+ arguments?

Albert Sales

I si el que falta no és menjar? Distribució d’aliments, caritat i estigmatització de la pobresa

Els Estats del Benestar Europeus van delegar les polítiques per garantir l’alimentació a entitats de Tercer Sector perquè les seves estructures estaven pensades per satisfer les necessitats d’unes àmplies classes mitjanes. S’entenia que les llars beneficiàries dels serveis recogida-de-alimentosdels Estats del Benestar difícilment viurien situacions de malnutrició que es vinculaven a formes de marginalitat extrema i a maneres de viure sistemàticament excloses de qualsevol font d’ingressos. En conseqüència, l’alimentació de les persones en situació de pobresa severa s’ha deixat tradicionalment en mans d’entitats, molt sovint vinculades a l’església, que vehiculen la caritat dels veïnats i assisteixen amb productes de primera necessitat a les famílies més empobrides que s’apropen a buscar recolzament.

Oferir menjar és fàcil. Sembla que davant una necessitat tan bàsica com l’alimentaria la resposta evident és proporcionar aliments. L’absència d’un diagnòstic seriós sobre l’estat nutricional de la població i l’alarma social que causen els casos de malnutrició infantil detectats per professionals de la sanitat o del sistema educatiu, poden generar una explosió de bona voluntat difícil de canalitzar cap a accions realment solidàries que corregeixin una situació que, sense cap mena de dubte, és dramàtica i intolerable.

Fa pocs mesos, quan el Síndic de Greuges va publicar l’informe sobre la malnutrició infantil a Catalunya, la discussió política va transitar entre la negació dels resultats i la redefinició de la terminologia. El govern català va intentar transmetre a la ciutadania que no hi havia motius d’alarma social perquè els casos de malnutrició estaven vinculats a problemàtiques més complexes que no es podien atribuir “només” a la pobresa econòmica de les famílies. S’assumia que a la nostra societat, no n’hi ha prou amb viure en la pobresa per no poder alimentar als fills, cal que hi hagi problemes personals associats per deixar a les pròpies criatures sense accés a una alimentació adequada. Un cop més, la incomprensió dels processos d’empobriment i la relació entre pobresa i formes d’exclusió social oferia el terreny perfecte per la culpabilització de la víctima. Segons la visió de les institucions catalanes, per què passen gana els infants? Tret dels casos de trastorns mèdics, la mala nutrició s’atribueix a dèficits en la criança i a la irresponsabilitat de pares i mares: la falta d’educació i el desconeixement dels hàbits alimentaris saludables, la incapacitat de “fer menjar sa” als infants, la deixadesa en les tasques de cura…

Enfocar el debat en l’alimentació té dos grans perills. En primer lloc, simplifica la realitat en excés, facilitant judicis de valor que criminalitzen les persones en situació de pobresa i les incapaciten per ser actors polítics i protagonistes del seu propi procés de lluita pels drets socials. S’assumeix que els dèficits alimentaris són culpa de mares i pares de família irresponsables amb un sistema de valors i unes prioritats inacceptables que han de ser sotmesos a l’escrutini dels treballadors i treballadores socials abans de rebre qualsevol ajuda. Es converteixen en sospitosos de malbaratament de recursos públics, d’utilitzar les ajudes per mantenir pautes de consum banals i s’utilitzen exemples puntuals per crear categories d’anàlisi no fonamentades en un coneixement sistemàtic de la realitat. Per algú que viu l’impacte de la crisi i de l’empobriment és molt fàcil deixar-se portar per judicis de valor ràpids: “si jo que m’he quedat sense feina me’n surto, aquesta família també pot”, “jo he retallat despeses supèrflues, però ells s’han comprat un televisor i després van a recollir la bossa d’aliments a la parròquia”, “nosaltres no hem anat de vacances, però el veí rep ajudes i ara porta un mòbil nou”. Judicis que esdevenen encara més perillosos quan als estereotips classistes s’afegeixen els racistes o etnicistes. Els exemples i els contraexemples que permetin reforçar aquestes imatges sempre existiran, però seran més perillosos en la mesura que l’ajuda sigui arbitrària i canviï el discurs dels drets socials pel de la bona voluntat.

En segon lloc, promou l’aparició d’iniciatives espontànies de beneficència que es dediquen a repartir aliments en espècies desconeixent l’impacte de la seva activitat. Hem vist com la crisi que vivim ha fet proliferar aquest tipus d’iniciatives arreu del territori català i, en especial, a l’àrea metropolitana de Barcelona. Què passa quan algú rebutja aquells aliments perquè no s’ajusten a les seves expectatives? Quina és la conclusió de les persones que voluntàriament dediquen hores del seu temps a aquesta activitat quan perceben que el seu gest no és valorat com seria d’esperar? El contacte del voluntariat amb les persones assistides pot trencar molts tòpics i barreres psicològiques però també pot crear-ne d’altres molt sòlids, doncs estan basats en la interpretació d’experiències personals. Des del punt de vista personal, és molt fàcil reforçar idees preconcebudes a partir d’una intervenció social directa i no planificada. Sovint, la crítica principal al repartiment d’àpats cuinats es basa en la salubritat i les mesures de seguretat sanitària aplicables les viandes transportades i distribuïdes. Però, encara que els sistemes dissenyats complissin amb tots els requisits sanitaris i burocràtics per servir menjar cuinat, hi ha un seguit d’impactes no considerats que seguirien estan presents en la majoria d’iniciatives de caritat ciutadana.

La causa principal de que infants i adults no accedeixin a una alimentació adequada és, definitivament, el procés d’empobriment econòmic que pateixen les famílies catalanes. La malnutrició, a la nostra societat, és la manifestació biològica d’una acumulació de problemes socials. Com afecta a les tasques de cura la tensió que genera un desnonament o un llançament de l’habitatge? Com s’enfronta un pare o una mare a un sopar “educatiu” després de tot un dia de feina mal pagada, sense assegurar, sense continuïtat, amb enfrontaments constants amb els ocupadors o patint abusos i vexacions? Com de fàcil és negar-li a un infant una bossa de menjar prefabricat declaradament poc nutritiu i aguantar la rebequeria quan el dia a dia està ple de situacions extremes? Com es pot jutjar a una persona que sap que mai podrà estalviar ni tenir cap projecte vital a curt termini es gasti els diners que acaba d’arreplegar en un caprici que ens sembla absurd? La crisi és l’excusa per abandonar a les famílies més empobrides a la seva sort amb la complicitat d’una societat convençuda de que, si cal retallar els pressupostos, millor reduir les ajudes a uns “pobres” estereotipats, dropos i aprofitats, que a unes fictícies “classes mitges” caigudes en desgràcia.

 Text inspirat per la ponència d’Enric Canet. Director del Casal dels Infants a la Jornada Pobresa i Desigualtats a Barcelona. Fundació Nous Horitzons. 9 de novembre de 2013. 

One comment on “I si el que falta no és menjar? Distribució d’aliments, caritat i estigmatització de la pobresa

  1. Retroenllaç: Les polítiques inclusives davant la crisi dels drets socials | + arguments?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Novembre 11, 2013 by in Exclusió social i pobresa.
%d bloggers like this: