+ arguments?

Albert Sales

Indigència, prostitució i inseguretat ciutadana

Per Albert Sales i Cristina Sobrino // Professors de Criminologia de la UPF

[La versió completa d’aquest article s’ha publicat al Setmanari La Directa número 342, a la venda en paper entre l’11 i el 17 de desembre de 2013. Enllaç al PDF]

La reforma del Codi Penal proposada pel ministre Gallardón permetrà actuar amb més contundència, convertint faltes en delictes i reforçant la utilització del sistema penal com a eina de control i submissió de la marginalitat.

La lletania neoliberal de la reducció de la despesa pública contrasta amb l’assignació de recursos cada cop més generosa al braç repressiu dels poders públics. Mentre es retallen les polítiques socials, els Estats occidentals no mostren cap intenció de frenar el desplegament de la seva guerra contra la inseguretat ciutadana. Però els carrers de les nostres ciutats no registren una major criminalitat. A l’Estat Espanyol, per exemple, entre 1989 i 2006, es va produir una reducció significativa dels robatoris d’automòbils, els robatoris a l’interior d’habitatges, les agressions sexuals i les agressions físiques. Malgrat el descens objectiu del que s’acostuma anomenar “delinqüència comú”, les taxes de població reclusa s’han incrementat de manera notable i el discurs punitiu s’ha fet un lloc d’honor en el panorama polític i mediàtic europeu, generant alarma social i una constant sensació d’inseguretat.

IMG_20131212_223517Davant la incapacitat i la falta de voluntat política per enfrontar-se a les inseguretats reals de la ciutadania, s’opta per problematitzar els comportaments de col·lectius i persones en situació de vulnerabilitat i visibilitzar solucions policials de cara als veïnats i a la ciutadania. La persecució i l’assetjament cap a certs col·lectius no meritoris d’ocupar l’espai públic respon a una política criminal on la gestió de la marginalitat urbana s’escuda en el paradigma del risc. Enlloc d’intervenir sobre la realitat i els fets, els efectius policials intervenen sobre qui presenta, segons els seus paràmetres, un risc per a la convivència. Seguint la màxima del “val més prevenir” s’identifica, s’interroga, es vigila i es reté a tota persona potencialment perillosa etiquetant-la empenyent-la a la clandestinitat o a una sensació de transgressió constant.

Però quins són els col·lectius que generen realment inseguretat? Quan parlem de seguretat urbana es diferencien tres àmbits que expliquen de manera diversa les reaccions sobre els aspectes que generen inseguretat. Es parla de seguretat objectiva, subjectiva i tolerable. La primera respon a la probabilitat real de ser víctima d’un acte delictiu o incívic, la segona té relació amb les nostres percepcions personals sobre els riscos que ens envolten i la darrera té a veure amb els llindars d’acceptació que tenim sobre determinades conductes. En el cas de les activitats marginals, s’explota el baix nivell de tolerància de la ciutadania a les conductes moralment reprobables per la societat dominant per fer passar per necessari un assetjament constant a qui “no vol treballar” o es guanya la vida de maneres “il·lícites”.

L’exemple paradigmàtic és el de la prostitució al carrer. Criminalitzar i sancionar amb una normativa municipal o amb una llei de carreteres una problemàtica socialment tan complexa, posa de manifest la incapacitat de les institucions d’enfrontar debats socials fora de la simplificació electoralista i del populisme punitiu. El discurs oficial reitera que no es prenen mesures sancionadores sense coordinació amb intervencions de caire social però la realitat és dramàticament tossuda. El suïcidi del passat setembre d’Adriana, prostituta del voral de la C58, després de ser multada en cinc ocasions pels Mossos d’Esquadra constitueix un cas més de ceguesa selectiva d’unes administracions molt àgils en la sanció però que no van ser capaces d’identificar la situació d’explotació en la que vivia la noia des dels 16 anys.

Com les treballadores sexuals, les persones sense sostre no són delinqüents sinó víctimes de la delinqüència. Des de 2006, més de 500 persones sense sostre han mort als carrers de l’Estat espanyol, la meitat víctimes d’agressions. És impossible trobar persones que hagin viscut al carrer que no relatin la por i l’alerta constant en la que han passat dies i nits senceres, o que no hagin patit violència física o robatoris.

En l’àmbit municipal, la cursa per guanyar-se les simpaties de la “ciutadania de bé”, ha portat a nombrosos ajuntaments a aprovar ordenances municipals que habiliten a la policia local per sancionar a les persones sense llar que ocupen la via pública. Les administracions municipals neguen que es multi per dormir al carrer i afirmen que es sancionen les activitats potencialment molestes per la resta de la ciutadania. Però les multes per “dormir de nit o de dia a l’espai públic” existeixen, tenen un import d’uns 180 euros i constitueixen un acte de cinisme. En el cas de Barcelona, des del 2005 amb l’aprovació de l’Ordenança de mesures per fomentar i garantir la convivència ciutadana a l’espai públic, la Guàrdia Urbana pot multar a les persones que demanin caritat i dormin al carrer, les que obstaculitzin el tràfic, les que realitzin malabars i les que ofereixin serveis no requerits. L’exposició de motius del polèmic text reflecteix una preocupació per la convivència en l’espai públic pròpia de plantejaments electoralistes i de polítiques públiques dissenyades a pedaços.

L’assetjament penal i policial de col·lectius tan diversos com les persones sense llar, les prostitutes del carrer, els petits traficants de drogues o els venedors ambulants, classificats junts al sac dels exclosos que no volen seguir camins d’inserció, també té una finalitat moralitzant. Per als populistes punitius, de dretes o d’esquerres, cal dificultar la supervivència de qui no es sotmet a la disciplina del mercat i no accepta el seu destí de precarietat. El treball dignifica, encara que no proporcioni diners suficients per viure, i cal fer esforços per treballar per ser digne de la caritat institucional. La reforma del Codi Penal proposada pel ministre Gallardón permetrà actuar amb més contundència, convertint faltes en delictes i reforçant la utilització del sistema penal com a eina de control i submissió de la marginalitat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Desembre 16, 2013 by in Exclusió social i pobresa and tagged , , , , , .
%d bloggers like this: