+ arguments?

Albert Sales

Guanyem del dret a la ciutat

Guanyar Barcelona és molt més que guanyar unes eleccions. La contesa electoral i la posterior participació en la política institucional municipal constitueixen només una part d’una lluita molt més àmplia. Des de la presentació de Guanyem, tertúlies i columnes d’opinadors professionals s’han omplert d’anàlisis simples i desafortunades formulades en lògica partidista i electoral. Expressions com «el nou partit polític d’Ada Colau» o «una nova força de l’esquerra alternativa» responen a la incapacitat de comprendre la vida política més enllà de les dinàmiques partidistes. Les darreres dècades de pensament únic han fet possibles oxímorons com «ONG apolítiques», «aliances per lluitar contra la pobresa apolítiques» o, fins i tot, «fórmules de gestió dels afers públics apolítiques». Cultivat amb perseverància durant quaranta anys, el sentit comú neoliberal ha reduït l’abast de la confrontació política a l’ordinari funcionament de les institucions de les democràcies representatives i ha convertit un limitat catàleg de polítiques en les úniques assenyades i viables. Amb aquest marc de comprensió de la realitat, és natural que gran part de la ciutadania segueixi considerant els partits polítics els únics actors legitimats per incidir sobre les polítiques municipals.

jamon experience

Live the JamónExpierence in Guiriland

La partitocràcia s’ha convertit en una eina al servei de l’apropiació de la ciutat per part de les elits. Però Barcelona està plena d’iniciatives que s’oposen als processos de gentrificació que expulsen a veïns i veïnes dels barris en favor dels interessos d’especuladors urbanístics, de col·lectius de resistència contra la transformació de la ciutat en un parc temàtic al servei del turisme, de moviments que lluiten per l’accés a l’habitatge, d’organitzacions i grups que denuncien l’extensió de la precarietat laboral i de la pobresa… Fent Política (en majúscules), de vegades al marge i molt sovint en contra de la política partidista, aquests grups de ciutadans i ciutadanes cerquen participar en la definició de l’espai urbà en que es desenvolupa la seva vida quotidiana.

La projecte polític neoliberal ha generat el context adient perquè les oligarquies locals subordinin les polítiques municipals a la competició per captar els capitals globals. Emparats en el fantasma d’un atur invencible i sota el xantatge de la necessitat de generar llocs de treball a tota costa, les elits han utilitzat l’espai urbà per al seu benefici. Aquest espai, creat per totes les persones que l’habiten, és projectat de forma simplificada i comercial amb el nom de «Marca Barcelona» per tal de que alguns individus en puguin extraure el màxim benefici possible. Seguint el sentit comú neoliberal, aquests beneficis haurien de repercutir en el conjunt de la ciutadania en forma de dinamisme econòmic i la creació dels tan ansiats llocs de treball. En conseqüència, les administracions públiques passen a estar més preocupades per assegurar-se que la ciutat és competitiva en el marc de l’economia global que del benestar dels seus habitants.

Per sort o per desgràcia, la repercussió de l’èxit de la «Marca Barcelona» en el benestar de la ciutadania és més que qüestionable mentre que l’apropiació de la ciutat per part dels actors econòmics i financers és evident. Dues de les principals indústries de la ciutat, el turisme i la construcció/especulació immobiliària, estan convertint zones de la ciutat en àrees no aptes per a la vida quotidiana. Els diners públics que s’injecten per netejar la cara a barris com el Born, el Raval o el Poble Sec, enriqueixen als operadors turístics i a les grans empreses immobiliàries que, amb inversions de rendibilitat assegurada, es fan amb la propietat del que abans eren habitatges per convertir-los en apartaments turístics o en béns aptes per a l’especulació en el mercat immobiliari global. A mesura que la zona adquireix interès per aquests actors es fan fora els poc rentables llogaters utilitzant mitjans legals o il·legals. Aquestes famílies, habitualment molt humils, cerquen la seva nova residència en zones perifèriques del propi municipi o de l’àrea metropolitana, que al no ser d’especial interès per a la captació de la inversió estrangera deixen de ser susceptibles d’interès per a una administració local esclava de la competitivitat i dels interessos corporatius.

Unes prioritats municipals fixades pels interessos privats són les que fan possible que l’administració col·labori activament en la conversió de l’espai públic en un centre comercial privat. Les principals avingudes i zones de vianants del centre de la ciutat han esdevingut llocs on només es permet el pas o el consum. L’Avinguda Portal de l’Àngel, a la que es podria rebatejar com Avinguda Amancio Ortega, disposa dels mateixos establiments comercials que la resta de centres comercials privats de l’Àrea Metropolitana: moltes botigues del grup Inditex (Zara, Bershka, Stradivarius, Oysho, Uterqüe, Pull&Bear, Massimo Dutti…) i d’atres cadenes internacionals com H&M, Mango o Benetton, caracteritzades per la imposició de draconianes condicions laborals en les seves cadenes de producció i en l’atenció al públic als seus locals. Per garantir un entorn apte per aquests negocis l’administració s’esmerça en posar els recursos necessaris per al manteniment de l’ordre, la neteja i el civisme, a través d’ordenances municipals que faciliten que els problemes socials es desplacin cap a d’altres zones, lluny de turistes i empreses inversores.

Sense debat públic, sense participació de la ciutadania, però en una escandalosa sintonía amb els interessos empresarials, l’administració local ha assumit l’axioma neoliberal de que quan a les grans corporacions i als actors dels mercats financers els va bé, la resta ens hem de sentir afortunats i afortunades de gaudir de les engrunes. Molt abans de la consolidació de l’hegemonia ideològica neoliberal, Henri Lefebvre ja reivindicava el dret a la ciutat. Un dret que habiliti a totes les persones que habiten la ciutat a decidir sobre tot allò que afecta a la configuració de la ciutat en la que es desenvolupa la seva vida quotidiana i que els permeti disposar de l’espai urbà per a les seves relacions socials, econòmiques i culturals.

Conquerir el dret a la ciutat és molt més complex que guanyar unes eleccions municipals. L’Ajuntament és només un dels molts actors implicats en la batalla per l’espai urbà. No és l’Ajuntament qui decideix mantenir en l’exclusió a milers d’habitants de la ciutat mitjançant la llei d’estrangeria; tampoc l’Ajuntament genera el marc de relacions laborals que estén la pobresa entre milers de persones ocupades i explotades; l’Ajuntament té poc a dir sobre serveis públics bàsics que es presten en el seu territori, com l’educació o la sanitat… Alhora, l’Administració Municipal d’una ciutat com Barcelona és un camp de batalla burocràtic. Els canvis en les correlacions de forces entre actors polítics que pugin sorgir d’unes eleccions no transformaran la cultura organitzativa d’una institució tan gran i tan diversa en la seva composició.

nice paella in Guiriland

nice paella in Guiriland

Guanyem Barcelona ha de ser una eina més de la lluita del veïnat per recuperar l’espai públic i conquerir el dret a la ciutat. No es tracta d’institucionalitzar les lluites sinó d’introduir les lluites a les institucions. L’Ajuntament de Barcelona no ha de seguir sent un actor al servei dels interessos de les elits i no pot situar-se al marge del procés d’apropiació de la ciutat en una posició d’espectador privilegiat. Enfrontar-se als poders econòmics i a polítiques supramunicipals que atempten contra els drets dels habitants de la ciutat requerirà el suport dels col·lectius en lluita i del carrer molt més enllà de les eleccions.

La il·lusió que ha desvetllat Guanyem Barcelona fa imprescindible assumir el repte de transmetre aquesta idea de procés a una ciutadania bombardejada amb insistència amb missatges que identifiquen política amb partitocràcia. Guanyem es moviment, aprenentatge col·lectiu i desbordament democràtic. Qui esperi propostes simples i etiquetes partidistes en l’estricte marc de la democràcia liberal, crec que a Guanyem no les trobarà. Afortunadament. 

Més:  “Living Barcelona Style”: negocis, turisme i ciutat morta

Recomanació bibliografica: La producción del espacio, de Henri Lefebvre, publicat per Capitan Swing el 2013.

One comment on “Guanyem del dret a la ciutat

  1. Manel
    Octubre 6, 2014

    Interesante artículo que nos describe la realidad social de una ciudad cosmopolita , en manos de los intereses supra económicos y en contra de las clases mas humildes que se están echando a la periferia.
    Todos juntos, Podemos, cambiar esto!!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Agost 17, 2014 by in Exclusió social i pobresa, Filosofant and tagged , , , , .
%d bloggers like this: