+ arguments?

Albert Sales

La reflexió sobre el sistema penal a l’era del populisme punitiu

Prefaci al document: Llibertat vigilada? Reflexions al voltant de la mesura judicial de la llibertat vigilada en l’àmbit de la legislació de menors (pròxima publicació) 

Per Albert Sales // Professor de Sociologia i Criminologia de la UPF i la UdG

Per desgràcia, són mals temps per a les reflexions pausades i serenes sobre l’administració de justícia i el sistema penal. Als estats occidentals, l’àmbit del control del delicte s’ha convertit en un camp de batalla ideològic en el que les decisions polítiques es prenen a cop de titular de premsa i de competició entre els partits polítics per mostrar la seva cara més inflexible i la seva mà més dura als seus potencials votants. A jutjar pels debats polítics i mediàtics, hom pot pensar que ens envolten milers d’éssers perillosos disposats a robar les nostres pertinences o agredir-nos gratuïtament. A jutjar pels continguts de campanyes electorals i pels debats previs a l’aprovació de mesures com el recentment anunciat enduriment del codi penal, sembla que “els delinqüents” s’aprofiten d’un sistema tou i permissiu que facilita que, en cas d’anar a petar en un calabós, l’assassí de torn surti en poques hores per la mateixa porta per on ha entrat. No obstant, la realitat te poc a veure amb el sensacionalisme televisiu o amb la recurrent repetició dels tòpics sobre els barris de segregació o les minories ètniques. En aquest entorn de populisme punitiu, la influència de les i les professionals del sistema penal en la configuració de les polítiques de control i rehabilització ha estat decreixent.

A partir de finals dels 70 s’estén la pèrdua de confiança en la capacitat rehabilitadora del sistema penal que havia caracteritzat l’evolució del camp del control de la delinqüència durant l’època daurada dels Estats del Benestar. El declivi de l’ideal de la rehabilitació, com va anomenar Francis Allen al seu llibre de 1981 aquesta confiança hegemònica en la capacitat de la intervenció socioeducativa, va deixar pas a discursos molt més retributius i punitius. A partir dels anys vuitanta, la ideologia dominant dels sistemes penals nord-america, britànic i centre-europeus deixa de basar-se en arguments correccionalistes, deixant pas a discursos retribucionistes i de minimització del risc.

Tot i no seguir la mateixa trajectòria, l’Estat espanyol també s’influencia per l’ideologia dominant als sistemes penals anglosaxons. En conseqüència, el sistema espanyol ha de sumar aquestes influències al fet d’haver quedat marginat de l’època daurada dels Estats del Benestar i d’arrossega una forta influència de la justícia franquista. Els recurrents enduriments del sistema penal no han respost a cap increment real de la delinqüència. Mentre les enquestes de victimització mostren un descens progressiu de la delinqüència, el populisme punitiu impulsa i legitima successius enduriments del codi penal. L’últim pas d’aquest camí és la proposta l’actual ministre de justícia, Alberto Ruiz Gallardón, va anunciar per adaptar el codi penal socialista de 1995 a la delinqüència del segle XXI. No és casual que s’anunciï a bombo i platerets un increment de les penes per a aquells que comenten crims que generin especial repulsa social just després de “resoldre” un cas d’assassinat a dos menors que ha estat tractat de manera “especialment repulsiva” per els mitjans de comunicació del país. Una oportunitat així no es pot desaprofitar: quin rival electoral podria atrevir-se a qüestionar que s’endureixin els càstigs a repugnants homicides de nens? I per a la immensa majoria de votants es tracta d’una mesura positiva en pro de la seva seguretat i la dels seus fills i filles.

En aquest context, generar espais de debat centrats en la rehabilitació, la inserció laboral i funció educativa del sistema penal és un repte irrenunciable. Aquest text suposa un esforç de reflexió al voltant de la Llibertat Vigilada en la justícia juvenil. De replantejament d’una mesura eminentment educativa que la praxi pot convertir en una pena clarament retributiva. Les mateixes persones professionals són les que identifiquen les mancances i manifesten els seus dubtes a partir de la praxi diària. Es tracta d’un document marcat per una profunda preocupació per la trajectòria vital dels menors als que les persones professionals acompanyen, pels riscs d’etiquetament que perceben en la relació entre els operadors jurídics i els nois i noies i pel rebuig al mantra de que res funciona contra la reincidència.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Juny 5, 2014 by in Exclusió social i pobresa, Filosofant and tagged , , .
%d bloggers like this: