+ arguments?

Albert Sales

Lluitar contra la pobresa des de la perspectiva municipal

[versión en castellano aquí]

Els dispositius dels Estats del Benestar no van aconseguir acabar amb la pobresa a les societats opulentes occidentals. Malgrat els mecanismes de redistribució de rendes, els sistemes de protecció social i una àmplia gama de serveis públics que incloïen els serveis socials, la pobresa va continuar afectant a una part de la població exclosa del mercat laboral i de les prestacions públiques que es derivaven del treball assalariat. En els Estats benefactors, construïts en una societat productors marcada per l’ètica industrial del treball, la protecció social estava condicionada a la participació en el mercat de treball (Bauman, 1999). Per generar drets, els homes en edat i condicions de treballar de cada llar havien de demostrar el seu compromís amb el treball industrial. Això deixava fora dels mecanismes de benestar llars i persones excloses de manera més o menys permanent del mercat de treball. Llars monopartentals, persones amb malalties cròniques, gent de minories ètniques marginades per part de la societat majoritària… formaven part de les files dels i les pobres que les polítiques socialdemòcrates no aconseguien treure de la seva situació de desavantatge social. Convertir “els pobres” en minoria social va empènyer a les societats de “classes mitges” de la part central de segle XX a problematitzar la pobresa. De la pobresa integrada, la que s’assimilava com un fet social habitual, es passava a la pobresa marginal, un problema que calia corregir (Paugam, 2007).

IMG_20140610_155609El cos central dels serveis i prestacions dels Estats del Benestar tenien com a destinataris els treballadors assalariats i les seves famílies. Sanitat, educacions, prestacions per desocupació o pensions de jubilació, es consideraven serveis que l’Estat havia de proporcionar a la seva ciutadania. No va ser així amb els serveis socials. Amb totes les seves variants i malgrat tímids intents de convertir-los en el quart pilar dels Estats del Benestar, els serveis socials es van convertir en el mecanisme d’atenció a la pobresa marginal (Bauman, 1999). Arreu d’Europa, els serveis socials es feien càrrec d’intervenir en les llars que no reunien les condicions mínimes per al desenvolupament dels infants, d’organitzar la provisió d’aliments a les persones sense recursos, de gestionar els equipaments per allotjar persones sense llar, de gestionar les minses prestacions econòmiques que rebien les persones sense ingressos que no constaven com a cotitzants del sistema.

Per la seva proximitat a la vida quotidiana i per la seva relació amb l’ordre a la via pública els serveis socials han quedat en mans de les administracions locals, que veuen com han de resoldre els problemes socials derivats de polítiques que estan totalment fora del seu abast. Arran de la desarticulació dels mecanismes de protecció i de la imposició del sentit comú neoliberal, l’Estat abandona l’objectiu de fer desaparèixer la pobresa de les societats riques. S’assumeix, de manera explícita, que sempre hi haurà individus marginats dels beneficis del creixement econòmic i es trasllada la responsabilitat d’aquesta exclusió als seus problemes individuals (Bourdieu, 1994). Les contrareformes neoliberals trenquen el vincle entre creixement econòmic i benestar material per capes cada vegada més àmplies de la població (Bauman, 2014) i generen dinàmiques de marginació i segregació territorial dels sectors menys afavorits de l’activitat econòmica (Wacquant, 2010). Les administracions locals i, en un sentit ampli, les ciutats s’enfronten als reptes provocats pel creixement de la desocupació i la precarietat laboral, per l’increment del risc de pobresa en àmplies capes de la població, per l’extensió de les situacions de pobresa i de marginalitat en zones urbanes relegades i estigmatitzades, per la feblesa de les polítiques de suport a les famílies, per les reduccions de les prestacions econòmiques no contributives. Sense capacitat per incidir sobre les polítiques macroeconòmiques estan subjectes a les conseqüències d’un nou ordre global en el que els municipis dediquen cada cop més recursos a la competició per atraure inversions que a les polítiques socials i relacionades amb la vida quotidiana (Purcell, 2002).

Seguint les receptes neoliberals, les respostes dels ajuntaments a les interpel·lacions de la ciutadania en matèria de reducció de la pobresa es limiten a la repetició del mantra de la creació d’ocupació. La millor manera de reduir la pobresa és crear ocupació i això justifica el desenvolupament de polítiques de promoció econòmica dirigides a facilitar l’activitat de les grans empreses al municipi. Quan una administració local defensa estar portant a terme polítiques més socials, s’utilitza la proporció de despesa en els serveis socials municipals com a indicador. En línia amb el reduccionisme economicista imperant, la quantitat passa per sobre de la qualitat i, finalment, si la proporció de despesa en serveis socials augmenta o es manté, ¿què més pot fer un Ajuntament per la seva ciutadanía davant les forces de l’economía global?

A continuació es proposen línies d’acció en la lluita contra la pobresa que no depenen tant de la disponibilitat de recursos com de l’assignació i priorització dels recursos existents. No és cap llista tancada. Només sis idees que sorgeixen de l’anàlisi microsocial de l’impacte de les polítiques existents en les víctimes d’una xacra que les elits han renunciat combatre i eradicar.

1. Orientar les polítiques de promoció econòmica i d’ocupació a sectors que generin llocs de treball vinculats a l’economia de proximitat i a formes empresarials cooperatives.  Insistir en destinar recursos públics en sectors d’alt valor afegit, com la biotecnologia i les tecnologies de la informació i la comunicació, és útil per captar vots de les autodenominades classes mitges que encara aspiren a que les carreres universitàries dels seus fills i filles culminin en llocs de treball d’alta qualificació. Peró els llocs de treball que es creen són altament volàtils perquè les empreses són fácilment deslocalitzables, i no lluiten contra la desocupació de les grans majories socials. Utilitzar els recursos públics per promoure l’Economia Social i Solidària té una repercusió directa en la creació de llocs de treball estables, de qualitat i per tots els estrats de la societat.

2. Construir ponts entre l’administració pública i les iniciatives de la ciutadanía organitzada. Estan sorgint iniciatives que cerquen la satisfacció de drets socials i econòmics a través de l’autogestió. L’Obra Social de la PAH o les Xarxes d’Aliments en són exemples destacables. Sense entrar en la lògica de la subvenció i la institucionalització, un ajuntament por optar per criminalitzar les formes de desobediència organitzada o buscar mecanismes de coordinació d’esforços i complementarietats per garantir el dret a l’habitatge i el dret a l’alimentació.

3. Frenar la mercantilització de l’espai públic. Cada cop és més complicat desenvolupar qualsevol activitat a l’espai urbà que no sigui transitar en direcció a un lloc concret o consumir. Carrers i places es converteixen en centre comercials a cel obert. No s’hi pot estar sense una intenció de consum (amb l’excepció molt limitada dels infants als parcs). Al no disposar de capacitat de consum, les primeres persones afectades son les més empobrides que veuen limitat el seu dret a la ciutat. L’habitatge precari o el sensellarisme comporta passar moltes hores al carrer. Fer del carrer espai de trobada i no de persecució i ostigament, col·labora en la desestigmatització de les víctimes de la pobresa. Per contra,

4. Trencar radicalment la lògica d’infantilització de la pobresa imperant. La permanent sospita de parasitisme social que el discurs polític hegemònic manté sobre les persones en situació de pobresa no té cap suport empíric per implica grans prejudicis a les persones que han de fer ús dels serveis socials. Cal prioritzar polítiques de transferència de rendes sobre polítiques d’ajuda en espècies o de transferències condicionades que impliquen despullar a la llar assistida de la seva capacitat d’elecció i del seu rol de consumidora. Si el problema d’una llar és l’absència de rendes o l’utilització del gruix de la renda disponible per pagar l’habitatge, l’administració ha d’evitar respondre amb menjar per evitar aprofundir en el procés de descualificació social vinculat a la experiència subjectiva de la pobresa.

5. Integrar els serveis socials en una visió més àmplia dels serveis a les persones. En el catàleg dels serveis a les persones que presten els ajuntaments n’hi ha que no pateixen l’estigma dels serveis socials i que són considerats serveis per a la ciutadania. Les llars d’infants públiques o els casals d’avis, tenen una consideració diferent per de l’opinió pública, en part per la seva desvinculació del mite de la pobresa com a resultat d’un fracás personal i laboral. Cal evidenciar que totes les ajudes a la vida quotidiana i les tasques de cura són polítiques contra la pobresa i que establir ponts entre serveis que permetin el contacte entre els “col·lectius” de persones usuàries contribueix a un major dinamisme comunitari. Experiències com els centres oberts on persones sense llar realitzen activitats amb jubilades o joves, o llars d’infants en que els avis i àvies colaboren periòdicament, en són exemples característics.

6. Dotar els centres de serveis socials de referència amb recursos específics per a l’acció comunitària. Permetre que es desenvolupi una tasca acurada de dinamització comunitària entre iniciatives veinals no institucionalitades, entitats socials i administració, és una inversió, no una despesa. Inversió en identificació de problemàtiques i inversió en identificació solucions i recursos. L’acció comunitària exigeix una visió radicalment democràtica del funcionament de l’administració pública i suposa vèncer moltes resistències tecnocràtiques, però no es pot lluitar contra la pobresa sense fer a les víctimes protagonistes del seu propi procés. Alhora pot fer funcionar la sempre reclamada però mai assolida cooperació entre escoles, serveis socials, centres de salut i casals d’avis.

L’Estat neoliberal no ignora el creixement de la pobresa i de les bosses de marginalitat. Genera un model de gestió de la pobresa basat en la vinculació de les ajudes socials al seguiment de programes d’inserció laboral en un entorn de treball altament precaritzat, estigmatitza i criminalitza les víctimes de la pobresa justificant una intervenció policial i penal sobre els barris de segregació i sobre els col·lectius tradicionalment marginats de l’ocupació, i delega la responsabilitat pública en la protecció social dels individus en la filantropia privada, erosionant el discurs dels drets socials i vinculant l’atenció a la pobresa al voluntarisme.

Les estratègies per fer front a aquesta ofensiva contra “els pobres” passen per reforçar l’apoderament polític de les víctimes de la pobresa, trencant amb la individualització dels problemes socials i amb el sentiment de culpa i indignitat amb que carreguen les persones que aprofundeixen en el seu procés de desqualificació social. El marge d’actuació dels municipis davant de la gestió neoliberal de la misèria que arriba d’entitats estatals i supra-estatals no es limita a l’assignació de recursos econòmics als serveis socials. En la cadena de decisions polítiques i tècniques es pot optar per convertir els recursos municipals en una eina més de control i contenció de la marginalitat o en un pilar de l’empoderament de les víctimes de la pobresa en complementarietat amb la ciutadania organitzada.

Referències

Bauman, Zygmunt. 2000. Trabajo, Consumismo Y Nuevos Pobres. Barcelona: Gedisa.

———. 2014. La Riquesa D’uns Quants Beneficia a Tothom? Barcelona: Arcàdia.

Bourdieu, Pierre. 1993. La misére du monde. Paris: Edicions de Seouil.

Paugam, Serge. 2007. Las Formas Elementales de La Pobreza. Madrid: Alianza.

Purcell, Mark. 2002. “Excavating Lefebvre: The Right to the City and Its Urban Politics of the Inhabitant.” GeoJournal 58: 99–108.

Wacquant, Loïc. 2010. Castigar a Los Pobres. El Gobierno Neoliberal de La Inseguridad Social. Barcelona: Gedisa.

2 comments on “Lluitar contra la pobresa des de la perspectiva municipal

  1. Retroenllaç: Luchar contra la pobreza desde el ámbito municipal | + arguments?

  2. Retroenllaç: Cop de timó per la independència real | Justícia i llibertat

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Octubre 16, 2014 by in Exclusió social i pobresa and tagged , , , .
%d bloggers like this: