+ arguments?

Albert Sales

Alcalde Trias, no és un problema de pisos il·legals i guiris borratxos

Com no podia ser d’una altra manera, l’Ajuntament de Barcelona, amb l’ajuda de bona part dels mitjans de desinformació del país, ha reinterpretat la protesta veïnal de la Barceloneta a la seva manera. L’equip de l’Alcalde Trias vol creure que l’origen del malestar de veïns i veïnes són les actituds incíviques d’alguns turistes que es concentren en zones on proliferen els apartaments turístics sense llicència. I com que ho vol creure, pretén que tothom faci acte de fe i la ciutat s’uneixi en el rebuig al “turisme de borratxera” i a la competència deslleial que els apartaments il·legals fan a l’empresariat de l’hosteleria. Una mica de Guàrdia Urbana i uns quants inspectors i inspectores buscant pisos turístics no legalitzats d’escala en escala constitueixen el primer pas de l’administració municipal per minimitzar els inconvenients del turisme que han enfurismat al veïnat. S’intenta emmarcar el debat en la preocupació per l’incivisme i per la transgressió de les normes passant de puntetes pels impactes que el model de ciutat turística impulsat en les darreres dècades té sobre la vida quotidiana de la ciutadania.  Resulta que un Ajuntament capaç de multar amb 180 euros de sanció a persones sense sostre per dormir al carrer, ha ignorat durant anys les denuncies que la gent de la Barceloneta i d’altres barris de la ciutat li han fet arribar quan els transgressors de l’estúpida ordenança de civisme són individus ebris, sense samarreta, amb la pell de color gamba bullida i amb barrets de mexicà. Que l’Alcalde Trias es preocupi pel civisme ara, quan les protestes han encès el llum d’alarma mediàtic, és un motiu més d’indignació, però ni de bon tros és l’únic.

nice paella in Guiriland

nice paella in Guiriland

Per a les elits econòmiques i polítiques, els debats han de partir del sentit comú que dona per fet que el turisme és beneficiós per a ciutat i la ciutadania en el seu conjunt sempre que es tracti de turisme de qualitat. Però el “turisme de qualitat”, eufemisme d’estrangers amb la cartera plena i que no donen problemes, també genera impactes negatius a les persones que viuen en una ciutat convertida en l’escenari de les vacances de milions de visitants. La ciutat de cartró-pedra, orientada al turista, prioritza les terrasses privatitzades on el consum és obligat als bancs públics, les places i els llocs de trobada per la ciutadania. Igual que per al turisme, per als habitants de la ciutat, l’espai públic es va convertint en l’entorn físic per on desplaçar-se i on consumir. Mantenir un escenari ideal per a les vacances i el negoci turístic suposa expulsar d’aquest espai públic tota aquella persona que no pugui o vulgui pagar-ne un lloguer momentani en forma de cafè en una terrassa. Els negocis vinculats al turisme s’apropien doncs per al seu lucre d’un espai que han generat veïns i veïnes.

En paral·lel a l’expulsió dels habitants de la ciutat de la via pública, el turisme potencia processos de gentrificació especialment agressius. La revalorització de pisos i apartaments per al seu us com a allotjaments turístics impulsa el preu dels lloguers a l’alça, expulsant als seus habitants cap a altres barris o fent-los fora de la ciutat. La gentrificació turística no només suposa una substitució d’habitants de classes humils per d’altres de més benestant, també ocasiona la desertificació social de zones a les que no es poden establir llaços veïnals a causa de l’alta rotació de la gent que s’hi instal·la. La proliferació dels pisos turístics a la Barceloneta, ha anat acompanyada de la compra d’immobles per part de persones amb alts ingressos d’arreu d’Europa. Expulsar al veïnat converteix la ciutat en un conjunt d’edificis despullats de les relacions socials que conformen el nucli de l’espai públic.

El monocultiu del turisme destrueix barris, accelera la mercantilitzacio de l’espai públic i expulsa de la ciutat als seus habitants, començant per aquells amb menys ingressos. Com tot monocultiu, a més, té data de caducitat. El turisme és consum de sensacions. No es tracta només de veure un escenari buit o una ciutat morta. Amb diferents prioritats i ideosincràsies, els turistes cerquen experiències “autèntiques”, fondre’s amb el ritme d’una ciutat que no és la seva, sentir-se viatgers fent una pausa en un entorn exòtic… S’esforçaran perquè a les fotografies que compartiran a les xarxes socials o que acumularan al disc dur del seu ordinador no surtin persones amb aspecte de turistes, perquè el que voldran recordar i el que volen mostrar són llocs bucòlics i solitaris o espais urbans autèntics, plens de vida aborigen. En la mesura de les seves possibilitats, turistes i viatgers cerquen gaudir de la riquesa de les relacions socials i culturals de les ciutats; una riquesa que simplificada, maquillada i convertida en uns quants tòpics es comercialitza arreu del món en forma d’espots publicitaris, presència en fires de turisme, i enormes cartells a parades de metro, finançats amb diners públics amb el pretext de promocionar la ciutat de torn i dinamitzar la seva economia.

Barcelona ja fa molt temps que juga a la lliga de les ciutats més turístiques del món i els que hi vivim en som molt conscients cada vegada que sortim al carrer. No hi ha lloc “amb encant” que no estigui cartografiat per guies de viatges, blocs i webs d’arreu del món. En conseqüència, cada cop queden menys espais lliures d’una massificació turística que no només perjudica als que viuen a la ciutat sinó també als propis turistes. “Sortir-se de les guies” resulta cada cop més complicat per al visitant, i sentir-se constantment en un parc temàtic del que no es pot escapar genera decepció. La ciutat no és només un un conjunt d’edificis. La ciutat és l’espai en el que es desenvolupa la vida quotidiana dels seus habitants. Les construccions, els fanals, els carrers, els monuments, per majestuosos o bonics que siguin, només són una part de l’espai, són l’escenari que rep l’empremta de les relacions socials, econòmiques i polítiques, i que, alhora, modela aquestes relacions. I d’atraccions turístiques que exploten aquest espai complex, a Barcelona n’anem servits.

Les Rambles, el Born, el mercat de la Boqueria, són el que són – o més ben dit, el que eren -, per l’ús que en donava la ciutadania i per les relacions que s’hi establien. Eren la ciutadania, el comerç i les institucions les que produïen un espai públic amb unes característiques pròpies. La massificació del turisme i la privatització i individualització de l’ús de l’espai públic expulsen als barcelonins i les barcelonines d’aquests espais, convertint-los en ciutat morta. Es converteixen en escenaris que conserven de Barcelona el mateix que l’entrada de Port Aventura conserva de l’ambient Mediterrani. Per descomptat, mentre aquests espais generin una certa flaira a Barcelona, seguiran atraient turistes i generant beneficis econòmics. Però la flaira es va esvaint. Primer, el turista més exigent, aquell que se sent insultat per la paraula turista perquè pretén ser un viatger, el que no fa fotos on surtin altres turistes, el que vagi on vagi vol barrejar-se amb la població aborigen, comença a desestimar Barcelona com a destí atractiu. Després, altres perfils, menys exigents, comencen a tornar a casa decebuts per la diferència entre les fotos dels catàlegs i les guies i la realitat.

L’argument central per defensar el model turístic de Barcelona és necessitat de generar ocupació. Però és més que qüestionable que l’activitat turística no es tradueixi en llocs de treball, contradint la retòrica neoliberal que convida als poders polítics a plegar-se a les demandes dels inversors per “generar ocupació”. Des del 2008, la destrucció de llocs de treball a la indústria turística de la ciutat és imparable mentre que les xifres de visitants segueixen creixent sense parar.L’any 2013 es va registrar un increment de l’1’8% en el nombre de visitants, arribant a 7,5 milions, mentre es van destruir 19.400 ocupacions. L’esforç de l’Ajuntament de la ciutat per competir en el mercat internacional de destinacions turístiques massificades respon als interessos de corporacions que s’apropien de l’espai públic per expreme’l i extreure’n el màxim benefici en el menor temps possible. El que quedi després no els preocupa el més mínim.

 

One comment on “Alcalde Trias, no és un problema de pisos il·legals i guiris borratxos

  1. bernat pardinilla
    Setembre 2, 2014

    tot això és molt cert aquest alcalde només pensa en ell i fer una ciutat pels turistes, canvi ja!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Agost 27, 2014 by in Exclusió social i pobresa and tagged , , , , .
%d bloggers like this: