+ arguments?

Albert Sales

Grans Recaptes i Bancs dels Aliments: lluita contra la pobresa o gestió de la misèria?

El Gran Recapte d’Aliments ja ha aconseguit reunir a 20.000 persones voluntàries que col·laboraran puntualment amb el Banc dels Aliments recollint i empaquetant els donatius de la ciutadania a la sortida de supermercats i grans superfícies. 20.000 persones que durant un dia treballaran gratuïtament per a les grans cadenes de distribució alimentària. De ben segur que milers de famílies en situació de pobresa també se’n beneficiaran puntualment, però per qui el Gran Recapte és com manà caigut del cel és per Carrefour, Mercadona, Caprabo (Eroski), Lidl, Aldi… El que es recull a la sortida dels establiments no són donatius de l’empresa sinó productes que la ciutadania compra passant religiosament per caixa, així que voluntaris i voluntàries animen a les persones que van a fer la compra a gastar més del que tenien pensat per solidaritat amb “els pobres”. No hi ha cap manera més barata de disposar d’agents de vendes repartits pel territori. I al benefici econòmic cal afegir els intangibles, perquè la imatge de les grans cadenes queda vinculada a la solidaritat i als bons sentiments amb independència d’altres consideracions.

FOTO_BANC_DELS_ALIMENTS_1En dies de catarsi solidària, poc importa que les cadenes de distribució implicades estiguin ensorrant la pagesia imposant condicions draconianes als seus proveïdors. Cap mitjà de desinformació de masses recordarà les polítiques laborals amb que aquestes empreses collen als seus treballadors i treballadores. I, finalment, a ningú li semblarà procedent recordar que elles són les máximes responsables dels escandalosos nivells de malbaratament alimentari del món occidental contra els que el Banc dels Aliments, suposadament, vol lluitar.

No és cap grup d’activistes antisistema qui acusa a les cadenes de distribució alimentària de provocar insostenibles nivells de malbaratament alimentari. La FAO (l’Organització de les Nacions Unides per l’Alimentació y l’Agricultura), en l’informe que va elaborar l’any 2011 pel congrés “Save Food!” apuntaba com a causes principals del malbaratament alimentari als països d’ingressos alts les pautes de consum fomentades per les grans superfícies i les relacions que aquestes empreses estableixen amb els agricultors. Sota l’apariencia de maquinàries logístiques perfectament ajustades per fer arribar els aliments als nostres frigorífics, les grans cadenes de distribució amaguen milions de tones de menjar convertit en escombraries. La FAO calcula que en els països d’ingressos alts llencem entre 280 i 300 quilos d’aliments per persona cada any, pràcticament el doble del malbaratament per càpita que es registra a l’Àfrica Subsahariana o a l’Àfrica Meridional i Suboriental. L’informe estima que el 40% del malbaratament als països rics es deu a l’estructura del comerç minorista impulsada per les grans cadenes de supermercats i als hàbits de consum adoptats massivament en les últimes dècades.

Les fundacions sorgides sota el format de Bancs dels Aliments a Europa i als Estats Units a partir dels 90, pretenen lluitar contra el malbaratament alimentari reconduint excedents de producció cap a l’activitat benèfica malgrat que els temps exigeixen sumar al fluxe habitual d’aliments que distribueixen, els donatius recollits en activitats com el Gran Recapte. Malauradament, l’impacte dels Bancs d’Aliments en la reducció de les tones de menjar que van a les escombraries és mínim. La major part del malbaratament es produeix en productes no aptes per la seva estructura de distribució: fruites, verdures, carn i peix. Segons la FAO (2011), un 45% de les fruites i verdures que es cullen acaben als abocadors. Els Bancs d’Aliments europeus i nord-americans, en canvi distribueixen bàsicament calories fàcils d’emmagatzemar: llegums secs, pasta, galetes… Tant la Unió Europea com el Ministerio d’Agricultura destinen partides pressupostàries al finançament de la “producció excedentària” d’aquests productes destinada als canals assistencials, promovent un sistema productiu tant ineficient com injust per lucrar a grans productors i grans distribuidors (Montagut, 2014).

gran-recapte-aliments-2011Podríem pensar que l’important és garantir l’alimentació de les persones en situació de pobresa i que aquest funció sí que està a l’abast dels Bancs del Aliments… Però no és el mateix lluitar pel dret a una alimentació adequada que repartir menjar. I malgrat que pugui semblar que les dues activitats no són excloents, un anàlisi rigorós de la realitat del món associatiu de democràcies veïnes més madures que la nostra indica el contrari. Als Estats Units, el sorgiment dels bancs dels aliments als anys 90 ha comportat la mutació de nombroses iniciatives comunitàries que en les dècades anteriors lluitaven contra les causes de la inseguretat alimentària en els barris de segregació territorial i racial de les principals ciutats del país. En un estudi realitzat per Daniel Novik (2010), de la Universitat de California, a la ciutat de Chicago, s’analitza i es documenta com la urgència social causada pel procés de desindustrialització dels anys 80 va portar a les iniciatives ciutadanes de base a acceptar la lògica del Banc dels Aliments d’Illinois. En aquell moment es va prioritzar fer arribar els aliments a les llars sense qüestionar-ne l’origen ni les implicacions d’entrar en un aparell burocràtic altament centralitzat. El resultat ha estat la completa desarticulació del teixit d’entitats que de manera clarament polititzada exigien fer efectiu el dret a l’alimentació. Reconvertides en punts de distribució, aquestes entitats han perdut el seu caràcter comunitari per convertir-se en una eina més de governança neoliberal de la pobresa. Arribats a aquest punt val la pena recordar que el Banc dels Aliments de Chicago és dels més antics del món i que és en aquesta ciutat nord-americana on té la seva seu l’Associació Mundial de Bancs dels Aliments.

La burocratització de la distribució de lots d’aliments a les víctimes de la pobresa ha avançat en paral·lel a la substitució de les ajudes econòmiques no finalistes per ajuda en espècie. Es a dir, s’està consolidant la tendència a ajudar amb menjar enlloc de proporcionar una renda. En conseqüència s’infantilitza a la persona que pateix la pobresa reduïnt la capacitat d’elecció i de gestió de la propia vida. Quan la inclusió en la societat majoritària passa pel consum, impedim a les persones en situació de pobresa prendre les eleccions de consum més bàsiques justificant-nos, massa sovint, en els estereotips que relacionen la pobresa amb la incacitat d’administrar la propia economia familiar (Bauman, 2000).

Davant la maquinaria generadora de pobresa que constitueixen les polítiques neoliberals i els sistema de distribució alimentària, la societat no es pot permetre que la bona voluntat, l’empatia i la indignació es canalitzin i es domestiquin en expressions de solidaritat al servei de les grans empreses i que reprodueixen els estereotips de la marginalitat. Per lluitar contra el malbaratament alimentari hem de participar en la construcció de noves formes d’accés a l’alimentació i lluitar contra els monstres de la distribució. Per lluitar contra la pobresa hem de trencar els tòpics i redistribuir recursos econòmics exigint una renda garantida perquè ningú perdi la possibilitat d’administrar la seva vida i la seva alimentació. Conquerir aquest dret socials requereix trencar amb les imatges distorsionades de la pobresa que culpabilitzen a les persones que la pateixen considerant-les incapaces de prendre decisions sobre la seva vida. I requereix també temps. Per això cal teixir xarxes de suport per garantir l’accés a l’alimentació que no contribueixin a la individualització i la infantilització de les víctimes de les formes més dures de pobresa (Sales, 2014).

Les modalitats d’assistència que reforcen la barrera entre els donants i els assistits dificulten que els primers canviïn les seves imatges preconcebudes dels segons, alhora que reforcen i acceleren els processos de trencament i de descualificació social dels receptors de l’ajuda. Existeixen respostes comunitàries i veinals que trenquen amb aquesta lògica. Hi ha projectes comunitaris en els que ciutadans i ciutadanes s’organitzen per garantir el dret a l’alimentació. El seu propi i el de veins i veïnes amb dificultats econòmiques. Un exemple són les xarxes d’aliments que han anat sorgint arreu del territori català en els darrers anys. També ha sorgit xarxes de suport basades en la confiança que canalitzen recursos econòmics cap a les persones més vulnerables com en el cas de l’experiència de l‘associació 50×20 de Ciutat Meridiana…

La solidaritat, la bona voluntat i les ganes d’actuar també es poden canalitzar en el suport a iniciatives que incideixen sobre les causes de la inseguretat alimentària enlloc de proporcionar aliments. La lluita contra la pobresa energètica és clau per garantir l’accés a una alimentació adecuada. Massa sovint, la impossibilitat de cuinar i conservar aliments causa un excés de despesa provocat per no poder planificar l’economia domèstica i erosiona la seguretat alimentària de les llars. La lluita per fer efectiu el dret a l’habitatge també contribueix a garantir l’accés a l’alimentació. Encara que els desnonaments no es tradueixin immediatament en famílies dormint al ras, les situacions habitacionals precàries (com el relloguer d’habitacions o l’hacinament), dificulten la conservació i la cocció del menjar. Tot un món de movilitzacions i d’expressions de solidaritat que posen en qüestió la nostra forma de relacionar-nos amb les persones que pateixen més cruament les conseqüències de les injustícies socials.

Referències bibliogràfiques

Bauman, Zygmunt. 2000. Trabajo, Consumismo Y Nuevos Pobres. Barcelona: Gedisa.

FAO. Pérdidas y desperdicio de alimentos en el mundo. Alcance, causas y prevención. Estudio realizado para el congreso internacional SAVE FOOD!. Düsseldorf, Alemania. http://www.fao.org/docrep/016/i2697s/i2697s00.htm

Montagut, Xavier. 2014. “La gran recogida de alimentos: hacer negocio con la buena voluntad”. Sin Permiso. http://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=6584

Sales, Albert. 2014a. El delito de ser pobre. Una gestión neoliberal de la marginalidad. Barcelona: Icaria.

Sales, Albert. 2014b. “Dar comida a quién necesita dinero”. +argumentshttps://albertsales.wordpress.com/2014/09/19/dar-comida-a-quien-necesita-dinero/

Warshawsky, Daniel Novik. 2010. “New Power Relations Served Here: The Growth of Food Banking in Chicago.” Geoforum 41(5): 763 – 775. http://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S0016718510000503.

Webs

Aliança contra la pobresa energètica. http://pobresaenergetica.es/

Associació 50×20. http://associacio50x20.blogspot.com.es/

Pataforma d’afectats per la hipoteca. http://afectadosporlahipoteca.com/

Xarxa d’Aliments de Gràcia. https://bancexpropiatgracia.wordpress.com/assemblees-i-grups-2/xarxa-daliments/

11 comments on “Grans Recaptes i Bancs dels Aliments: lluita contra la pobresa o gestió de la misèria?

  1. Xavier
    Novembre 28, 2014

    Un article molt ben elaborat, almenys des d’un punt de vista acadèmic. O així seria si allò que expliques sobre l’acció dels Bancs dels Aliments tingues quelcom a veure amb la realitat, fet que no succeix, comportant que es converteixi en un exabrupte per a ser llençat directament al contenidor, sense possibilitat de ser reutilitzat o recliclat, malauradament.
    Sabies que els Bancs dels Aliments van tenir molts problemes per què les cadenes de supermercats els hi deixessin els seus establiments? Han estat lluitant-hi més de cinc anys per què s’hi sumin totes. I ara què estan convençudes que no els hi va malament, resulta que se’ls hi fa fet signar convenis en el que es comprometen a donar part de les vendes en aliments al Banc i a col·laborar en les despeses de la campanya. Ho sabies?
    Ets coneixedor de les tones d’aliments que la indústria alimentària destina cada mes als Bancs que, altrament, anirien a residus? (Crec que no t’ho pots arribar a imaginar) Sabies que pràcticament totes les cadenes de supermercats donen els aliments que retiren de les prestatgeries (també els frescos!!) als Bancs? Sabies que part dels excedents del camp van als Bancs?
    El que si és cert, que no s’han estat distribuïnt bé els aliments i s’han entrat en pràctiques que afecten a la dignitat dels usuaris. Sense cap mena de dubte.Què cal millorar-ho, i que cal evitar pràctiques assistencialistes (que no es resoldran fins que hi hagi feina per tothom, tampoc amb la renda bàsica que tb és una forma d’assistencialisme). Però cal tenir en compte que la crisi i les cues a les entitats socials han vingut de cop, i que si aquestes iniciatives que critiques no haguessin tingut lloc la cosa hauria estat molt pitjor. Perquè hi ha gent que s’ha deixat la pell mentre l’administració mirava en un altre lloc, uns altres discutien eternament en assemblees de barri i alguns romanien tancats a la universitat.
    (Per cert, ja que parles d’infantilitzar a la gent, crec que tothom sap, sense que els hi recordis, que els aliments els compra la ciutadania i no els posa el supermercat, i que aquest fet no comporta la voluntat de legitmitzar pràctiques d’aquestes cadenes ni del sistema ni la renuncia de voler una societat més justa.)

    • Albert Sales
      Novembre 28, 2014

      Amb els meus respectes, l’únic exabrupte d’aquest bloc és el comentari que t’has molestat en escriure. No pretén ser un article acadèmic, però si un escrit que es sustenti en evidències empíriques perquè, en un tema com aquest, sabia perfectament que hi hauria qui se sentiria ofès. Suposo que és massa complicat intentar comprendre perquè hi ha gent que expressa pensament crític encara que això només li reporti problemes. No, Xavier, no estava tancat a cap despatx universitari mentre la gent ho passava malament, ni estava “discutint eternament en assemblees de barri” (sí participant-hi en la mesura de les possibilitats). Però a tu això no t’importa perquè no he de justificar el meu currículum activista i de compromís social.
      En el teu escrit no contradius ni una sola de les afirmacions de l’article. Els supermercats són els grans beneficiats d’aquest tipus de campanyes, i que l’oligarquia financera estigui als patronats dels Bancs dels Aliments no dona gaire confiança. Què s’hagi estat lluitant per establir acords amb els supermercats no invalida la tesi de que, finalment, surten guanyant. Si més no, només demostra una certa miopia empresarial. O una escenificació interessant de la controvèrsia que seria interessant d’estudiar.
      Evidentment que hi ha una part del malbaratament que es recondueix a través dels Bancs dels Aliments. Però això no significa que no s’estigui contribuint al creixement d’un sistema de distribució que com més gran sigui més malbaratament ocasionarà. Malgrat no m’agradin les metodologies i les maneres d’actuar de moltes persones i entitats implicades, sí que celebro que hi hagi petit comerç que també hi participi. Almenys qui senti que ha de fer donatius pot triar comprar-los en un altre lloc.
      Si totes les persones que dediquen el seu temps a aquest tipus d’activitats, famosets inclosos, es dediquessin a lluitar contra la pobresa implicant-se en iniciatives sorgides de les assemblees de barri que a tu et fan tanta nosa, segur que no necessitaríem Grans Recaptes. Les iniciatives de llarg recorregut, que empoderen a la ciutadania (tant a la que es mou per solidaritat com a la que pateix la pobresa) són les úniques capaces de transformar la societat.
      A les iniciatives veïnals no se’ls dona ni una desena part de l’atenció que als grans gestos de les empreses i les classes mitges, reproduït els estereotips que fan sentir còmodes a aquests últims: els pobres no se saben administrar ni organitzar i ens necessiten desesperadament. Uns estereotips que es converteixen en profecia autocomplerta gràcies al poder dels mitjans per definir els relats de vida de les persones.
      La gent no necessita menjar, necessita una font d’ingressos. Curiosa la gran capacitat de presència mediàtica de les “fires de la caritat” (no són paraules meves, son de Ryszard Kapuscinski i de Zygmunt Bauman per si els vols escriure dient que els seus llibres són exabruptes) en contraposició als silencis que envolten les demandes d’una Renda Garantida de Ciutadania… El cinisme de les persones que després de carregar-se la PIRMI es posen a repartir menjar i a “apadrinar políticament” el Gran Recapte no pot sinó revelar-me. Probablement, perquè he conegut massa històries personals dels qui, per la retallada estúpida, salvatge i absurda (en termes pressupostaris) de la Renda Mínima d’Inserció a Catalunya, han hagut de reubicar-se en infrahabitatges i anar a buscar menjar als punts de distribució del Banc dels Aliments. Persones que no he conegut tancat al despatx de la universitat (ui, perdona, he dit que no faria currículum aquí, se m’ha escapat…).

      Gràcies de tot cor per donar-me peu a afegir més arguments a l’article. De fet, per això serveix la resposta, perquè el to del teu comentari ja em deixa clar que no tens cap intenció de diàleg o de discussió basada en arguments.

  2. Francesc Alvarez Embeita
    Novembre 28, 2014

    Crec que l’Albert deixa clar quina és la diferència entre donar aliments o garantir una renda mínima.

  3. Natalia
    Novembre 29, 2014

    Estic d’acord amb que les grans distribuidores són responsables de bona part del malbaratament de menjar, però per això mateix han de ser part de la solució. I criminalitzar les poques ocasions en que fan alguna cosa, no ajuda. Les iniciativea barrials estan molt bé però són limitades, i quan creixen, les veus del pensament crític ràpidament en genereu dubtes. Les grans empreses són responsables de molts del mals relacionats amb la injusticia social i per això els hem de reclamar que facin coses. Potser ara no fan gaire i per qüestions d’imatge, però els professionals de la RSC fem molts esforços per canviar això des de dins i procurar que els qui realment tenen els calers (que no són els veïns) facin més pel seu entorn. I t’asseguro que cada cop més empresaris s’adonen que si no ho fan així, en breu els seus negocis ho patiran.
    A tot això, si ara puc escriure això amb una feina i un sou és perquè els Bancs d’Aliments van ajudar la meva familia. I per això en sóc voluntària, i sobre tot per això, en primer lloc, procuro ser coherent amb el que faig a la meva personal, consumint responsablement, no criminalitzant cap iniciativa i fent el possible per educar a la gent en el consum responsable. I ja posats, tampoc no crec en l’assamblearisme que ens veneu com la solució de tot, perquè és el lloc on menys es respecta una opinió oposada a la de la majòria que conec. Les assemblees són molt excloents perquè rebutgen de pla qualsevol acostament d’aquells que no pensen com els qui lideren l’assemblea.

  4. sebasvignoli
    Novembre 29, 2014

    Els bancs d’aliments i grans recaptes són almoina. Ni més ni menys. Evidentment que hi participa gent amb bona voluntat, que hi dedica molt d’esforç, temps i ganes, que es pot fins i tot ofendre amb l’article. Però la injustícia que genera aquesta necessitat no minva amb aquesta activitat. Més aviat al contrari, doncs estem reforçant l’activitat d’aquestes grans empresses distribuidores que estàn al cor del problema. És indignant que els 45% de les fruites i verdures acabin a l’abocador!
    Felicitats a l’Albert pel magistral escrit!

  5. Andreu
    Novembre 30, 2014

    Gràcies per l’article. Poses en ordre intuïcions que molts de nosaltres tenim rondant pel cap. És de vital importància que la paraula “solidaritat” no ens la robin … Segons IEC , solidaritat és “Entera comunitat d’interessos i responsabilitats.”, la qual cosa implica que es comparteixen tant pèrdues o danys com beneficis o riquesa. El Gran Recapte seria una jornada de beneficència o caritat, però no de solidaritat.
    Salut !

  6. Pepa
    Novembre 30, 2014

    I quan tens menjar però, en canvi, no tens diners per canviar-te les ulleres, tot i un greu augment de la graduació, ni per fer-te les plantilles ortopèdiques que t’ha receptat el metge (per citar unes quantes de les meves mancances), què fas? De què et serveixen aquestes campanyes sorolloses que no solucionen cap dels teus problemes? I dic jo que no dec ser la única…

  7. jesuscarrion
    Novembre 30, 2014

    Gràcies Albert per l’article. Comprenc la frustració d’aquelles persones que lluiten i participen cada dia per mirar de gestionar un millor demà des d’iniciatives com els bancs d’aliments o la mateixa responsabilitat social corporativa. I entenc el dolor que genera llegir un text com el teu i el rebuig inicial que pot provocar.

    Ara bé, superat el dolor de llegir i comprendre que la il·lusió i l’esforç realitzat per mirar de millorar la vida dels altres fins aquest moment podria avalar frases com aquella que diu que l’infern en va ple de bones intencions, és important no defallir i fer-nos preguntes que vagin més enllà.

    Per què hi ha persones pobres? Per què les administracions públiques no estan dedicant els diners públics en resoldre el problema? Per què rescatem bancs i no persones? Per què les grans transnacionals tributen a l’Estat espanyol pels seus beneficis molt menys que un professor d’escola? Per què una llei hipotecària criminal?

    Poder responent a aquestes preguntes acabem anant a les causes i deixem de restar a la superfície, tractant només de resoldre els problemes generats per aquestes causes. Amb els bancs d’aliments mirem de posar una tirita en una ferida que sagna brutalment i a més, estem fent servir eines per curar-la, com bé indica l’Albert, que han provocat la ferida, amb el que, tot pinta, que si no anem més enllà, ens desagnarem ben i ben ràpid.

  8. Tonino
    Desembre 1, 2014

    Enhorabuena por el blog. No había tenido ocasión de postear un comentario aunque te llevo leyendo desde hace unos meses.
    Suscribo el artículo, muy interesante. La lógica descrita en el artículo aplica a cualquier otra industria, no solo la alimentaria. En otras industrias también se realizan gestos “altruistas” de similar naturaleza en donde sus excedentes de producción son colocados como ayudas desinteresadas hacia la comunidad. Obviamente un movimiento de “solidaridad” capitaneado por sociedades mercantiles (a través de sus fundaciones) no puede tener otro interés que la maximización de los beneficios de estas sociedades. No hay otra razón más que esta, las empresas privadas están para ganar dinero y sus gestores para maximizar el valor a sus accionistas. Y lo que para los ciudadanos es percibido como un acto solidario y de justicia social por parte de la empresa, para la empresa se traduce en una mejora de la percepción de su marca, en un incremento en sus empleados del sentimiento de pertenencia a la empresa y sus valores (los empleados suelen tener un pensamiento positivo hacia estas iniciativas, quien no quiere ayudar y el que tenga una visión crítica mejor que se calle porque le van a ver como un bicho raro e insolidario), y en una reducción de impuestos y mejora de cuenta de resultados. Y además, el gozo para los CEOs de estar en el patronazgo de estas fundaciones y codearse con la crème de la crème. Aún así, y mientras cambiamos el modelo productivo (que no se va hacer ni en mil y una noches – ni días, ni va a evitar en gran medida los excedentes), ¿qué hacemos con todo el excedente de alimentos (u otras capacidades)? ¿se destruye? ¿se confisca?
    ¿Y qué hacemos con el resto de filantropía y mecenazgo corporativo? Estamos dejando que las grandes empresas reemplacen al estado en la difusión de la cultura y la educación, y encima la sociedad parece estar de acuerdo, y al que discrepa le ven como a un bicho raro y asocial. El problema va mucho más allá del banco de alimentos.
    Por cierto, en unos días tendremos otro maravilloso y grandioso acto de hipocresía y cinismo (esta vez por cortesía del propio estado/Generalitat, lo cual es aún más bochornoso), en el que la Generalitat (osea, los que nosotros hemos elegido para que nos gobiernen) nos tendrá todo un día enchufados a la tele pública haciendo piña por unos míseros 10 millones de euros (+/- el 1 por mil del presupuesto de la Generalitat para sanidad) mientras ha realizado y sigue realizando recortes por cientos, si no miles de millones en esta partida. Y día también en el que las empresas y algunos particulares se pelearán para que su nombre salga en lo más alto de la tabla de donantes (sin que nos acordemos de que tributan en Luxemburgo al 1% o tienen sus fortunas sin declarar en Andorra). Pero nos acostaremos como un país unido y con la conciencia del deber cumplido.

  9. yagocalbet
    Desembre 4, 2014

    Felicitats per l’article. Provocatiu però recolzat amb prou evidències.
    L’únic aspecte que em grinyola és que potser, involuntàriament, estem menyspreant els 20.000 voluntaris, potser tractant-los d’ignorants o titelles. Crec que és necessari no oblidar que la seva acció prové en molts casos de la bona voluntat d’ajudar, i és a través de pedagogia “amable” que podem aconseguir que optin per accions més transformadores i menys caritatives.
    Aprofito per autopublicitar-me i et recomano l’article “De la caritat a la solidaritat” que vaig escriure tot just fa un parell de setmanes, on hi tracto temes realment similars.
    https://reflexionspausades.wordpress.com/2014/11/17/de-la-caritat-a-la-solidaritat/
    Salut i gràcies per l’escrit!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Novembre 27, 2014 by in Exclusió social i pobresa and tagged , , , , .
%d bloggers like this: