+ arguments?

Albert Sales

“Per què a nosaltres?” Els diferents significats d’ajudar

Després de fets com els ocorreguts al Centre de Serveis Socials de Ciutat Meridiana de finals d’octubre, és habitual que tertulians, articulistes, part de l’opinió pública i, fins i tot, professionals dels serveis socials, es preguntin perquè la situació límit de les famílies de “Villa Deshaucio” esclata, precisament contra aquelles institucions destinades a proporcionar “ajuda” a les víctimes de l’atur, l’empobriment i l’exclusió social. Passada la primera onada de condemnes oficials cap a la suposada violència exercida per un grup de veïns i veïnes contra cubells d’escombraries i contra alguns ordinadors i impressores, comencen les explicacions de caire psicològic. Que si es tracta d’una expressió de la decepció per les altes expectatives posades en la capacitat d’assistència dels serveis socials, que si no cal buscar racionalitat en la desesperació, que si la gent espera que sigui l’administració qui els solucioni els problemes i això no pot ser… Entre condemna i psicologia barata es cola alguna crítica cap a la incapacitat dels serveis socials de respondre a les necessitats de veïns i veïnes en una situació tan crítica provocada per les forces dels mercats però poca reflexió al voltant de la complexa relació entre les persones implicades en el procés d’assistir i ser assistit.

foto: Favb

foto: Favb

Al 2011 el criminòleg Shadd Maruna escrivia un editorial en una prestigiosa revista britànica de criminologia titulat “Per què ens odien?”. Maruna reflexionava sobre la relació entre els interns dels centre penitenciaris i el personal de tractament. Psicòlogues, educadors socials i altres professionals que realitzen tasques socio-educatives a l’entorn penitenciari es pregunten sovint perquè hi ha molts interns que tenen millor relació amb el personal de vigilància que amb ells i elles que treballen per acompanyar el seu procés i que, al capdavall, només volen ajudar. No és el personal de tractament qui ha determinat la sentència, no apliquen sancions, no són els garants del règim disciplinari, no solen estar implicats en casos de maltractament o abús de poder. Què provoca el rebuig i, fins i tot, l’odi de molts interns (en cap cas de la totalitat) cap a aquest grup de professionals? Maruna, fent un repàs a l’evidència empírica existent, l’atribueix a la diferència entre les bones paraules expressades en les primeres trobades i una crua realitat marcada per la incapacitat de les persones professionals per ser l’ajuda que necessiten. Els i les professionals de tractament penitenciari estan massa implicats en l’avaluació del procés “educatiu” dels interns com perquè aquests els vegin com un punt de suport emocional o com a aliats en l’experiència de l’empresonament. Per molt que l’actuació de psicòlegs i psicòlogues sigui perfectament professional, el grau de discrecionalitat en decisions que marcaran l’evolució de la condemna és percebut pels interns com una obligada submissió als capricis d’una sola persona.

Acudir als serveis socials en busca d’ajuda per enfrontar-se a la quotidianitat també suposa sotmetre’s a una constant avaluació en el transcurs d’una experiència vital de gran duresa. Després de vèncer la barrera de la vergonya i assumir el que la societat considera un fracàs individual, la persona que es dirigeix als serveis socials ha de demostrar ser mereixedora d’ajuda. En un context en que les víctimes de la pobresa són sospitoses habituals d’aprofitar-se del sistema, enmig de constants comentaris de polítics i grans empresaris qüestionant la conveniència de prestacions socials tan consolidades com el mateix subsidi d’atur, despullar les pròpies misèries davant d’un representant de l’administració no és fàcil. Cal demostrar que s’és prou pobre per rebre assistència i, alhora, que no es pretén “viure de” o “aprofitar-se” dels recursos públics. Cal acceptar plans de treball orientats a la quimera de la inserció laboral en els temps de les taxes d’atur desorbitades. Cal plegar-se a la lògica del workfare en la que l’únic “pobre” digne d’ajuda és el que “vol treballar”. Aquí també es difícil considerar aliat a qui exerceix de jutge que s’interposa entre la llar colpejada per la pobresa i uns escassos recursos que poden fer la vida quotidiana una mica més digna de ser viscuda.

El sociòleg francès Serge Paugam, en els seus estudis quantitatius sobre la realitat de les llars perceptores de la renda mínima d’inserció a França durant els anys 90, va descriure el que procés que va anomenar de desqualificació social. Un procés d’aprenentatge de la pobresa en el que la relació amb els serveis socials té un paper clau en la capacitat de les persones afectades per sortir de la pobresa. En contra del que el saber popular i els líders mediàtics pregonen, les llars no estan esperant ansiosament a complir els requisits burocràtics de torn per dirigir-se als serveis socials a reclamar una ajuda. La decisió de convertir la situació de fragilitat social en una situació de pobresa “oficialment” reconeguda marca un abans i un després en el procés de descualificació social i en l’auto-estima de les persones. Un primer contacte incòmode o hostil amb els i les professionals dels serveis socials, la incapacitat de donar solució a problemes que poden semblar insignificants o la sensació d’estar permanentment sota judici, pot accelerar el procés de descualificació social i la ruptura amb la societat.

El Miguel, un home de 58 anys acostumat a peregrinar per menjadors socials de diferents ordres religioses em comentava en una ocasió la ràbia que sentia quan “l’assistenta social” (com ell l’anomenava) feia servir frases com “anem a veure que et puc donar” o “crec que si fas X et podré donar Y”.  Al Miguel el feia sentir molt incòmode tenir la sensació de que estava demanant favors personals a una persona al càrrec de l’administració de recursos públics.

Sense cap mena de dubte, els serveis socials poc poden fer per reconstruir les vides trencades per l’atur, els desnonaments, les malalties, les situacions de dependència o les situacions d’irregularitat administrativa i d’exclusió racista. La renúncia a la universalitat deixa en mans de la discrecionalitat l’accés a les escasses prestacions i serveis existents i posa en una constant situació de tensió a les professionals que darrera d’una taula s’enfronten a la tasca d’administrar uns recursos limitats. Val la pena doncs qüestionar-se la seva funció social i quina relació han de mantenir amb les iniciatives veïnals de resistència a la violència que exerceixen l’Estat i els interessos privats contra els més vulnerables de la ciutat. Si queden reduïts a un mecanisme d’amortiguació de les tensions socials és molt probable que siguin el blanc de les ires generades per la desesperació en més ocasions.

One comment on ““Per què a nosaltres?” Els diferents significats d’ajudar

  1. Sudaka Topo
    Novembre 10, 2014

    Reblogged this on Sudaka Topo.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Novembre 4, 2014 by in Exclusió social i pobresa and tagged , , .
%d bloggers like this: