+ arguments?

Albert Sales

Els tres primers dies dormint al carrer

[Versión en castellano en el blog Vagos, maleantes, putas e inmigrantes]

Porto alguns anys coneixent persones que dormen als carrers de Barcelona. Persones que queden excloses dels recursos assistencials o dels centres d’acollida per raons molt diverses. Sovint han acumulat tants fracassos i recaigudes en els seus intents de “sortir del carrer” que fugen de noves experiències frustrants. I és que no és fàcil refer la vida quan només pots aspirar a treballs extremadament precaris o a unes ajudes públiques que et deixen molt per sota del llindar de pobresa. No és gens fàcil trobar forces per tirar endavant quan prens consciència de que el més semblant a una llar al que pots aspirar és una habitació rellogada.

No n’hi ha prou amb un sostre i uns ingressos ínfims per reconstruir tot allò que se’t trenca després de la sotragada que suposa quedar-se sense res i sense gairebé ningú. Malgrat no estar al carrer, l’estancament en situacions de precarietat i de tensió constant per la supervivència provoca moltes recaigudes. Per depressió, per desànim, per perdre temporalment els ingressos sense haver pogut estalviar…

15424133269_cc886b8068_zTambé he conegut persones que feien nit al carrer circumstancialment. En l’impàs entre la finalització de la seva estada a un Centre de Primera Acollida i la recerca d’un altre recurs assistencial. Sí, aquestes coses passen. Allotjar-se en un alberg no és tan fàcil com picar a la porta i aconseguir un llit. No és cert el tòpic. Hi ha llistes d’espera i cues que converteixen els desplaçaments fins els centres en viatges estèrils i frustrants.

En un primer contacte, no és estrany que les persones que porten un temps al carrer afirmin que no estan malament i que facin bromes sobre la seva situació. En general, a mesura que avança la conversa i es genera un clima de confiança, es repeteixen frases com “la vida al carrer és duríssima”, “viure així és una merda”, “això no és viure”… Un home em va dir una vegada que ell no estava vivint, sinó esperant la mort.

És possible que estar acostumat a trobar-me amb aquesta cuirassa inicial, construïda al voltant de l’humor i de lloances més o menys forçades a la llibertat, hagi provocat que el cas del José (a qui he cambiat el nom per mantenir la seva intimitat) m’hagi impactat tant. Anit, el José portava tres nits al carrer i avui, probablement, tornarà a dormir-hi. No és la víctima de cap desnonament recent. Està al carrer com a resultat d’un llarg procés d’exclusió social: va treballar i cotitzar durant més de 25 anys però es va quedar sense feina; uns dos anys després es va acabar la prestació per desocupació; ara farà una setmana va deixar de cobrar els 426 euros de la RAI (lRenda Activa d’Inserció). Mentre li entraven alguns diners va estar vivint amb la seva neboda en un municipi proper a Barcelona, però al quedar-se sense ingressos va decidir deixar de ser una càrrega i marxar a “buscar-se la vida” a la gran ciutat. Estava disposat a a viure de la caritat institucionalitzada fins a trobar una feina. Qualsevol feina.

La prioritat del José és trobar un lloc per dormir. Diu que menjar, ara mateix, és el de menys. Va malmenjant amb el que li donen i porta tres dies preguntant on pot acudir per a que l’acullin per dormir. Altres persones en situacions similars l’orienten molt bé a l’hora d’aconseguir menjar però no per trobar un llit i un sostre. En l’estona que vam estar parlant, el José no va dir en cap moment allò de “al carrer no s’està tan malament”. Feia el cor fort però estava enfonsat. En diversos moments els ulls no podien contenir les llàgrimes. Potser si les coses van malament en les properes setmanes i el temps al carrer s’allarga, el José comença a treure ferro a la seva situació. Almenys de cares enfora.

No puc evitar pensar en les situacions que poden acabar d’enfonsar l’ànim del José i que poden allargar el seu trànsit per la situació de sense sostre. Desitjo que a cap enèrgumen borratxo li doni per patejar-lo o tirar-li cervessa per sobre a la matinada, com li va passar fa poc al Pere mentre dormia en un caixer de l’Eixample. Espero que no li robin els pocs diners que porta al damunt, com li va passar a la María la primera nit que va dormir al carrer. Desitjo amb totes les meves forces que no li trenquin ni li prenguin el telèfon mòbil en el que espera rebre la trucada d’alguna de les empreses on ha deixat el seu currículum. Perquè necessita que ningú el faci sentir en cara més insignificant i que ningú li robi la poca seguretat en sí mateix que li queda.

Em vaig acomiadar del José fent-li una llista de recursos de pernocta, d’alimentació i d’higiene als que podria accedir directament, sense passar per cap centre de serveis socials. Li vaig insistir en que es dirigís al Servei d’Inserció Social de l’Ajuntament per a que l’ajudessin a tramitar l’empadronament sense domicili fix i a aconseguir un seguiment social que li donés accés a serveis més estables. I el vaig deixar assegut en una plaça amb la seva motxilla al costat i un somriure agredolç als llavis.

Ahir es va presentar a Barcelona l’informe del observatori HATENTO sobre delictes d’odi contra les persones sense sostre.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Juny 17, 2015 by in Exclusió social i pobresa and tagged , , , .
%d bloggers like this: