+ arguments?

Albert Sales

Mercadona i la FAES: El neoliberalime fins a la cuina

Albert Sales // publicat originalment a la pàgina del Col·lectiu RETS

Que el senyor Roig, propietari de la cadena de supermercats Mercadona, admeti haver fet quantiosos donatius a la FAES no ens hauria de sorprendre. Al cap i a la fi, la fundació presidida per José Maria Aznar és la principal institució generadora de pseudoestudis científics justificadors de les polítiques neoliberals. I les cadenes de distribució d’alimentació són la porta per on el neoliberalisme entra, literalment, fins a les cuines.

mercadonaPer molt que als llibres de text escolars encara surti allò de que el peix es compra a la peixateria y la fruita i la verdura a la fruiteria, la majoria de les criatures tenen clar que aquests productes es compren al supermpercat igual que la carn, els làctics, les begudes, els llegums i tants d’altres. El format de distribució alimentària i de venda al públic que ens resulta tant familiar va aparèixer al nostre país als anys 50 i es va popularitzar a partir dels 80. Avui, la major part de la ciutadanía viu a prop d’un dels més de 7.000 establiments d’autoservei que hi ha repartits pel territori.

Els més freqüentats d’aquests establiments són propietat d’un nombre molt limitat d’empreses. Carrefour, Mercadona i Eroski concentren la meitat de les vendes de productes alimentaris en format autoservei a l’Estat espanyol. La majoria de les corporacions dedicades a la distribució alimentària també actuen en altres sectors. A nivell internacional, empreses com Walmart, Lidl, Aldi o Carrefour, s’estan convertint en l’espai habitual on els consumidors i les consumidores adquireixen roba, material electrònic, parament de la llar, viatges, serveis de telefonia, i fins pòlisses d’assegurança. La importància de la distribució comercial ha alçat a una empresa de comercialització minorista, la nord-americana Wal-Mart, entre les tres companyies amb major facturació del planeta.

Malgrat que les grans empreses minoristes posen molts esforços en publicitar de quina forma ens faciliten la vida, no falten crítiques al seu model de negoci i als seus abusos de poder. La relació entre el poder de les grans superfícies comercials i la depreciació dels productes agrícoles és àmpliament coneguda gràcies, sobretot, a les mobilitzacions que els agricultors duen a terme tant en tant. Entre desembre de 2011 i gener de 2012 va haver una onada de mobilitzacions pels preus de misèria que pagaven les grans cadenes Lidl y Aldi als agricultors de terres valencianes, murcianes y andaluses. A l’estiu del 2012, el ramaders britànics van realitzar sonores protestes pels preus els supermercats paguen per la llet. Al maig i al juny de 2013, agricultors canaris regalaven patates a la gent a l’entrada dels supermercats de Las Palmas en protesta per uns preus inferiors als costos de producció.

En el terreny de les relacions laborals, sindicats i moviments de defensa dels drets laborals han denunciat pràctiques antisindicals tant en centres de treball dedicats a la producció per a aquestes empreses com als centres de comercialització. En el cas de Mercadona, malgrat l’esforç de l’empresa per presentar-se davant la clientela i la plantilla, com una companyia modèlica en matèria de relacions laborals, les denuncies de treballadors i treballadores per portar al límit les pressions per evitar baixes laborals i per acomiadaments relacionats amb malalties o permisos de maternitat són molt freqüents. Els abusos laborals i la precarització de la feina és una constant a totes les cadenes de distribució. El 2007, per primera vegada, sindicats alemanys, francesos, romanesos, txecs i polonesos coodinaren seves mobilitzacions per protestar per la política de recursos humans de Lidl.

També són cada vegada més les organitzacions ecologistes crítiques amb la insostenibilitat de les pràctiques dels gegants de la distribució per les distàncies recorregudes pels productes, la mobilitat a la qual s’obliga a les persones consumidores, l’excessiva utilització d’envasos o el deteriorament de els sistemes de producció tradicionals. Un estudi de Amics de la Terra de 2008 assenyalava que un supermercat produeix tres vegades més emissions de diòxid de carboni per metre quadrat de superfície de venda que una botiga tradicional. Un altre treball presentat a Catalunya al maig de 2010 assegurava que comprar a un supermercat comporta una despesa d’energia a 6 vegades superior que fer-ho en un mercat tradicional.

El teixit urbà i les seves relacions socials depenen en gran mesura de com s’articula la activitat comercial. Una xarxa densa d’establiments comercials de proximitat genera un ús dels carrers i l’espai públic que va més enllà del mer trànsit entre l’habitatge i el lloc de treball. Els espais d’intercanvi i de coneixement mutu entre veïns que es donen en els eixos comercials dels barris i les ciutats es deterioren substancialment quan el nombre de negocis es redueix per l’efecte concentració que exerceixen els supermercats i hipermercats. En algunes zones rurals dels EUA es parla ja de l’efecte Walmart consistent en l’efecte combinat de la destrucció del petit comerç per la competència d’aquesta gran cadena, i la progressiva desaparició dels negocis i professionals com ara fusters, vidriers o assessors fiscals, que treballaven per als negocis familiars i que ara no tenen clientela.

Creixen les iniciatives crítiques amb el model de negoci que representen les grans cadenes de distribució globals fins al punt que el dia 17 de novembre s’ha assenyalat com a dia internacional de lluita contra el supermercadisme. Però es redueixen les opcions de què disposem els consumidors i consumidores per accedir als productes bàsics i es minimitzen els canals de distribució a través dels quals els productors poden arribar a comercialitzar el seu producte. 110 cadenes de distribució i centrals de compres monopolitzen la relació entre les persones consumidores europees i els agricultors i les empreses d’alimentació. Aquestes 110 empreses imposen les seves condicions a ambdós extrems de la cadena i exigeixen un producte al servei de les seves necessitats logístiques, deixant fora del mercat a explotacions agrícoles familiars, i a moltes petites empreses de transformació.

Lluny de cercar la lliure competència, la retòrica neoliberal justifica polítiques que comporten la utilització de l’Estat per generar situacions oligopolístiques que afavoreixen a les grans empreses. El lliure comerç, la desregulació dels mercats laborals i la desaparició de qualsevol indici de protecció social, amplia el poder de grans corporacions que, com Mercadona, acaben reduïnt les nostres opcions de consum. El resultat: el senyor Joan Roig ja posseeix la segona fortuna de l’Estat espanyol, valorada en 4.230 milions d’euros, i ocupa el lloc 219 del rànquing mundial de la revista Forbes.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Febrer 5, 2014 by in (i)RSC, Empreses transnacionals and tagged , , , , .
%d bloggers like this: