+ arguments?

Albert Sales

No només Hongria fa la vida impossible a les persones sense llar

La criminalització i persecució de les persones sense llar no és un patrimoni exclusiu d’Hongria. La llei aprovada la setmana passada pel Parlament hongarès constitueix un pas endavant en aquest tipus de polítiques perquè el legislador estatal proporciona eines legals per castigar a les persones que dormin al carrer amb multes, treballs per a la comunitat i, fins i tot, presó. Però, ara que Hongria ens escandalitza, es fa imprescindible recordar que molts municipis europeus i espanyols porten anys impulsant ordenances municipals i pràctiques policials orientades a dificultar la vida als seus carrers.

img_prodest_g2L’assetjament a les activitats de carrer relacionades amb la marginalitat no ha arribat amb l’esclat de la crisi. L’any 2005, l’Ajuntament de Barcelona va aprovar una ordenança municipal que permetia multar als indigents que obstaculitzessin el tràfic, la realització de malabars al carrer, l’oferta de serveis no requerits, la prostitució, o el propi fet de dormir al carrer. El rebuig que va provocar aquesta ordenança ha fet que s’apliqués amb diferents intensitats durant els darrers anys però el cert és que la normativa està en vigor. Va ser just després de l’adopció d’aquesta norma per part del consistori barceloní, que el regidor de seguretat de l’Ajuntament de Madrid d’aquell moment, Pedro Calvo, va sol·licitar que es prenguessin mesures coercitives per retirar els indigents i les prostitutes dels carrers de la capital de l’Estat sense necessitat d’esperar una ordre judicial. Segons el regidor “havia arribat el moment de deixar a un costat el llenguatge políticament incorrecte”.

En realitat, el llenguatge políticament correcte fa temps que s’ha deixat de banda quan es parla de persones en situacions d’exclusió severa. Al juny de 2010, el portaveu del Ajuntament de Sevilla exigia que s’apliquessin les ordenances municipals a les persones sense llar per evitar “el deteriorament de la convivència a la ciutat”. Per al regidor Juan Ignacio Zoido, la presència de “sense llar” als carrers i la seva manera de fer servir la via pública constituïa un problema per la resta de la ciutadania. Al març de 2012, el Ple Municipal de Valladolid va aprovar una modificació de la seva “ordenança antivandalisme” per prohibir la mendicitat sota l’amenaça de sancions de fins a 3.000 euros. A Albacete, Ciudad Real o Alcalá de Henares s’han adoptat mesures similars amb l’objectiu de “netejar els carrers de prostitutes i pidolaires”. A principis de 2013, l’Ajuntament d’Alacant també va aprovar una ordenança que permetia multar a prostitutes i indigents en cas de no seguir les instruccions de la policia municipal. El resultat ha estat el col·lapse dels judicis ràpids a l’Audiència Provincials el setembre del mateix any.

Normes per ara restringides a l’àmbit municipal podrien fer el salt a la legislació estatal espanyola sense gaires dificultats. L’abril de 2011, l’aleshores alcalde de Madrid, Aberto Ruiz Gallardón, va demanar públicament una llei que habilités a la policia municipal per treure a les persones sense llar de la via pública per la força. Gallardón argumentava que a la seva ciutat hi havia recursos de pernocta suficients per a que ningú dormís al carrer però que no disposava de l’autoritat legal per obligar ningú a utilitzar-los. Es tracta del mateix argument utilitzat fa uns dies pel Secretari d’Estat hongarès quan defensava la seva nova llei i d’una simplificació de la realitat amb la que s’intenta alimentar el mite de que tothom que dorm al carrer ho fa perquè vol.

La repressió de la indigència és una cara més de la guerra per l’espai públic que guanyen descaradament els interessos privats. Els usos que no són profitosos per als inversors de la indústria turística s’han d’eradicar. Per convertir les ciutats en els escenaris perfectes per a les vacances de turistes de tot el món amb la cartera ben plena cal fer neteja i treure del mig a qui busca un mitjà des supervivència entre les engrunes de les grans ciutats.

Més sobre les persones sense llar i sobre criminalització de la pobresa:

Diagnosi 2013. La situació de les persones sense llar a Barcelona i l’evolució dels recursos de la XAPSLL 

El workfare en temps de crisi o l’obsessió neoliberal per “posar els aturats a guanyar-se el pa”

Un sistema penal al servicio de los nuevos tiempos

Classes de nutrició o polítiques socials

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Octubre 6, 2013 by in Exclusió social i pobresa and tagged , , , , , .
%d bloggers like this: