Sobre la nacionalidad de las víctimas y los dolores selectivos

Aparato-Lufthansa-Germanwings-siniestrado-Alpes_EDIIMA20150324_0390_16Ayer, el Secretario de Estado de Seguridad comparecía ante la prensa para actualizar los datos acerca del avión estrellado en los Alpes. El Secretario de Estado informaba a la prensa de que no eran 51 sino 50 las “víctimas españolas” ya que en un primer momento la familia de un de las personas difuntas había afirmado que era española a pesar de que, tras 20 años en el país, no había adquirido la nacionalidad. ¿De verdad esta informacion es relevante? ¿No debería importarnos un carajo si eran españolas, catalanas, andaluzas, altas, bajas, gordas, flacas, negras, blancas o verdes?

Puedo entender que desastres de este tipo nos impacten más cuando ocurren cerca. Cuando las víctimas tienen formas de vivir parecidas a las nuestras. Cuando hablan lenguas conocidas… En fin, puedo llegar a entender que el revuelo mediático sea mayor cuando se estrella una avión que cubre el trayecto Barcelona- Dusseldorf que cuando cae un avión en Àsia o cuando un edificio de Bangladesh cae matando a más de 1000 obreros y obreras. Me cuesta… pero lo puedo entender.
Puedo entender, que cuando ocurre una tragedia lejos de casa, nos preocupemos por si hay entre las víctimas personas potencialmente cercanas y que, en consecuencia, queramos información sobre su nacionalidad o su lugar de residencia habitual.

Pero estamos hablando de una avión que salía de Barcelona. ¿Qué tipo de enfermizas identidades pueden llegar a convertir en importante el asqueroso DNI? Sin duda, las mismas que llevaron a algunos dementes a celebrar que parte de las personas muertas fueran catalanas.

Anuncis

Austeritat, sistema educatiu i reproducció social de les desigualtats

[capítol publicat al llibre Educacions, 40 veus sobre educació i societat, de El Diari de l’Educació]

Cita bibliogràfica: Sales, A (2015) “Austeritat, sistema educatiu i reproducció social de les desigualtats” pp. 277 a 281 a Diversos Autors (2015) Educacions, 40 veus sobre educació i societat. Barcelona: El Diari de l’Educació i Icaria

Des de l’inici del període de crisi que vivim moltes veus han alertat de l’escandalós impacte de la pobresa sobre els infants al nostre país. Però la desprotecció de la infància davant de la pobresa no és un fenomen que s’estreni amb la crisi. Abans del seu esclat, en la majoria de països industrialitzats ja feia més d’una dècada d’increment del risc de pobresa per les famílies amb fills i filles. L’increment de la precarietat laboral que ha acompanyat els processos de desindustrialització a les societats occidentals (Beck, 2007) ha tingut un impacte especialment intens en llars monoparentals, famílies migrants, o llars amb un nivell de formació dels pares baix (Seccombe, 2007). La combinació d’aquesta precarietat del treball i dels ingressos amb la insuficiència dels dispositius de protecció social ha comportat una extensió dels riscos de pobresa per a grups cada cop més amplis de la ciutadania. A l’informe publicat a finals de 2014 per UNICEF amb el títol Els nens de la recessió es remarca que el progressiu descens de la despesa social que es produeix als països rics des del 1995 ha incrementat el risc de pobresa en la infància i que, si bé als primers compassos de la crisi, es va produir una petita expansió de la despesa en mesures de protecció social, les polítiques d’austeritat posteriors han aprofundit en un procés d’increment de la pobresa i de la desigualtat que té un clar impacte sobre infants i adolescents (UNICEF, 2014).portada-212x300

A Catalunya, la bretxa del risc de pobresa (1) és més elevada per als menors de 18 anys que per a la resta de la població. La situació és inversa a la que és registrava estadísticament l’any 2007 i respon a que les llars que pateixen una situació de pobresa i tenen menors a càrrec estan proporcionalment més empobrides que la resta de llars en situació de pobresa (2). La major intensitat de la pobresa en les llars on hi ha criatures es deu a la falta de polítiques de garantia de rendes per a les franges de població en edat de ser pares i mares d’infants. Si tenim en compte que a Catalunya la població de 0 a 17 anys que viu en llars on ningú té feina assalariada ha passat del 3,2% a l’any 2007 al 15,1 al 2013 (3), no és difícil deduir les causes de la profunditat de les situacions de l’empobriment infantil: enmig de la fallida del mercat laboral, les polítiques públiques han consistit en deixar a les famílies a l’estacada. Continue reading “Austeritat, sistema educatiu i reproducció social de les desigualtats”

Aliments per “ajudar als pobres”?

[Versión en castellano publicada en el blog “Vagos, maleantes, putas e inmigrantes“]

Durant 2014, 320.000 persones van rebre ajuda alimentària a Catalunya. Una xifra molt allunyada de l’anècdota, ja que constitueix gairebé un 5% de la població total i una quarta part de la població estadísticament considerada en risc de pobresa (vivint en llars amb uns ingressos per sota del 60% de la mitjana). En la retallada i la reordenació dels recursos públics destinats a atendre les persones en situació de pobresa, les més perjudicades han estat les capes de població amb ingressos més escassos. Així ho evidencia l’evolució de la bretxa de pobresa (la distància en percentatge entre el llindar de risc de pobresa i la mitjana dels ingressos de les llars per sota d’aquest llindar). A Catalunya, la bretxa de pobresa ha passat d’un 22,3% el 2007 a un 38,2% el 2012. Un increment sensiblement superior a la mitjana europea. Aquest increment de les desigualtats en la part més desfavorida de la societat té molt a veure amb la situació de zero ingressos en què han caigut moltes famílies que ja porten molt de temps en situació de pobresa. Per fer front a la desaparició dels escassos recursos monetaris dels que disposaven aquestes llars s’han mobilitzat recursos en forma d’assistència alimentària que substitueixen aquestes petites rendes però que comporten canvis profunds en la relació que manté la societat amb la pobresa.

Els Estats del Benestar Europeus van delegar les polítiques per garantir l’alimentació a entitats del Tercer Sector perquè les seves estructures estaven pensades per satisfer les necessitats d’unes àmplies classes mitjanes. S’entenia que les llars beneficiàries dels serveis recogida-de-alimentosdels Estats del Benestar difícilment viurien situacions de malnutrició que es vinculaven a formes de marginalitat extrema i a maneres de viure sistemàticament excloses de qualsevol font d’ingressos. En conseqüència, l’alimentació de les persones en situació de pobresa severa s’ha deixat tradicionalment en mans d’entitats, molt sovint vinculades a l’església, que vehiculen la caritat dels veïnats i assisteixen amb productes de primera necessitat a les famílies més empobrides que s’apropen a buscar recolzament.

Oferir menjar és fàcil. Sembla que davant una necessitat tan bàsica com l’alimentaria la resposta evident és proporcionar aliments. L’absència d’un diagnòstic seriós sobre l’estat nutricional de la població i l’alarma social que causen els casos de malnutrició infantil detectats per professionals de la sanitat o del sistema educatiu, poden generar una explosió de bona voluntat difícil de canalitzar cap a accions realment solidàries que corregeixin una situació que, sense cap mena de dubte, és dramàtica i intolerable.

086218b2ac4369b7cefd2acbee0be8b1_XLQuan el Síndic de Greuges va publicar l’informe sobre la malnutrició infantil a Catalunya, la discussió política va transitar entre la negació dels resultats i la redefinició de la terminologia. El govern català va intentar transmetre a la ciutadania que no hi havia motius d’alarma social perquè els casos de malnutrició estaven vinculats a problemàtiques més complexes que no es podien atribuir “només” a la pobresa econòmica de les famílies. S’assumia que a la nostra societat, no n’hi ha prou amb viure en la pobresa per no poder alimentar als fills, cal que hi hagi problemes personals associats per deixar a les pròpies criatures sense accés a una alimentació adequada. Un cop més, la incomprensió dels processos d’empobriment i la relació entre pobresa i formes d’exclusió social oferia el terreny perfecte per la culpabilització de la víctima. Segons la visió de les institucions catalanes, per què passen gana els infants? Tret dels casos de trastorns mèdics, la mala nutrició s’atribueix a dèficits en la criança i a la irresponsabilitat de pares i mares: la falta d’educació i el desconeixement dels hàbits alimentaris saludables, la incapacitat de “fer menjar sa” als infants, la deixadesa en les tasques de cura… Continue reading “Aliments per “ajudar als pobres”?”

Cursos de cap de setmana sobre neoliberalisme, repressió i pobresa. 6-7 i 13 i 14 de març

Els dos propers caps de setmana dinamitzaré dos cursos Artefakte que tenen en comú l’anàlisi de la relació entre neoliberalisme i pobresa. En el primer “La gestió neoliberal de la misèria: criminalització, filantropia i individualització dels problemes socials” s’obrirà un espai per reflexionar i debatre al voltant dels canvis estructurals en la manera en com les societats opulentes s’enfronten a l’extensió dels riscos de pobresa. En el segon “Loïc Wacquant: Pobresa, presó i ciutat” s’aprofundirà en la part de l’obra del sociòleg francès relativa a la governabilitat de la marginalitat i a la relació entre sistema penal i pobresa.

gestionneoliberal

wacquant

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: