altres persones ateses – ha insistit que fes cursos de reciclatge i li ha intentat ajudar a trobar feina. No hi ha hagut manera. Qui vol contractar un comptable de la vella escola? De ordinadors sap el just (molt, molt just) i, segons ell, la seva edat i el seu físic no ajuden. Manel té una afecció a la pell que resulta bastant visible. Diu que l’únic tractament és la hidratació amb cremes que no pot (i que no vol) comprar. Després d’una llarga conversa em detalla els seus comptes mensuals: “Mira, cobro 427 euros. Amb el menjador m’estalvio els dinars però he de esmorzar i sopar. L’habitació em costa 180. Li passo 100 al meu fill que viu amb la seva mare. I el que em queda per fer un clau al mes… que amb aquesta cara follar gratis és impossible”.

El Jorge dorm en un caixer. Va venir de Bulgària fa 12 anys i va estar treballant en la construcció. Es guanyava bé la vida i enviava diners suficients a la seva mare perquè pogués tenir una vellesa digna. Quan la construcció va començar a anar malament va fer tres temporades de recollida de fruita en una explotació de Lleida però l’estiu passat ja no el van cridar. El pagès que li contractava li va explicar que, tal com anaven les coses, contractaria joves del poble, que ara no troben res més. La família passa davant dels estrangers per bona gent que siguin. Fins fa sis mesos es refugiava en un edifici que es va quedar a mig construir però el van fer fora. Ara, durant el dia està en un parc amb altres persones sense sostre o en una cantonada del Barri Gòtic venent cendrers que fa amb llaunes de cervesa i de refresc buides. Afirma que es treu uns 20 euros cada dia. Més encara en temporada alta de turisme. I està molt orgullós de no deure-li res a ningú malgrat la seva situació. Diu que ell no és cap aprofitat i que fa el que calgui per guanyar-se la vida honradament. Encara que amb els 20 euros diaris podria pagar-se una habitació prefereix dormir al caixer o al carrer. Té els comptes claríssimes: “5 euros per menjar, 5 euros per a tabac i vi, i 10 euros per a la meva mare. Si no li envio diners, la meva mare acabarà com jo però amb 30 anys més a sobre a Sofia. Ni parlar-ne”. ¿I el tabac i el vi? “Ai amic, sense fumar ni beure ¿d’on trec forces per aixecar-me?”

Les persones que viuen situacions de pobresa estan envoltades dels mateixos missatges que les que no les viuen. La línia entre formar part de la societat o no, la fixa el consum. Per a la família de la Ihram, comprar-li un telèfon mòbil a la seva filla en el seu dotzè aniversari és una prioritat. Després de veure’s obligats a dir que no tantes i tantes vegades no poden privar la seva filla gran del regal que han rebut totes les seves amigues en complir els 12. Ja veuran d’on treuen els diners per acabar de pagar les anualitats a l’escola. Al cap i a la fi, quantes vegades han perdut els seus miserables estalvis per un imprevist?

Quan la pobresa comporta perdre la capacitat d’elecció, quan no es pot triar què menjar o quina roba posar-se, quan no hi ha projectes a mig termini ni esperança en que la situació canviï els petits “luxes” es converteixen en necessitats per mantenir el seny. No es fan plans. Es viu al dia i es busquen petites il·lusions que ajudin a seguir respirant: ¿vi? ¿Tabac? ¿Una estona de sexe de pagament?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Juliol 6, 2015 by in Exclusió social i pobresa and tagged , , , , , , .
%d bloggers like this: