Grans Recaptes i Bancs dels Aliments: lluita contra la pobresa o gestió de la misèria?

El Gran Recapte d’Aliments ja ha aconseguit reunir a 20.000 persones voluntàries que col·laboraran puntualment amb el Banc dels Aliments recollint i empaquetant els donatius de la ciutadania a la sortida de supermercats i grans superfícies. 20.000 persones que durant un dia treballaran gratuïtament per a les grans cadenes de distribució alimentària. De ben segur que milers de famílies en situació de pobresa també se’n beneficiaran puntualment, però per qui el Gran Recapte és com manà caigut del cel és per Carrefour, Mercadona, Caprabo (Eroski), Lidl, Aldi… El que es recull a la sortida dels establiments no són donatius de l’empresa sinó productes que la ciutadania compra passant religiosament per caixa, així que voluntaris i voluntàries animen a les persones que van a fer la compra a gastar més del que tenien pensat per solidaritat amb “els pobres”. No hi ha cap manera més barata de disposar d’agents de vendes repartits pel territori. I al benefici econòmic cal afegir els intangibles, perquè la imatge de les grans cadenes queda vinculada a la solidaritat i als bons sentiments amb independència d’altres consideracions.

FOTO_BANC_DELS_ALIMENTS_1En dies de catarsi solidària, poc importa que les cadenes de distribució implicades estiguin ensorrant la pagesia imposant condicions draconianes als seus proveïdors. Cap mitjà de desinformació de masses recordarà les polítiques laborals amb que aquestes empreses collen als seus treballadors i treballadores. I, finalment, a ningú li semblarà procedent recordar que elles són les máximes responsables dels escandalosos nivells de malbaratament alimentari del món occidental contra els que el Banc dels Aliments, suposadament, vol lluitar. Continue reading “Grans Recaptes i Bancs dels Aliments: lluita contra la pobresa o gestió de la misèria?”

Anuncis

‘Luxleaks’: el problema és que tot sigui perfectament legal

Per Albert Sales, Col·lectiu RETS

Publicat originalment a La Directa l’11 de novembre de 2014

La liberalització de les transaccions financeres i de les relacions comercials permeten a les empreses transnacionals trobar els millors emplaçaments per a cadascuna de les seves activitats.  La racionalitat empresarial porta a produir allà on la mà d’obra és més barata o on s’ha de fer menor despesa en la protecció del medi ambient. La mateixa racionalitat impulsa a les empreses a buscar els millors emplaçaments per declarar els seus beneficis i evitar les molestes rebaixes que suposa pagar impostos.

Jean-Claude Juncker
Jean-Claude Juncker

En els darrers dies, l’ICIJ (Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació en les seves sigles en anglès) ha publicat 580 arxius que impliquen 343 empreses en tractes preferencials amb el Gran Ducat de Luxemburg per evadir el pagament de milions d’euros. El que s’ha anomenat afer Luxleaks no és cap novetat per a la UE, que porta mesos intentant obtenir informació sobre aquests tractes i ha obert dues investigacions sobre els tractes entre el Ducat i les empreses Amazon i Fiat per comprovar si les seves pràctiques tributàries s’ajusten a la legalitat comunitària. Tot i que Luxemburg no és considerat un paradís fiscal per l’OCDE, constitueix un dels centres financers més importants del món, des del que operen més de 1.200 fons d’inversió i 10.000 holdings empresarials.

A la web de l’ICIJ es poden llegir els tax rulings que estableixen les condicions de les relacions tributàries que empreses com Ikea, Pepsi, Axa, Accenture, Amazon o Timberland, han establert amb Luxemburg. Tots els acords filtrats han estat elaborats i gestionats per la firma auditora PricewaterhouseCoopers (PWC), encarregada de presentar a les autoritats del Ducat les condicions proposades pels seus clients. Malgrat que l’impost de societats a Luxemburg és del 29%, amb els tax rulings les empreses aconsegueixen pagar no més del 5% dels beneficis en concepte d’impostos. Una de les estratègies més comunes que es pot identificar en els documents dels Luxleaks consisteix en aprofitar l’avantatjós tractament fiscal dels interessos.

Les societats registrades al Gran Ducat no han de pagar impostos pels ingressos obtinguts en concepte d’interessos. En conseqüència, les grans empreses articulen mecanismes perquè els beneficis obtinguts en altres països circulin cap a la seva filial luxemburguesa en forma de pagament d’interessos sobre préstecs. És a dir, que la filial compra deute d’altres filials de la companyia repartides pel món i aquestes fan fluir els seus beneficis cap a Luxemburg en forma de pagament del servei del deute. Per disposar d’una filial luxemburguesa, les companyies només necessiten tenir una adreça postal i un número de telèfon al país i hi ha un gran nombre de petites empreses locals que s’ofereixen com a hostes per una petita comissió.

Elusió fiscal
Tot i que per a la ciutadania saber que empreses amb beneficis desorbitants gairebé no paguen impostos pot suposar un escàndol, val a dir que aquest afer difícilment acabarà amb sancions per a Luxemburg ni per a les corporacions implicades. El paper de PWC és clau per cercar i trobar mecanismes compatibles amb una legislació feta a la mida dels interessos del capital internacional. Curiosa funció per a una firma que forma part de les “big four” (juntament amb Ernst&Young, Deloitte y KPMG), el grup de quatre empreses que domina el mercat internacional de l’auditoria financera i que, amb el seu prestigi, han de donar credibilitat als comptes de les grans empreses internacionals que les contracten. La possibilitat que les estratègies dissenyades pels experts de PWC continguin incompatibilitats amb la normativa comunitària és baixa, i es redueix encara més si tenim en compte que els acords que s’han fet públics es van firmar entre 2002 i 2010, anys en què Jean-Claude Junker, el nou president de la Comissió Europea, era primer ministre luxemburguès.

El ministre de Finances de Luxemburg, Pierre Gramegna, ja ha manifestat la seva sorpresa per un enrenou generat al voltant d’operacions que ell considera que són perfectament legals i ha apel·lat a la lliure competència. I és que el principal problema que ens revela aquest afer és la normalitat amb la que les corporacions transnacionals eludeixen el pagament d’impostos sobre els seus beneficis. Tot plegat mentre les empreses socialitzen el cost dels seus impactes socials i mediambientals i mentre la ciutadania, consumidors i consumidores dels seus productes, contribueixen a les arques públiques dels Estats amb xifres gens menyspreables.

Irlanda i els Païssos Baixos també signen acords especials amb empreses per rebaixar els impostos coneguts per la UE i compatibles amb la legislació europea. Quan el Grup Inditex va posar en marxa la seva botiga online, va situar la seva seu a Irlanda per aprofitar els avantatges fiscals. Apple, Google, Microsoft o Facebook facturen per a tota Europa també des d’Irlanda. La competició entre Estats per atraure capitals sempre té les mateixes beneficiàries: les empreses transnacionals que assessorades pels millors experts en tributació internacional troben tots els forats legals eludir el pagament d’impostos.

Curso Artefakte: Loïc Wacquant. Pobreza, prisión y ciudad

El fin del régimen “fordista-keynesiano” desencadena profundos cambios en las características de la marginalidad urbana. A través del análisis de la evolución del gueto negro norteamericano y de los barrios de segregación territorial europeos, Loïc Wacquant propone la denominación de marginalidad avanzada a la situación en la que se ve inmersa una proporción creciente de la población urbana en situación de pobreza. La marginalidad avanzada no es ni residual ni cíclica, es un producto de de la desregulación capitalista y suplanta al gueto en los Estados Unidos y a los barrios obreros en el territorio europeo.

i-want-you-prison432x617El estado neoliberal reacción a los problemas ocasionados por el incremento de la marginalidad y de los “problemas sociales” a través de una rápida conversión de los servicios sociales y asistenciales a la causa del “workfare” y de la utilización del sistema penal y de su principal herramienta punitiva, el encarcelamiento, para contener los conflictos e incitar al precariado urbano a someterse a los empleos inestables y mal pagados de la economía desregulada de servicios.

En el curso se analizará la vinculación entre el giro punitivo de las sociedades occidentales y el neoliberalismo a través de tres de las obras clave de Loïc Wacquant, Las cárceles de la miseria, Los condenados de la ciudad y Castigar a los pobres, para discutir las limitaciones y potencialidades de su modelo explicativo fuera de los EEUU.

FICHA

Duración del curso: 10 horas (+5 horas de lecturas)

Días y horas: 28 de noviembre, de 16h30 a 19h30, y 29 de noviembre, de 10h30 a 14h y de 16h a 19h30

Lugar: el local de Raons Públiques en c/ Concòrdia 30, baixos (Metro L3: Poble Sec)

Idiomas: castellano y catalán

Precio: 25€

Materiales: dossier de textos

Máximo de matrícula: 10-12 personas

Nivel de dificultad: de preferencia universitario

Dinamizador del curso: Abert Sales, colectivo Artefakte, sociólogo y profesor de criminología en la UPF y la UdG.

CONTENIDOS

  1. Gueto, hipergueto y antigueto: los barrios de relegación en EEUU y Europa
  2. La marginalidad avanzada: neoliberalismo y pobreza urbana
  3. La hiperinflación carcelaria en EEUU: encierro masivo, raza y clase
  4. Del welfare al workfare: poner los pobres a trabajar tras el fin del “pleno empleo”
  5. Debate: el modelo de Wacquant en la Europa continental y en América Latina

BIBLIOGRAFIA

resizedimage261300-BSA-April10-2Gonzàlez Sánchez (coord), Ignacio. 2012. Teoría Social, Marginalidad Urbana Y Estado Penal. Aproximaciones Al Trabajo de Loïc Wacquant. Madrid: Dykinson.

Sales Campos, Albert, 2014. El delito de ser pobre. Barcelona: Icaria

Wacquant, Loïc. 2000. Las cárceles de la miseria. Madrid: Alianza.

———. 2007a. “La Estigmatización Territorial En La Edad de La Marginalidad Avanzada.” Cièncias Sociais Unisinos 44: 193–98.

———. 2007b. Los Condenados de La Ciudad. Gueto, Periferias Y Estado. Buenos Aires: Siglo XXI.

———. 2008a. “Ordering Security: Social Polarization and the Punitive Upsurge.”Radical Philosophy Review. 11(1): 9–27

———. 2008b. “The Militarization of Urban Marginality: Lessons from the Brazilian Metropolis.” International Political Sociology 2: 56–74.

———. 2010a. Castigar a Los Pobres. El Gobierno Neoliberal de La Inseguridad Social. Barcelona: Gedisa.

———. 2010b. Las dos caras de un gueto. La construcción de un concepto sociológico. Siglo XXI.

Más información: http://artefaktes.com/events/curso-loic-wacquant-pobreza-prision-y-ciudad/

Inscripciones: cursos@artefaktes.com

Curs Artefakte: Loïc Wacquant. Pobresa, presó i ciutat

La fi del règim “fordista-keynesià” desencadena profunds canvis en les característiques de la marginalitat urbana. A través de l’anàlisi de l’evolució del gueto negre nord-americà i dels barris de segregació territorial europeus, Loïc Wacquant proposa la denominació de marginalitat avançada a la situació en què es veu immersa una proporció creixent de la població urbana en situació de pobresa. La marginalitat avançada no és ni residual ni cíclica, és un producte de de la desregulació capitalista i suplanta al gueto als Estats Units i als barris obrers al territori europeu.

i-want-you-prison432x617L’estat neoliberal reacciona als problemes ocasionats per l’increment de la marginalitat i dels “problemes socials” a través d’una ràpida conversió dels serveis socials i assistencials a la causa del “workfare” i de la utilització del sistema penal i de la seva principal eina punitiva, l’empresonament, per contenir els conflictes i incitar al precariat urbà a sotmetre’s a les ocupacions inestables i mal pagades de l’economia desregulada de serveis.

En el curs s’analitzarà la vinculació entre el gir punitiu de les societats occidentals i el neoliberalisme a través de tres de les obres clau de Loïc Wacquant, Les presons de la misèria, Els condemnats de la ciutat i Castigar els pobres, per discutir les limitacions i potencialitats del seu model explicatiu fora dels EUA.

FICHA

Durada del curs: 10 hores (+5 hores de lectures)

Dies i hores: 28 de novembre, de 16h30 a 19h30, i 29 de novembre, de 10h30 a 14h i de 16h a 19h30

Lloc: al local de Raons Públiques al c / Concòrdia 30, baixos (Metro L3: Poble Sec)

Idiomes: castellà i català

Preu: 25 €

Materials: dossier de textos

Màxim de matrícula: 10-12 persones

Nivell de dificultat: de preferència universitari

Dinamitzador del curs: Abert Sales, col·lectiu Artefakte, sociòleg i professor de criminologia a la UPF i la UdG.

CONTINGUTS

  1. Gueto, hipergueto i antigueto: els barris de relegació als EUA i Europa
  2. La marginalitat avançada: neoliberalisme i pobresa urbana
  3. La hiperinflació carcerària als EUA: tancament massiu, raça i classe
  4. Del welfare al workfare: posar els pobres a treballar després de la fi de la “plena ocupació”
  5. Debat: el model de Wacquant a l’Europa continental ia Amèrica Llatina

resizedimage261300-BSA-April10-2BIBLIOGRAFIA

Gonzàlez Sánchez (coord), Ignacio. 2012. Teoría Social, Marginalidad Urbana Y Estado Penal. Aproximaciones Al Trabajo de Loïc Wacquant. Madrid: Dykinson.

Sales Campos, Albert, 2014. El delito de ser pobre. Barcelona: Icaria

Wacquant, Loïc. 2000. Las cárceles de la miseria. Madrid: Alianza.

———. 2007a. “La Estigmatización Territorial En La Edad de La Marginalidad Avanzada.” Cièncias Sociais Unisinos 44: 193–98.

———. 2007b. Los Condenados de La Ciudad. Gueto, Periferias Y Estado. Buenos Aires: Siglo XXI.

———. 2008a. “Ordering Security: Social Polarization and the Punitive Upsurge.”Radical Philosophy Review. 11(1): 9–27

———. 2008b. “The Militarization of Urban Marginality: Lessons from the Brazilian Metropolis.” International Political Sociology 2: 56–74.

———. 2010a. Castigar a Los Pobres. El Gobierno Neoliberal de La Inseguridad Social. Barcelona: Gedisa.

———. 2010b. Las dos caras de un gueto. La construcción de un concepto sociológico. Siglo XXI.

Més informació: http://artefaktes.com/ca/events/2301/

Inscripcions: cursos@artefaktes.com

“Per què a nosaltres?” Els diferents significats d’ajudar

Després de fets com els ocorreguts al Centre de Serveis Socials de Ciutat Meridiana de finals d’octubre, és habitual que tertulians, articulistes, part de l’opinió pública i, fins i tot, professionals dels serveis socials, es preguntin perquè la situació límit de les famílies de “Villa Deshaucio” esclata, precisament contra aquelles institucions destinades a proporcionar “ajuda” a les víctimes de l’atur, l’empobriment i l’exclusió social. Passada la primera onada de condemnes oficials cap a la suposada violència exercida per un grup de veïns i veïnes contra cubells d’escombraries i contra alguns ordinadors i impressores, comencen les explicacions de caire psicològic. Que si es tracta d’una expressió de la decepció per les altes expectatives posades en la capacitat d’assistència dels serveis socials, que si no cal buscar racionalitat en la desesperació, que si la gent espera que sigui l’administració qui els solucioni els problemes i això no pot ser… Entre condemna i psicologia barata es cola alguna crítica cap a la incapacitat dels serveis socials de respondre a les necessitats de veïns i veïnes en una situació tan crítica provocada per les forces dels mercats però poca reflexió al voltant de la complexa relació entre les persones implicades en el procés d’assistir i ser assistit.

foto: Favb
foto: Favb

Al 2011 el criminòleg Shadd Maruna escrivia un editorial en una prestigiosa revista britànica de criminologia titulat “Per què ens odien?”. Maruna reflexionava sobre la relació entre els interns dels centre penitenciaris i el personal de tractament. Psicòlogues, educadors socials i altres professionals que realitzen tasques socio-educatives a l’entorn penitenciari es pregunten sovint perquè hi ha molts interns que tenen millor relació amb el personal de vigilància que amb ells i elles que treballen per acompanyar el seu procés i que, al capdavall, només volen ajudar. No és el personal de tractament qui ha determinat la sentència, no apliquen sancions, no són els garants del règim disciplinari, no solen estar implicats en casos de maltractament o abús de poder. Què provoca el rebuig i, fins i tot, l’odi de molts interns (en cap cas de la totalitat) cap a aquest grup de professionals? Maruna, fent un repàs a l’evidència empírica existent, l’atribueix a la diferència entre les bones paraules expressades en les primeres trobades i una crua realitat marcada per la incapacitat de les persones professionals per ser l’ajuda que necessiten. Els i les professionals de tractament penitenciari estan massa implicats en l’avaluació del procés “educatiu” dels interns com perquè aquests els vegin com un punt de suport emocional o com a aliats en l’experiència de l’empresonament. Per molt que l’actuació de psicòlegs i psicòlogues sigui perfectament professional, el grau de discrecionalitat en decisions que marcaran l’evolució de la condemna és percebut pels interns com una obligada submissió als capricis d’una sola persona.

Acudir als serveis socials en busca d’ajuda per enfrontar-se a la quotidianitat també suposa sotmetre’s a una constant avaluació en el transcurs d’una experiència vital de gran duresa. Després de vèncer la barrera de la vergonya i assumir el que la societat considera un fracàs individual, la persona que es dirigeix als serveis socials ha de demostrar ser mereixedora d’ajuda. En un context en que les víctimes de la pobresa són sospitoses habituals d’aprofitar-se del sistema, enmig de constants comentaris de polítics i grans empresaris qüestionant la conveniència de prestacions socials tan consolidades com el mateix subsidi d’atur, despullar les pròpies misèries davant d’un representant de l’administració no és fàcil. Cal demostrar que s’és prou pobre per rebre assistència i, alhora, que no es pretén “viure de” o “aprofitar-se” dels recursos públics. Cal acceptar plans de treball orientats a la quimera de la inserció laboral en els temps de les taxes d’atur desorbitades. Cal plegar-se a la lògica del workfare en la que l’únic “pobre” digne d’ajuda és el que “vol treballar”. Aquí també es difícil considerar aliat a qui exerceix de jutge que s’interposa entre la llar colpejada per la pobresa i uns escassos recursos que poden fer la vida quotidiana una mica més digna de ser viscuda.

El sociòleg francès Serge Paugam, en els seus estudis quantitatius sobre la realitat de les llars perceptores de la renda mínima d’inserció a França durant els anys 90, va descriure el que procés que va anomenar de desqualificació social. Un procés d’aprenentatge de la pobresa en el que la relació amb els serveis socials té un paper clau en la capacitat de les persones afectades per sortir de la pobresa. En contra del que el saber popular i els líders mediàtics pregonen, les llars no estan esperant ansiosament a complir els requisits burocràtics de torn per dirigir-se als serveis socials a reclamar una ajuda. La decisió de convertir la situació de fragilitat social en una situació de pobresa “oficialment” reconeguda marca un abans i un després en el procés de descualificació social i en l’auto-estima de les persones. Un primer contacte incòmode o hostil amb els i les professionals dels serveis socials, la incapacitat de donar solució a problemes que poden semblar insignificants o la sensació d’estar permanentment sota judici, pot accelerar el procés de descualificació social i la ruptura amb la societat.

El Miguel, un home de 58 anys acostumat a peregrinar per menjadors socials de diferents ordres religioses em comentava en una ocasió la ràbia que sentia quan “l’assistenta social” (com ell l’anomenava) feia servir frases com “anem a veure que et puc donar” o “crec que si fas X et podré donar Y”.  Al Miguel el feia sentir molt incòmode tenir la sensació de que estava demanant favors personals a una persona al càrrec de l’administració de recursos públics.

Sense cap mena de dubte, els serveis socials poc poden fer per reconstruir les vides trencades per l’atur, els desnonaments, les malalties, les situacions de dependència o les situacions d’irregularitat administrativa i d’exclusió racista. La renúncia a la universalitat deixa en mans de la discrecionalitat l’accés a les escasses prestacions i serveis existents i posa en una constant situació de tensió a les professionals que darrera d’una taula s’enfronten a la tasca d’administrar uns recursos limitats. Val la pena doncs qüestionar-se la seva funció social i quina relació han de mantenir amb les iniciatives veïnals de resistència a la violència que exerceixen l’Estat i els interessos privats contra els més vulnerables de la ciutat. Si queden reduïts a un mecanisme d’amortiguació de les tensions socials és molt probable que siguin el blanc de les ires generades per la desesperació en més ocasions.

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: